El descens sostingut de les taxes de natalitat i el consegüent envelliment de la població estan provocant un declivi demogràfic global, especialment en països desenvolupats. Aquesta tendència genera preocupació perquè posa en qüestió la sostenibilitat del sistema socioeconòmic actual. 

Des dels anys cinquanta, a mesura que les societats s’han modernitzat, les taxes de fertilitat han anat disminuint. Els últims estudis suggereixen que aquestes continuaran caient en picat fins a finals de segle, la qual cosa donarà lloc a un profund canvi demogràfic que tindrà conseqüències globals.

El 2050, més de tres quartes parts dels països no tindran taxes de fertilitat prou altes per a mantenir la proporció de la seva població al llarg del temps. Es preveu que aquesta xifra augmenti fins al 97% el 2100, quan només sis de 204 països i territoris (Samoa, Somàlia, Tonga, Níger, Txad i Tadjikistan) tindran taxes de fecunditat superiors a 2,1 naixements per dona.

Així doncs, la major part del món s’acosta a un declivi natural de la població, conegut com a hivern demogràfic, en el qual el nombre de morts supera al de naixements. Això implica que hi haurà més gent gran que necessiti atenció, però menys persones joves que treballin per finançar les pensions i l’estat del benestar.

La crisi de fertilitat europea

En el cas europeu, el nombre de naixements ha caigut per sota dels 4 milions per primera vegada des de 1960, una de les taxes de natalitat més baixes del món. El 1990 va haver-hi 5,1 milions de naixements, l’últim any en què aquests van superar els 5 milions. Així mateix, la taxa de fertilitat també ha descendit, acostant-se a nivells de fa dues dècades.

Quant a l’Estat espanyol, té la segona taxa de fertilitat més baixa de tota la Unió Europea, només per darrere de Malta, segons dades de l’Eurostat. El 2022, la taxa espanyola era d’1,16 nens nascuts per dona, per sota de països com Itàlia (1,24) o Portugal (1,43), que també estaven per sota de la mitjana europea.

Tanmateix, les dades sobre l’evolució dels naixements facilitades per l’INE suggereixen que la caiguda de les últimes dècades podria estar arribant a la seva fi i que el 2024 podria suposar un punt d’inflexió per a l’estabilització, si no recuperació, de la natalitat a Espanya.

Un alarmisme infundat?

La població mundial ha assolit gairebé els 8.200 milions a mitjans d’aquest any i es calcula que creixerà en uns 2.000 milions en els pròxims seixanta anys, arribant a un màxim d’uns 10.300 milions al voltant del 2080. Encara que després s’espera que es redueixi fins als 10.200 milions, 700 milions menys del que es preveia fa una dècada.

És cert que el creixement o decreixement general de població no és l’única part de l’equació demogràfica que ens ha de preocupar: l’estructura per edats de la població, el desequilibri entre sexes, el procés accelerat d’urbanització, les enormes disparitats entre regions i la sostenibilitat ambiental són factors a tenir en compte si volem fugir d’una falsa dicotomia.

Els escenaris neoliberals més distòpics parteixen d’un sistema que ha fet del creixement econòmic continuat la seva estratègia reproductiva, deixant de banda la sostenibilitat ambiental i l’obligada reconfiguració del balanç de la vida laboral i familiar. Així mateix, part del fatalisme sorgeix del sector més conservador de la població que enyora el model de família tradicional i veu la immigració com una amenaça cultural.

De la mateixa manera que s’ha esvaït la justificació per la por a un creixement desbordat i sense límits de la població, l’alarmisme pel decreixement demogràfic i el descens de la natalitat possiblement es veurà amortit amb la realització que hi ha alternatives viables al model productiu actual, que en última instància poden ser beneficioses per al conjunt de la societat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!