11 plats contra la inflació

Els preus dels aliments segueixen disparats i han crescut un 15,4% tot i que el global de la inflació hagi baixat. És possible menjar bé i bé de preu? A 11Onze et proposem 11 plats per treure el màxim rendiment al teu pressupost.

Les dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) revelen un fet que la gent ja havia notat, de ben segur, quan fa la compra: que els preus dels aliments no paren de pujar. Això ha provocat, segons l’OCU, que el 90% dels ciutadans modifiquin els seus hàbits de compra, que comprin un 23% menys de menjar, que hagin reduït en un 18% la compra de fruita i verdures i que 3 de cada 10 hagin limitat la compra de carn i peix.

Això pot provocar que la dieta de les famílies basculi cap a compres més barates i, potser, menys saludables. Revisant les dades, hi ha productes bàsics com la llet que han pujat un 33,4%, els ous un 22,9% o les patates un 18,9%. Les carns han pujat entre un 13% i un 25%, mentre que les llegums i verdures han pujat entre l’11% i el 15%. La fruita ha pujat un 4% però cal tenir en compte que és un dels productes habitualment més cars.

Congelar, el gran aliat

Què cal fer, doncs? Hi ha el risc de tendir a una alimentació basada en aliments processats, pastes i farines, que tenen millors preus però són pitjors per a la nostra salut. Per això, el que és recomanable d’entrada és aprofitar les ofertes per comprar a l’engròs, fet que permet reduir el cost per unitat i congelar el sobrant. Evidentment, cal aprofitar les ofertes de carns i peixos frescos amb descompte per data de caducitat propera, perquè els podem congelar directament. Però això també es pot fer amb altres productes. Formatges com el cheddar o la mozzarel·la es poden congelar si els penses fer servir per fondre. També es pot congelar la mantega, o ous bullits. I pel que fa a la fruita, el més recomanable és aprofitar-la per fer-ne compota o pastissos que es poden congelar.

Receptes tradicionals contra la inflació

Si no voleu renunciar als sabors tradicionals ni a la cuina saludable, podeu fer una immersió en el Corpus del Patrimoni Culinari Català. Hi trobareu receptes que treuen el màxim rendiment als ingredients més costosos. N’hem seleccionat 11.

• Truita amb suc. Una truita farcida de llegums o patates i acompanyada de sofregit. Un plat senzill, per sucar-hi pa.
• Pollastre amb samfaina. Una de les carns menys cares i saludables, acompanyada per un dels recursos més habituals de la cuina catalana. 
• Cigrons amb bacallà i espinacs. Les llegums són el producte base, el bacallà i els espinacs els complementen.
• Sopa de ceba. Una bona manera d’aprofitar el pa sec i fer una sopa saborosa.
• Botifarra amb peres. Amb unes peres madures podem preparar un plat de contrast de sabors amb un dels clàssics de la carn a Catalunya.
• Escudella de carbassa i mongetes. Ben poca carn i un bon plat de cullera.
• Escudella Montserrat. El congre (o similar) i la col-i-flor són les estrelles d’aquest plat que també duu arròs, cigrons i fideus.
• Arròs a la cassola. Un clàssic de la cuina catalana i una bona manera de servir molts bons plats amb una inversió modesta.
• Arròs dels menuts. Si compreu un pollastre sencer per rostir-lo, aprofiteu-ne els menuts per fer aquest plat d’aprofitament.
• Arròs a la Piula. Amb un base d’anxoves, un bon arròs caldós amb un regust mariner.
• Sardines amb patates i ous esclafats. Si t’agraden els famosos ous estrellats aquí en tens una versió nostrada amb sardines.

Aquesta és només una tria dels milers de receptes del Corpus Culinari del Patrimoni Català. Molt sovint, els nostres avantpassats cuinaven treient molt rendiment a una petita porció de carn o peix. Acompanyada amb llegums, patates, verdures o arròs, les racions que es podien servir amb aquell ingredient més car es multiplicaven. El que no sabien aleshores, potser, és que així també feien d’aquell plat un àpat nutricionalment més complet i saludable.

Ara, amb una inflació que en el cas dels aliments s’enfila fins al 15,4% potser és un bon moment de recuperar aquella manera de cuinar. Segurament, a més d’estalviar diners, guanyarem salut.

I vosaltres, quina recepta d’aprofitament prepareu a casa?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

“Psicosi a la borsa”. “Wall Street embogeix”. “El mercat entra en depressió”. Quantes vegades hem llegit a la premsa expressions que comparen l’economia amb els trastorns de salut mental? Entitats com Obertament consideren que l’argot de l’economia estigmatitza i que cal posar-hi remei. 

“Les he vist de tots els colors. Fins i tot un catedràtic d’economia, en un article d’opinió, deia ‘economia esquizoide’, perquè, segons ell, ‘l’economia entrava en una dissociació entre dues tendències simultànies i contradictòries’”. Ho denuncia sense embuts en Dani al blog d’Obertament, on l’entitat fa pedagogia sobre llenguatge inclusiu amb centenars de testimonis en primera persona. La queixa es repeteix una vegada i una altra.

Va ser precisament l’ús habitual de les paraules “psicosi” i “esquizofrènia” com a metàfores pejoratives el que va fer saltar totes les alarmes. D’aleshores ençà, Obertament ha elaborat fins a cinc informes amb l’ajut del Grup Barnils, amb les seves campanyes corresponents i amb jornades formatives arreu del territori per a conscienciar sobre l’estigma que arrossega la salut mental als mitjans i, específicament, en les informacions d’internacional, opinió, política i economia. “La personalitat esquizoide no té res a veure amb l’economia. No em barregi peres amb pomes!”, rebla en Dani.

Perquè, sens dubte, el primer greuge és fer servir metàfores que consoliden l’estigma sense tenir present què implica tenir un trastorn de salut mental. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones en té o en tindrà al llarg de la vida, i poden aparèixer en qualsevol moment, des de la infància fins a la vellesa. Segons el darrer informe d’Obertament, per exemple, l’OMS calcula que prop de 300 milions de persones al món han tingut una depressió, un 4,4% de la població global.

I, malgrat tot, aquestes persones se senten sovint discriminades en el seu entorn familiar i laboral. De fet, segons un estudi publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies, el 80,1% de les persones amb un problema de salut mental a Catalunya ha patit discriminació i estigma, i el 54,9% han estat discriminades molt sovint.

Els trastorns, res a veure amb la violència

Per això, quan els mitjans o els professionals de l’economia i la política vinculen la salut mental amb conflictes, crisis o contextos de dificultat reforcen encara més aquesta discriminació. El segon greuge, efectivament, és vincular els trastorns de salut mental amb la violència. En aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) adverteix en una guia que “se n’exagera el risc d’agressivitat, s’afavoreixen la por i la desconfiança i s’eixampla el buit del desconeixement sobre els temes de la salut mental”.

Quan ho fem, reproduïm sense voler un discurs que descriu l’economia com un entorn agressiu, en què la competició sense moral mana i les suspicàcies mouen els fils del mercat. És realment aquesta la imatge que tenim de com funciona l’economia? El CAC també recorda que fer servir termes com “esquizofrènic”, “bipolar”, “psicosi”, “depressiu” per a descriure situacions caòtiques, irracionals, extravagants o per a desqualificar l’adversari; emprar una adjectivació negativa; o optar per afirmacions alarmants i morboses, “perpetua falses creences i estereotips”. 

Estereotips que són gairebé insults

I, és clar, el tercer greuge és l’estereotip, tal com denuncia Obertament. Sovint fem servir expressions que, de tan normalitzades, no percebem com són de despectives. Així, per exemple, sovint es relacionen temes d’actualitat econòmica que són irreversibles amb la salut mental, que s’associa erròniament amb una malaltia incurable que impedeix a les persones “dur una vida normalitzada”.

D’aquesta manera, sovint es confon un trastorn mental amb una discapacitat psíquica o una demència. Les entitats també alerten que, pensant que fem un exercici d’empatia, caiem en “un to paternalista i compassiu”. Aquesta idea, a més, es reforça amb il·lustracions que desperten rebuig, tristesa o un abisme interior fosc i desesperat. Res més allunyat de la realitat. Al capdavall, tal com denuncia Obertament, acabem convertint la salut mental en “un calaix de sastre”.

Per això, per contra, les entitats recomanen fer servir expressions com “Una persona que té o ha tingut…”, emprar adjectius i recursos que no facin referència a la salut mental, contextualitzar bé els trastorns de salut mental, escoltar i respectar més les persones que tenen aquest diagnòstic, fer valdre les històries de superació i evitar el sensacionalisme. 

Tots aquests consells, al final, fan que no es posi el focus sobre la persona, sinó sobre la societat que provoca trastorns tan habituals com l’angoixa o la depressió. Si venim a canviar col·lectivament l’economia i construir una banca més justa, més honesta i més ètica, en lloc de reproduir prejudicis, pot ser que ho girem tot com un mitjó. Comencem per la llengua.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Internet va néixer amb una promesa poderosa: democratitzar el coneixement, reduir intermediaris i empoderar l’individu. Una tecnologia horitzontal per a una economia més lliure. Vint anys després, el balanç és més incòmode. Mai havíem estat tan connectats, i mai tan dependents. Mai havíem tingut tantes eines, i mai tan poc control sobre elles.

No és només una qüestió de privacitat. Ni tan sols de consum. El que està en joc és la naturalesa mateixa del poder econòmic. Cada cop més, la nostra vida quotidiana —treballar, comunicar-nos, comprar, estalviar— passa per infraestructures digitals que no controlem, perquè no hi accedim com a propietaris, sinó com a usuaris condicionats. Entrem en territori aliè.

Durant dècades hem explicat aquesta realitat amb el mateix relat, el qual es tractava del capitalisme digital, d’economia de plataformes o d’innovació tecnològica. Però aquestes paraules ja no descriuen el que ens està passant. El mercat, tal com l’hem entès fins ara, s’està dissolent, perquè d’alguna manera, la competència ha deixat pas a la dependència. El preu, a la renda. La propietat, a l’accés temporal.

Alguna cosa s’ha trencat en el contracte implícit entre economia i llibertat. I potser el problema no és que el capitalisme s’hagi tornat més agressiu, sinó que ha mutat en una altra cosa. Un sistema on ja no comprem productes, sinó que habitem plataformes; on ja no som clients sobirans, sinó usuaris tolerats; on el poder ja no s’exerceix des del mercat, sinó des de la infraestructura.

La pregunta, doncs, no és si la tecnologia ens fa la vida més fàcil. La pregunta és una altra, molt més incòmoda: quan tot funciona gràcies a plataformes privades, qui mana realment? I, sobretot, què som nosaltres dins d’aquest sistema?

No és capitalisme, és una mutació

Durant massa temps hem intentat entendre el present amb paraules del passat. Parlem de capitalisme digital, de neoliberalisme tecnològic, de mercats globals hiperconnectats. Però aquests conceptes ja no expliquen el funcionament real del sistema. El capitalisme clàssic —amb totes les seves desigualtats— es basava en una idea fonamental com era el mercat. Oferta, demanda, competència, preus. Imperfecte, sí, però recognoscible.

Avui aquest marc s’està esvaint. Les grans empreses tecnològiques no competeixen en mercats oberts, sinó que controlen infraestructures. No venen productes puntuals, sinó accés continuat. Per tant, ja no depenen tant del consum, com sí d’una nova dependència. Perquè el benefici ja no prové principalment de produir millor, sinó de cobrar pel simple fet de ser dins.

L’economista Yanis Varoufakis ho resumeix amb una idea incòmoda: el capitalisme ha deixat pas a un sistema basat en rendes privades. Qui controla la infraestructura —el núvol, la plataforma, l’ecosistema digital— no necessita competir, perquè només ha d’assegurar-se que un no en puguis sortir. Per tant, estem davant d’una evolució natural del mercat. O millor encara, una mutació en la qual una nova lògica empresarial s’assembla menys a la fàbrica i més al peatge, menys a l’intercanvi lliure i més al cobrament recurrent. En definitiva, menys al client sobirà i més a l’usuari captiu.

Del feu a la plataforma

Dins del sistema feudal, la terra —majoritàriament— no era propietat del camperol, sinó només el lloc on vivia i hi treballava. Principalment, en depenia, a més d’estar obligat a pagar rendes i havia d’obeir els deliris del senyor. I per la seva part, el senyor feudal no produïa res, només que en controlava l’accés a la terra. Per tant, el sistema estava organitzat en la mesura de qui volia sobreviure havia de passar per les mans del senyor. Per això, parlar de llibertat -lluny de la realitat projectada per Hollywood- és totalment irreal, atès que la possibilitat d’estar al marge del sistema era quasi impossible. 

Avui la terra ja no és agrícola, sinó digital, funcionant de manera sorprenentment similar. Les plataformes digitals no són espais neutres, sinó territoris privats. Hi entrem per treballar, per comunicar-nos, per vendre, per informar-nos o simplement per existir socialment. No en som propietaris, sinó hostes, perquè l’accés està condicionat per unes normes que no poden canviar unilateralment, sense negociació ni alternativa real.

Si el senyor feudal oferia protecció, ara les plataformes ens ofereixen visibilitat. Si el vassall pagava una part de la collita, ara l’usuari paga amb dades, temps, comissions o subscripcions. Si el camperol no podia abandonar la terra sense perdre-ho tot, ara l’usuari tampoc pot sortir del sistema sense quedar exclòs. Per tant, l’única diferència és la tecnologia, però la relació de poder, no!

Tot i viure en una economia de lliure mercat superavançada, vivim en una economia d’accés condicionat. D’alguna manera, certs aspectes ens recorden viure dins d’un feudalisme sense castells ni espases, però amb algoritmes, contractes d’adhesió i dependència estructural. Un sistema on la llibertat formal conviu amb una submissió pràctica cada cop més profunda.

De l’esforç al rastre: com s’extreu el valor avui

En el capitalisme industrial, el mecanisme era relativament transparent. El valor s’extreia del treball a través de temps, esforç i producció. Podíem discutir salaris injustos o condicions abusives, però la font del benefici era clara. Avui, en canvi, el valor ja no s’extreu principalment del que fem, sinó del que deixem enrere.

Cada clic. Cada cerca. Cada desplaçament. Cada interacció digital genera un rastre. Un rastre que no s’esvaeix, sinó que s’acumula, s’analitza i es monetitza. El gran recurs del segle XXI no és el petroli ni el treball qualificat. Són les dades. I aquestes dades no es produeixen en una fàbrica, sinó en la vida quotidiana.

El més revelador és que aquest procés no requereix consentiment actiu. No cal signar cap contracte laboral. N’hi ha prou amb existir dins la plataforma. L’usuari treballa sense saber-ho, consumeix mentre produeix i participa mentre és analitzat. El temps lliure esdevé matèria primera.

Això explica una paradoxa inquietant: com més fem servir aquests serveis, més valor generem… però menys poder tenim. El benefici no es redistribueix, sinó que es concentra. I ho fa sense conflicte visible, perquè no sembla explotació clàssica. No hi ha torns, ni fàbriques, ni vagues, només dependència.

El resultat és un nou tipus d’extractivisme, no pas territorial, sinó més aviat digital. Aquest no està basat en recursos naturals, sinó en comportaments humans. Un sistema que no desgasta la terra, però sí l’autonomia individual, convertint l’usuari en una combinació inquietant: client, producte i força de treball invisible.

Quan el mercat desapareix

Aquest model no només canvia la manera com es crea el valor. Canvia, sobretot, la manera com s’organitza l’economia. Perquè quan el valor prové del control de la infraestructura, el mercat deixa de ser necessari.

En teoria, el mercat funciona gràcies a la competència. Diversos actors ofereixen productes similars i el consumidor decideix. En la pràctica digital, això ja no passa. Les grans plataformes no competeixen en igualtat de condicions, ja que poden comprar rivals, copiar funcionalitats o expulsar-los a través de normes internes. D’aquesta manera, no juguen al mercat, sinó que el substitueixen.

Els preus deixen de ser el resultat d’oferta i demanda, esdevenint variables opaques i definides per algoritmes. Les condicions canvien sense avís. Les comissions pugen quan la dependència ja és total. I l’usuari no pot negociar, perquè no té alternatives reals.

Sortir del sistema no és una decisió lliure, sinó més aviat un salt al buit. Perdre visibilitat, contactes, clients, dades acumulades. Com en el feudalisme, l’existència fora del territori dominant és formalment possible, però materialment inviable.

Així, el capitalisme de mercat dona pas a un sistema de rendes. Qui controla la plataforma cobra pel simple fet de permetre l’accés. No cal innovar constantment. Només cal mantenir la dependència. El progrés deixa de ser una exigència; l’estabilitat del domini, l’objectiu. El poder econòmic, doncs, ja no es disputa en el terreny de la producció, sinó en el del control. Control de canals, de dades, de normes. I quan el control es consolida, la llibertat econòmica esdevé una il·lusió funcional.

L’Estat dins el sistema: de contrapès a gestor

Durant molt de temps hem confiat que l’Estat actuaria com a contrapès natural davant els excessos del poder econòmic, amb les tasques concretes de regulador, arbitrar i garant de drets i deures. Però en l’ecosistema digital aquesta funció s’ha anat diluint. No perquè l’Estat hagi desaparegut, sinó perquè ha canviat de rol.

Els governs ja no controlen les infraestructures clau de l’economia digital, més aviat les utilitzen o les subcontracten, i fins i tot les imiten. D’aquesta manera trobem administracions públiques que depenen de núvols privats o serveis essencials que funcionen amb tecnologies alienes o dades ciutadanes allotjades en sistemes que no responen a sobirania democràtica directa. 

En lloc de qüestionar el poder de les plataformes, l’Estat sovint s’hi adapta. Legisla tard, regula a remolc i, en alguns casos, consolida el model. La digitalització institucional —necessària en molts aspectes— corre el risc de reforçar la mateixa lògica que diu voler controlar: centralització, traçabilitat total, dependència tecnològica.

El problema no és que l’Estat utilitzi tecnologia. El problema és qui controla l’arquitectura. Perquè quan la infraestructura no és pública ni neutral, el poder polític deixa de ser sobirà i esdevé gestor d’un sistema que no ha dissenyat.

Els diners com a eina de control

Cap sistema de poder és complet sense controlar els diners. I en el nou ordre digital, aquest control ja no passa només pels bancs tradicionals, sinó pels canals tecnològics que permeten —o impedeixen— l’accés a l’economia.

Pagaments digitals, plataformes financeres, identitats electròniques, diners programables. Tot això pot aportar eficiència, però també pot introduir una capa de condicionalitat sense precedents. No només què pots comprar, sinó quan, com i sota quines normes. En el sistema feudal, el senyor tenia poder perquè controlava la terra, en canvi, en el sistema actual, el poder real és controlar els fluxos: d’informació, de diners o d’accés. I quan aquests fluxos són digitals, el control pot ser total, instantani i invisible.

D’aquesta manera, la llibertat econòmica no desapareix de cop o es va restringint, amb l’excusa de la seguretat, l’eficiència o el progrés comú. Fins que un dia descobrim que sortir del sistema ja no és una opció viable.

Ciutadans o usuaris?

Tot plegat té un impacte directe sobre la ciutadania. No només com a consumidors, sinó com a subjectes polítics i econòmics. En un entorn dominat per plataformes, la figura del ciutadà lliure tendeix a diluir-se, emergint la figura de l’usuari, sense drets polítics i condicions d’ús. Aquest ja no negocia, només accepta, perquè ja no participa en la definició de les normes, les pateix o les assumeix. I quan alguna cosa falla, no hi ha espai per al conflicte democràtic, només un formulari d’atenció automàtica.

Aquesta transformació és subtil, però profunda. Perquè una societat d’usuaris és més fàcil de gestionar que una societat de ciutadans, menys crítica i més dependent. El nou  vassall digital ja no necessita ser reprimit, només necessita connexió.

Sense sobirania, no hi ha llibertat

La tecnologia no és l’enemic, però tampoc és neutral perquè tot depèn de qui en controla les regles, les infraestructures i els beneficis. El problema del tecnofeudalisme no és digitalitzar l’economia, sinó fer-ho sense sobirania.

Quan no controlem les plataformes on vivim digitalment, no som lliures. Quan no controlem els canals pels quals circulen els diners, no som independents. Quan el valor que generem s’extreu sense retorn ni decisió, no som actors econòmics, només som recursos, i recuperar sobirania no és tornar enrere, és entendre el sistema, reduir dependències i prendre consciència que la llibertat econòmica no és abstracta, perquè aquesta es construeix, es protegeix, però també es pot perdre. Els nous vassalls digitals no porten cadenes visibles. Porten contrasenyes. I potser el primer pas per deixar de ser-ho és deixar de creure que tot això és inevitable.

Recuperar el control: una decisió conscient

El tecnofeudalisme no s’imposa amb violència, sinó que s’instal·la amb comoditat, amb serveis gratuïts, amb interfícies amigables, amb la promesa que tot serà més fàcil si renunciem a una part del control. El problema és que aquesta renúncia no és simbòlica, sinó més aviat estructural, perquè quan deleguem l’accés a la informació, al treball, al consum i als diners en infraestructures que no controlem, cedim poder real. I sense poder econòmic no hi ha llibertat efectiva, sinó només dependència gestionada.

La bona notícia és que aquest procés no és inevitable, però tampoc és automàtic. Recuperar sobirania —digital, econòmica i personal— exigeix consciència, criteri i decisions informades. Entendre com funciona el sistema és el primer pas per no quedar-hi atrapat.

A 11Onze fa temps que s’adverteix d’aquest risc. No des de la por, sinó des del coneixement. Perquè protegir l’estalvi, diversificar amb sentit, reduir intermediaris innecessaris i apostar per models més transparents no és una qüestió ideològica: és una qüestió d’autonomia. 

En un món que tendeix a convertir ciutadans en usuaris i estalviadors en vassalls digitals, recuperar el control sobre el valor propi és un acte de responsabilitat, però també de llibertat. El futur no pertany als qui s’adapten millor al sistema, sinó als qui entenen com funciona i decideixen no viure sempre en terres d’altri.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Els cinc estats emergents que formen el grup dels BRICS representen cinc de les economies més grans del món. Una força creixent que pretén redefinir l’ordre polític i econòmic internacional, fins ara dominat per les organitzacions creades per les potències occidentals.

El fòrum integrat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, un grup de grans economies emergents conegut com els BRICS, representa més del 40% de la població i gairebé el 25% del PIB mundial. Una aliança estratègica que ha fixat les bases d’un nou ordre polític i econòmic internacional, pensat per oferir una alternativa al model occidental, fins ara sotmès al poder hegemònic dels Estats Units i del dòlar com a moneda de reserva en l’economia global. 

Molts altres països han manifestat el seu interès per adherir-se al bloc: l’Iran i l’Argentina van sol·licitar la seva adhesió durant el 2022, mentre que l’Aràbia Saudita, Turquia, Algèria i Egipte també han manifestat el seu interès. Tenint en compte que alguns d’aquests països són els principals productors de petroli, no es pot menysprear l’impacte que aquestes adhesions tindrien en reforçar l’esfera d’influència de l’aliança.  

Democratitzant la globalització

Amb la creació d’un nou banc de desenvolupament i un fons d’estabilitat financera, els BRICS exerciran un paper clau en la configuració del sistema financer mundial. L’objectiu és proporcionar fonts alternatives de finançament als països en desenvolupament. S’espera que aquestes iniciatives desafiïn l’statu quo de les institucions financeres tradicionals dominades per Occident, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial.

La necessitat de muntar aquesta estructura alternativa ha sorgit, en part, pel fet que l’FMI no s’ha adaptat a la nova situació econòmica d’un món multipolar. Els nous poders emergents ja no es conformen en ser tractats com el pati del darrere dels Estats Units, països on durant dècades s’han instaurat governs, amb la complicitat de l’FMI, per servir els interessos de les corporacions americanes, tal com està passant a Ucraïna.

El persistent veto nord-americà a les propostes de donar als països emergents drets de vot dins més ajustats al seu pes en l’economia mundial, junt amb la negativa a reformar les polítiques restrictives, davant de crisis econòmiques, que asseguren la misèria per la població i grans beneficis per les multinacionals, han esperonat un canvi de paradigma que reequilibrarà el repartiment del poder global.

Desmarcant-se del dòlar

Rússia i la Xina fa dècades que van firmar acords per iniciar programes de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). La guerra comercial contra la Xina i les sancions econòmiques sense precedents contra Rússia arran del conflicte a Ucraïna, han accelerat aquest procés de desdolarització al que cada dia s’hi van sumant més països, preocupats per l’abús de privilegi del gegant americà, a l’hora de militaritzar l’accés i ús del dòlar per servir els seus interessos econòmics i geopolítics.

En aquest context, els BRICS estan estudiant la creació de la seva pròpia divisa, una moneda comuna com proposava Lula da Silva, president del Brasil, que afebliria encara més la capacitat dels Estats Units per portar a terme la seva agressiva política exterior. El president Vladímir Putin, anunciava el juny del 2022, que la idea serà debatuda en la cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica l’agost del 2023.

Així mateix, els bancs centrals de la Xina, Rússia, Turquia, Uzbekistan, Qatar i l’Índia, estan comprant i acumulant reserves d’or en quantitats rècord, que no s’havien vist des de fa 55 anys. Un fenomen que alguns analistes geopolítics veuen com un senyal inequívoc que estan diversificant les seves economies per alliberar-se de l’hegemonia del dòlar.

Per altra banda, l’ús de les sancions econòmiques per excloure bancs del protocol de comunicacions interbancàries SWIFT, ha consolidat els esforços per la creació de sistemes alternatius com el (CIPS) xinès o el (SPFS) rus, al qual ja tenen accés 52 entitats financeres de 12 països, i que ja està disponible per a la connexió de bancs dels cinc països que formen l’aliança dels BRICS.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Sens dubte, l’or no és d’aquest planeta. Els científics coincideixen que va arribar a la Terra per una pluja de meteorits. El seu origen pot estar en l’explosió d’una supernova o en el xoc de dues estrelles de neutrons.

L’or que coneixem és un mineral massa preciós per a tenir un origen vulgar. De fet, prové d’una cosa tan brillant com les estrelles i va arribar a la Terra fa uns quatre mil milions d’anys, molt després de la formació del nucli del nostre planeta.

En els seus inicis, fa uns 4.500 milions d’anys, la Terra era bàsicament una bola de magma. Durant el procés de refredament, els materials més densos es van anar enfonsant cap al centre. Per això es van veure arrossegats fins al nucli, compost sobretot per ferro, la major part dels metalls més pesants.

D’aquí ve que no s’entengués la gran quantitat d’or i altres metalls preciosos presents en l’actualitat en el mantell de la Terra. Diverses recerques científiques han conclòs que la presència d’aquest or només es pot explicar per l’impacte de meteorits carregats d’aquest i altres metalls preciosos.

Una de les recerques, publicada en la revista ‘Nature’, calcula que la tempesta de meteorits va poder aportar a la Terra uns 20 trilions de tones de material. I un altre estudi, publicat en l’en la revista ‘Science’, considera que el nostre planeta no hauria estat l’únic receptor d’aquests minerals, ja que també haurien arribat a Mart i a la Lluna de manera similar.

D’on provenia l’or?

Els científics creuen que l’or, igual que la majoria dels elements més pesants que el ferro, es produeix tant per nucleosíntesi de supernoves com per la col·lisió d’estrelles de neutrons. Però es desconeix quin d’aquests dos processos va originar l’or que actualment podem extreure del mantell de la Terra.

A l’interior de les estrelles es produeixen constants processos de fusió nuclear. L’element més abundant i més simple és l’hidrogen, els àtoms del qual contenen un electró i un neutró. Quan es fusionen dos d’aquests àtoms a causa de la pressió i la gravetat, es produeix un àtom d’heli. Al seu torn, la fusió de l’heli produeix liti. I els processos de fusió continuen fins a arribar al ferro, que es comença a formar quan en l’estrella ja no queda més combustible que fusionar.

Les supernoves són estrelles massives que ja no poden desenvolupar reaccions termonuclears en el seu nucli. La pressió les porta a contreure’s sobtadament i col·lapsar. És en aquest procés on molts científics pensen que es formen materials pesants com l’or, encara que alguns astrofísics dubten que el flux de neutrons a l’interior de la supernova sigui suficient per a formar elements pesants en la quantitat necessària.

L’altre possible origen per al nostre or seria un xoc d’estrelles de neutrons, que es formen després del col·lapse de les supernoves. Molt recentment, el 17 d’agost de 2017 es va detectar un d’aquests esdeveniments cataclísmics. S’estima que van col·lidir dues estrelles de neutrons de només uns deu quilòmetres de diàmetre que contenien tanta matèria com el Sol.

En opinió dels científics, un esdeveniment d’aquest tipus va poder generar tant or com la massa de la Terra. Per a això és necessari que el ferro es trobi en un entorn molt ric en neutrons per a poder capturar-los amb gran rapidesa. Com a part d’aquests neutrons sofreixen una ràpida desintegració radioactiva i es converteixen en protons, el ferro, que té 26 protons i 30 neutrons, pot transformar-se en or, que consta de 79 protons i 118 neutrons.

La precipitació de l’or

Segons les principals teories vigents, la gran pluja de meteorits amb els metalls preciosos va provocar una agitació del mantell de la Terra que finalment va acabar generant l’aparició dels dipòsits d’aquests minerals. Els asteroides s’haurien introduït en el mantell terrestre gràcies als enormes processos de convecció.

L’or es troba principalment en àrees amb activitat sísmica o volcànica, que provoquen que l’or surti a la superfície. Durant els terratrèmols, les variacions en la pressió al llarg de la falla poden fer que l’aigua de la roca s’evapori ràpidament. I les substàncies que es dissolen en l’aigua, com l’or i els silicats, precipiten més tard en la superfície. En el cas dels volcans, durant les erupcions expulsen molts minerals que es troben en capes més profundes del mantell terrestre, i un d’ells és l’or.

Tot i que és possible trobar or a tot el món, la distribució geogràfica és molt desigual. Els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Xina, Rússia i Sud-àfrica són els països amb una major concentració d’aquest metall preciós.

El primer capítol de la sèrie The Golden Thread, que aborda la importància que ha tingut i té l’or en diferents àmbits de la nostra vida, incideix en l’origen de l’or i el paper fonamental que ha jugat aquest metall preciós en l’exploració de l’espai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els joves també han de tenir vocació empresarial. Si els donem les eines, potser s’engresquen a emprendre. Amb aquest objectiu es va crear el programa Escola i Empresa de la Fundació d’Empresaris de Catalunya (FemCAT). Parlem amb la seva presidenta i consellera delegada de Vertix, Elena Massot.

La formació que ofereix FemCat no és poca broma. En els deu anys que porten d’activitat, fins a 770 docents i 300 empresaris de primer nivell han impartit cursos en instituts, i se n’han beneficiat més de 100.000 alumnes. Precisament, explica Massot, el programa Escola i Empresa es va crear el 2009 per aconseguir “un impacte positiu i engrescador”, que ajudés a entendre la importància de l’empresa en el teixit social del país. A més, es busca reconèixer la tasca de l’empresariat. “Volem mostrar la necessitat de l’empresa en la societat, despertar l’interès per aquest món entre els joves, donar una visió de l’empresa que sigui inspiradora i, finalment, mostrar algunes de les habilitats que necessita un empresari”, resumeix la presidenta.

1. Per transmetre la rellevància de l’empresa va molt bé la primera persona, oi? Efectivament. Per això l’activitat és en realitat un diàleg entre l’empresari, que sol ocupar un càrrec de direcció, i l’alumnat que hi participa. El ponent explica la rellevància de l’empresa en el teixit social i, més important, descriu la seva vivència. Això permet que l’alumnat faci una reflexió sobre les habilitats que calen per a fer-se càrrec d’un negoci. La conversa i la reflexió sobre les motivacions que porten a algú a impulsar una empresa, la narració del dia a dia, ajuda els estudiants a fer visibles aspectes de l’empresa des d’una perspectiva diferent. Els centres poden rebre aquestes xerrades sense cap cost i els ponents són voluntaris.
2. Així, tota l’organització va a càrrec de FemCAT? Sí, arreu del territori diverses entitats assumeixen la coordinació i el contacte amb els centres de la seva demarcació. Perquè els ponents hi participin, les entitats catalanes del món empresarial proposen voluntaris que tenen ganes d’explicar la seva experiència.
3. I en temps de pandèmia, com heu organitzat les formacions? Des de l’inici, i encara més en pandèmia, és clar, hem constatat la importància d’una gestió de proximitat. Per això, hem intentat mantenir l’activitat al centre, i hi hem fet arribar ponents d’empreses implantades al territori i properes a aquests centres. Per a les entitats empresarials o de promoció econòmica, aquesta formació suposa una oportunitat per acostar-se a l’alumnat i al teixit empresarial local. Al capdavall, el programa també ajuda a apropar l’empresari al territori, perquè comprengui millor quin és l’entorn de què se serveix.
4. Quin és el retorn que rebeu, tant de l’alumnat com dels ponents? Per mantenir la qualitat del programa, sempre demanem una avaluació de les sessions, tant als ponents com al professorat. Mitjançant el Net Promoter Score, el professorat ha avaluat aquesta formació amb una nota mitjana de 85,71 sobre 100. Pel que fa als ponents, troben l’experiència molt gratificant, i la majoria recomanen a empresaris que coneixen que hi participin, perquè poden dialogar amb l’alumnat. Pel desè aniversari, per exemple, vam realitzar una enquesta a 106 escoles de tot Catalunya que havien participat en el programa i a una seixantena d’empresaris. El resultat va ser encoratjador: el 98% del professorat creu que l’opinió de l’alumnat sobre el món empresarial ha canviat després de la sessió. I destaquen que el programa és enriquidor, motivador i una finestra al món real molt útil. Per la seva banda, l’alumnat pren consciència de tot l’entramat empresarial a partir de casos reals narrats en primera persona.
5. Aquest curs teniu esperances de tornar a l’activitat anterior a la pandèmia? Fins al curs 2018-2019, el programa arribava a vora 15.000 alumnes cada curs, amb unes 400 sessions arreu del territori. Hi ha 160 empresaris actius que hi participen. I el curs, enguany, ha començat amb un bon volum de peticions per part dels centres, així que pensem que, després de dos cursos marcats per la Covid-19, sí que podem tornar a arribar als 15.000 alumnes.
6. Més enllà dels instituts, feu altres formacions en universitats o per a empreses emergents? Sí, perquè acostar l’empresa a la societat és un dels pilars de l’activitat de FemCAT. A banda del diàleg amb l’alumnat, també tenim el programa Periodisme i Empresa, a través del qual apropem les pimes catalanes als estudiants de Periodisme, mitjançant visites i xerrades. Alhora, també tenim un conveni signat amb el Parlament de Catalunya des del 2007, gràcies al qual organitzem visites a sectors empresarials per als diputats i diputades. També treballem amb universitats i centres de recerca per facilitar els contactes de transferència de coneixement. Moltes membres del FemCAT col·laboren amb programes de mentoria en entitats socials i noves empreses. No considerem, però, que cap d’aquestes activitats sigui una formació convencional. Més aviat plantegem un intercanvi, perquè la fortalesa principal de FemCAT és que aplega empresaris en actiu, que transmeten els reptes i potencials de l’empresa catalana a través de les seves vivències.
7. Finalment, en quin moment es troba el teixit empresarial català? Els darrers quinze anys hem viscut dues crisis molt dures, i la pandèmia ha estat un sotrac molt fort. Ara mateix, la recuperació és molt desigual. Hi ha sectors que han accelerat de cop, i han recuperat el temps perdut, però en d’altres gairebé sembla que l’activitat d’abans de la pandèmia no tornarà mai més. Els alts i baixos i la incertesa encara preveiem que s’allarguin, i caldrà que el món empresarial mantingui la flexibilitat i la rapidesa de resposta que ens hem vist obligats a practicar aquests darrers mesos.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Se’ns fa difícil parlar de la mort, però encara ho és més parlar del preu que té morir. Volem trencar el tabú per parlar del procediment i els costos dels serveis funeraris, històricament criticats pels preus elevats i la falta de transparència.

La pandèmia de la Covid-19 ens ha deixat dades molt desagradables, encapçalades per les 23.000 defuncions que s’han registrat a Catalunya des de l’inici de la pandèmia. A aquesta xifra s’hi suma la desesperació de moltes famílies a l’hora de fer front a l’enterrament per a acomiadar el seu familiar dignament, ja sigui per falta de recursos econòmics, per les elevades despeses de la funerària o, en alguns casos, per no poder-se permetre o disposar d’una assegurança de decessos. 

Barcelona crea un protocol de bones pràctiques 

El primer obstacle amb què es troben moltes famílies comença al mateix centre sanitari: per falta d’informació, en molts casos desconeixen el procediment per contractar a l’hospital els serveis funeraris per la mort d’un familiar. Per donar resposta a aquesta necessitat, l’Ajuntament de Barcelona ha creat un protocol de bones pràctiques sobre serveis funeraris, al qual ja s’han adherit deu centres hospitalaris de la ciutat.

La finalitat d’aquest protocol és facilitar informació a les famílies sobre els passos a seguir i afavorir la llibertat a l’hora d’escollir una empresa funerària. Per això, els centres sanitaris, conjuntament amb els cementiris de la ciutat de Barcelona, disposen d’un tríptic on s’informa sobre preus, drets, empreses operadores, el procediment a seguir en cas d’assegurança, els serveis gratuïts i els serveis bonificats. El protocol també detalla com tota aquesta informació l’ha de facilitar el personal sanitari en una zona habilitada, per a mantenir la privacitat.

El preu dels enterraments, limitat pel coronavirus

L’impacte de la pandèmia i la situació de desemparament en què s’han trobat moltes famílies ha portat a la Generalitat a establir que “en cap cas els preus dels serveis funeraris podran ser superiors als vigents amb anterioritat al 14 de març de 2020”. Una mala praxi que ja havien denunciat alguns usuaris de funeràries, que alertaven d’uns preus massa elevats per als difunts per coronavirus.

Actualment, per la falta de transparència i d’informació per part de les funeràries i l’agreujant del coronavirus, es fa complicat establir un preu mitjà d’enterrament a Catalunya. Però per fer-nos una idea, a Barcelona, la limitació dels serveis funeraris durant la pandèmia es va situar en els 1.948,10 euros.

La recurrent falta de transparència

L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va dur a terme el 2020 un estudi on analitzava les pàgines web de 50 funeràries de diferents ciutats de l’Estat espanyol, i va arribar a la conclusió que la falta de transparència és constant i recurrent en aquest sector. Només cinc funeràries de les 50 que es van analitzar informaven i detallaven les seves tarifes; altres mostraven el preu de determinats serveis o simplement el cost total; i les 37 restants directament no informaven de preus.

A aquesta falta de transparència s’hi suma la falta de llibertat a l’hora d’escollir funeràries, especialment per a persones amb assegurances de decessos, que només poden escollir entre les opcions que l’asseguradora indica. A l’Estat espanyol, pràcticament la meitat de la població difunta el 2020 tenia assegurança (46,6%) i, per tant, se li limitava la tria. L’associació de petites funeràries Esfune alertava aquest mateix any a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència d’aquesta falta de llibertat, que segons el seu estudi afecta el 70% de les famílies, tinguin o no assegurança.

Res no ens lliure de la mort. Per això és tan important que el sector funerari ofereixi garanties i facilitats a les famílies i es comprometi amb la transparència. Perquè el deure de les funeràries és donar una bona mort.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• Homenots (1958-1962) de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país. 
• L’oasi català (2001) de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català. 
• Els senyors del boom (2014) de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària. 
• La gran teranyina (2017) de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder. 
• El fill del xofer (2020) de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya. 
• Gent d’ordre (2021) de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La majoria de vegades aprenem sobre economia de forma autodidàctica. A l’escola no s’ensenyen prou conceptes financers. Per això, si vols que el teu fill o filla tingui coneixements en aquest camp, et recomanem cinc llibres per entendre el valor dels diners i de l’estalvi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Si avui parlem dels Tres Reis com qui parla de parents llunyans, és perquè fa gairebé dos mil anys que Europa necessita creure en visitants que vinguin de més enllà del mapa. A partir d’un relat breu i poc detallat —quatre línies a l’Evangeli de Mateu— la tradició ha edificat una de les ficcions més duradores de la nostra cultura: tres figures exòtiques, coronades, que travessen deserts per homenatjar un infant anònim en un racó marginal de Judea.

El sorprenent no és que aquest relat persistís, sinó allò que revela la seva persistència. Cada generació ha reescrit els Reis d’Orient per respondre a les seves pròpies pors i desitjos. A l’Antiguitat tardana, eren astròlegs perses; a l’edat mitjana, reis feudals; a la Modernitat, bons salvadors que portaven regals. Sempre el mateix esquema: projectar fora allò que no entenem dins.

El que rarament recordem és que, en temps de Jesús, “Orient” no era pas un punt cardinal sinó un imaginari moral. L’imperi romà havia heretat dels grecs la convicció que els secrets més antics —la ciència, la màgia, la saviesa— provenien d’aquells territoris on el sol s’aixeca. L’Orient servia, doncs, com a escenari mental per col·locar-hi els coneixements que Europa encara no s’atrevia a anomenar propis. Era un lloc segur on situar la saviesa sense haver de confrontar la ignorància local.

D’aquí que el relat dels mags funcionés com una mena de frontera simbòlica entre allò que Europa volia ser i allò que encara no podia assumir. Tant si venien de Pèrsia, d’Aràbia o de l’Índia, aportaven una autoritat externa que permetia validar un naixement que, a ulls romans, no tenia cap rellevància. És significatiu que Mateu gairebé no descrigui el paisatge ni la ruta: no li cal. L’Orient no és un itinerari, és una justificació. Un marc conceptual que permet que un infant desconegut quedi immediatament inscrit dins la geopolítica de la transcendència.

Umberto Eco —a Baudolino— ho havia intuït amb aquell humor que dissecciona mites sense trencar-los: les societats no inventen només relats, sinó que inventen geografies que els facin versemblants. I potser per això els Tres Reis continuen caminant: perquè encara busquem un Orient que ens expliqui què ens falta a Occident.

Una història improbable amb funció precisa

El relat tradicional ens diu que els Tres Reis són tres, que són reis i que venen d’Orient. La història, en canvi, camina per un terreny més pedregós. La font original de Mateu és d’una austeritat reveladora: no parla de reis, no fixa cap número i tampoc no identifica cap origen geogràfic concret. 

Ha estat la tradició posterior qui ha projectat una exuberància iconogràfica que diu més de les necessitats polítiques i culturals de cada moment que no pas dels fets. El cristianisme naixent tenia més a guanyar amb un relat flexible que no pas amb una crònica precisa. La imprecisió era una oportunitat: permetia adaptar el mite als públics i, sobretot, als poders. 

Els primers testimonis cristians oscil·len entre dos, quatre o dotze mags, segons la comunitat i el calendari litúrgic. El “tres” emergeix al segle III com una solució narrativa elegant: tres regals, tres figures, tres continents. El número no explica el passat; ordena l’imaginari. Fins i tot la simbologia teològica —or per la reialesa, encens per la divinitat, mirra per la mort futura— s’hi incorpora més tard, quan la litúrgia necessita un guió estable. El relat, doncs, no és memòria: és arquitectura.

Quan Mateu diu “magoi”, parla de savis-sacerdots de tradició irànica, figures que combinaven astrologia, ritual i coneixement natural. Però la cultura medieval —sobretot a partir de l’època carolíngia— els eleva a la categoria de reis. Quina casualitat que passi just quan les monarquies necessiten legitimar el seu poder amb precedents bíblics. Convertir mags en reis permetia als carolingis establir un paral·lelisme útil: si fins i tot els monarques de terres llunyanes es prosternen davant el Crist, qualsevol rei cristià podia presentar-se com a continuador natural d’aquest gest fundacional. La fe esdevenia una còpia en blanc per a l’ordre polític.

No venien d’Orient: venien d’una idea de l’Orient. La geografia aquí és secundària: Pèrsia, Aràbia, Etiòpia, l’Índia… cada segle ha triat el seu mapa. A l’edat mitjana, els tres continents coneguts —Europa, Àsia, Àfrica— s’havien de reflectir en tres personatges, convertits així en símbols d’universalitat. Una invenció brillant que transforma la història en un al·legat: “tota la humanitat reconeix la veritat del Crist”. Però aquesta universalitat imaginada revela un mecanisme encara més profund: Europa sempre ha projectat el que necessita confirmar cap a aquest Orient moral, tan llunyà que ningú no en pot discutir els detalls.

El que resulta realment original —si llegim la tradició com un palimpsest— és que el relat dels mags no funciona com una escena de devoció, sinó com una crítica dissimulada a la ceguesa del poder. Herodes, a pocs quilòmetres del naixement, no sap res del que passa; uns estrangers, en canvi, ho han descobert llegint les estrelles. És un sarcasme polític antic: el poder local, obsessionat amb conservar-se, és incapaç de reconèixer allò que neix a la vora. Els mags busquen un rei i troben un infant; Herodes busca un infant i només reconeix una amenaça. Tot plegat és més que teologia: és diagnòstic.

Aquest desplaçament irònic —els poderosos que no saben, els estrangers que entenen— dota la història d’una profunditat inesperada. Els mags no arriben per confirmar un miracle, sinó per corregir una percepció errònia del món. I és, potser, aquesta funció crítica —més que no pas la seva aparença exòtica— el que ha mantingut viu el relat: la idea que la veritat arriba sovint de fora perquè dins som massa dependents de les nostres pròpies pors.

Allò que busquem i allò que no sabríem veure

Potser el més fascinant dels Tres Reis no és la seva arribada, sinó la incapacitat contemporània d’entendre què buscaven realment. El relat insisteix en una estrella, com si la veritat necessités sempre una llum exterior per fer-se visible. Però la paradoxa és que, quan els mags finalment arriben a Betlem, allò que troben no és una epifania resplendent, sinó un infant vulnerable i una família que intenta sobreviure enmig d’un ordre polític hostil. Els estrangers veuen la promesa; els habitants del lloc, només la precarietat. És un mecanisme universal: l’esperança necessita sovint ulls de fora, perquè els de dins estan massa contaminats per la necessitat de seguretat.

Aquesta història, llegida amb mirada llarga, incòmoda perquè trenca el mite de la clarividència del poder. Herodes consulta els seus savis i només obté por; els mags consulten els astres i hi troben sentit. És un xoc de cosmologies: el poder llegeix el món per defensar-se, mentre el savi el llegeix per comprendre’l. I aquí el relat esdevé actual sense forçar-lo: en un temps que confon informació amb criteri, les societats tornen a sospitar de qualsevol veritat que no confirmi les seves inèrcies. L’estrella, avui, no és símbol religiós, sinó recordatori incòmode: la llum no diu el que volem sentir; diu el que no sabem interpretar.

El miracle dels mags no és la seva arribada, sinó la seva capacitat d’ignorar el soroll del món i seguir una intuïció. Mentre Herodes converteix cada rumor en amenaça, ells transformen una llum fugaç en orientació vital. Potser per això la tradició els ha convertit en figures bondadoses: necessitem creure que encara hi ha humans capaços de llegir el cel sense convertir-lo en instrument de poder. Però el subtext és més incisiu: els mags no actuen per fe, sinó per consciència. I aquesta distinció moral, tan fràgil i tan actual, manté el relat en tensió.

Al capdavall, la història dels Reis ens ensenya que allò que busquem sovint no és allò que trobaríem si sabéssim mirar. Que la veritat no és mai espectacular: és discreta i incòmoda. Que el poder prefereix interpretar abans que entendre. I que la saviesa no consisteix a seguir una estrella, sinó a saber què fer quan la llum ja no hi és.

Perquè, si alguna cosa ens recorden els mags, és que el camí de la veritat és curt quan hi ha llum, però etern quan tenim por.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!