La mala gestió tecnològica de la banca europea

El Banc Central Europeu detecta deficiències fonamentals en la manera en què els bancs de l’eurozona aborden la ciberseguretat i avisa que estan perdent milions d’euros per culpa del cibercrim, sistemes de gestió antiquats i la baixa qualitat dels serveis tecnològics externalitzats.

El sector bancari ha introduït importants canvis tecnològics en els últims anys, especialment arran de la necessitat d’actualitzar-se davant del canvi de paradigma en la gestió de les finances que han esperonat les fintech. La inversió en tecnologies de la informació a la banca ha estat notablement superior a la de la majoria d’indústries, però aquesta transició cap a la digitalització de les finances per a millorar l’eficiència bancària no ha estat fàcil.

En aquest context, el Banc Central Europeu (BCE) ha realitzat una enquesta entre els bancs de l’eurozona que supervisa i ha dut a terme 22 inspeccions des de 2020 per a comprovar fins a quin punt estan preparats per a fer front al cibercrim. L’estudi del BCE deixa una imatge preocupant sobre la preparació del sector bancari europeu, arribant a la conclusió que els problemes són “més greus i generalitzats” del que es preveia.

Pel que fa a l’incompliment dels contractes per part dels serveis tecnològics externalitzats, l’enquesta feta per la institució de la UE indica que això ha comportat un cost addicional de 148 milions d’euros als bancs el 2022, un augment del 360% respecte a l’any anterior.

Tot i que el BCE explicava que aquestes pèrdues es deuen principalment per la manca de disponibilitat o mala qualitat dels serveis subcontractats, aquestes “es van concentrar en unes poques entitats significatives i, per tant, no indiquen una tendència sectorial”. Així mateix, constatava que “els acords de subcontractació dels bancs sovint no abordaven prou els requisits de seguretat informàtica”.

Es dupliquen les operacions fraudulentes a la banca espanyola

Segons l’últim informe del Banc d’Espanya, corresponent a 2022, les reclamacions per operacions fraudulentes han augmentat un 109,1%, duplicant-se des de l’any anterior. Concretament, es van tramitar 34.146 reclamacions en el Departament de Conducta d’Entitats del Banc d’Espanya.

La pràctica del phishing en destaca com una de les principals causes (10.361 de les denúncies) que hi ha al darrere de l’increment d’aquestes reclamacions sobre targetes i transferències, motivades per operacions presumptament fraudulentes. Recordem que el phishing consisteix a crear una pàgina web molt semblant a alguna que tu utilitzes normalment, per fer-t’hi entrar i robar-te certa informació.

A més, cal tenir en compte que durant el 2022 encara no hi havia peticions de clients sobre el nou Codi de Bones Pràctiques, que es va aprovar a la fi de l’exercici, i que ha fet augmentar les reclamacions en el 2023. Per entitats, CaixaBank, BBVA i Banc Santander són les que més reclamacions reben, gràcies a la seva major quota de mercat. En tot cas, en el conjunt europeu, el BCE avisa que aquests resultats “plantegen serioses preocupacions de supervisió que confirmen la necessitat de continuar les inspeccions in situ juntament amb converses entre bancs i supervisors”.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis. Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar.

Les estafes en línia són un problema freqüent que afecta moltes persones que fan servir Internet. Els estafadors utilitzen tècniques sofisticades per a enganyar les víctimes i obtenir diners o informació personal. Joan Benedicto, agent d’11Onze, ens detalla quines són i com evitar les estafes més comunes al món cibernètic.

La comoditat, rapidesa, baixos preus i gran quantitat d’opcions disponibles han fet que les compres i gestions per Internet es multipliquin de manera exponencial any rere any. Això no obstant, el comerç en línia també augmenta les possibilitats que siguem víctimes de fraus digitals.

Per protegir-se contra aquestes estafes, és important no compartir informació personal o financera en línia que no sigui estrictament necessària, o quan ho fem, no fer clic a enllaços sospitosos i verificar l’autenticitat del lloc web abans de proporcionar informació personal o financera.

Phishing i compres en línia

Abans de res, hauries d’evitar connectar-te a internet a través d’una xarxa de wifi oberta al públic. Cafeteries, hotels o qualsevol altre local amb connexions wifi disponibles sense contrasenya són més vulnerables que xarxes protegides amb contrasenya. Com explica Benedicto, “una persona amb suficients coneixements, podria crear una xarxa wifi oberta i accedir a qualsevol ordinador que s’hi connecti”.

Una de les estafes més comunes a Internet és el ‘’phishing, que “consisteix a crear una pàgina web molt semblant a alguna que tu utilitzes normalment, per fer-t’hi entrar i robar-te certa informació”, apunta l’agent d’11Onze. També es pot fer mitjançant un correu electrònic falsificat que sembli d’una companyia legítima, com ara un banc, per obtenir informació personal o accedir a un compte bancari.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Comprem, treballem, ens informem i paguem a través de plataformes digitals. Són còmodes, ràpides i eficients. Però també invisibles, opaques i imprescindibles. La pregunta ja no és si vivim connectats, sinó si continuem sent lliures en un sistema governat per algoritmes que decideixen per nosaltres sense demanar permís.

La digitalització ha simplificat la vida quotidiana. Però també ha creat noves formes de dependència estructural. En aquest nou escenari, qui controla les dades controla el poder econòmic, el consum i, cada cop més, les decisions individuals. I això té conseqüències que van molt més enllà de la tecnologia.

Durant anys, hem parlat de serveis digitals com si fossin una capa addicional de confort. Una eina més. Avui, això ja no és cert. Plataformes tecnològiques i sistemes digitals s’han convertit en canals gairebé únics d’accés a serveis bàsics: treballar, cobrar, pagar, comunicar-se, informar-se o fins i tot relacionar-se amb l’administració.

La dependència del núvol, dels sistemes operatius dominants i dels ecosistemes tancats fa que una fallada tècnica ja no sigui només un problema informàtic. És una fallada econòmica. Quan cau un sistema de pagaments, quan una plataforma bloqueja un compte o quan un servei deixa de funcionar, l’impacte és immediat i real.

La comparació és clara: energia, aigua, sistema financer i ara infraestructura digital. Tots quatre comparteixen una característica clau: quan esdevenen imprescindibles, deixen de ser neutrals. I qui els controla acumula poder.

Les dades: el recurs estratègic del segle XXI

Aquest immens volum de dades no s’acumula de manera passiva. És processat, creuat i interpretat constantment. Les dades són la matèria primera; el valor real neix quan es transformen en coneixement accionable. Qui té la capacitat d’analitzar-les no només entén el comportament humà, sinó que pot anticipar-lo i orientar-lo. En aquest punt, la informació deixa de ser descriptiva per convertir-se en poder.

És aquí on entren en joc els algoritmes. Sistemes dissenyats per ordenar el caos informatiu, però també per prioritzar, filtrar i decidir. A partir de les dades que generem, els algoritmes construeixen perfils, assignen probabilitats i prenen decisions automàtiques que afecten el nostre consum, la informació que rebem i les oportunitats que se’ns ofereixen. No actuen en el buit: operen sobre models econòmics que busquen maximitzar rendiment, eficiència i control.

El resultat és un desplaçament silenciós de la presa de decisions. Allò que abans era una elecció conscient, avui sovint és una resposta induïda. No perquè algú ens obligui, sinó perquè el sistema ens presenta una única opció com la més lògica, la més barata o la més convenient. Quan les decisions es deleguen a processos opacs que no entenem ni podem qüestionar, la frontera entre recomanació i condicionament es dilueix. I amb ella, una part essencial de la nostra llibertat.

Dependència digital i llibertat econòmica

Aquesta dependència digital no és només una qüestió d’hàbits, sinó de poder econòmic. Quan els pagaments, l’accés als serveis i la gestió dels diners passen per infraestructures digitals centralitzades, la llibertat financera deixa de ser només una qüestió de renda. Esdevé una qüestió d’accés. Qui controla la infraestructura pot autoritzar, limitar o bloquejar l’activitat econòmica d’una persona sense necessitat de coerció directa. N’hi ha prou amb un clic.

A mesura que el sistema es digitalitza, també ho fa l’exclusió. Quedar fora d’una plataforma, perdre l’accés a un compte o no encaixar en els criteris d’un sistema automatitzat pot significar quedar fora del circuit econòmic. El debat sobre les monedes digitals de banc central s’inscriu plenament en aquest context: més eficiència operativa, sí, però també una capacitat de control sense precedents. El dilema no és tecnològic. És polític i de sobirania personal.

El problema s’agreuja quan aquesta dependència es combina amb una creixent centralització. Com més concentrem dades, serveis i decisions en poques infraestructures digitals, més vulnerable esdevé el conjunt. Ciberatacs, apagades, errors sistèmics o tensions geopolítiques poden paralitzar de cop l’activitat econòmica quotidiana. La tecnologia ens ofereix confort immediat, però també crea fragilitats invisibles. I aleshores, la pregunta deixa de ser teòrica: què passa amb la teva vida econòmica quan el sistema del qual depens deixa de funcionar?

Tecnologia sí, dependència no

La tecnologia pot empoderar o sotmetre. La diferència no és tècnica. És de control, de criteri i de sobirania. En un món governat per algoritmes, la llibertat econòmica no es perd de cop, sinó de manera gradual, quan deixem d’entendre com funcionen els sistemes que condicionen les nostres decisions i deleguem el control en infraestructures opaques que no qüestionem.

Preservar aquesta llibertat passa, primer, per prendre consciència. Saber què cedim quan utilitzem una plataforma, quines dades generem i com es poden usar. Però també per diversificar riscos, evitar dependències absolutes i no confiar-ho tot a un únic intermediari digital. La comoditat immediata no pot justificar una pèrdua estructural d’autonomia.

A 11Onze, creiem que el futur no és renunciar a la tecnologia, sinó utilitzar-la amb criteri. Recuperar el control sobre allò que és essencial: les nostres dades, els nostres diners i les nostres decisions. Perquè la veritable innovació no és delegar-ho tot a un algoritme, sinó construir eines que reforcin la sobirania personal i ens permetin continuar decidint en un entorn cada cop més automatitzat.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La NASA es planteja enviar una missió tripulada a Mart en les pròximes dècades. Per a això serà necessari crear oxigen a partir del diòxid de carboni present en l’aire del planeta vermell. Part del dispositiu que ho fa possible és d’or.

Per les seves propietats, l’or ha tingut i continua tenint un paper fonamental en l’exploració espacial. Per posar un exemple, aquest metall noble ja va ser bàsic en el primer passeig espacial de la NASA l’any 1965. El cable que unia al coronel Ed White a la Gemini 4 estava recobert d’or per assegurar la seva subjecció i la visera del seu vestit també estava revestida d’or per protegir els seus ulls de la radiació solar.

La durabilitat i estabilitat de l’or, així com el fet que no s’oxidi i sigui un bon conductor de l’electricitat i de la calor, han portat als responsables de múltiples projectes espacials a utilitzar-lo amb finalitats molt diverses.

Missió a Mart

Una de les grans aspiracions de la NASA per a les pròximes dècades és enviar una missió tripulada a Mart. I serà necessària una gran quantitat d’oxigen, tant per fer cremar el combustible de la nau com per mantenir vius als astronautes.

La millor opció per no haver de transportar tot aquest oxigen des de la Terra és crear-lo en el mateix planeta vermell. I es pot aconseguir a partir del diòxid de carboni que constitueix la major part de l’aire marcià. Per això, el vehicle robotitzat Perseverance, que va arribar a Mart el febrer de 2021, incorpora un instrument anomenat MOXIE que produeix oxigen a partir del diòxid de carboni.

Com explica el Dr. Michael Hecht, investigador principal d’aquest projecte, “l’or és fonamental per al funcionament de MOXIE”, que pesa 17 quilograms i té una grandària similar al d’una bateria de cotxe. La carcassa de MOXIE està feta d’or perquè aquest metall “és extraordinàriament estable, no s’oxida ni es corroeix amb facilitat i és un excel·lent conductor de la calor”, segons Hecht. Aquesta última propietat és crucial, ja que en alguns moments del dia la temperatura és massa alta perquè pugui funcionar aquest dispositiu.

Un assaig a petita escala

Quan MOXIE està en marxa, el Perseverance roman pràcticament inactiu, ja que es requereix molta energia per separar les molècules de CO₂. Per això, MOXIE no funciona molt sovint, només una vegada al mes o cada dos mesos.

MOXIE triga unes dues hores a estar operatiu perquè una de les peces necessàries per al procés ha d’escalfar-se fins a assolir els 800 °C. Després, la càrrega de les bateries del vehicle permet produir oxigen durant una hora, en la qual a vegades els responsables del projecte canvien el voltatge o la velocitat del compressor per aprendre més sobre l’instrument.

En aquest temps MOXIE pot produir entre 6 i 10 grams d’oxigen. Es tracta d’una quantitat molt petita tenint en compte que cadascun de nosaltres consumim entre 10 i 20 grams d’oxigen cada hora, però permet a la NASA comprovar que aquesta tecnologia crítica funciona de manera adequada sobre el terreny.

De fet, el principal objectiu de MOXIE és demostrar que es pot confiar en aquesta tecnologia per nodrir d’oxigen a futures tripulacions d’astronautes i retornar-los a casa sans i estalvis. També aprendre molts detalls tècnics sobre com construir un futur sistema MOXIE molt més gran.

Dos viatges per a una missió

Tenint en compte les òrbites de la Terra i de Mart, el moment òptim per afrontar un viatge entre tots dos planetes es produeix cada vint-i-sis mesos. Una de les idees que es plantegen per dur a terme una missió tripulada és enviar primer tot el material necessari, tant el lloc on viurien els astronautes a Mart com els vehicles d’exploració, una central elèctrica i potser un “gran” MOXIE, i vint-i-sis mesos després enviar als astronautes.

D’aquesta manera, la base estaria instal·lada uns vint mesos abans del viatge dels astronautes. Aquest “gran” MOXIE hauria de generar i emmagatzemar una part important de l’oxigen que els astronautes i el seu coet necessitarien en la missió. Això significa que el dispositiu hauria de produir entre 2.000 i 3.000 grams d’oxigen per hora, enfront dels 6-10 grams que produeix el MOXIE actual. I hauria de fer-ho gairebé sense parar.

Cal tenir en compte que el coet d’ascens per marxar de Mart requeriria entre 25 i 30 tones d’oxigen i que els astronautes podrien respirar entre 2 i 3 tones durant la seva estada de divuit mesos al planeta vermell fins que arribés el moment òptim per tornar.

El primer capítol de la sèrie The Golden Thread, que aborda la importància que ha tingut i té l’or en diferents àmbits de la nostra vida, incideix en el paper fonamental que ha jugat aquest metall preciós en l’exploració de l’espai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Hi ha una manera còmoda d’explicar el present: dir que “tot puja” i assenyalar un culpable extern. La Xina, la guerra, la pandèmia o els mercats. És una explicació simple, tranquil·litzadora, però insuficient. Perquè el món, quan tot sembla car, sovint no és que sigui car, sinó que està mal entès.

El que vivim no és una inflació estructural del planeta, sinó una fragmentació del sistema que Occident mateix va dissenyar ara fa uns trenta anys. I com passa amb totes les estructures que es trenquen, el soroll no prové del cop final, sinó de les esquerdes acumulades.

Després de la Guerra Freda, Occident va creure haver guanyat alguna cosa més que un conflicte: va pensar que havia guanyat el temps. Amb l’enfonsament de l’URSS, el món semblava governable sota una sola lògica, basada en mercats oberts, producció global i consum barat. La política es retirava, donant pas perquè l’economia ocupés el centre. D’alguna manera, aquella visió acabaria imposant-se com a sentit comú.

A partir d’aquí, les decisions van ser clares. Es va deslocalitzar la indústria amb l’objectiu de reduir costos i augmentar marges. La Xina va entrar en aquest sistema no pas com a rival, sinó com a peça funcional d’un nou model productiu a gran escala. En poc temps es va convertir en la fàbrica del món, aportant mà d’obra sense drets equiparables, energia barata i un suport estatal decidit.

Avui, aquest relat sovint es presenta com un error estratègic. Però no ho va ser. Va ser un acord mutu. D’una banda, Occident obtenia preus baixos i inflació controlada; de l’altra, la Xina accedia a creixement, tecnologia i mercats. Ningú no enganyava ningú. Tothom sabia què comprava i què venia.

Beneficis privats, riscos socialitzats

El problema no va aparèixer amb la globalització, sinó amb la seva gestió moral. Les empreses occidentals van obtenir marges extraordinaris, però no van reinvertir-los en teixit industrial propi ni en capacitat productiva a llarg termini. Els estats, per la seva banda, van aprofitar el consum barat per sostenir una estabilitat política artificial, finançada amb deute barat. I les classes mitjanes, sense adonar-se’n encara, van començar a pagar una factura diferida: menys indústria, menys seguretat laboral, menys poder de negociació.

Els efectes van ser graduals però persistents. Sous estancats, precarització silenciosa, cost de la vida creixent. Els productes eren més barats, però el ciutadà era més fràgil. La globalització va reduir preus, sí; però també va erosionar la capacitat del consumidor de sostenir-los a llarg termini. Aquí rau la paradoxa central del nostre temps: mai havíem comprat tant amb una sensació tan profunda d’inseguretat econòmica.

La trampa del dòlar i del deute

És aquí on el sistema adquireix una profunditat que sovint passa desapercebuda. Tot aquest engranatge —producció deslocalitzada, consum sostingut, salaris continguts— s’aguantava sobre un pilar invisible però decisiu: la confiança. El dòlar com a moneda hegemònica i el deute nord-americà com a actiu segur infinit permetien al món funcionar amb una lògica aparentment paradoxal però estable. Els Estats Units podien endeutar-se sense límit, la resta del món podia acumular reserves, i el circuit es tancava amb una fe compartida en el centre del sistema.

Però la confiança no és eterna, ni neutra. Genera dependència monetària, exposa vulnerabilitats geopolítiques i, amb el temps, desperta la temptació de buscar alternatives. Quan una economia global gira massa al voltant d’un sol eix, qualsevol sacsejada esdevé sistèmica. I quan el centre comença a semblar menys fiable —per excés de deute, ús polític de la moneda o inestabilitat interna— la perifèria deixa de voler orbitar per inèrcia. No per hostilitat, sinó per prudència. 

És en aquest punt on comença la fragmentació real. No amb els aranzels de Trump, que només en són la manifestació visible, sinó amb l’esquerda silenciosa de la confiança. Quan el sistema deixa de percebre’s com a equitatiu i previsible, es multipliquen els intents de crear vies paral·leles, acords regionals i monedes alternatives. La globalització no s’ensorra de cop, sinó que es desdobla. I quan això passa, el món no es torna immediatament més car, però sí molt més fràgil.

Quan la Xina deixa de ser taller

El desplaçament del centre de gravetat no és només monetari, sinó que és també productiu i polític. El punt d’inflexió arriba quan la Xina decideix deixar de ser únicament un espai de producció subordinat i aspira a esdevenir un actor estratègic. Ja no només fabrica per a tercers, sinó que planifica a llarg termini, subvenciona sectors clau, exporta excedents i defineix prioritats pròpies. En un món on la confiança en el centre comença a esquerdar-se, aquesta evolució no és una anomalia, sinó una conseqüència lògica. Qui depèn massa d’un sistema acaba intentant governar-ne una part. 

Europa, mentrestant, es mira al mirall i descobreix la seva pròpia nuesa estructural. Energia cara, absència d’una política industrial comuna i una resposta cada cop més defensiva basada en aranzels. Però els aranzels no són força; són el símptoma. Indiquen que el problema no és tant de competència com de fonaments, perquè quan no pots competir, et protegeixes. I quan et protegeixes massa tard, no resols el problema, sinó que només en posposes el diagnòstic.

El món dels blocs

El desplaçament cap a un món fragmentat no implica la desaparició del comerç, sinó la fi d’una ficció: la del comerç neutre, desconnectat de la política i del poder. El que emergeix és un sistema de blocs regionals, on les decisions econòmiques tornen a estar condicionades per interessos estratègics. Hi ha menys globalització i més alineaments; menys eficiència i més política. El flux ja no és lliure, és negociat. I això genera friccions, costos i tensions, però també obre finestres d’oportunitat per a aquells actors que entenguin bé on són i amb qui volen estar. 

Aquest nou escenari no és necessàriament més car per definició. És, sobretot, un món menys fluid, més conscient dels seus límits i molt més fragmentat. La complexitat substitueix la simplicitat, i la dependència cega deixa pas a una interdependència més vigilada. El preu no sempre puja; el que canvia és la facilitat amb què abans tot circulava. I quan la facilitat desapareix, el sistema obliga a pensar, a prioritzar i a prendre decisions que durant dècades s’havien ajornat. 

Davant d’aquest panorama, la fragmentació no exigeix pànic, sinó criteri. Entendre el context és ja una forma de defensa financera. Fragmentar vol dir diversificar, protegir l’estalvi i no confiar-ho tot a un sol sistema ni a una sola promesa. Aquí no es tracta de vendre por, sinó coneixement. Perquè la història ho recorda amb una constància implacable: els sistemes no col·lapsen quan canvia el món, sinó quan la gent insisteix a interpretar-lo amb mapes antics. I avui, més que mai, el problema no és que el món sigui car; és que ja no és simple.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El 70 % de la superfície del planeta està coberta per aigua, i el volum de negoci que això pot generar converteix l’ecosistema marí en un sector estratègic per a desenvolupar una economia sostenible.

L’economia blava descriu totes aquelles activitats econòmiques vinculades al mar i a ecosistemes marins. Inclou activitats portuàries i de logística, la pesca, la indústria naval, la producció energètica, l’esport, la ciència i activitats tecnològiques. La principal premissa és la sostenibilitat, ja que d’això dependrà el futur tant d’aquest sector econòmic com del planeta en general. 

Objectiu 2050: el 35 % de l’energia es produirà al mar

La Comissió Europea assenyala l’economia blava com a agent clau en el European Green Deal (el tracte verd europeu), que promou el desenvolupament sostenible de tots els països membres. L’oceà actua de regulador del clima, és indispensable en la producció d’oxigen i ofereix energia, aliments i altres recursos sense els quals no podríem viure.

És, per tant, un sector estratègic en la lluita contra el canvi climàtic que, avui dia, posa el focus en dos grans objectius: desenvolupar energia renovable a alta mar, fins a assolir el 35 % de producció energètica l’any 2050 i, per altra banda, fer més sostenibles els ports i els transports, procurant limitar les emissions de carboni i reduir la petjada ecològica dels ports.

Catalunya compta amb un projecte que podria assolir l’objectiu energètic, l’anomenat Parc Tramuntana. Amb la intenció d’esdevenir punt de referència contra el canvi climàtic, l’Empordà presenta aquesta proposta per a crear un parc eòlic marí i flotant al golf de Roses. El projecte entraria en funcionament el 2026 i podria subministrar el 45 % d’energia a la província de Girona, a més de crear 5000 llocs de treball i contribuir a la preservació i regeneració d’ecosistemes marins.

Què és el European Green Deal? El European Research Council ho explica en aquest video.

La Catalunya blava, capdavantera a Europa

A Catalunya, l’any 2018 s’iniciava el pla per a promoure l’economia blava al territori. Des d’aleshores, el sector ha generat més de 200.000 llocs de treball i 35.500 milions d’euros de facturació. Una xifra que situa Catalunya al capdavant dels països europeus on l’economia marítima té major pes intern. La segueixen Portugal, Estònia, Grècia, Malta i Xipre.

El pes que té és innegable, i la implicació empresarial catalana ho corrobora. Per exemple, des del Port de Barcelona s’ha impulsat un projecte per a convertir-lo en un hub d’economia blava, que actuï de punt estratègic per a empreses relacionades amb el sector de forma directa o indirecta.

També aquest any, s’ha creat a les terres de l’Ebre el Clúster d’Empreses d’Economia Blava, una iniciativa oberta a totes les empreses de la zona que vulguin sumar esforços per la preservació mediambiental del Delta i la seva activitat econòmica, majoritàriament marítima.

Un desenvolupament econòmic sostenible implica aprofitar de forma eficient els recursos disponibles, i en aquest sentit Catalunya ha d’aprofitar i utilitzar conscientment tot allò que el mar pot oferir. L’objectiu serà el progrés econòmic i social, però amb el mateix grau d’importància ho serà la preservació mediambiental, perquè tal com avisen des de la Comissió Europea, «no hi pot haver verd sense el blau».

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Cada gener, Davos es converteix en el centre neuràlgic del poder global. Presidents, banquers, grans empresaris i organismes internacionals hi despleguen discursos sobre cooperació, sostenibilitat i prosperitat compartida. Però mentre les càmeres enfoquen els escenaris principals, hi ha silencis clamorosos que passen desapercebuts. I són precisament aquests silencis els que haurien de preocupar més als ciutadans, als estalviadors i a qualsevol persona que intenti protegir el seu futur econòmic.

El World Economic Forum va néixer als anys setanta amb una vocació aparentment noble: facilitar el diàleg publicoprivat en un món cada vegada més interconnectat. Durant dècades, Davos va ser l’aparador de la globalització triomfant. Creixement, lliure comerç i estabilitat monetària eren les paraules clau.

Avui, el context és radicalment diferent. El que abans era un espai d’optimisme s’ha convertit en un espai defensiu, on les elits intenten preservar un sistema que fa aigües. No perquè Davos hagi perdut influència, sinó perquè el món que va ajudar a construir està entrant en una fase de fricció estructural. 

I aquí apareix la primera gran absència del relat oficial: la crisi de legitimitat. Davos no decideix lleis, no vota pressupostos, no rendeix comptes davant la ciutadania. Però marca agenda. I ho fa des d’una òptica que prioritza l’estabilitat del sistema abans que el benestar de les persones. 

Inflació i deute: el gran elefant a la sala

Un dels temes més citats als passadissos —però rarament abordat amb profunditat als escenaris— és el nivell de deute global. Governs, empreses i famílies arrosseguen volums de deute històrics. La resposta institucional dels últims anys ha estat clara: més liquiditat, més estímuls, més diners creats del no-res.

A Davos es parla de “normalització monetària”, però gairebé ningú explica el cost real d’aquest procés. La inflació no és un accident puntual: és la conseqüència directa d’anys de polítiques monetàries expansives. I aquesta inflació actua com un impost silenciós que erosiona l’estalvi.

El silenci és revelador. Perquè assumir-ho públicament implicaria reconèixer que el poder adquisitiu de les classes mitjanes continuarà sota pressió durant anys, no com una anomalia conjuntural, sinó com una conseqüència estructural del model. Implicaria admetre que l’estalvi en diners fiat és intrínsecament vulnerable, exposat a una erosió constant que no depèn de males decisions individuals, sinó de polítiques monetàries deliberades. I, sobretot, obligaria a dir en veu alta una veritat incòmoda: que el sistema actual necessita inflació per sostenir nivells de deute que, d’una altra manera, serien impagables. Dir-ho seria reconèixer que l’estabilitat es construeix sacrificant valor… i que aquest valor surt, gairebé sempre, de la mateixa butxaca.

Davos parla d’“estabilitat”, però evita dir que aquesta estabilitat es construeix sovint a costa de l’estalviador.

Geopolítica econòmica: el final del lliure mercat tal com el coneixíem

Un altre dels grans temes amagats és la desglobalització selectiva. Oficialment, ningú vol parlar de proteccionisme. Però a la pràctica, les grans potències utilitzen aranzels, sancions, controls tecnològics i polítiques industrials agressives.

El lliure mercat només és lliure mentre convé. Quan els interessos estratègics entren en joc, el discurs canvia. Davos ho sap, però ho formula amb eufemismes: “resiliència”, “cadenes de subministrament segures”, “autonomia estratègica”.

Si això ho traduïm a la nostra realitat, significa que menys comerç global, més blocs econòmics i, inevitablement, més incertesa. Un escenari que té conseqüències immediates i molt concretes: mercats més volàtils, on els moviments bruscos deixen de ser excepcionals; inversions cada cop més polititzades, sotmeses a interessos estratègics i decisions governamentals; i riscos que ja no són només econòmics, sinó clarament geopolítics, amb conflictes, sancions i aliances condicionant el valor dels actius. El lliure mercat, tal com l’havíem entès, ja no és el marc de joc.

Però aquest canvi de paradigma rarament s’explica de manera clara. Potser perquè admetre’l significaria reconèixer que el model global està canviant… i no necessàriament cap a millor. 

Intel·ligència artificial: promesa de productivitat, risc social

Si hi ha un concepte omnipresent a Davos és la intel·ligència artificial. Els discursos són gairebé messiànics: més productivitat, més creixement, més eficiència. Però el debat sobre qui guanya i qui perd queda diluït.

La història econòmica ens ho ensenya: cada revolució tecnològica crea riquesa, però també genera desplaçaments. La diferència és que aquesta vegada la velocitat és vertiginosa. I les estructures socials no s’adapten al mateix ritme.

El que no s’està dient clarament és que aquesta transformació tecnològica no serà indolora: molts llocs de treball seran substituïts abans que apareguin alternatives reals i estables, generant períodes de precarietat que no sempre s’expliquen. Al mateix temps, la concentració de capital pot augmentar encara més, reforçant el poder d’un nombre reduït d’actors que controlen tecnologia, dades i infraestructures. I sense polítiques redistributives sòlides i efectives, la conseqüència és previsible: una bretxa social més ampla, més profunda i més difícil de revertir.

Davos parla d’“upskilling”, però evita parlar de pèrdua de poder negociador dels treballadors i de l’impacte real sobre salaris i estabilitat laboral.

Transició verda: consens discursiu, factura difusa

El clima és un altre consens aparent. Tothom està d’acord que cal una transició energètica. Però la pregunta clau —qui la paga— continua sense resposta clara.

La realitat és que gran part del cost de la transició recau sobre els mateixos de sempre. Sobre els consumidors, a través d’impostos, tarifes energètiques i encariments quotidians que es presenten com a inevitables. Sobre les empreses mitjanes, amb menys capacitat financera i tecnològica per adaptar-se a ritmes imposats des de dalt. I sobre uns estats ja fortament endeutats, que financen la transformació amb més dèficit, traslladant el cost al futur mentre el marge de maniobra fiscal es redueix any rere any.

Mentrestant, els grans actors financers continuen jugant a dues bandes. A Davos, el discurs és verd, responsable i compromès; fora dels focus, però, moltes inversions segueixen criteris estrictament rendibilistes, amb horitzons curts i poca disposició a assumir pèrdues reals. El relat tranquil·litzador amaga així una veritat incòmoda: la transició serà econòmicament dolorosa si no es fa amb criteri, equitat i realisme. I negar-ho només serveix per ajornar conflictes socials i econòmics que acabaran emergint amb més força. 

Tot això pot semblar llunyà, abstracte. Però no ho és. Davos no parla directament de tu, però les seves dinàmiques t’afecten cada dia: quan la inflació erosiona els estalvis, quan la volatilitat sacseja els mercats, quan el deute condiciona les polítiques públiques i quan la tecnologia redefineix el treball. En aquest context, la pregunta clau no és què diu Davos, sinó com et protegeixes tu. I aquí és on el relat oficial falla: perquè demana confiança en el sistema, però ofereix poques garanties reals. El sistema necessita que la ciutadania confiï… fins i tot quan els fonaments són fràgils.

La idea-força que Davos evita

Potser el que no s’està dient a Davos és, precisament, el més important: que la protecció del patrimoni i del futur no vindrà de dalt. No vindrà de cimeres, ni de declaracions solemnes, ni de promeses institucionals. Vindrà del coneixement, del criteri propi i de decisions informades. Entendre com funciona realment el sistema no és ser pessimista, és ser responsable. I en un món d’incerteses estructurals, la millor eina no és la fe cega, sinó la consciència econòmica.

Davos continuarà existint. Continuarà marcant tendències i generant titulars. Però la responsabilitat última no és seva. És nostra. A 11Onze ho tenim clar: parlar d’economia és parlar de sobirania personal. De com protegim l’estalvi, de com entenem els riscos i de com deixem de ser simples espectadors per convertir-nos en actors informats. Perquè el futur no es decideix només a Davos… també es decideix a casa teva.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Els joves també han de tenir vocació empresarial. Si els donem les eines, potser s’engresquen a emprendre. Amb aquest objectiu es va crear el programa Escola i Empresa de la Fundació d’Empresaris de Catalunya (FemCAT). Parlem amb la seva presidenta i consellera delegada de Vertix, Elena Massot.

La formació que ofereix FemCat no és poca broma. En els deu anys que porten d’activitat, fins a 770 docents i 300 empresaris de primer nivell han impartit cursos en instituts, i se n’han beneficiat més de 100.000 alumnes. Precisament, explica Massot, el programa Escola i Empresa es va crear el 2009 per aconseguir “un impacte positiu i engrescador”, que ajudés a entendre la importància de l’empresa en el teixit social del país. A més, es busca reconèixer la tasca de l’empresariat. “Volem mostrar la necessitat de l’empresa en la societat, despertar l’interès per aquest món entre els joves, donar una visió de l’empresa que sigui inspiradora i, finalment, mostrar algunes de les habilitats que necessita un empresari”, resumeix la presidenta.

1. Per transmetre la rellevància de l’empresa va molt bé la primera persona, oi? Efectivament. Per això l’activitat és en realitat un diàleg entre l’empresari, que sol ocupar un càrrec de direcció, i l’alumnat que hi participa. El ponent explica la rellevància de l’empresa en el teixit social i, més important, descriu la seva vivència. Això permet que l’alumnat faci una reflexió sobre les habilitats que calen per a fer-se càrrec d’un negoci. La conversa i la reflexió sobre les motivacions que porten a algú a impulsar una empresa, la narració del dia a dia, ajuda els estudiants a fer visibles aspectes de l’empresa des d’una perspectiva diferent. Els centres poden rebre aquestes xerrades sense cap cost i els ponents són voluntaris.
2. Així, tota l’organització va a càrrec de FemCAT? Sí, arreu del territori diverses entitats assumeixen la coordinació i el contacte amb els centres de la seva demarcació. Perquè els ponents hi participin, les entitats catalanes del món empresarial proposen voluntaris que tenen ganes d’explicar la seva experiència.
3. I en temps de pandèmia, com heu organitzat les formacions? Des de l’inici, i encara més en pandèmia, és clar, hem constatat la importància d’una gestió de proximitat. Per això, hem intentat mantenir l’activitat al centre, i hi hem fet arribar ponents d’empreses implantades al territori i properes a aquests centres. Per a les entitats empresarials o de promoció econòmica, aquesta formació suposa una oportunitat per acostar-se a l’alumnat i al teixit empresarial local. Al capdavall, el programa també ajuda a apropar l’empresari al territori, perquè comprengui millor quin és l’entorn de què se serveix.
4. Quin és el retorn que rebeu, tant de l’alumnat com dels ponents? Per mantenir la qualitat del programa, sempre demanem una avaluació de les sessions, tant als ponents com al professorat. Mitjançant el Net Promoter Score, el professorat ha avaluat aquesta formació amb una nota mitjana de 85,71 sobre 100. Pel que fa als ponents, troben l’experiència molt gratificant, i la majoria recomanen a empresaris que coneixen que hi participin, perquè poden dialogar amb l’alumnat. Pel desè aniversari, per exemple, vam realitzar una enquesta a 106 escoles de tot Catalunya que havien participat en el programa i a una seixantena d’empresaris. El resultat va ser encoratjador: el 98% del professorat creu que l’opinió de l’alumnat sobre el món empresarial ha canviat després de la sessió. I destaquen que el programa és enriquidor, motivador i una finestra al món real molt útil. Per la seva banda, l’alumnat pren consciència de tot l’entramat empresarial a partir de casos reals narrats en primera persona.
5. Aquest curs teniu esperances de tornar a l’activitat anterior a la pandèmia? Fins al curs 2018-2019, el programa arribava a vora 15.000 alumnes cada curs, amb unes 400 sessions arreu del territori. Hi ha 160 empresaris actius que hi participen. I el curs, enguany, ha començat amb un bon volum de peticions per part dels centres, així que pensem que, després de dos cursos marcats per la Covid-19, sí que podem tornar a arribar als 15.000 alumnes.
6. Més enllà dels instituts, feu altres formacions en universitats o per a empreses emergents? Sí, perquè acostar l’empresa a la societat és un dels pilars de l’activitat de FemCAT. A banda del diàleg amb l’alumnat, també tenim el programa Periodisme i Empresa, a través del qual apropem les pimes catalanes als estudiants de Periodisme, mitjançant visites i xerrades. Alhora, també tenim un conveni signat amb el Parlament de Catalunya des del 2007, gràcies al qual organitzem visites a sectors empresarials per als diputats i diputades. També treballem amb universitats i centres de recerca per facilitar els contactes de transferència de coneixement. Moltes membres del FemCAT col·laboren amb programes de mentoria en entitats socials i noves empreses. No considerem, però, que cap d’aquestes activitats sigui una formació convencional. Més aviat plantegem un intercanvi, perquè la fortalesa principal de FemCAT és que aplega empresaris en actiu, que transmeten els reptes i potencials de l’empresa catalana a través de les seves vivències.
7. Finalment, en quin moment es troba el teixit empresarial català? Els darrers quinze anys hem viscut dues crisis molt dures, i la pandèmia ha estat un sotrac molt fort. Ara mateix, la recuperació és molt desigual. Hi ha sectors que han accelerat de cop, i han recuperat el temps perdut, però en d’altres gairebé sembla que l’activitat d’abans de la pandèmia no tornarà mai més. Els alts i baixos i la incertesa encara preveiem que s’allarguin, i caldrà que el món empresarial mantingui la flexibilitat i la rapidesa de resposta que ens hem vist obligats a practicar aquests darrers mesos.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

La intel·ligència artificial facilita el compliment del 79% dels objectius de desenvolupament sostenible marcats mundialment a l’Agenda 2030. Analitzem l’estudi de Nature Communications per desgranar el perquè d’aquesta xifra i des de quins àmbits s’assolirà.

Què s’entén per intel·ligència artificial (IA)?

Tot i que no existeix una sola manera de descriure-ho, una forma acurada és la que descriu Britannica, entenent la IA com la capacitat d’un ordinador digital o robot per desenvolupar tasques que requereixen intel·ligència humana. És a dir, aprofitar les eines tecnològiques per optimitzar tasques humanes i, al mateix temps, assolir reptes que fins ara semblaven impossibles. El desenvolupament social i econòmic no s’entén sense aquests mecanismes d’IA que, avui dia, ja marquen la nostra vida quotidiana. Reconeixement facial, dactilar, per veu, predicció meteorològica, comunicació interactiva amb màquines, extracció automàtica de coneixement o raonament lògic són alguns dels assoliments que, sens dubte, marcaran el segle. El focus, i el repte, està a crear i utilitzar aquesta tecnologia per contribuir a un desenvolupament sostenible a escala global.

Els tres pilars del desenvolupament sostenible

Societat, economia i medi ambient conformen la base per entendre el món actual i, per tant, són els punts clau per desenvolupar accions estratègiques. Des d’aquests tres grans blocs s’han creat els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). 17 objectius i 169 metes conformen els reptes presents i futurs a escala mundial per mantenir a ratlla els avenços tecnològics i assegurar que cada pas contribueix positivament al progrés social.

A través de les 169 metes es tracten tots els àmbits, com ara la pobresa, l’educació de qualitat, l’accés a l’alimentació, salut i aigua per la població, l’energia neta i assequible o la creació de ciutats sostenibles. L’estudi de Nature Communications, basat en més de seixanta fonts, determina que un correcte desenvolupament de la IA pot tenir un impacte positiu en 134 d’aquestes metes, el 79%. Els usos de la IA són múltiples i els trobem representats en aquelles accions més quotidianes.

IA per a reduir les desigualtats socials

La tecnologia s’obre pas per arribar a totes les butxaques, també des del punt de vista econòmic. Actualment, utilitzar IA a través dels nostres smartphones forma part de la nostra rutina. Reconeixement de veu, tàctil i d’empremta, localització de dispositiu, connectivitat… les eines IA s’incorporen a tota velocitat per simplificar l’experiència dels usuaris i aconseguir que tothom tingui accés a la tecnologia. L’objectiu és reduir, així, la bretxa digital.

Però la IA va més enllà i busca crear mecanismes d’inclusió per a certs col·lectius. Un exemple són les eines com Google Lookout o Microsoft Seeing AI que faciliten la percepció de l’entorn per a les persones cegues gràcies a la identificació d’objectes, persones o text.

A casa nostra, aplicacions com el Localitzador de la Fundació Arrels utilitzen la tecnologia com a mecanisme d’atenció a col·lectius en risc, en aquest cas enfocat a donar suport a persones sense llar. Un altre exemple és Refugee Aid App que posa a l’abast de persones migrants la localització d’ONG, centres socials i d’ajuda humanitària on poden ser atesos.

Aquest és un dels punts clau de la IA, afavorir la interconnexió entre usuaris d’arreu del món i facilitar la creació d’espais de trobada des d’on afrontar, de forma col·lectiva, un desenvolupament social igualitari i inclusiu. La tecnologia posa la plataforma, però són els ciutadans els qui han de passar a l’acció.

IA per a una economia circular

En clau de desenvolupament sostenible, apareix el concepte d’economia circular en què la producció va alineada amb el cicle de vida dels productes i s’allunya del sistema tradicional basat en comprar, utilitzar i llençar. La IA incentiva aquest sistema a partir de les accions quotidianes més senzilles. Més enllà de connectar marques i consumidors, les plataformes digitals incentiven l’intercanvi de productes de segona mà i s’ha creat, des de l’entorn digital, una tendència basada en reutilitzar productes i promocionar el DIY.

La indústria també s’apunta a la producció basada en les 7R, i ho fa de formes molt diverses. Les màquines es posen al servei del medi ambient per dur a terme una producció basada en materials reciclats, des de pneumàtics per fer carreteres fins a peces de roba. La tecnologia també arriba als mètodes de transport, que cada vegada són més sostenibles i fomenten la cooperació per sobre de la propietat privada.

En l’àmbit de generació de riquesa la IA també és clau en el sector empresarial en termes d’eficiència i optimització de processos, així com en el procés de selecció. Des d’unir empreses i cercadors de feina fins a crear processos automatitzats de selecció de talent. En la mateixa línia, empreses d’inversió com Circularity Capital connecten, a partir d’aplicacions, inversió i projectes sostenibles. El teixit empresarial s’adapta a les necessitats mediambientals amb la tecnologia com a principal aliat.

IA en el medi ambient: tecnologia per entendre el món

Amb voluntat de preservació mediambiental, s’han creat plataformes que utilitzen l’anàlisi de dades per identificar espècies en risc d’extinció, evitar la desertificació en zones de risc o afavorir el manteniment dels boscos. Per un ús més quotidià, apareixen aplicacions que incentiven el consum d’aliments de temporada, promouen el comerç de proximitat o incentiven el consum de peix de forma sostenible, sense oblidar la predicció meteorològica que esdevé clau en l’àmbit marítim o de muntanya.

Al mateix temps, des del nostre mòbil i gràcies a la IA, podem calcular la qualitat de l’aire a temps real, les emissions de gasos d’efecte hivernacle o la petjada de carboni que generem diàriament. Tot de facilitats que demostren que portar un estil de vida sostenible està només a un clic.

La tecnologia ens permet entendre i saber què està passant arreu del planeta, i inclús en altres planetes. Les aplicacions creades a través d’IA s’estenen en tots els àmbits i la lectura global és positiva: s’està aconseguint crear un tipus de tecnologia que facilita la vida als humans i, sobretot, que procura pel seu desenvolupament sostenible, pensant en clau comunitària. L’autèntic repte en aquesta qüestió, i en el que fa èmfasi l’estudi, és aconseguir que la creació i el manteniment d’aquesta tecnologia no generi un impacte negatiu al planeta. La IA pot afavorir el desenvolupament sostenible, però només s’aconseguirà si el procés fins a assolir-ho també és respectuós amb el medi ambient.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La Covid-19 ha aconseguit portar l’esport a casa. Des de la quarantena, gimnasos i centres esportius s’han hagut d’adaptar a una situació excepcional que no els ha deixat més alternativa que reinventar-se.

L’activitat física ha sigut el gran aliat dels catalans arran de la pandèmia. Alguns per necessitat i altres per sorpresa, però en més o menys mesura tothom s’ha apuntat al que, més enllà d’una moda, en aquell moment era una necessitat vital. El gimnàs virtual ha apropat l’esport a milers de persones, i ho il·lustra un estudi d’Asics en què el 36% dels enquestats declara practicar més esport ara que abans de la pandèmia. El perquè d’aquestes xifres també es recull a l’estudi: al 80% estar actius, encara que sigui des de casa, els suposa una millora física i mental considerable que els ajuda a controlar les emocions i mantenir la ment ocupada. La pràctica esportiva en línia segueix sent una tendència a l’alça que els gimnasos han sabut aprofitar.

Els abonaments als gimnasos virtuals creixen fins a un 400%

La quarantena obria les portes de casa a tot un seguit d’aplicacions i influencers que es van popularitzar a través de les xarxes socials. Els gimnasos virtuals arribaven per a quedar-se. Els avantatges són múltiples: flexibilitat en el lloc i l’hora de fer exercici, evitar desplaçaments, disminuir el cost o evitar la sensació d’inseguretat, vergonya o falta d’iniciativa que pot generar anar a un gimnàs. Així ho descriu Sergio Recio, fundador i director d’Ictiva, un dels pocs gimnasos virtuals creats a Catalunya.

Per a ells, la quarantena va ser un punt d’inflexió en el seu creixement, que l’any 2020 es va disparar fins a un 400% en el nombre d’abonats. Buscaven incentivar l’esport com a mecanisme directe per a millorar la nostra salut mental, i per a no deixar enrere a ningú, van rebaixar tots els preus al 50%. Vuit anys d’experiència, més de mil classes i 21 disciplines avalen que la fórmula virtual d’Ictiva funciona, però l’empresa no s’equipara amb els múltiples projectes d’entrenament virtual que han sorgit arran de la pandèmia i que, lluny de ser un format de gimnàs virtual, han sigut una adaptació del gimnàs presencial o una activitat de distracció més en temps de pandèmia. Des del seu punt de vista, els gimnasos presencials tenen un públic específic, però que no afectarà en l’augment dels gimnasos virtuals en els pròxims anys: “igual que el teletreball ha arribat per quedar-se, entrenar online és un hàbit que se suma a les nostres vides”.

Adaptar-se o morir: els gimnasos presencials es digitalitzen

A Catalunya, els gimnasos virtuals encara són minoria, i de fet no se’n troba cap que sigui exclusivament en català. Aquí el pes fort segueixen sent els centres físics i la tendència, per a pràcticament tots, ha sigut reinventar-se i adoptar el format en línia per a arribar als seus usuaris. 

En el cas dels usuaris habituals, la resposta va ser majoritàriament positiva, influenciada pel vincle que molts ja tenen amb els seus entrenadors, i pel pes que té l’esport en les seves vides. Toni Marin, tècnic d’activitats dirigides d’Ekke Lleida, destaca aquesta part social que va més enllà del que és purament esportiu: per a ells connectar en aquell moment “va ser una forma d’adaptar-nos a les necessitats dels socis i mantenir el contacte amb ells, no volíem que se sentissin sols en un moment que va ser molt dur per a tots”. En la mateixa línia van viure-ho usuaris com la Maria (30), per a qui mantenir la rutina del gimnàs incloïa mantenir part de la seva vida social, i precisament fer els entrenaments virtuals conjuntament és el que va ajudar-la a passar la quarantena sola a casa però sentint-se acompanyada.

Per als que no havien trepitjat un gimnàs, l’inici va ser progressiu i amb una gran tasca de recerca a darrere. El ventall d’activitats i entrenadors per a escollir és molt ampli, i aconseguir crear una rutina d’exercici requereix força de voluntat. En aquest sentit, la Pilar (24), usuària de gimnàs des de fa quatre anys, destaca l’auge dels falsos entrenadors que circulen a les xarxes i que realitzen rutines que no sempre són adients des d’un punt de vista esportiu. O si més no, no ho són per a tothom. Fer exercici sense pagar i sense supervisió professional està a l’abast de qualsevol, però pot comportar un risc físic important que cal conèixer.

El món virtual arriba a tots els públics?

Un any després de la quarantena podem extreure les primeres conclusions del que ha suposat la digitalització de l’esport, i la resposta és unànime: el format virtual ha arribat per quedar-se, però sempre com a part complementaria, com a reforç del gimnàs presencial. L’esport es viu plenament quan es comparteix, o com a mínim així es viu des de dins, tal com ens explica la Susanna Segura, cap d’activitats dirigides de Ca n’Arimon, a Mollet del Vallès, qui destaca que “el fet de tenir un professor a qui poder explicar-li què et passa, que et sàpiga corregir i animar, el format online mai ho podrà substituir”. Per ells, que formen part d’un grup que opera a tot Espanya, el format en línia ha arribat a menys gent de la que normalment tenen com a usuaris, “però sí que ens ha servit per a tenir-los connectats amb nosaltres i a partir d’aquí aconseguir que no es desvinculessin del món de l’esport”.

Per al públic de més edat, o els que estaven poc habituats amb la tecnologia, això va suposar un repte, i la Susanna reconeix que la resposta d’aquest col·lectiu va ser majoritàriament negativa. Tot i adaptar rutines d’exercici a casa, amb materials domèstics i amb el principal objectiu d’activar el cos, no es va aconseguir arribar a tothom. De mica en mica, però, tothom qui volia fer activitat física va trobar el seu espai.

A alguns, la digitalització els ha obert les portes a l’expansió, tal com explica la Mònica, professora i coordinadora d’El Taller de Ioga de Premià de Mar: “tenim alumnes d’altres poblacions o d’altres països als quals els agrada la nostra manera d’entendre el ioga i aquesta és la manera que el puguin practicar amb nosaltres”.

En el cas del gimnàs virtual Ictiva també s’ha posat èmfasi a arribar al públic des de la part més personal, amb la creació de classes en directe i xats des d’on comencen a construir una comunitat on els professors traspassen la pantalla per a oferir un tracte personalitzat als usuaris.

“Davant les adversitats, busquem una solució i ens hi llancem”

La capacitat de reinventar-se, tant per als gimnasos com per als usuaris, ha sigut màxima, i la lectura que se’n deriva és àmpliament positiva. Una barreja de superació per haver fet quelcom innovador, d’aprenentatge d’eines de comunicació fins ara inexplorades, d’autoconeixement que es deriva de mesos i mesos entrenant, patint i superant-te sol, des de casa, i la reafirmació que l’esport és salut, sigui com a vàlvula d’escapament, per a socialitzar o per a créixer personalment. Sergio Recio descriu l’esport com un “antidepressiu natural” que incideix directament en la nostra vida, i, sigui de forma presencial o virtual, el sector ha demostrat al llarg d’aquest any que, tal com descriu Toni Marin, “davant les adversitats ens adaptem, busquem una solució i ens hi llancem”.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram