La llosa socioeconòmica de la crisi de l’habitatge
La crisi de l’habitatge a Espanya no només ha creat una conjuntura de desigualtat i precarietat que colpeja especialment les classes mitjanes i baixes, sinó que també pot castrar la recuperació econòmica del país, convertint-se en un llast pel creixement del PIB.
El cost de l’habitatge, tant en règim de propietat com de lloguer, segueix pels núvols. Segons dades del Banc d’Espanya, durant el 2023, les llars espanyoles van destinar de mitjana un 39,2% de la seva renda per a fer front al cost de l’habitatge, un 15% més que el 2022, i necessiten set anys i mig de salari brut per a adquirir un habitatge, l’esforç més gran que es registra des de finals de 2011.
El Col·legi de Registradors constata que el preu de l’habitatge s’ha encarit un 2,9% en el segon trimestre de l’any en relació amb el primer, accelerant el seu ritme de pujada, que s’havia incrementat un 0,8% entre gener i març. El preu mitjà ja ha superat els 2.000 euros per metre quadrat, situant-se en els 2.057 euros, enfront dels 1.998 del trimestre anterior.
Quant a la capacitat d’emancipar-se per part dels joves d’entre 16 i 29 anys, Espanya segueix a la cua de les economies avançades. Només el 16,3% dels joves espanyols estan emancipats, lluny del 31,9% de mitjana de la Unió Europea, i aquests, han de dedicar-hi el 92,1% del seu salari, tal com es desprèn de l’últim informe sobre el Balanç General de l’Observatori d’Emancipació Juvenil que fa un seguiment periòdic de les opcions d’accés al mercat laboral i al mercat de l’habitatge de les persones joves.
El punt feble de la recuperació econòmica
La crisi de l’habitatge no només afecta l’individu, sinó que també té repercussions socioeconòmiques en l’àmbit col·lectiu. L’increment dels preus retalla la renda disponible de les famílies, contribuint a l’expulsió de les classes mitjanes i baixes dels centres urbans cap a les perifèries, alhora que disminueix el consum agregat de l’economia i en limita el creixement.
Ho va advertir fa unes setmanes el Consell Econòmic i Social (CES) en la seva Memòria sobre la situació econòmica i laboral d’Espanya: “L’extrema escassetat d’habitatge de lloguer social i assequible existent a Espanya, a més de ser un problema social de primera magnitud que limita l’emancipació dels joves, la creació de llars i l’augment de la natalitat, pot convertir-se en un coll d’ampolla estrangulador del creixement.”
El govern del president Sánchez reconeix el problema i en vol fer un tema destacat de la seva legislatura, “en un context de creixement econòmic tan dinàmic i equilibrat hem d’evitar que l’habitatge es converteixi en un coll d’ampolla”, va dir a principis d’agost. Mentre que el seu homòleg a Catalunya, Salvador Illa, s’ha compromès a fer avenços en aquesta matèria a canvi de ser investit.
La gran preocupació d’alguns economistes és que l’escassetat d’oferta, agreujada pel dèficit de mà d’obra i l’increment de demanda prevista per als pròxims anys, encara empitjorarà més el problema, convertint-se en un llast per al creixement econòmic.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
La volatilitat dels mercats l’agost de 2024 ha demostrat, una vegada més, que la realitat és tossuda i el valor refugi per excel·lència és l’or. El Bitcoin és la criptomoneda més coneguda i segura que existeix, i ha generat grans guanys els darrers anys, però quan arriba el pànic el Bitcoin sembla seguir la tendència del mercat mentre que l’or es revalora.
Hi ha qui diu que el Bitcoin és l’or digital. És una manera de dir que Bitcoin és molt segur, i ho és. Però la veritat és que només l’or és or i, aquest mes d’agost, ha quedat ben clar. La setmana passada l’or va batre novament un altre rècord històric, arribant als 2.531 dòlars per unça, és a dir, rondant els 80 euros per gram. Actualment, l’alça s’ha corregit lleugerament, però tot indica que continuarà pujant, i ja ho ha fet gairebé un 17% en el qual portem d’any. Què està passant?
Bitcoin, l’or digital?
Entre el 4 i el 5 d’agost els mercats internacionals van patir una sacsejada que va provocar immenses pèrdues en molts actius. Bitcoin va tenir, en aquells dies, un comportament similar als valors de capital d’alt risc, és a dir, va baixar seguint el mercat. El Consell Mundial de l’Or ha analitzat l’evolució dels actius en aquells dies, comparant molt específicament l’or i el Bitcoin. I la conclusió és contundent: és molt volàtil. Per tant, d’or digital res de res perquè el Bitcoin no té (aparentment) una de les condicions essencials per ser considerat un valor refugi: ser capaç de suportar les turbulències del mercat. És un magnífic actiu per aconseguir grans guanys, ho ha demostrat llargament, però no funciona com un valor refugi.
En el mateix període, i durant tot el mes d’agost, l’or s’ha revalorat. Perquè, històricament l’or guanya valor en moments complicats. Quan tot és volàtil, l’or físic sempre hi és. És el que devia pensar el financer nord-americà Michael Burry, famós per haver predit la crisi de les hipoteques subprime de 2008. El 4 d’agost, veient com evolucionaven els mercats, Burry va fer una important compra d’or. Aquest fet va posar en alerta tot el mercat i va empènyer el preu a l’alça.
La recessió arribarà?
L’or ha continuat pujant per la possible baixada de tipus de la Reserva Federal americana, que podria posar la primera economia mundial en recessió. És una recessió llargament anunciada que no sembla acabar d’arribar mai. De moment l’or continua guanyant valor, és a dir, els grans inversors es preparen per a les corbes.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
La crisi entre Israel i l’Iran ha tornat a situar l’estret d’Ormuz al centre de l’actualitat. Però, per entendre per què els mercats reaccionen amb tanta preocupació davant qualsevol amenaça en aquesta regió, cal anar molt més enllà dels titulars i descobrir la història d’un dels punts més estratègics del planeta.
Quan esclata una crisi a l’Orient Mitjà, hi ha un nom que acostuma a aparèixer immediatament als titulars econòmics: l’estret d’Ormuz. Els analistes alerten sobre possibles interrupcions del trànsit marítim, els preus del petroli reaccionen i les grans potències segueixen els esdeveniments amb una atenció gairebé obsessiva.
Per a moltes persones, aquesta preocupació pot semblar exagerada. Al cap i a la fi, es tracta simplement d’un pas marítim situat entre l’Iran i Oman. Però aquesta percepció canvia quan s’entén una de les grans lliçons de la geopolítica: la geografia continua determinant bona part de l’economia mundial.
L’estret d’Ormuz és una estreta via de navegació que connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. Des d’un punt de vista geogràfic és relativament petit, però la seva ubicació l’ha convertit, durant segles, en una peça fonamental del comerç internacional. Molt abans que existís el petroli, aquestes aigües ja eren transitades per mercaders que transportaven espècies, seda, metalls preciosos i altres productes entre Orient i Occident. Perses, àrabs, portuguesos i britànics van competir pel seu control perquè entenien una realitat molt simple: qui domina les grans rutes comercials acumula riquesa i influència.
Els portuguesos van ser els primers europeus a adonar-se de la seva importància estratègica quan van ocupar l’illa d’Ormuz al segle XVI. Més tard, l’Imperi Britànic convertiria el golf Pèrsic en una de les seves principals zones d’influència per protegir les comunicacions amb l’Índia. Durant segles, el valor d’aquest corredor marítim va estar associat al comerç. Però tot canviaria amb l’arribada del petroli.
La descoberta dels grans jaciments de petroli de l’Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, l’Iraq i els Emirats Àrabs Units va transformar completament la regió durant el segle XX. Aquell pas marítim que havia servit per transportar mercaderies es convertia ara en la principal porta de sortida d’una de les matèries primeres més importants del món. Des d’aleshores, l’estret d’Ormuz ha passat a ser una de les artèries energètiques més importants del planeta.
Actualment, prop d’una cinquena part del petroli consumit al món travessa aquestes aigües. També hi circula una part significativa del comerç mundial de gas natural liquat. Països com la Xina, l’Índia, el Japó o Corea del Sud depenen enormement de la seguretat d’aquesta ruta marítima per alimentar les seves economies. Això explica per què qualsevol incident genera inquietud. Si el flux de petroli es veiés alterat de manera significativa, els efectes es notarien ràpidament als mercats energètics. El preu del petroli augmentaria, el transport s’encariria i la inflació podria tornar a pressionar les economies de tot el món.
Tanmateix, la importància d’Ormuz va encara més enllà de l’energia: quan el petroli es va convertir en poder monetari.
El final del vincle amb l’or
L’any 1971, el president nord-americà Richard Nixon va posar fi a la convertibilitat del dòlar en or, tancant definitivament l’etapa iniciada amb els Acords de Bretton Woods després de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquell moment, els Estats Units necessitaven reforçar la confiança internacional en la seva moneda. La resposta arribaria pocs anys més tard amb els acords establerts amb l’Aràbia Saudita i altres productors de petroli.
El mecanisme era senzill però extraordinàriament efectiu: el petroli es comercialitzaria principalment en dòlars. Això significava que qualsevol país que volgués comprar energia necessitava disposar abans de moneda nord-americana.
D’aquesta manera naixia el sistema conegut com a petrodòlar. El control de les grans rutes energètiques quedava estretament vinculat a l’hegemonia financera dels Estats Units.
A mesura que el petroli es convertia en el motor de l’economia mundial, la seguretat del golf Pèrsic es transformava en una qüestió estratègica per a Washington. Aquesta realitat va quedar formalment plasmada el gener de 1980, quan el president Jimmy Carter va pronunciar el discurs que donaria origen a la coneguda Doctrina Carter.
En plena Guerra Freda, després de la Revolució Islàmica de l’Iran i de la invasió soviètica de l’Afganistan, Carter va advertir que qualsevol intent d’una potència estrangera de controlar la regió del golf Pèrsic seria considerat una amenaça directa als interessos vitals dels Estats Units i seria rebutjat utilitzant tots els mitjans necessaris, inclosa la força militar.
La Doctrina Carter convertia la protecció del golf Pèrsic i de l’estret d’Ormuz en un objectiu permanent de la política exterior nord-americana, evidenciant fins a quin punt el control dels fluxos energètics era considerat essencial per preservar l’ordre econòmic internacional liderat pels Estats Units. Durant dècades, aquesta arquitectura energètica i financera va contribuir a consolidar la posició dominant del dòlar i a reforçar la influència global nord-americana.
El procés de desdolarització actual
La crisi actual entre Israel i l’Iran arriba en un moment especialment delicat. El món està experimentant transformacions geopolítiques profundes. La Xina guanya pes econòmic, Rússia intenta reduir la seva dependència del sistema financer occidental i els BRICS exploren alternatives per incrementar l’ús de les seves pròpies monedes en el comerç internacional.
L’Iran participa activament en aquesta tendència. De fet, la seva incorporació als BRICS simbolitza la voluntat de construir un ordre econòmic menys dependent del dòlar. Per això, quan els inversors observen les tensions a l’estret d’Ormuz, no només veuen una possible alteració del subministrament energètic. També hi veuen un dels escenaris on es manifesta la competició entre diferents visions de l’ordre mundial.
Això no significa que el dòlar estigui a punt de perdre el seu paper dominant. Continua sent, amb diferència, la principal moneda internacional. Però sí que indica que la desdolarització s’ha convertit en una de les grans tendències geopolítiques del segle XXI.
L’estret d’Ormuz ens recorda una realitat sovint oblidada: darrere dels grans moviments de l’economia mundial hi ha factors geogràfics, energètics i polítics que continuen condicionant la nostra vida quotidiana. Quan parlem de petroli, inflació o tipus d’interès, també estem parlant de geopolítica. Per això és tan important entendre què passa en punts estratègics com Ormuz. Perquè el món és cada vegada més global, però les conseqüències de les seves crisis continuen arribant fins a la nostra butxaca.
Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.
Les empreses tecnològiques estan invertint grans quantitats de diners en la creació de nous models i algorismes d’intel·ligència artificial multimodal que poden aprendre, raonar i prendre decisions de manera autònoma després de recopilar i analitzar dades.
El processament de dades i l’aprenentatge automàtic estan esperonant el desenvolupament de la intel·ligència artificial a un ritme vertiginós. Mentre que primers assistents de IA, com Siri o Alexa, es limitaven a interaccions simples, amb l’entrada en escena del ChatGPT tothom va començar a parlar de la nova generació d’assistents d’intel·ligència artificial que podien efectuar taxes més complexes.
L’objectiu era crear un sistema capaç d’executar una àmplia gamma de tasques, com un assistent humà. No obstant això, aquests assistents no anaven més enllà del processament de dades textuals, limitant el seu ús pràctic. Es tracta d’un enfocament queda lluny de la manera en què els humans comprenem el món, utilitzant múltiples canals sensorials simultàniament.
Així doncs, l’evolució de la IA s’enfoca cap a nous algoritmes que poden processar i integrar informació de diverses modalitats, inclosos imatges, àudio i vídeo, per a millorar la interacció. Molts experts, entre ells Sam Altman, CEO d’Open AI, afirmen que els agents de IA multimodals són la pròxima gran revolució que farà que les eines d’IA estiguin encara més integrades en la nostra vida quotidiana que el telèfon intel·ligent.
El futur dels agents multimodals
En termes pràctics, un agent d’IA multimodal pot, per exemple, analitzar un text mentre processa una imatge, el llenguatge parlat, o un clip d’àudio per donar una resposta més completa i precisa, tant a través de la veu com de text. D’aquesta manera sobren noves possibilitats en diversos camps: des de l’educació i la salut fins al comerç electrònic i el servei al client.
Segons David Barber, director del Centre d’intel·ligència artificial de l’University College de Londres, aquests agents també podrien agilitzar els processos d’empreses i organismes públics, de manera que un agent de IA podria funcionar com un bot d’atenció al client més complex.
A diferència de l’actual generació d’assistents basats en models lingüístics que només poden generar la següent paraula probable en una frase, un agent de IA tindria la capacitat d’actuar de manera autònoma a partir d’ordres en llenguatge natural i processar tasques d’atenció al client sense supervisió, com ara analitzar correus electrònics de queixes de clients i, accedint a la base de dades de gestió, processar-la segons les polítiques de l’empresa.
Així mateix, els agents d’IA multimodals poden analitzar el comportament de compra dels consumidors, incloent-hi la seva interacció amb diversos mitjans, per oferir recomanacions de productes més personalitzades. Es tracta d’una aplicació pràctica que també seria útil en entorns educatius, transformant l’experiència d’aprenentatge en proporcionar contingut personalitzat i interactiu.
Potser un dels usos més obvis d’aquesta última evolució de la IA són els vehicles autònoms que poden circular amb una intervenció humana limitada. Si bé és cert que encara estem lluny que aquests vehicles puguin presumir d’un funcionament autònom total, els agents de IA ja són part integrant del seu funcionament, percebent l’entorn del cotxe i prenent decisions amb coneixement de causa.
En l’àmbit de la medicina, no només pot millorar l’atenció al pacient en integrar diversos tipus de dades, sinó que pot ajudar als professionals de la salut a diagnosticar malalties, identificar patrons i suggerir possibles tractaments mitjançant l’anàlisi d’imatges mèdiques, dades vitals i de l’historial clínic del pacient. Tanmateix, com en les altres possibles aplicacions que manegen grans quantitats de dades personals, serà necessari abordar qüestions de privacitat, seguretat i ètiques per a garantir l’acceptació del públic.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
L’última edició de Statistical Review of World Energy 2024 fa una anàlisi exhaustiva de l’estat actual del sector energètic global, proporcionant dades clau sobre la producció, el consum i les emissions, així com del progrés en la transició energètica cap a un model més sostenible.
2023 va ser l’any més càlid des que es tenen registres i l’impacte del canvi climàtic es va deixar notar en tots els continents. L’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial constata que els esdeveniments meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes i l’escassetat de recursos naturals suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada. La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana.
En aquest context, l’Statistical Review of World Energy 2024 és un informe elaborat per l’Energy Institute que ofereix una visió detallada de la producció i el consum mundial d’hidrocarburs i d’energies renovables, així com de les emissions de diòxid de carboni i sobre el progrés en la transició cap a un model energètic menys depenent dels combustibles fòssils, impulsat per una explotació cada vegada més competitiva de l’energia eòlica i solar.
L’anàlisi feta per l’Energy Institute confirma que el consum mundial d’energia primària durant el 2023 va augmentar un 2% respecte a l’any anterior, assolint un nou rècord per segon any consecutiu, amb els països no pertanyents a l’OCDE dominant tant la quota com les taxes de creixement anual. Es van observar màxims històrics en el consum de combustibles fòssils i emissions, però també en la generació d’energies renovables.
Aquest augment del consum energètic reflecteix l’expansió econòmica, especialment en regions en vies de desenvolupament com l’Àsia, on països com la Xina i l’Índia continuen depenent dels combustibles fòssils, que continuen sent la base del seu desenvolupament per alimentar el creixement industrial.
L’increment del consum energètic va venir acompanyat d’un augment del 2,1% en les emissions de diòxid de carboni, superant per primera vegada els 40.000 milions de tones mètriques de CO₂. La crema en torxa i els processos industrials van ser els principals causants de l’augment rècord d’emissions.
L’impuls de les renovables
La bona notícia és que les energies renovables van créixer a un ritme sis vegades superior al de l’energia primària total, representant el 14,6% del consum total. Això no obstant, els combustibles fòssils continuen dominant, constituint el 81,5% del consum d’energia primària.
La producció d’electricitat va créixer un 2,5%, amb una contribució de les energies renovables al 30% de la producció total. L’energia eòlica i solar van representar el 74% de tota la nova capacitat de generació elèctrica instal·lada, experimentant un creixement sense precedents gràcies a les importants addicions des de la Xina i Europa. En l’àmbit regional, l’Amèrica Central i del Sud van registrar la contribució més gran al creixement d’energies renovables, amb un 72%.
Amb més de 115 GW, les noves instal·lacions de producció d’energia eòlica van protagonitzar un any rècord. Gairebé el 66% d’aquesta nova capacitat afegida correspon a la Xina, que equival a la de Nord-amèrica i Europa juntes, tot i que Europa té la proporció més gran d’energia eòlica marina (12%). Quant a l’energia solar, va representar el 75% (346 GW) de la capacitat afegida, sent la Xina responsable del voltant d’una quarta part del creixement.
Tot i això, l’informe conclou que, si es volen complir els objectius climàtics i reduir les emissions de carboni, cal accelerar la transició cap a fonts d’energia més netes, al mateix temps que reconeix la diversitat de reptes en les diferents regions, reconeixent els marcats contrastos entre els hemisferis nord i sud.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Durant anys ens han parlat de la inflació, de les crisis financeres, del preu de l’habitatge o de la intel·ligència artificial. Però hi ha un problema molt més profund que avança lentament i gairebé en silenci: la demografia. Cada vegada hi ha menys treballadors per sostenir més jubilats.
Segons les últimes projeccions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els majors de 65 anys passaran de representar el 20,4% de la població actual a més del 30% cap a mitjan segle. I això afecta directament les pensions, els impostos i la capacitat d’estalvi de milions de persones. La pregunta és tan simple com incòmoda: qui pagarà tot això?
Menys població activa significa menys cotitzacions, menys ingressos fiscals i més pressió sobre un estat del benestar pensat per a una realitat que ja no existeix. El sistema públic de pensions funciona sobre una lògica de repartiment: els treballadors d’avui paguen les pensions d’avui. Però si la base de cotitzants s’estreny i la despesa en pensions, sanitat i dependència creix, l’equilibri es torna cada vegada més fràgil.
Aquest és el problema que gairebé ningú vol explicar amb claredat. O es reformen les estructures econòmiques, o les pròximes generacions hauran d’assumir més impostos, més deute o pensions menys generoses. La demografia no fa soroll, però condiciona el futur de qualsevol economia. I com més tard s’afronti, més cara serà la factura.
La piràmide s’ha girat
Durant bona part de la història moderna, les societats occidentals van créixer sobre una base demogràfica sòlida: cada generació era més nombrosa que l’anterior. Això volia dir més treballadors, més consumidors i més contribuents per sostenir l’activitat econòmica i els serveis públics.
Aquest equilibri va permetre finançar pensions, sanitat universal i educació pública sota una premissa molt clara: sempre hi hauria prou població activa per pagar la factura. Però aquesta realitat s’està desfent. La natalitat cau, mentre l’esperança de vida continua augmentant.
El resultat és una piràmide poblacional cada vegada més invertida. Segons Eurostat, la taxa de fecunditat de la Unió Europea es va situar en 1,38 fills per dona el 2023, molt per sota dels 2,1 necessaris per garantir el relleu generacional. A Espanya, aquesta xifra va ser d’1,12 fills per dona, una de les més baixes de la Unió Europea. Mentrestant, l’esperança de vida continua augmentant. Neixen menys infants, hi ha menys treballadors futurs i creix el nombre de persones jubilades. La qüestió no és si aquest canvi demogràfic tindrà conseqüències. La qüestió és qui assumirà el cost de l’adaptació.
L’equilibri que es trenca
Molta gent creu que les seves cotitzacions es guarden en un compte personal per pagar la seva jubilació futura. Però el sistema públic espanyol funciona principalment amb un model de repartiment: els treballadors d’avui financen les pensions d’avui.
Aquest model només és sostenible mentre hi ha prou cotitzants per cada pensionista. Fa dècades, la proporció era molt més favorable. Ara, amb menys població activa i més persones jubilades, l’equilibri es debilita. De fet, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu que la despesa en pensions continuarà augmentant durant les pròximes dècades com a conseqüència de la jubilació de la generació del ‘baby boom’. La pregunta és inevitable: com es pagarà tot això?
La pressió no afecta només les pensions. L’envelliment també incrementa la despesa sanitària, els serveis assistencials i la dependència. Això obliga els pressupostos públics a dedicar cada vegada més recursos a una despesa estructural creixent, mentre la base de contribuents no augmenta al mateix ritme.
El risc és que les generacions més joves acabin assumint la factura amb més impostos, més cotitzacions o més deute. I això pot reduir encara més la seva capacitat d’estalvi, d’accedir a l’habitatge i de formar una família. És un cercle viciós: menys natalitat genera més pressió fiscal futura, i més pressió fiscal dificulta la natalitat.
La immigració pot solucionar el problema?
Per mantenir les prestacions actuals, els governs poden veure’s obligats a incrementar la pressió fiscal sobre les generacions en edat de treballar. Això vol dir més cotitzacions socials, més impostos sobre la renda o més càrrega indirecta sobre el consum. En un context de salaris tensionats i cost de vida elevat, aquesta pressió pot reduir encara més la capacitat d’estalvi de les famílies.
El risc és evident: una generació que paga més, però que accedeix més tard a l’habitatge, cobra salaris relativament estancats i assumeix unes despeses creixents, tindrà més dificultats per construir un projecte vital estable. I això inclou formar una família. És el cercle viciós de la demografia: menys natalitat avui implica menys cotitzants demà, i menys cotitzants demà impliquen més pressió fiscal en el futur.
La immigració pot ajudar a compensar part d’aquesta manca de població activa, però no és una solució automàtica ni suficient per si sola. De fet, les mateixes projeccions de l’INE indiquen que una part important del creixement poblacional previst per a les pròximes dècades dependrà dels fluxos migratoris. Tot i això, la integració laboral, l’accés a l’habitatge i les polítiques d’inclusió continuaran sent factors determinants perquè aquesta aportació es tradueixi en una millora real de l’equilibri demogràfic.
La demografia és probablement el problema econòmic més important del segle XXI. No perquè passi de cop, sinó perquè avança lentament mentre la majoria mira cap a una altra banda. Les pensions, els impostos i la capacitat d’estalvi de les pròximes generacions es decidiran molt abans que arribi la factura. Per això, entendre aquests canvis no és només una qüestió d’economia, sinó una necessitat per protegir el nostre futur financer i perquè prendre bones decisions comença sempre per disposar de bona informació.
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució
A diferència del model de desenvolupament econòmic actual, basat en l’extractivisme descontrolat de recursos naturals, la bioeconomia busca proporcionar béns i serveis de manera sostenible en tots els sectors econòmics. Les tecnologies emergents estan ampliant els àmbits en els quals una bioeconomia circular pot transformar la nostra societat.
D’acord amb l’estratègia aprovada per la Comissió Europea el 2012, pensada per a orientar l’economia europea cap a un ús més sostenible dels recursos naturals, la bioeconomia és un sistema econòmic que utilitza els recursos biològics de la terra i els residus com a inputs per a la producció d’aliments i pinsos, així com per a la producció industrial i energètica i l’ús de processos biològics en una indústria sostenible.
Des de llavors, tant la Unió Europea com l’OCDE han posat en pràctica polítiques específiques de bioeconomia que afecten diversos sectors industrials com l’agricultura, la pesca, l’alimentació o el de les energies renovables. Europa té com a objectiu accelerar el desplegament d’un model de bioeconomia sostenible per a maximitzar la seva contribució a l’Agenda 2030 i als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), així com a l’Acord de París sobre el canvi climàtic.
No obstant això, malgrat dècades d’inversió i progrés tecnològic, així com de les optimistes previsions de mercat, la transició cap a una economia basada en la biotecnologia encara té per davant un llarg camí per recórrer fins a poder oferir una alternativa comercialment viable a l’actual dependència dels combustibles fòssils en totes les facetes de l’economia.
Una bioeconomia impulsada per la tecnologia
L’informe “Accelerating the Tech-Driven Bioeconomy 2024” del Fòrum Econòmic Mundial proporciona una visió detallada de sobre com la tecnologia està transformant aquest sector i les oportunitats i desafiaments que es presenten. Concretament, examina com l’enginyeria biològica i altres avanços tecnològics creen les condicions perfectes per a una transformació econòmica basada en la biologia.
“El món està en millors condicions que mai per a accelerar la transició cap a una economia basada en la biotecnologia. La captura de quantitats cada vegada més grans de carboni, la lluita contra malalties fins ara incurables, el subministrament d’aigua potable, l’alimentació sostenible d’una població creixent, la reparació de danys mediambientals i la reducció de les emissions de carboni són només alguns dels àmbits de la bio-innovació.”
Segons l’estudi del WEF, fet amb la col·laboració de Capgemini, hi ha diverses tecnologies convergents que estan revolucionant la bioeconomia. Per exemple:
L’edició genètica amb l’ús de tecnologies com CRISPR s’està utilitzant en una àmplia gamma aplicacions, com el desenvolupament de cultius més resistents, productius i nutritius, i la medicina en éssers humans com l’eliminació de malalties infeccioses. A diferència de les tecnologies que la van precedir, CRISPR ha democratitzat l’enginyeria genòmica perquè és fàcil d’utilitzar i de baix cost.
A través de la bioenginyeria s’estan creant microorganismes dissenyats per produir productes químics i combustibles sostenibles que estan transformant la producció industrial. Els enginyers biològics volen imitar els sistemes biològics per a crear productes que puguin reemplaçar, o millorar alguns processos químics i mecànics.
La digitalització aplicada a l’agricultura de precisió amb l’ús sensors i sistemes de posicionament global en la maquinària o emprant drons permeten una gestió més eficient i sostenible dels recursos agrícoles. Per altra banda, la traçabilitat de les cadenes de subministrament, gràcies a les tecnologies de cadenes de blocs, garanteixen una millor transparència.
De la mateixa manera, les tecnologies de conversió de residus orgànics en bioproductes i bioenergia milloren la sostenibilitat, contribuint així a l’economia circular en reduir l’ús de recursos naturals no renovables i minimitzant l’impacte ambiental.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Les vacances, el descans i l’oci van ser una de les eines més populars utilitzades pel nazisme. Calien treballadors descansats perquè fossin productius i sobretot que estiguessin apaivagats. Els nazis combatien el conflicte social amb balnearis i activitats lúdiques.
Gaudir d’unes merescudes vacances és un dels axiomes més fortament gravats en el subconscient de les societats occidentals. No només es considera una gran conquesta dels treballadors sinó una mena de refugi mental en el qual ens amaguem durant tot un any de penúries laborals. Quan la feina és feixuga i el cansament o la inapetència derroten l’ànim dels treballadors, aquests es posen a pensar en què faran a les vacances. A on anar? Què fer? Aquesta pastanaga que ens posem davant ajuda a molts ciutadans a passar un dia rere l’altre, però com contribueix a la perpetuació d’un model de societat que ens fa infeliços i dependents?
Entre els 1933 i l’any 1945 a l’Alemanya nazi hi va existir l’organització Kraft durch Freude (KdF) que, literalment, vol dir “força a través de l’alegria”. L’objectiu era ben senzill: la gent feliç no es revolta. Això havia de garantir la pau social i, conseqüentment, mantenir la vigència i l’empenta del projecte nazi. Inspirant-se en el feixisme italià (que uns anys abans havia llençat l’Opera Nazionale Dopolavoro) els alemanys van dissenyar un seguit d’activitats que, per primera vegada, posaven certs luxes a l’abast de tota la població amb preus populars. Per fi les classes baixes podrien tastar els plaers de les classes altes: dies de descans en balnearis o en ciutats residencials a la costa, o un creuer, o anar al teatre, o al cinema, o practicar vela o tenis… Per fi els 42.000 treballadors de Siemens, per exemple, podrien fer alguna cosa més que anar-se a remullar als llacs o a passejar pels boscos el cap de setmana. Tot amb l’objectiu indissimulat d’augmentar la productivitat i la cohesió.
L’èxit de la KdF: l’apaivagament
Segons Robert Ley, fundador de la KdF, Hitler desitjava que “a cada treballador se li concedeixi un període de vacances suficient i que tot es disposi de manera que aquestes vacances i la resta del seu temps lliure serveixin realment de descans i recuperació. Ho desitjo perquè vull un poble amb nervis d’acer, perquè l’única manera de fer política en gran és amb un poble que manté la calma”. L’èxit de la iniciativa va ser bruta i, l’any 1938, la KdF va arribar a superar els 10 milions de clients en un any. Es va fer tan important que arribaria a tenir 7.000 treballadors, convertint-se en l’agència de viatges més gran del món. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, 43 milions d’alemanys havien viatjat amb la KdF i havien gastat milions de marcs en una empresa que, finalment, alimentaria la maquinària de guerra. L’objectiu s’havia complert: la població havia estat apaivagada i s’havien concentrat els diners en les mans de les elits nazis.
El Kdf-Wagen
L’assumpte d’oferir luxes inabastables fins aleshores a la població va impulsar fins i tot la creació del KdF-Wagen, llençant el que després es coneixeria com a Volkswagen (“cotxe del poble”, l’escarabat). La del KdF-Wagen va ser, a més, una magnífica maniobra financera per finançar la guerra, perquè els ciutadans compraven el cotxe a terminis, pagant una quantitat setmanal i no rebien el cotxe fins que l’havien pagat del tot. Allò va servir perquè molts treballadors feliços, en realitat, financessin la producció de material bèl·lic quan va ser preferible dedicar els esforços a la guerra abans que fabricar cotxes per entregar als clients.
La confusió essencial
Durant la Revolució Francesa, el jacobí Robespierre assegurava que “l’ésser humà ha nascut per a la felicitat i la llibertat, però a tot arreu és esclau i desgraciat”. Aquesta idea, que implica que mereixem ser feliços i lliures ha estat intel·ligentment utilitzada tant pels nazis, com pels feixistes italians, els franquistes espanyols i actualment per totes les societats de consum. Les vacances, de quinze dies, de vint-i-tres dies per any natural, d’un mes o de dos, són avui l’eina que els nazis pretenien. Una màquina d’apaivagar societats, plena de ciutadans que fan i desfan maletes mentre revisen amb un somriure les fotos dels seus moments de suposada llibertat.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Durant la llegendària febre de l’or que es va iniciar a la vall del riu American, centenars de milers de persones d’arreu del món van deixar les seves llars per dirigir-se a Califòrnia amb la intenció de fer fortuna amb la mineria del metall daurat. Avui, els antics assentaments miners atreuen excursionistes, turistes i historiadors.
El 24 de gener de 1848, el capatàs James W. Marshall i els seus homes van trobar llavors d’or mentre estaven construint un molí de farina a Sutter’s Mill, el ranxo del general John Sutter, a la vall del riu American. Marshall havia baixat al riu per a inspeccionar els progres del projecte i, segons va explicar més tard: “Em va cridar l’atenció alguna cosa que brillava en el fons de la rasa. . . Ho vaig recollir amb la mà i em va fer un tomb el cor, perquè estava segur que era or… Després en vaig veure més.”
Quan es va córrer la veu, molts jornalers van deixar les seves feines per buscar or al llarg del riu American i els seus afluents. Les notícies sobre aquest descobriment es van escampar ràpidament més enllà de Califòrnia, desencadenant una onada migratòria de persones de tot el món, que van deixar les seves llars per buscar fortuna cap a l’oest dels Estats Units.
En poc més d’un any, gairebé 100.000 persones es van dirigir a Califòrnia des de la resta del país, Europa, Àsia, Australàsia i altres racons del planeta. Aviat, la població de Califòrnia va augmentar exponencialment, no només amb els que esperaven fer-se rics picant pedra per trobar or, sinó amb molts altres emprenedors que es guanyaven la vida proporcionant béns i serveis als miners.
La ciutat de San Francisco, en particular, es va transformar en un important centre urbà i comercial gràcies al fet que gairebé tots els immigrants que arribaven per mar passaven per la ciutat, igual que la majoria de les mercaderies importades d’altres països. Abarrotada d’hotels, botigues, bars i cases de joc, es va convertir en el lloc ideal perquè els miners gastessin els seus guanys.
De la febre de l’or al ‘Golden State’
El 1860, la població gairebé s’havia triplicat des de 1847, arribant als 308.000 residents. Durant el 1852, el punt àlgid de la mineria, es van extreure uns 2000 milions de dòlars en or que van enriquir alguns d’aquests aventurers. Així i tot, les condicions de treball eren dures, i molts miners van guanyar poc més del que tenien en arribar.
Dues dècades després, la majoria dels miners havien abandonat les mines i trobat altres maneres de guanyar-se la vida. El sector de la ramaderia va créixer exponencialment i, el 1860, les granges Californianes tenien quatre vegades més vaques que el 1848. La xarxa de ferrocarrils, construïda per immigrants xinesos, va posar fi a l’aïllament físic de Califòrnia respecte a la resta dels Estats Units i va contribuir encara més al desenvolupament econòmic de la regió.
Avui, la històrica Gold Country del nord de Califòrnia està en auge per segona vegada després d’experimentar una afluència de nous residents que s’hi van traslladar durant la crisi sanitària. I també gràcies a les centenes de milers d’excursionistes i turistes que visiten la regió atrets per les antigues ciutats mineres a tocar de Sierra Nevada, ara remodelades amb botigues de moda, restaurants i hotels del segle XIX rehabilitats.
Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència.
El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.
Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.
Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya.
Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.
Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.
Catalunya, un referent exportador
L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.
Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.
El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
