El segle XX ens va educar en una fe obstinada: el futur seria millor que el passat. No era només optimisme; era arquitectura institucional. Després de la Segona Guerra Mundial es va materialitzar un nou ordre econòmic internacional que, amb matisos i tensions, ha arribat fins als nostres dies.

Els vencedors del conflicte van entendre que, perquè aquest nou ordre funcionés, calia establir un sistema politicoeconòmic capaç d’estabilitzar les monedes, reconstruir les economies devastades i assegurar mercats estables per a una expansió comercial a gran escala, i tot regulat segons les seves pròpies regles.

És per aquest motiu que la creació d’institucions com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (1945) no va ser un simple acord tècnic; més aviat representava la inserció, dins l’imaginari col·lectiu general, d’una idea poderosa: el creixement podia ser organitzat, la prosperitat podia ser planificada i el futur podia ser administrat. D’aquesta convicció en van emergir dos models de societat —menys antagònics del que sovint es presenta— que durant dècades es disputarien l’hegemonia global.

Durant anys, aquella confiança —basada en tensionar ambdós models— va produir resultats tangibles. L’expansió industrial, la consolidació de l’estat del benestar i l’augment sostingut del PIB per càpita van reforçar la narrativa de progrés lineal. El demà no era una amenaça, sinó una promesa estructural.

Entre 1950 i 1973, el món va experimentar un creixement sostingut i generalitzat que va consolidar tres eixos bàsics: progrés material, ampliació dels drets socials i consolidació d’una classe mitjana confiada. Les democràcies occidentals van aprofitar per a projectar la idea que el futur seria una prolongació millorada del present.

Però aquell futur —que és el nostre present— ja no es percep igual. 

Avui el futur és advertència. El relat dominant parla de col·lapse climàtic —avalat pels informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic—, d’endeutament estructural i de riscos sistèmics associats a la intel·ligència artificial, debatuts en fòrums com l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic o el Parlament Europeu.

El futur ja no és una promesa d’emancipació, sinó un escenari de supervisió. La qüestió, però, no és si hi ha riscos —la història ens recorda que sempre n’hi ha hagut—, sinó per què totes les projeccions de futur semblen convergir en una mateixa conclusió implícita: més centralització.

Quan imaginem una crisi financera, imaginem bancs centrals amb poders ampliats; quan imaginem caos informatiu, imaginem regulacions massives; quan imaginem emergència climàtica, imaginem macroinfraestructures dirigides des de dalt. Per tant, la distopia, gairebé sempre, acaba en concentració.

La por com a arquitectura del centre

La història del pensament econòmic —de Karl Marx a Karl Polanyi— ha assenyalat un patró incòmode: les crisis del capitalisme no són simples interrupcions, sinó acceleradors de processos de concentració i reordenació institucional. No és un accident; és una dinàmica recurrent. Després del 1929, l’Estat va expandir competències per estabilitzar societats convulses. Després del 2008, els bancs centrals van inflar els seus balanços fins a límits desconeguts. I després del 2020, el deute públic global va registrar el major increment des de la Segona Guerra Mundial. Les crisis no dissolen el poder; el redistribueixen.

En paral·lel, el capital tendeix a reagrupar-se. En entorns d’incertesa, no desapareix: busca refugi. I el refugi acostuma a ser gran, concentrat i institucionalment protegit. Les crisis no només redistribueixen riquesa; redefineixen jerarquies.

La por, en aquest context, es converteix en arquitectura de poder. Quan el risc es percep com a sistèmic, la societat accepta —i sovint reclama— estructures més verticals. En aquest context d’inseguretat, també s’explica l’auge de forces polítiques que ofereixen ordre i identitat com a resposta a la incertesa global. La centralització no apareix com una imposició, sinó com una garantia d’ordre. I per tant, la seguretat justifica la concentració.

Aquí opera un mecanisme més subtil. El relat condiciona el flux del capital. Ja ho advertia John Maynard Keynes amb els seus “animal spirits”: les expectatives modelen la inversió. Si el futur s’imagina com a escassetat energètica, invertirem en macroinfraestructures; si es concep com a guerra tecnològica, reforçarem vigilància i defensa; si es tem inestabilitat financera, acceptarem mecanismes de control més estrictes. Imaginar centralització acaba produint centralització.

Tanmateix, aquesta inèrcia oblida una altra tradició històrica: la del mutualisme i les formes d’organització basades en la cooperació i la distribució del risc. Durant el segle XIX i bona part del XX, cooperatives, caixes d’estalvi i societats de socors mutu van demostrar que era possible articular sistemes financers sense una concentració extrema del poder. La descentralització no era teoria; era pràctica institucional.

Avui aquesta lògica reapareix sota noves formes. L’embedded finance —la integració de serveis financers dins plataformes digitals— pot dissociar banca i infraestructura tradicional, reduint intermediaris i redistribuint capacitat operativa. Com abans l’electricitat va separar producció i consum, o internet va néixer com una xarxa distribuïda, les tecnologies actuals poden reforçar grans plataformes o facilitar ecosistemes més oberts. La tecnologia no concentra ni distribueix poder per si sola; ho fa la seva arquitectura institucional.

El relat distòpic tendeix a presentar la concentració com a inevitable. Però la inevitabilitat sovint és cultural abans que tècnica. Quan assumim que només el centre ens pot protegir, el reforcem. Quan construïm xarxes, multipliquem els centres. I en aquesta elecció —més que en la tecnologia— es decideix la forma del futur.

La comunitat com a centre

Descentralitzar no significa abolir l’Estat ni glorificar el caos. Significa reduir dependències crítiques, diversificar riscos i distribuir la presa de decisions. Significa evitar que un únic actor —públic o privat— concentri vulnerabilitats que, quan fallen, arrosseguen tot el sistema. Les societats resilients no són les que acumulen més poder en un centre, sinó les que reparteixen millor la responsabilitat.

El debat real, per tant, no és tecnològic; és moral i cultural. Si assumim que el món és massa complex perquè comunitats informades el gestionin, acceptarem una verticalitat creixent com a única sortida possible. Però si assumim que la tecnologia pot empoderar xarxes distribuïdes, començarem a dissenyar institucions que reflecteixin aquesta confiança, perquè abans de transformar infraestructures, cal transformar imaginaris.

El segle XXI encara no està escrit. Les eines per descentralitzar energia, informació i finances ja existeixen. El que falta no és capacitat tècnica, sinó voluntat col·lectiva. Cada decisió d’estalvi, cada model d’inversió, cada arquitectura financera reforça un determinat tipus de sistema. El futur no depèn només dels riscos que afrontem, sinó del marc mental amb què els interpretem.

Si imaginem un futur inevitablement distòpic, invertirem en murs, intermediaris i estructures opaques. Si imaginem un futur descentralitzat, invertirem en xarxes, transparència i comunitat. En economia, el relat és capital anticipat: orienta fluxos, condiciona expectatives i consolida hegemonies. Qui defineix el relat del futur condiciona la forma del mercat.

En aquest context, la sobirania financera no és una proclama ideològica, sinó una estratègia de resiliència. Apropar la gestió dels recursos a la comunitat, fomentar l’educació financera i reduir dependències estructurals no fragmenta el sistema; el reforça. La descentralització no divideix: diversifica.

És aquí on 11Onze pren sentit com a comunitat fintech. No com una alternativa retòrica al sistema, sinó com una arquitectura diferent dins del sistema. Una proposta que aposta per transparència, participació i consciència financera en un entorn incert. Potser el futur no és apocalipsi ni utopia. Potser és, simplement, arquitectura. I tota arquitectura comença amb una decisió: concentrar o distribuir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!