El preu de l'or el 2025: un altre any de rècord?

El preu de l’or va assolir màxims històrics durant el 2024, acostant-se als 2.800 dòlars per unça, en el que va representar l’exercici més alcista dels últims 14 anys. Però, ¿com es comportarà enguany? ¿Es consolidarà la seva cotització o continuarà la incessant revalorització?

El 2024 va ser un any de rècord per la cotització de l’or, assolint un màxim històric de 2.790 dòlars per unça el 30 d’octubre gràcies a la volatilitat generada per la celebració de les eleccions als Estats Units i al conflicte armat entre Israel i l’Iran. A finals d’any s’acumulaven guanys de gairebé un 30% i es tancava l’exercici com el període alcista més continuat des del 2010. 

Les tensions geopolítiques, l’inici de les retallades de tipus d’interès per part de la Reserva Federal (Fed) i les grans compres dels bancs centrals per a incrementar els seus balanços van impulsar el valor de l’or durant el 2024, i seran els mateixos factors que determinaran la seva evolució enguany.

No obstant això, la incertesa entorn l’impacte de les polítiques del president Donald Trump en l’economia global, que podrien desencadenar una guerra comercial, perfilen un panorama incert per al metall preciós durant el 2025.

“A mesura que ens endinsem en 2025, encara que la dinàmica del cicle econòmic continua sent crucial per a les perspectives, es prestarà major atenció als canvis polítics als EUA en matèria de comerç, immigració, regulació i política fiscal. Aquests canvis haurien d’influir significativament en els resultats als EUA i més enllà”, va dir Hussein Malik, cap de Recerca Global de J.P. Morgan.

L’or podria superar els 3.000 dòlars durant el 2025

Encara que els analistes esperen que la revaloració s’alenteixi respecte a 2024, el consens general és que el preu de l’or continuarà pujant. Entitats financeres com el Bank of America i JP Morgan consideren que l’or ho té tot a favor seu per superar els 3.000 dòlars durant el 2025, impulsat per la incertesa geopolítica, la imposició d’aranzels per part dels Estats Units i la continuada demanda dels bancs centrals.

Goldman Sachs també preveia que l’or assolis els 3.000 dòlars a finals d’any, però en les últimes setmanes ha endarrerit la previsió fins a mitjan 2026 davant l’expectativa que la Reserva Federal apliqui menys retallades de tipus. Això no obstant, els seus analistes preveuen que els preus assoleixin els 2.910 dòlars l’unça a la fi d’any.

D’altra banda, Kevin Shahnazari, fundador i conseller delegat de FinlyWealth apunta que “Els preus de l’or probablement es mantindrien estables si els tipus d’interès es mantenen estables i la inflació es normalitza entorn del 2%” o fins i tot podrien anar a la baixa “davant un dòlar més fort del que es preveu i uns tipus d’interès reals més alts”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Davant la creixent pressió per reduir les emissions de CO₂, el sector de l’aviació comercial està explorant la viabilitat d’utilitzar combustibles més sostenibles. Tot i que encara queden alguns reptes per superar, el SAF (Sustainable Aviation Fuel) i l’hidrogen verd es presenten com a possibles solucions per a descarbonitzar el transport aeri.

Per bé que en els darrers 30 anys el sector de l’aviació ha aconseguit reduir la seva petjada de carboni en un 50%, encara representa el 2,5% de les emissions globals de CO₂, el 13,9% de les emissions del transport de mercaderies, i depèn predominantment dels combustibles d’aviació convencionals. 

En el marc europeu d’aconseguir ser el primer continent climàticament neutre pel 2050, assolir aquesta fita passarà necessàriament per un sector industrial que avanci en el desenvolupament de tecnologies capdavanteres per a disposar de combustibles més nets, impulsant la propulsió de motors d’aviació híbrids i gestionant eficientment el trànsit aeri.

A diferència del què s’ha vist en la indústria de l’automòbil, el sector de l’aviació no es pot electrificar tan fàcilment. La propulsió elèctrica amb bateries només és factible aplicar-la en petites aeronaus o avions regionals que realitzen recorreguts curts i porten càrregues de menor envergadura, almenys en un futur pròxim. 

En aquest sentit, Abel Jiménez, enginyer cap del fabricant de motors ITP Aero, apunta que “com a mínim durant les pròximes dues dècades, la principal forma de propulsió dels avions continuarà sent el motor de combustió”. Per tant, la transició cap a una aeronàutica neutra en carboni requerirà l’adopció d’alternatives més viables i immediates basades en la capacitat tecnològica actual.

Combustible d’aviació sostenible (SAF)

El SAF (Sustainable Aviation Fuel) pot ser utilitzat en els motors d’avions convencionals sense necessitar grans modificacions tècniques. Es tracta d’un combustible produït a partir de residus orgànics, com ara oli de cuina usat, residus agrícoles o restes de la indústria agroalimentària. Els seus defensors argumenten que pot reduir les emissions de CO₂ fins a un 80% en comparació amb el querosè tradicional.

No obstant això, produir i distribuir SAF no és una tasca senzilla. D’una banda, l’oferta de la matèria primera necessària és cada vegada més escassa, per l’altre, recol·lectar l’oli de milers de cuines i transportar el combustible des de les refineries a milers d’aeroports és car, laboriós i requereix molt temps.

A més, amb l’objectiu de mantenir la sostenibilitat d’aquest combustible, els fabricants de SAE no poden competir amb la producció normal d’aliments mitjançant l’ús de terres agrícoles de primera necessitat, l’ús d’aigua o de matèries primeres que no siguin residus.

Això encareix el producte final, que actualment és de dues a dues vegades i mitja més car que el combustible d’aviació convencional. Ampliar aquest procés per abaratir costos implica la creació de noves cadenes de subministrament i fer-lo de manera sostenible tampoc és fàcil.

Així doncs, estem lluny de tenir la capacitat de produir i distribuir SAF de manera sostenible en grans quantitats. Actualment, aquest combustible només representa una ínfima part de les necessitats totals del sector aeri i, encara que, segons l’Associació de Transport Aeri Internacional, enguany la seva producció es triplicarà respecte als nivells de 2023, tan sols cobrirà un 0,53% de la demanda de combustible d’aviació.

Hidrogen, una tecnologia prometedora

Molts analistes de la indústria de l’aviació creuen que l’ús de l’hidrogen verd o hidrogen produït amb energies renovables és el camí a seguir. L’avantatge principal de l’hidrogen és que no emet CO₂ durant la seva combustió; el producte final és aigua. Això el converteix en una tecnologia ideal per assolir la neutralitat climàtica.

Pot ser utilitzat com a combustible en motors de combustió o en cèl·lules de combustible que generen electricitat per alimentar motors elèctrics. Empreses com Airbus, Rolls-Royce, Safran i MTU han anunciat plans per desenvolupar avions comercials impulsats per hidrogen que podrien estar en operació cap al 2035.

David Álvaro Granero, Engineering Senior Site Rep (ESSR) a Airbus, va indicar que estan treballant per oferir un 100% de capacitat SAF en els seus avions abans del 2030 i, quant a l’hidrogen, estan valorant tres opcions: la combustió directa de l’hidrogen líquid amb turbohèlix o turbofan, les piles de combustible d’hidrogen per aconseguir una propulsió elèctrica i una arquitectura híbrida combinant les dues opcions.

L’hidrogen produït amb energies renovables no és tan assequible com el querosè, però no és tan car com el SAF i seria molt més fàcil escalar la seva producció. Això no obstant, com a combustible d’aviació, també presenta alguns desavantatges, com la seva baixa densitat aparent i la dificultat d’emmagatzemar-ho i transportar-ho a causa de la seva inflamabilitat i risc d’explosió. La qual cosa requerirà que els aeroports efectuïn grans inversions per construir tota una nova infraestructura pel seu emmagatzemant i distribució. 

En última instància, queda clar que, per ser efectives, el conjunt de solucions que s’adoptin per descarbonitzar la indústria de l’aviació requeriran la col·laboració de tots els actors del sector en l’àmbit global.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tota la vida hem sentit a dir que tenir diners en efectiu és clau, Cash is king en anglès. Però encara que hi pugui haver certa veritat en aquesta dita, pot ser que guardar tots els nostres estalvis a casa ja no sigui la millor opció.

Des que es va inventar la moneda, el pensament predominant en la nostra societat ha sigut pensar que com més diners, millor. L’acumulació de bitllets i monedes ha sigut una constant al llarg de la història. La gent estalviava per si venien mal dades, guardava diners en èpoques de vaques grasses per a poder-ne disposar en èpoques de vaques magres, per si es necessitaven els diners per una urgència o simplement per a assegurar un futur millor per als seus fills. Evidentment, no tothom ha tingut la sort de poder permetre’s apartar una quantitat important dels seus diners regularment, però qui més qui menys ha tingut petits estalvis guardats a sota d’una tauleta de nit, dins d’una caixa forta amagada, o encara que sembli un tòpic d’altres temps, a sota el matalàs. 

Seguretat, la raó del canvi d’hàbits

Amb el pas del temps, la quantitat de diners guardats a casa s’ha anat reduint a poc a poc. I no és casualitat. El desenvolupament del sistema financer i els avantatges que ofereix li ha permès agafar un rol protagonista pel que fa a la captació dels estalvis, relegant les caixes fortes particulars a un cert ostracisme. Però, per què s’ha produït aquest canvi d’hàbits tan dràstic? El principal factor és la seguretat, perquè no deixa de ser un fet que, per molt ben amagats que puguem deixar els nostres estalvis, sempre hi ha la possibilitat que siguin robats. 

L’altre punt a tenir en compte és la fiscalitat, ja que guardar els diners en efectiu a casa, actualment, pot comportar certs riscos de cara a Hisenda. Ens ho explica l’agent Mireia Cano.

Els diners perdran valor?

L’altra variable a tenir en compte és la inflació i els seus efectes en el nivell de preus generals. La raó és molt simple: els diners que guardem a la caixa forta o sota el matalàs, dintre d’un any, dos, o deu, seguiran sent els mateixos, no s’hauran multiplicat. Els productes bàsics, o per exemple el cafè que prenem al bar de sota de casa, en canvi, haurà passat de costar un euro i escaig a costar un euro i mig o fins i tot dos euros. Són els efectes de la inflació, o augment sostingut dels preus.

És per això que els diners mantinguts a casa poden acabar perdent valor al llarg dels anys si la inflació durant aquest període és elevada. En canvi, la gent que hagi decidit invertir part dels seus estalvis, o posar-los en un dipòsit o en algun lloc que els donin un interès a canvi, possiblement no s’hauran vist perjudicats per la inflació, i potser hauran augmentat els seus diners i tot.

Així doncs, quina és la millor opció? La decisió serà personal, ja que cadascú té la seva forma d’organitzar-se els diners i presenta més o menys tolerància al risc. Però sigui quina sigui l’opció escollida, cal ser conscient dels avantatges i riscos que això pot comportar, per evitar que l’estalvi que amb tant d’esforç s’ha aconseguit es pugui veure compromès. 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Molta gent té recances a l’hora de contractar una assegurança. De vegades sembla que no surten a compte. Però la història ens diu que sí. El gran sentit de les assegurances, més enllà de petits detalls, és garantir que una greu desgràcia econòmica no ens arruïnarà la vida.

Com explica l’agent d’11Onze Pilar Oltra, les assegurances s’han generat una popularitat “incòmoda” perquè es tendeix a pensar que “contractem fum”. Però la realitat és que ens han acompanyat des de l’Edat Antiga, en què les comunitats humanes ja van començar a col·laborar de forma solidària per garantir-se aliments i caça.

El Codi d’Hammurabi, escrit fa més de quatre mil anys a Babilònia, dedicava centenars de clàusules al préstec a risc de mar. I per la mateixa època els mercaders xinesos compartien riscos intercanviant béns entre els seus vaixells per si algun s’enfonsava. La primera pòlissa marítima que es conserva és de voltants l’any 1300 i també existeix una regulació de les assegurances marítimes des de 1435.

Va ser al segle XVII quan el sector va fer un nou salt endavant. A Londres es va crear la primera asseguradora contra incendis i també va néixer Lloyd’s, que va encunyar els conceptes “d’assegurança, pòlissa i subscriptor en documents molt similars als que signem ara”, com aclareix Oltra.

Millor tenir-la i no necessitar-la que necessitar-la i no tenir-la

Una assegurança ens protegeix davant de calamitats i imprevistos. Per això, com s’acostuma a dir, “sempre és millor tenir-la i no necessitar-la que necessitar-la i no tenir-la”. D’una banda, ens aporta “seguretat” davant d’una eventualitat que pogués succeir i també ens permet “reduir els riscos tant en l’àmbit personal com professional”, com explica l’agent d’11Onze. Per això aporta “molta tranquil·litat”.

Com puntualitza Oltra, en un món sense assegurances seria impossible reconstruir “un edifici després d’un sinistre” i no hi hauria qui assumís “les despeses després d’un terratrèmol”. “Amb elles es propicia que un món incert pugui ser viscut d’una forma segura, i això porta als ciutadans a invertir i creure en un futur”, conclou Pilar Oltra.

L’agent d’11Onze adverteix que és impossible guardar diners per a tots els imprevistos i ho exemplifica amb un exercici en què hauríem de posar diners en diferents capses pels problemes que puguin afectar la nostra vida, la casa, el cotxe… “Fes un càlcul amb el cost de qualsevol d’aquestes situacions que tu ja hagis sofert o d’algun conegut que l’hagi patit. Quant de temps necessitaries per aconseguir-ho? I quan ho has gastat, saps quan tornarà a passar el sinistre? T’asseguro que seríem incapaços de tenir les capses plenes en tot moment”, conclou Oltra.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Creu de Sant Jordi, va crear i impulsar Fluidra fins a convertir-la en una empresa de l’Ibex-35. L’empresari, referent a Catalunya, ha mort als 83 anys.

La comunitat d’11Onze està de dol per la mort d’un dels seus membres, Joan Planes Vila. L’empresari, nascut a Estamariu (Alt Urgell) és un dels noms més coneguts del país pel seu paper a Fluidra. Va ser-ne fundador l’any 1969 i va convertir aquesta empresa del sector de les piscines, en una multinacional de referència amb presència a més de 45 països.

11Onze lamenta la pèrdua d’un gran empresari català, d’aquells que representen l’esperit emprenedor català en la seva màxima expressió: valentia, geni, humilitat i amor per la terra.

El president d’11Onze, James Sène, ha comentat la notícia: “Avui m’he llevat amb pena per la marxa del meu molt estimat Joan. No oblidaré mai els seus consells i el confort en els períodes més complicats de naixement d’11Onze. Un home bo, discret, humil i molt intel·ligent. Recordo amb orgull i tendresa les seves paraules: Tu ets en Joan negre i vull que les coses et surtin bé!” Fins aviat, mestre.

Fluidra, amb seu primer a Sabadell i ara a Sant Cugat del Vallès, és probablement el seu projecte més conegut per la seva repercussió internacional i per la seva presència a l’IBEX-35. Però l’empresari també va tenir un destacat paper cultural, implicant-se com a president del Patronat de la Fundació Privada Orquestra Simfònica del Vallès i de la Fundació Òpera de Catalunya, ambdues amb seu a la cocapital del Vallès Occidental. Planes també va formar part de la Junta Directiva de l’Associació Orfeó Català i de la Cambra de Comerç de Barcelona. 

Avui 11Onze transmet el condol a la família i desitja que Joan Planes Vila descansi en pau.

Quan se’ns parla dels diners es comenta que són covards, que busquen la inversió segura, que fugen de la incertesa, que s’amaguen en aquelles inversions que donen molt rendiment. Però això es basa en uns supòsits simplificats de la realitat que hauríem d’examinar abans de creure’ns tot allò que se’ns diu. I un d’aquests supòsits és permetre que la informació que circula sobre les inversions sigui transparent i fiable

Quan es discuteix sobre “com organitzar” sempre hi ha una certa tendència derivar cap a la macroeconomia. Per exemple, quan es discuteix la viabilitat de l’Estat català, es confonen termes relacionats amb el “mercat” i l’“organització”.  Es diu que Catalunya no és viable perquè no és atractiu el seu mercat per a invertir-hi, referint-se a la mida del territori o al nombre d’habitants. D’altres comenten les dificultats organitzatives, sobretot de manca d’economies d’escala per tenir costos assumibles. Altres, mirant el mercat del deute, diuen que les emissions de deute català no tindrien sortida.

Per començar, la decisió d’una empresa d’invertir a Catalunya pot valorar-se d’acord amb si troba sinergies entre el seu sistema de valors corporatius i els de la cultura catalana (aspecte organitzatiu). I això sí, haurà analitzat abans sí els mercats potencials la fan viable. Per exemple, si es tracta d’un centre comercial, quantificarà si la localitat on se situï té potencial suficient (res a veure amb els habitants de Catalunya, si no del poble o ciutat en qüestió). Una empresa de serveis mirarà si té accés a mà d’obra qualificada i si la situació geogràfica li dona accés a altres mercats.

Invertir amb consciència

Cal observar aquests dies que aquells que valoren les inversions per assessorar a on han d’invertir els diners aquells que en tenen, tampoc es posen massa d’acord. De cop i volta el bo espanyol es qualifica de bo “escombraries”, i la prima de risc s’enfila. Llavors les declaracions d’alguna autoritat competent fan que torni a baixar la prima i sembla que les aigües turbulentes es tornen més tranquil·les. En cas de tenir diners, els invertiria seguint altres consells menys volubles, però suposo que les agències de ràting les formen persones que valoren la informació que reben, i la deuen fer circular de la millor manera possible, és a dir, en realitat, no deixen de ser persones que miren les notícies i les interpreten a la seva manera. Mirem el cas de Catalunya, tots podíem llegir a certa premsa internacional que havia demanat un rescat a l’Estat Espanyol.

Això sí que fa riure. Seria com si jo ingressés el meu sou a un compte de la comunitat de veïns, i la comunitat de veïns em digués que em rescata quan li dic que em doni diners per a pagar la quota de la comunitat. 

El problema arriba quan aquesta informació que es fa circular potser no és tan confiable com caldria, i les opinions acaben essent certeses que tenen conseqüències molt greus en l’àmbit dels interessos que s’han de pagar pels diners que ens deixen.

Tornem a un exemple casolà, seria com si el rebut de la hipoteca d’un mes a l’altra passés de 800 a 1200 euros perquè el meu veí li diu al banc que no podré pagar, i ho diu perquè un botiguer li explica al meu veí que em va fiar la darrera vegada i li dec la factura de la verdura. En aquests moments m’alegro que la meva hipoteca estigui ben firmada davant d’un notari i inscrita al registre de la propietat! També m’alegro de no haver de fer una ampliació d’hipoteca en aquests moments que el veí i el banquer es troben per conversar sobre les meves minvades finances. 

Més organització o menys mercat

Potser la clau és començar a parlar més de direcció d’organitzacions que d’economia de mercats. Perquè la realitat supera la teoria dels mercats perfectes i una de les raons de ser de l’organització anomenada “Estat” és precisament veure com es poden utilitzar els mercats com un instrument per millorar la vida de les persones. Acceptar que els mercats no són espais perfectes d’intercanvi entre individus, sinó que moltes vegades falta oferta, falta demanda, o bé totes dues.

Així que més que dir que els diners són porucs, podríem dir que depèn. Depèn de qui els té, i com és aquella persona, depèn de si creu en la inversió, o senzillament es tracta de diners sense ànima buscant maximitzar beneficis a curt termini, minimitzar riscos i no comprometre’s amb cap projecte concret. 

Molts petits empresaris utilitzen els diners que guanyen per a poder tirar endavant la seva autoocupació i l’ocupació de les famílies que en depenen, arriscant el seu patrimoni, i fins i tot, invertint quan no hi ha finançament garantit per les entitats que l’haurien de garantir. Aquests diners no els veig porucs, sinó més aviat al contrari, són valents. Però anem a pams, moltes de les opinions que escoltem del món empresarial, les fan moltes vegades grans directius, que no arrisquen el seu capital, i que no són estrictament empresaris.

Suposo que els empresaris, sobretot de PIMES, es troben ocupats treballant i intentant treure forces i recursos d’on sigui per a continuar vius i amb esperança. Ja està bé de parlar dels diners porucs i covards, i comencem a centrar-nos en les persones que els tenen a la butxaca i mirem què en fan. Això portaria a un debat molt més fructífer i productiu. I més autèntic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Celler Recaredo, Corpinnat, es troba al nucli antic de Sant Sadurní d’Anoia. És l’única cava que continua fent tot el procés de vinificació al cor de la vila i ho fa des de principis del segle XX. Tot el que es fa Recaredo es fa des de la consciència.

Ton Mata, tercera generació del celler Recaredo, fa 25 anys que va decidir formar part del negoci familiar. Després d’haver estudiat enginyeria aeronàutica, quan va tornar a casa va tenir una llarga conversa amb el seu pare i va decidir estudiar enginyeria tècnica agrícola i entrar a formar part de l’empresa familiar. Ha estat director tècnic, director general i, ara, és conseller delegat. Juntament amb dos cosins més gestionen l’empresa sota la direcció d’una persona externa de la família.

Fer el que t’agrada fer

La història del celler és curiosa, atès que tot el Corpinnat que surt de l’empresa és fruit de les collites pròpies. “Nosaltres venim d’una família que no tenia vinyes —explica Ton Mata—. El meu avi, quan va començar, no tenia ni una sola vinya i en aquests moments tenim 80 hectàrees en propietat, de les quals surt la producció de Recaredo 100 %, Corpinnat”. Per fer la producció de vi tranquil, necessiten comprar raïm.

L’avi de Ton Mata era fill d’una família d’artesans de la ceràmica que feia les típiques peces per a la construcció. “La meva besàvia va enviar l’avi, quan era molt jovenet, a treballar a unes caves. I aquí és on va començar tot”, explica. Allà, l’avi va aprendre l’ofici de la segona fermentació, de tot el que passa a dins l’ampolla (criança, pupitre, segona fermentació, desgorjament) “i es converteix en un expert en l’art del desgorjament manual”. “Llavors es planta per a ell sol i, de mica en mica, transforma la bòbila familiar en unes caves”, amplia. De fet, el celler encara conserva una part de l’antiga bòbila.

“L’avi —explica Ton Mata— s’adona que, si vol fer un bon vi, necessita una bona vinya. I és així com comencem la integració vertical, però en comptes de fer-ho de la vinya cap endavant, ho fem enrere”. La tercera generació està recollint els fruits de la feina feta per l’avi. Ton Mata diu que aquesta herència els permet fer “un camí de somni”: “Fer el que realment ens agrada i volem fer. Procurem ser lliures, de no tenir cap lligam, és a dir, que no sigui el mercat qui ens marqui el camí. Afortunadament, fins ara, hem trobat la complicitat de persones que els hi ha agradat el que fem”.

El ‘terroir’ que acull les vinyes

Ton Mata explica que el celler s’ha anat transformant i ha passat de l’agricultura tradicional a l’agricultura ecològica i, després, a l’agricultura biodinàmica. “Aquest procés ens ha fet més forts en les nostres conviccions, que són: fer escumosos només brut nature, fer vins que realment siguin capaços de representar un paisatge, un territori, amb totes les conseqüències i no només de bla, bla, bla; fer criances molt més llargues…”.

Recaredo té una producció de 280.000 ampolles. Exporta fora de l’Estat espanyol un 15%, a l’Estat un altre 15% i el seu mercat principal és Catalunya, amb un 70%. Ton Mata considera que són un celler petit. Tot i que mira el sector amb preocupació, considera positiu el naixement de noves empreses que des de la vinya treuen al mercat els seus productes. Creu que el sector vitivinícola penedesenc ha de ser atomitzat, si es vol mantenir el prestigi de la zona. “És interessant que hi hagi empreses petites, cadascuna amb el seu estil i la seva personalitat. És bo per mantenir l’equilibri”, argumenta.

Es manifesta preocupat, però, pel territori, el paisatge i l’entorn. “Està tan amenaçat que em fa patir. Corpinnat anem a contracorrent. És molt difícil fer vins que representin un paisatge si no tens paisatge de qualitat. Les amenaces d’infraestructures com la MAT, polígons com Can Vies i, sobretot, les deixalles que deixem a terra com són els herbicides o els insecticides… Està clar que no ajuden a mantenir un paisatge de qualitat. Aquest tipus d’agricultura no té futur i no és sostenible. Impedeix fer vins que representin un paisatge perquè el que fa és destrossar aquest paisatge i els vins acaben ensenyant aquest paisatge destrossat”, lamenta.

Per a Ton Mata practicar agricultura biodinàmica fa que els seus vins reflecteixin el terra on han estat cultivats, el ‘terroir’. “Oferim un escumós que representa la transparència: d’una collita, una anyada, un ‘terroir’, unes persones i un equip. Un brut nature és el que dona la transparència més gran, i amb aquesta obsessió de representar el ‘terroir’ t’adones que el paisatge soterrat està molt malmès”, explica.

Preservar el paisatge

Per a Mata, practicar l’agricultura biodinàmica vol dir treballar per preservar el paisatge, treballar amb la natura i no contra la natura. “Nosaltres vam implantar la part més racional de la biodinàmica l’any 2006. Ens hem anat obrint a la biodinàmica, no només a la part racional i biològica, sinó també a la part més filosòfica i més de consciència, la d’estar més atent al que fas i per què ho fas. Això és un repte, perquè, quan manes una feina, aquesta no ha de ser només d’execució mecànica, sinó que ha d’implicar una consciència de com s’està fent i per què s’està fent així”, detalla. Per a Mata, treballar des de la consciència té una conseqüència sobre el resultat del vi. 

Recaredo forma part del grup Corpinnat (marca col·lectiva de la Unió Europea) juntament amb deu cellers més. El seu compromís amb el territori queda reflectit en els principis d’aquesta marca.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quins són els passos a seguir per a tramitar una herència? Quins impostos he de pagar i en quins tinc reduccions? Què passa si hereto un immoble? Resolem tots els dubtes en aquesta guia ràpida per a tramitar herències.

El primer que cal tenir en compte és que cada cas pot tenir particularitats concretes segons la massa hereditària, la situació familiar o la comunitat autònoma on es trobi, de manera que serà convenient buscar assessorament personalitzat. Tot i això, cal conèixer els passos per a tramitar una herència i tenir en compte la següent informació abans d’iniciar el tràmit.

Quina documentació necessitarem?

Comptarem amb tres documents que ens acompanyaran al llarg de tot el tràmit:

• Certificat de defunció, on s’indiquen les dates de defunció i de registre i les dades del causant. Es pot obtenir al Registre Civil, sigui presencialment, per correu o de forma telemàtica des del Ministeri de Justícia. 
• Certificat d’últimes voluntats. És el document que indica si el causant havia atorgat testament o no, i en cas d’haver-ho fet, a quin notari, de manera que ha de concordar amb el testament real. Es pot obtenir a les gerències territorials del Ministeri de Justícia, per correu, o des de la web del Ministeri.
• Testament. En el cas que n’hagi fet, serà el document base des d’on es nomenaran els hereus, les parts que els corresponen i els béns a heretar. Si no existeix testament, es crea el document abintestat, en el qual s’adjudica l’herència per rang sanguini tal com dicta la llei.

Impost de successions: com calcular-lo?

En primer lloc, cal calcular el valor imposable, és a dir, el valor real de l’herència, i en cas que hi hagi béns immobles, es valorarà segons el preu actual del «mercat». També s’inclouran les assegurances de vida. Al valor imposable caldrà restar-hi deutes i càrregues deduïbles, que en el cas dels immobles a Catalunya es poden reduir fins al 95 % si es compleixen els requisits sol·licitats per l’Agència Tributària de Catalunya, amb un màxim de 500.000 euros.

La base imposable menys les reduccions oportunes donaran l’import de la base liquidable, és a dir, l’import final a pagar. A Catalunya, l’impost de successions i donacions oscil·la entre el 7 % i el 32 %, en funció de la quantitat heretada, i s’ha d’abonar en un màxim de sis mesos des de la data de defunció. 

Els deutes també s’hereten?

Sí, els deutes s’hereten, i també ho fan les hipoteques. En cas d’heretar un immoble amb hipoteca, al pagament de l’impost de successions caldrà sumar-hi els impostos municipals de l’immoble i les quotes mensuals corresponents al préstec. El canvi de titularitat d’hipoteca serà gratuït. Avui dia, però, la majoria d’hipoteques i préstecs personals compten amb assegurança de vida vinculada i, per tant, en cas de defunció del titular la mateixa assegurança abonarà la quantitat pendent. En cas que la hipoteca heretada tingui clàusules abusives, el nou titular les podrà reclamar perquè siguin anul·lades.

Qui pot reclamar la llegítima?

L’article 425-9 del Codi civil de Catalunya reconeix el dret a la llegítima, en el qual els descendents poden reclamar el 25 % de l’herència, independentment de les últimes voluntats del causant. En cas de no tenir fills, seran els ascendents, pare o mare. Encara que s’hagi especificat un hereu universal, aquest només tindrà accés al 75 % de l’herència, excepte si els legitimaris renuncien a la llegítima. 

Què passa si renunciem a l’herència?

En cas de no poder-ho assumir (amb préstec o sense), les persones que hereten tenen l’opció de renunciar-hi. Una renúncia pura no té cap cost, més enllà de l’impost de successions que anirà a càrrec de la nova persona que hereta. En funció del parentiu amb la persona difunta, aquest impost serà més o menys alt. Si es renuncia a favor d’una persona determinada, aleshores sí que caldrà abonar l’impost de successions, ja que cal acceptar l’herència per a després poder-ne fer la transmissió.

Per a tenir més informació concreta sobre el procés d’herència i els impostos vinculats podeu consultar la guia de l’Agència Tributària de Catalunya.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’entrada en vigor de la normativa Basilea III introdueix noves normes reguladores amb l’objectiu de reforçar la supervisió i reduir l’assumpció de riscos en el sector bancari. Pretén limitar l’especulació en la inversió en derivats que tenen l’or com a actiu subjacent.

La crisi financera de 2008 va fer evident que les entitats bancàries no tenien reserves suficients per fer front a una davallada econòmica i cobrir els riscos. Això va conduir a la fallida de grans bancs i entitats financeres, esperonada pel col·lapse de Lehman Brothers. L’efecte dòmino va derivar en una de les majors crisis econòmiques globals de la història. 

Com a resposta, el Comitè de Supervisió Bancària de Basilea (BCBS) va desenvolupar i aprovar un conjunt de mesures reguladores emmarcades en la normativa Basilea III, que imposen uns requisits al sector bancari d’implementar polítiques d’actius dissenyades per reduir la probabilitat que es repeteixi un col·lapse bancari.

Una gran part d’aquests requisits fan referència a les reserves de capital bancari, els tests d’estrès o la liquiditat dels mercats i, com passa amb la resta de normes del Comitè, els membres es comprometen a implementar-les i aplicar-les en les seves jurisdiccions nacionals. Aquesta reforma de la regulació bancària entrarà totalment en vigor a Europa l’1 de gener de 2025, però la normativa referent a les estructures de liquiditat bancària es va començar a aplicar als bancs europeus a partir del 28 de juny del 2021.

Reserves suficients per a cobrir el 85% de l’or no assignat

Els fons d’inversió, contractes de futurs, ETF o altres títols que tenen l’or com a subjacent, però que no assignen una quantitat d’or físic en lingots o monedes als inversors, han permès el mateix model especulatiu basat en els diners FIAT. La nova regulació vol limitar aquest model de negoci basat en l’emissió de títols recolzats per una quantitat d’or que en realitat no existeix, ja que pot generar bombolles financeres desencadenants de crisis econòmiques i el subseqüent col·lapse de bancs.

Així doncs, la normativa reclassifica l’or físic assignat com un actiu de Tier 1 (el nivell més segur), equiparable als diners en efectiu, mentre que encara categoritza l’or paper, o or no assignat, com a Tier 3 (el nivell amb més risc). A més, obliga les entitats financeres a mantenir unes reserves de capital del 85%, fins ara del 0%, per a garantir les transaccions de finançament i compensació de metalls preciosos.

Les possibles conseqüències de la reclassificació de l’or físic en un actiu més segur poden disparar el mercat de l’or assignat, al mateix temps que l’or no assignat esdevé una forma d’inversió menys desitjable. Tanmateix, hauria de disminuir la tendència a la manipulació del preu de l’or, almenys en els mercats de futurs, perquè la manipulació estatal ja és un altre tema.

El temps dirà quina és l’efectivitat d’aquesta nova normativa a l’hora d’evitar que els bancs i les institucions financeres juguin a la ruleta russa amb diners que no són seus. Un joc especulatiu on els contribuents sempre acaben pagant els plats trencats. En qualsevol cas, es confirma el valor de l’or físic com a l’actiu refugi per excel·lència.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En català parlem de “pujada de gener”, de “gener costerut” o de vaques magres, una expressió ben coneguda i pròpia de cada inici d’any, tot i que darrerament sembla tenir una tendència inflacionària que l’allarga a la resta de mesos. Però d’on ve aquesta expressió?

La manca de recursos financers associada al primer mes de l’any és causada per una sèrie de variables que converteixen aquest mes en especialment problemàtic, no només en referència a l’economia personal sinó també pel que fa a l’estat emocional de moltes persones.

El concepte de “la pujada de gener” comença a aparèixer als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol al segle XIX, connectat al món teatral. I és que, després de gastar més del compte durant les festes de Nadal, als teatres es notava una forta baixada d’espectadors. Així és com es comença a popularitzar el concepte, que es veu reforçat per la pujada de preus de serveis que es produeix cada inici d’any. Els preus regulats per les administracions, s’actualitzen l’1 de gener, i això impacta directament en la butxaca (ja castigada) del ciutadà. 

És aleshores quan molta gent es recorda de les despeses fetes durant les festes de Nadal. A més, per combatre la baixada de consum, els venedors apliquen rebaixes. I es produeix aquesta ambivalència: el consumidor té menys diners, però té ganes de seguir gastant, pels temptadors descomptes.

En l’àmbit internacional es parla del ‘Blue Monday’, o dilluns trist, un concepte originari d’una campanya publicitaria d’Sky Travel, i que fa referència al tercer dilluns de gener com el dia més trist de l’any. No té cap base científica, això no obstant, exemplifica la davallada a escala emocional que acompanya aquestes dates. La tornada a la rutina després del període vacacional emmarca el final de cicle d’un any en què potser no hem aconseguit els objectius que ens havíem proposat, amb la subseqüent decepció. Un estat anímic i emocional ara també tocat per la incertesa i angoixa causades per la pandèmia.

Un fenomen econòmic del segle XX

El fenomen econòmic i social de gastar el que no es pot pagar no es va originar amb el consumisme, però sí que és veritat que aquesta tendència a consumir productes en quantitats molt superiors a les necessàries va ser amplificada amb l’aparició del màrqueting contemporani, creant noves necessitats i desig de compra a la població amb la finalitat d’alimentar el creixement econòmic il·limitat propi del capitalisme.

És a partir d’aquest escenari microeconòmic del segle passat d’on es popularitza l’expressió del “gener costerut”, esperonada per una aliança d’interessos del món financer, empresarial i publicitari que treballen plegats per perpetuar un consum basat en un creixement continu. La publicitat ens convenç de la necessitat de comprar infinitat de productes que no ens calen, mentre que els bancs ens donen totes les facilitats per gastar diners que no tenim.

En gran manera l’antídot a “la pujada de gener” és tan senzill com assegurar que la població té una bona educació financera. Òbviament, hi ha despeses inevitables com les de subministraments d’aigua, electricitat, o les hipoteques, però l’ús del crèdit i coneixement d’altres eines financeres a l’abast d’una economia familiar són essencials no només per prevenir penúries econòmiques al llarg de l’any sinó per mantenir certa salut emocional. 

I és per això que a 11Onze donem tanta importància a la formació financera de la nostra comunitat, i posem a l’abast de tothom eines d’aprenentatge per empoderar a les persones a gestionar els seus béns de la millor manera possible.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’App El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!