Treballar menys gràcies al progrés tecnològic

L’automatització, la intel·ligència artificial i la robòtica estan transformant la manera en què vivim i treballem. Aquests avenços tecnològics milloren la productivitat, però també plantegen reptes i preguntes sobre com afectaran els treballadors i a l’economia en general.

L’evolució de la durada de la jornada laboral ha mantingut una tendència decreixent en les últimes quatre dècades. Segons un informe publicat en el Butlletí Econòmic del Banc d’Espanya, la jornada laboral mitjana a l’Estat entre 1987 i 2019, s’ha reduït de 37 a 31,8 hores setmanals.

Aquest estudi analitza el conjunt de canvis estructurals de l’economia que han contribuït a la reducció de la jornada laboral i les perspectives que es mantingui aquesta tendència en un futur. Assenyala l’augment del pes del sector serveis, l’impuls a la parcialitat laboral i el progrés de la tecnologia com a principals factors contribuents al descens de la jornada laboral mitjana.

Els avanços tecnològics en automatització, robòtica i digitalització de la informació i la comunicació, han modificat la naturalesa de moltes tasques laborals i possibilitat una reducció de la càrrega de treball sense disminuir la productivitat. Una reducció de la jornada laboral que facilita la conciliació entre la vida laboral i personal, redueix l’estrès i millora de la salut i el benestar dels treballadors.

Tanmateix, tot i que és cert que la tecnologia comporta beneficis personals i contribueix a augmentar la productivitat i l’eficiència a les empreses, també pot tenir un impacte negatiu en els treballadors en reemplaçar algunes feines amb l’automatització o reduir les hores de treball disponibles.

Invertir en educació i formació

L’informe assenyala que la inversió en capital humà i la innovació són factors clau en la millora de la productivitat. És a dir, les regions que inverteixen en educació i formació tenen una força laboral més preparada per l’adopció de noves tecnologies i per aprofitar les oportunitats d’aquesta revolució ocupacional.

Segons l’estudi de Randstad, ‘Flexibility at work: abrazando el cambio’, a l’Estat espanyol el 52% dels llocs de treball actuals corre el risc d’automatitzar-se, parcialment o totalment, en la pròxima dècada. Així i tot, cal tenir en compte que quan parlem de pèrdua de llocs de treball, són les tasques que requereixen menys competències, i no les professions en si mateixes, les que la tecnologia està automatitzant. 

En un context de crisi econòmica i davant de la incapacitat de moltes empreses per augmentar els salaris significativament, la reducció d’hores de feina, tot mantenint els salaris i la productivitat, pot ser un factor determinant a l’hora de captar talent. En tot cas, el procés d’adaptació per part de la societat a aquesta nova realitat laboral requerirà la col·laboració del teixit empresarial i l’administració pública perquè ningú es quedi enrere.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Europa podria tornar a parlar de racionament d’aliments. No és un titular alarmista: és una advertència directa del cor del sistema financer. La pregunta no és només si passarà, sinó què implica realment aquest escenari. Sobretot, què diu sobre la fragilitat del model econòmic actual i la nostra dependència de factors que no controlem. I, encara més important, quines conseqüències pot tenir en la vida quotidiana de milions de ciutadans europeus.

Quan Christine Lagarde parla, els mercats escolten. Però aquesta vegada el missatge va més enllà de la política monetària. La presidenta del Banc Central Europeu ha obert la porta a mesures extremes com el racionament d’aliments si les tensions geopolítiques i energètiques es mantenen. No és l’escenari central, però tampoc es pot descartar en un context cada cop més volàtil.

Per entendre l’abast de l’advertència cal mirar el context global: una economia encara tocada per la pandèmia, tensionada per la guerra d’Ucraïna i sotmesa a una inflació persistent. Ara, el focus es desplaça cap a l’Orient Mitjà i a punts crítics com l’estret d’Ormuz. Si aquesta via clau es veu interrompuda, el món podria perdre fins a un 13% del subministrament diari de petroli, amb un impacte que aniria molt més enllà del combustible i acabaria afectant tota la cadena econòmica.

Energia, escassetat i control: el retorn d’un vell fantasma

L’energia és el sistema circulatori de l’economia. Quan falla, tot es veu afectat. No és només una qüestió de carburant o electricitat: és l’arrel de tota activitat productiva. Quan el cost energètic puja, s’encareix tot el que depèn d’ell, des de la indústria fins als serveis més bàsics.

Fertilitzants més cars. Transport més car. Producció més cara. El resultat és inevitable: aliments més cars. Ja ho hem viscut recentment. Després de la COVID i la guerra d’Ucraïna, el cost de la vida es va disparar mentre els salaris quedaven enrere, provocant una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu. I això en un escenari sense disrupcions extremes de subministrament.

El problema és que aquest cop podria anar més enllà. No parlem només d’inflació, sinó de possibles interrupcions físiques en les cadenes de subministrament. Quan no hi ha prou recursos per a tothom, la lògica del mercat deixa pas a la gestió política de l’escassetat. I és en aquest punt quan el racionament deixa de ser un record del passat per convertir-se en una opció real.

CBDC: la peça que encaixa massa bé

En paral·lel a aquests advertiments, els bancs centrals acceleren el desplegament de les monedes digitals (CBDC). Sobre el paper, es presenten com una evolució natural del sistema financer: més eficients, més ràpides i amb menys costos de transacció. Una adaptació lògica a una economia cada cop més digitalitzada.  

Però aquesta innovació incorpora un element diferencial que no es pot ignorar: el control. Tal com s’ha analitzat a 11Onze en foces articles, les CBDC permeten una traçabilitat total de les transaccions i obren la porta a mecanismes de supervisió directa sobre els ciutadans. No és només una nova forma de pagar, sinó una eina que podria redefinir la relació entre l’Estat i els diners.

A diferència de l’efectiu, aquestes monedes podrien:

• Limitar què pots comprar
• Determinar on pots gastar
• Imposar dates de caducitat als diners
• Aplicar tipus d’interès negatius de forma directa
• Bloquejar comptes en temps real

És a dir, un sistema en què la política econòmica deixa de ser una eina indirecta i passa a actuar en temps real sobre la ciutadania. Les decisions ja no es limiten a tipus d’interès o impostos, sinó que poden afectar directament com, quan i en què es poden utilitzar els diners. Un canvi de paradigma que transforma la gestió econòmica en un mecanisme de control immediat.

Crisi i control: la lògica del sistema

Aquesta combinació —crisi sistèmica i augment del control— no és nova. El model econòmic actual s’ha anat construint, en gran part, a partir de grans xocs: guerres, crisis financeres o emergències globals. Són moments excepcionals que permeten aplicar mesures que, en condicions normals, generarien un fort rebuig social .

És el que alguns economistes -com ara Noemi klein- defineixen com la “doctrina del xoc”. Quan la por i la incertesa dominen, el marge de maniobra dels governs s’amplia. La ciutadania, buscant estabilitat, accepta canvis profunds que transformen les regles del joc econòmic i social.

En paral·lel, la pressió sobre les classes mitjanes no deixa de créixer. La inflació no només encareix el cost de la vida, sinó que també incrementa la recaptació fiscal de manera silenciosa, fent que els ciutadans paguin més sense que hi hagi una pujada explícita d’impostos. El resultat és un escenari delicat: menys poder adquisitiu, més càrrega fiscal i una dependència creixent de subsidis públics que, en un entorn de moneda digital programable, podrien acabar condicionant també com i en què es poden gastar.

I mentre tot això passa… l’or torna al centre

En un context d’incertesa creixent, els bancs centrals reforcen les seves reserves amb aquest metall preciós, recuperant un patró de comportament que s’ha repetit al llarg de la història . No és una decisió casual, sinó una resposta a la desconfiança envers un sistema cada cop més tensionat.

L’or no depèn de cap govern, no es pot crear del no-res ni manipular amb facilitat. És tangible, limitat i universalment acceptat. En aquest sentit, representa gairebé l’antítesi de les monedes digitals emeses pels bancs centrals. Per això, mentre els diners es digitalitzen, creix també l’interès pels actius físics. Al final, tot es redueix a una qüestió de confiança.

Però el debat de fons no és tecnològic, sinó polític i social. La pregunta incòmoda és inevitable: quin preu estem disposats a pagar per l’estabilitat? Si les crisis energètiques i alimentàries es consoliden, les mesures excepcionals poden deixar de ser temporals. I allò que avui es presenta com una solució d’emergència pot acabar definint les regles del joc a llarg termini.

Tenim tots els ingredients d’una tempesta perfecta: tensions geopolítiques, dependència energètica, inflació estructural, endeutament elevat i una digitalització accelerada del sistema monetari. Entendre aquest escenari no és alarmisme, sinó més aviat responsabilitat. El sistema està canviant ràpidament. I només qui entengui què està passant podrà protegir el seu patrimoni i la seva llibertat econòmica

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Segur que darrerament has sentit molt a parlar dels ‘tokens’, sobretot relacionats amb les criptomonedes, el ‘blockchain’ i el metavers. Però què són exactament? Per què serveixen? En el nostre dia a dia ja estem envoltats de ‘tokens’, tot i que no en som prou conscients. Ens en dona totes les pistes l’assistent executiva d’11Onze, Núria Rambla.

“Un ‘token’ és una fitxa, un símbol, un codi. Els ‘tokens’ són objectes similars a una moneda, però no de curs legal”, detalla Rambla. Això vol dir que només tenen valor dins el mercat on s’ha establert que es faran servir i únicament per a la finalitat per a la qual han estat creats. Ja fa molts anys que existeixen els ‘tokens’ i l’exemple més clar són les fitxes del casino o de les fires, aquestes monedes de plàstic que només serveixen per jugar a les escurabutxaques o al pòquer o per pujar al tren de la bruixa o als autos de xoc.

I què caracteritza els ‘tokens’? “No tenen valor, són emesos per institucions o companyies privades, estan fets amb materials de poc valor, tenen un sistema de control i són segurs i no es poden falsificar”, desgrana l’assistent executiva. Al món digital, els ‘tokens’ utilitzen la infraestructura de les criptomonedes, l’anomenat ‘blockchain’, per circular. Podríem dir, de fet, que una criptomoneda és un ‘token’, tot i que un ‘token’ no és ben bé una criptomoneda.

“Mentre que la criptomoneda té la seva cadena de ‘blockchain’, un ‘token’ sempre aprofita una cadena ja existent, motiu pel qual a les plataformes digitals els surt més econòmic”, argumenta Rambla.

Al món virtual, els ‘tokens’ tenen aplicacions infinites: poden servir com a codis de seguretat que es validen quan entrem en una web, com a punts bescanviables en els videojocs, com a milles recorregudes pels avions en les aerolínies… En el món de les finances, també es fan servir en les anomenades ‘tokenitzacions’, és a dir, per protegir les nostres dades quan fem pagaments en línia, mitjançant un codi que valida l’operació amb total seguretat. I pel que fa a les inversions, existeixen els ‘security tokens’, és a dir, títols d’inversió en ‘tokens’. Vols saber-ne més? Acaba de veure el vídeo de sota!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Més enllà de la seva popularitat en el sector de la joieria i com a dipòsit de valor per als inversors i estalviadors, l’or és un metall preciós que gràcies a les seves propietats físiques té un ampli ventall d’aplicacions industrials que van des de l’electrònica a la medicina.

Al llarg de la història, l’or ha estat considerat com el dipòsit de valor per antonomàsia, la qual cosa l’ha convertit en un actiu essencial per les persones que volen protegir els seus estalvis i per als inversors que volen diversificar les seves carteres en moments d’incertesa econòmica.

El seu valor intrínsec és causat per la seva durabilitat i relativa escassetat. Però també per una gran demanda continuada en el temps que prové de diversos àmbits, des de bancs centrals i inversors privats, que acumulen lingots i monedes d’aquest metall preciós, fins al sector de la joieria. Així mateix, les seves propietats físiques li atorguen una gran versatilitat per ser utilitzat en diverses aplicacions industrials, com ara:  

• El sector de l’electrònica. L’or té una excel·lent qualitat com a conductor d’electricitat, així com molt bona resistència a la corrosió i a l’oxidació. Això fa que sigui un metall ideal per ser utilitzat en components electrònics, com ara els connectors, xips i circuits integrats que podem trobar en ordinadors i telèfons mòbils. Es calcula que unes 300 tones d’or a l’any s’utilitzen en components electrònics i que el 7% de l’or mundial es troba en aquest tipus de dispositius.
• El sector de l’automoció. A part de ser utilitzat en components electrònics, la indústria automobilística s’aprofita de l’excel·lent qualitat de l’or com a aïllament tèrmic per a evitar que les altes temperatures puguin danyar la mecànica dels monoplaces de F1 i de superesportius de marques com McLaren i Koenigsegg.
• El sector de la indústria aeroespacial. De la mateixa manera que és apreciat en l’automoció per la seva protecció tèrmica i, més enllà del seu ús en components electrònics, la indústria aeroespacial utilitza el pa d’or per a recobrir parts de motors d’avions, satèl·lits i càpsules espacials per protegir-los contra les temperatures extremes i la radiació. Així mateix, l’or es fa servir com a un component del revestiment dels parabrises dels avions que ajuda a reflectir la radiació infraroja.
• El sector de la medicina. Gràcies al fet que no és reactiu ni tòxic, l’or s’utilitza en pròtesis i dispositius mèdics implantables, com ara marcapassos. Per altra banda, les nanopartícules d’or es fan servir en la biomedicina en tècniques de diagnòstic per a la detecció de cèl·lules canceroses. Així com pel tractament de l’artritis reumatoide i el dolor muscular.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Pagaments instantanis, apps bancàries, diners digitals. Tot sembla còmode. Però darrere la tecnologia financera hi ha decisions polítiques i de poder.

La tecnologia financera s’ha integrat a la vida quotidiana amb una rapidesa sorprenent. Paguem amb el mòbil, enviem diners en segons, contractem serveis financers amb dos clics. Tot és més àgil, més eficient, més “user-friendly”. Però aquesta comoditat té un revers que sovint passa desapercebut: la tecnologia financera no és neutra. Mai no ho ha estat.

Cada infraestructura digital incorpora una visió del món. I, en el cas dels diners, aquesta visió té conseqüències profundes sobre la llibertat econòmica, la privacitat i el poder de decisió dels ciutadans.

La fi dels diners anònims

Durant segles, els diners en efectiu han permès una cosa fonamental: anonimat. Comprar, vendre o estalviar sense deixar rastre. No com un privilegi criminal, sinó com una expressió bàsica de llibertat individual.

La digitalització total del sistema financer canvia radicalment aquest paradigma. Pagaments electrònics, targetes, apps bancàries i projectes de moneda digital impliquen traçabilitat absoluta. Cada transacció queda registrada. Qui paga, quant, on i quan.

El que sovint es presenta com a eficiència i lluita contra el frau també obre la porta a un nivell de control inèdit. No només per part de les entitats financeres, sinó també dels estats. En aquest context, iniciatives com les monedes digitals de banc central —impulsades, entre d’altres, pel Banc Central Europeu— generen un debat legítim: fins on arriba la comoditat i on comença la vigilància?

Eliminar l’efectiu no és només un canvi tecnològic. És un canvi de contracte social.

Quan cada gest deixa empremta

En un sistema completament digitalitzat, els diners deixen de ser només un mitjà d’intercanvi, per convertir-se en dades… i les dades tenen valor.

Hàbits de consum, freqüència de pagaments, tipus de comerços, localització geogràfica. Tot pot ser analitzat, creuat i explotat. No necessàriament amb males intencions, però sí amb incentius clars: control de risc, segmentació de clients, optimització de beneficis.

El problema no és només qui recull aquestes dades, sinó qui decideix com s’utilitzen. I aquí el ciutadà sovint queda en una posició passiva, amb poc marge de maniobra i escassa capacitat de supervisió.

Algoritmes que decideixen per tu

Crèdit concedit o denegat. Límits de despesa. Primes d’assegurança. Condicions de finançament. Cada cop més decisions financeres passen per sistemes automatitzats.

Aquests algoritmes no són objectius per definició. Són models dissenyats per humans, entrenats amb dades històriques i orientats a maximitzar determinats resultats. Sovint, l’eficiència i la reducció del risc per a l’entitat, no necessàriament el benestar del client.

El problema és l’opacitat. Quan una decisió la pren una persona, es pot preguntar, negociar o recórrer. Quan la pren un algoritme, la resposta acostuma a ser un “no compleix els criteris”. Sense explicacions clares. Sense context. Sense dret real a rèplica.

Això genera una nova asimetria de poder: sistemes que decideixen sobre la vida econòmica de les persones sense que aquestes entenguin com ni per què.

Automatització i dependència

La tecnologia financera promet autonomia, però pot generar dependència. Dependència de plataformes, d’infraestructures privades i de criteris que no controlem.

Quan tot passa per apps i sistemes digitals, quedar-ne exclòs —per edat, coneixement, recursos o decisió personal— implica una marginació real. L’accés als diners deixa de ser universal per convertir-se en condicional.

A més, la concentració tecnològica en poques mans reforça dinàmiques de poder difícils de revertir. El sistema es torna eficient, sí. Però també més fràgil i menys plural.

Tecnologia sí, però amb esperit crític

La tecnologia no és bona ni dolenta per si mateixa. Depèn de qui la dissenya, amb quins incentius i sota quines regles. Acceptar-la acríticament és tan ingenu com rebutjar-la en bloc.

El repte no és frenar la innovació, sinó que governar-la. Garantir que la digitalització financera respecti drets fonamentals com la privacitat, la llibertat de decisió i l’accés universal. Cal assegurar que la tecnologia estigui al servei de la ciutadania, i no només del sistema financer o del control institucional.

Això exigeix regulació, transparència i, sobretot, ciutadans informats. Sense coneixement, no hi ha capacitat de triar. I sense capacitat de triar, la llibertat es dilueix.

El coneixement com a defensa

Entendre com funcionen els sistemes financers digitals no és una qüestió tècnica reservada a experts. És una eina de sobirania personal. Saber què implica pagar sense efectiu. Comprendre com es prenen les decisions automatitzades. Qüestionar quines dades cedim i a canvi de què. Tot això forma part d’una nova alfabetització imprescindible.

En un món on els diners són cada cop més digitals, la ignorància ja no és neutral. Juga en contra. Entendre la tecnologia financera és essencial per preservar la llibertat econòmica.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Brussel·les proposa els pilars legals per garantir l’acceptació de l’euro digital i la seva coexistència amb els diners en efectiu. Els bancs comercials seran els encarregats de distribuir i limitar les quantitats d’aquesta divisa digital. Però respectaran la privacitat i l’anonimat dels ciutadans?

La Comissió Europea i el Banc Central Europeu han presentat un paquet de propostes legislatives per convèncer al Parlament Europeu i al Consell de la UE de donar suport al llançament de l’euro digital. Les autoritats europees justifiquen la necessitat d’una CBDC  perquè cada vegada hi ha més ciutadans -un 55% segons les seves enquestes- que prefereixen pagar a través de mètodes electrònics.

Es tracta d’un conjunt de mesures que busquen oferir un mètode de pagament alternatiu i complementari als diners en efectiu per als ciutadans i les empreses. El Banc Central Europeu decidiria qui podrà fer servir l’euro digital, com es farà servir internacionalment, i els bancs comercials s’encarregarien de distribuir i limitar les quantitats d’aquesta nova divisa digital. 

Per una banda, es vol garantir que els euros en efectiu continuïn sent accessibles i àmpliament acceptats per totes les persones i negocis de tota la zona euro i, per l’altra, s’estableix el marc legal per a un possible euro digital com a complement dels bitllets i monedes en euros, que serà d’acceptació obligatòria en els comerços de l’eurozona, “excepte entre comerciants molt petits que optin per no acceptar pagaments digitals”.

Tranquil·litzar als bancs i als ciutadans

Segons les autoritats europees, les propostes presentades permetrien als ciutadans emmagatzemar fins a 3.000 euros digitals en moneders segurs que garantiran la privacitat. “Tenir un moneder digital en euros recarregat en el telèfon -o un altre dispositiu- serà el mateix que tenir monedes i bitllets en la butxaca. Podràs pagar amb la mateixa facilitat. Ni tan sols serà necessari tenir connexió a Internet“, apuntava durant la roda de premsa Valdis Dombrovskis, vicepresident executiu de la Comissió, però afegia que “la quantitat estaria subjecta a un límit màxim com a manera de protegir l’estabilitat financera i evitar sortides substancials de diners dels bancs”.

En aquest context, la protecció de la privacitat és una de les qüestions que més preocupen a l’Eurocambra, a les associacions de consumidors i als ciutadans que van deixar comentaris durant el període de consulta pública del projecte. El vicepresident de la Comissió afirma que no hem de patir per la nostra privacitat i protecció de dades que “les dades personals estarien totalment protegides. Els bancs, ni tan sols el BCE, no veurien ni podrien rastrejar les dades o detalls personals de la gent. Els pagaments sense connexió oferirien un nivell de privacitat similar al que ofereix avui els diners en efectiu”.

Això, però, és un punt contenciós entre els proponents i crítics d’aquestes mesures legislatives. Mentre que possibilitar pagaments fora de línia per a petits imports, en els quals no quedin registrats les dades del pagador i el beneficiari, pot garantir un cert nivell de privacitat, la tecnologia permet reconstruir aquestes transaccions si les autoritats pertinents ho requereixen. 

De la mateixa manera, no es pot garantir l’anonimat que ofereixen les transaccions en efectiu. Com admetia Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, “L’anonimat total -com el que ofereix els diners en efectiu- no sembla una opció viable. Contravindria altres objectius de política pública, com garantir el compliment de les normes contra el blanqueig de capitals i lluitar contra el finançament del terrorisme. I també faria pràcticament impossible limitar l’ús de l’euro digital com a vehicle d’inversió”.

Centralització vs. descentralització

Tot i que l’euro digital podria ajudar a reduir l’economia submergida i el risc de frau gràcies a la completa traçabilitat sobre la major part de les transaccions, els governs tindrien un control sobre els nostres diners sense precedents. La qual cosa els permetria saber exactament com els gastem i els atorgaria la capacitat de parar pagaments o confiscar-los, com va passar amb les protestes dels camioners contra el govern canadenc. 

En aquest context, les criptomonedes ofereixen una alternativa a la banca centralitzada controlada per l’Estat, democratitzant la creació de moneda mentre dilueixen el monopoli bancari tradicional. A més, en termes pràctics, la introducció de les CBDC no acaba de ser entesa del tot per una ciutadania que, de fet, ja fa transaccions digitals bancàries i en el comerç diàriament a través dels mètodes de pagament existents.

I és precisament en aquest punt, on la suposada necessitat d’introduir un nou mètode de pagament, o encara més important, on els conceptes de privacitat, anonimat i llibertat que ara tenim amb els diners físics i les criptodivises poden ser decisius en determinar si la proposta d’un euro digital no és res més que una solució a la recerca d’un problema -almenys pel que pertoca als interessos dels ciutadans- que està destinada al fracàs a no ser que sigui imposada per la força.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

L’ecosistema startup de Catalunya, majoritàriament ubicat a l’àrea metropolitana de Barcelona, continua creixent i consolidant a la ciutat comtal com a un dels principals hubs tecnològics d’innovació i emprenedoria digital d’Europa.

El desenvolupament de l’ecosistema digital d’empreses emergents a Catalunya ha convertit a Barcelona en un centre tecnològic de primer ordre que atrau algunes de les principals empreses globals. La sinergia entre administració pública, universitats, institucions i emprenedors ha posicionat a la capital catalana com el principal clúster tecnològic del sud d’Europa.

L’últim informe sobre l’ecosistema d’empreses emergents a Catalunya fet per ACCIÓ identificava un total de 1.902 startups el 2021 – un creixement de l’11,4% respecte a l’any anterior – que facturen 1.710 milions d’euros i donen feina a 19.300 treballadors. Aquestes xifres confirmen la tendència a l’alça vista en els darrers anys d’un ecosistema digital que viu de la capacitat per atraure talent i inversors, i que el Govern aspira que arribi a les 4.000 empreses emergents ell 2030. 

La maduresa del sector tecnològic català es fa palès amb l’estudi recentment publicat per CaixaBank i l’IESE, confirmant el lideratge de Catalunya, que concentra el 18% de les startups de tot l’Estat, la majoria d’aquestes a les comarques del Barcelonès i el Vallès Occidental.

Un sector internacional i multicultural

Nombrosos estudis confirmen que la diversitat cultural té un impacte positiu en la innovació, per tant, no és d’estranyar que l’èxit de moltes startups estigui estretament lligat a la seva capacitat per atraure talent internacional on emprenedors i treballadors de diversos orígens treballen en equips petits impulsats per un mateix objectiu estratègic.

En aquest sentit, un 26% dels treballadors i un 17% dels fundadors de les startups en territori català són estrangers. Una tendència que es preveu anirà en augment tenint en compte que el 73% d’aquestes startups compten amb clients internacionals, representant gairebé la meitat de la seva facturació.

El suport a l’emprenedoria digital, la situació privilegiada de Barcelona, l’ecosistema tecnològic de Catalunya, i l’esperit emprenedor de la cultura catalana han facilitat que les empreses emergents cada dia guanyin més punts per apoderar-se d’una gran part del teixit empresarial del país, convertint a Barcelona en el segon hub de la Unió Europea preferit per crear-hi una startup.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

D’ençà que el 2021 la Comissió Europea demanés un estudi de viabilitat a propòsit de crear un registre patrimonial de tots els ciutadans, es repeteixen periòdicament els missatges alarmistes a la premsa alternativa i a les xarxes socials sobre la inevitable aplicació d’aquest registre d’actius per tenir un control absolut sobre la població. Quins són els fets, més enllà del sensacionalisme mediàtic?

En el context de la lluita contra el blanqueig de capitals i l’evasió fiscal, el juliol del 2021, la Comissió Europea va fer una licitació sobre un estudi de viabilitat per a un registre europeu centralitzat dels actius de tots els seus ciutadans.

Aquest projecte tenia com a finalitat analitzar la viabilitat d’establir un registre patrimonial que més tard es pogués debatre com a una futura iniciativa política. El seu objectiu era estudiar com recopilar i vincular la informació disponible de diverses fonts i estats membres sobre la propietat d’actius i analitzar el disseny, l’abast i els reptes d’aquest registre d’actius de la UE.

A més, la Comissió demanava que l’estudi tingués en compte “la possibilitat d’incloure en el registre, dades relatives a la propietat d’altres actius, com ara criptomonedes, obres d’art, béns immobles i or.” La intenció era obtenir una visió general dels possibles recursos que caldrien per portar a terme un registre d’aquest tipus, així com els reptes operatius i informàtics, i la viabilitat política i jurídica de la proposta.

La crida a la resistència civil

Tan aviat com es va fer pública la licitació van sorgir dures crítiques en contra de la proposta, argumentant que representava un perill per la llibertat i els drets civils de la ciutadania europea. Que aquestes noves mesures es prescriviren sense sentit ni comprensió i per pura cobdícia de poder de la casta política.

Aquest fet va esperonar una allau de preguntes al Parlament Europeu: Sobre quina base jurídica té previst la Comissió crear aquest registre central d’actius? Pot excloure la Comissió la possibilitat que en el futur s’introdueixin impostos addicionals sobre els ciutadans de la UE a través d’aquest registre? Es planteja la Comissió adaptar el registre a la legislació sobre protecció de dades?

Rolf von Hohenhau, president de l’Associació de Contribuents Europeus (TAE), avisava que “Si els ciutadans hi donen el seu suport, perdran tots els seus drets personals per una porta del darrere burocràtica. Amb el pretext d’impedir el blanqueig de diners, tots serem investigats.” I instigava a la població a “prendre els carrers com les armilles grogues a França.”

L’advocada holandesa Ellen Timmer feia una anàlisi de la iniciativa i apuntava que “No s’explica per què els registres d’actius en poder de les autoritats fiscals no són suficients i quin valor addicional cal esperar del nou registre d’actius.” Al mateix temps, les xarxes socials explotaven amb continguts que es feien virals alertant sobre el pla de la Comissió Europea.

Per altra banda, un portaveu de la Comissió afirmava que “L’estudi de viabilitat no és de cap manera indicatiu de cap pla per a establir un registre de la propietat a escala de la UE”, en declaracions a EURACTIV, afegint que aquest registre no figurava en el paquet de propostes legislatives de la Comissió per a lluitar contra el blanqueig de capitals.

Les sancions contra Rússia

El 17 de març de 2022, la Comissió Europea va posar en marxa la “Freeze and Seize Taskforce”, que ve a ser un grup operatiu per a facilitar la coordinació entre les autoritats dels estats membres a l’hora d’implementar les sancions contra els oligarques russos i bielorussos.

En aquest context, Theresa Neef, Gabriel Zucman i Thomas Piketty, de l’Observatori Fiscal de la UE i del Laboratori Mundial de Desigualtat, van presentar una proposta de Registre Europeu d’Actius que connectaria la informació sobre la propietat dels actius europeus a tota la UE. És a dir, donant suport al projecte de la Comissió Europea sota la justificació de reforçar les sancions contra Rússia.

Per altra banda, el partit dels Verds/Aliança Lliure Europea (Els Verds/ALE), es posicionava clarament a favor d’aquesta nova normativa: “Tots els països de la UE haurien de crear registres amb informació sobre la titularitat real que inclogui tots aquests tipus d’actius. Aquests registres haurien d’estar interconnectats i ser de lliure accés a través d’un punt d’accés únic europeu.”

Les conclusions de l’estudi

El març del 2024 es presentaven les conclusions de l’estudi sol·licitat per la Comissió Europea: “La creació de registres complets que denotin la propietat i el valor dels actius, que siguin exhaustius i complets, va resultar majoritàriament inviable des del punt de vista operatiu per a aquest grup d’actius.”

Prèviament, el portaveu de la Comissió Europea, Eric Mamer, ja havia aclarit que: “La Comissió Europea no té cap intenció d’establir una base de dades central sobre els actius dels ciutadans de la UE. És cert que actualment la Comissió està duent a terme un estudi a petició del Parlament Europeu amb vista a la practicitat de registrar patrimonis als estats membres de la UE. Aquest estudi general només mostra quins mecanismes hi ha en els 27 estats membres. La Comissió no està planificant cap activitat basada en els resultats d’aquest estudi.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Prop de 500 empreses treballen a Catalunya en l’àmbit de la ciberseguretat. Es tracta d’una indústria en expansió per l’augment de les amenaces digitals. Només en un any el nombre de ciberatacs a Catalunya ha augmentat més del 30% i al món aquest tipus d’incidents ha crescut un 50%.

Durant el 8 i el 9 de novembre de 2014 Catalunya va patir un dels deu atacs informàtics més intensos d’aquell any al món. L’objectiu era tombar la consulta del 9N. No ho va aconseguir. Les mesures de ciberseguretat van permetre que la pàgina oficial de la consulta, Participa2014.cat, resistís. En canvi, van caure diverses pàgines web i serveis de la Generalitat, com la recepta electrònica o el registre d’historials clínics. Segons va desvelar fa unes setmanes una investigació periodística internacional, l’encarregat d’orquestrar l’atac informàtic va ser un empresari israelià, que no ha revelat qui el va pagar.

Es calcula que la Generalitat va patir aquell any gairebé 150 milions de ciberatacs. Tot i la magnitud de la xifra, no és res comparat amb el volum d’atacs informàtics que es produeixen en l’actualitat. L’any 2022 es van detectar 1.700 milions, segons el Govern. Això suposa un increment del 75% respecte a l’any anterior i multiplica per més de deu els incidents de 2014.

Catalunya, ben posicionada

Afortunadament, el sector de la ciberseguretat gaudeix d’una bona salut al nostre país. Segons un informe d’Acció i l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, hi ha 495 empreses que s’hi dediquen, amb una facturació de més de 1.000 milions d’euros i prop de 10.000 treballadors. El ritme de creixement en nombre de companyies, facturació i llocs de feina respecte a 2021 va ser de dos dígits.

Una dada significativa és que Catalunya va ser la tercera regió d’Europa occidental en captació d’inversió estrangera en l’àmbit de la ciberseguretat, amb 163 milions d’euros, només per darrere d’Irlanda i la regió de Brussel·les.

Tot i que el 85% de les companyies són pimes, més de la meitat (54%) superen el milió d’euros de facturació i el 29% són exportadores. Es tracta d’un sector amb una important concentració geogràfica, ja que vuit de cada deu empreses se situen en l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Un mercat global en expansió

Sense dubte, les creixents amenaces digitals a les quals s’exposen institucions, empreses i particulars esperonen l’expansió del sector de la ciberseguretat. La gran presència digital de les empreses, tant de cara a l’exterior com de portes endins en la gestió de dades i processos, les fa especialment vulnerables als ciberatacs, que poden tenir un considerable impacte negatiu en el compte de resultats.

Es calcula que el 71% dels ciberatacs realitzats l’any 2022 al món van tenir motivacions financeres i que el seu cost va ser d’uns 7.000 milions d’euros. Només el valor dels criptoactius robats supera els 3.000 milions d’euros. Per això no sorprèn que entre 2022 i 2027 s’esperi un ritme de creixement de la facturació mundial en ciberseguretat del 13,6% anual, fins a assolir gairebé els 300.000 milions d’euros.

A l’hora de protegir-nos, cal tenir molt present que el correu electrònic s’ha consolidat com el primer vector de distribució de ‘malware’ i s’utilitza en l’inici del 84% dels ciberatacs. A més, en el 74% dels incidents de ciberseguretat amb afectació a Catalunya l’any passat es van fer servir tècniques d’enginyeria social.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Brussel·les vol assegurar la sobirania de la Unió Europea millorant l’autonomia, competitivitat i resiliència del seu sector industrial, per reduir la seva dependència en altres actors globals.

El sector industrial de la Unió Europea encara representa més del 20% de la seva economia, genera uns 35 milions de llocs de treball i equival al 80% de les exportacions de béns, tanmateix, està en perill de quedar-se a la cua del de les dues grans potències del món, la Xina i els Estats Units, que estan promovent processos de reindustrialització massius.

El desfalc de les cadenes de valor de proveïment de matèries primeres i semiconductors causat per la pandèmia i les sancions a Rússia van posar de manifest la necessitat de reflexionar sobre com impulsar polítiques de reindustrialització que garanteixin l’autonomia estratègica dels 27 estats membres.

Era evident que s’havia de reforçar la base estructural en sectors clau, com l’alta tecnologia de doble ús, el subministrament energètic, les matèries primeres, les terres rares i la indústria de defensa, mentre s’afavoria la transició energètica cap a un nou model econòmic menys dependent dels hidrocarburs.

Finançar la sobirania tecnològica i la transició energètica

En aquest context, es van llançar els fons Next Generation de la UE, un programa acordat com a resposta econòmica a la pandèmia de la Covid-19 i dotat amb 800.000 milions d’euros que s’havien de destinar a finançar les transicions digital i ecològica.

Ara bé, una gran part d’aquest finançament s’ha vist obstaculitzat per la burocràcia. Fins a desembre del 2023 només havien desemborsat al voltant del 30% de les subvencions i préstecs disponibles, segons dades de la UE. Aquesta pèssima gestió de les ajudes del programa, allunya la possibilitat d’una transformació del model econòmic que es pretenia canviar.

El mateix mes de desembre que els ministres de la UE es posaven d’acord en augmentar la producció de tecnologies verdes per mitjà del Reglament sobre la Indústria de Zero Emissions Netes. L’objectiu és cobrir el 40% de les necessitats de la UE en productes de tecnologies estratègiques, com els panells solars fotovoltaics o les turbines eòliques, per poder competir amb la Xina.

Així mateix, es posava en marxa la iniciativa de “Chips for Europe” amb l’objectiu d’impulsar la sobirania tecnològica del continent, garantint que Europa compleixi el seu objectiu de la dècada digital de duplicar la seva quota de mercat mundial en semiconductors fins al 20%. Un projecte que s’ha vist reforçat amb iniciatives estatals com els PERTE de l’Estat espanyol o les subvencions de més de 22.000 milions d’euros per part d’Alemanya als fabricants de semiconductors perquè estableixin plantes de producció al seu territori.

La sobirana implica actuar com a una entitat sobirana

Un punt que les institucions europees no poden obviar, és que garantir la sobirania industrial no sols ha de basar-se en l’ús de subvencions, sinó en un canvi de mentalitat en l’àmbit geopolític. Europa ha d’imposar la seva pròpia política exterior en comptes d’actuar com una entitat supeditada als interessos econòmics dels Estats Units. 

Les sancions econòmiques imposades pels Estats Units a Rússia, l’Iran i la Xina en les últimes dècades, però especialment a Rússia arran de la guerra a Ucraïna, posen en qüestió el ‘cui bono’ que hi ha darrere els interessos econòmics dels actors involucrats en aquests conflictes. Aquestes sancions econòmiques han beneficiat enormement als Estats Units i han tingut conseqüències devastadores per a les economies dels països membres de la Unió Europea. 

Les creixents tensions entre els Estats Units i la Xina són el preludi d’una repetició de l’estira-i-arronsa geopolític que s’ha vist amb Rússia, que ha desembocat en un conflicte bèl·lic a Europa i que ha perjudicat enormement el sector industrial europeu. El bloc econòmic de la Unió Europea té prou poder i capacitat de negociació per vetllar pels interessos del seu sector industrial enfront dels grans actors globals, però això implica afrontar un fet que és ineludible, la Unió Europea actuarà com una entitat sobirana o no serà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!