No som més llestos, som més lliures

És possible que les crisis arribin per sorpresa? Que ningú en sàpiga mai res fins que succeeixen? Formar part d’11Onze ens dona un avantatge essencial: el de poder dir les coses tal com són, el de poder-nos preparar per a quan vagin mal dades.

Toni Mata, director de continguts, comunicació i mitjans d’11Onze

El més sorprenent quan es produeixen fallides de bancs o grans crisis en el sistema financer és que… ningú en sabia res! Tot anava perfectament bé just fins uns segons abans que tot explotés. Algú s’ho segueix creient, això? La imprevisibilitat de l’economia, que essencialment són matemàtiques, és un absolut desafiament per a la lògica més elemental.

Que Credit Suisse no anava bé se sabia des de fa molt de temps. Ho explicava el Financial Times en un breu documental que va publicar el juliol de 2022. Només fixant-nos en això, penseu en els temps de preproducció i producció d’una peça així. 1 any des que van decidir fer el tema? Per tant, com a mínim des de juliol de 2021 era públic i notori que Credit Suisse anava pel camí del pedregar. De cop i volta, en ple 2023 el tema explota als informatius de tot el món, amb l’entitat mirant a l’abisme i provocant un risc sistèmic. Com si no hi hagués hagut cap avís. 

I amb el Silicon Valley Bank, tres quarts del mateix. Com pot ser que acabés de passar amb nota una auditoria? Ningú sabia que la pujada de tipus els afectaria tant? Ningú va fer els números? No és que no sembli veritat, és que senzillament no és possible.

Sorprèn, aquests dies, veure caps d’economia de diversos mitjans assegurant que tot va bé. És comprensible cridar a la calma, perquè la por és el pitjor verí pel món dels diners, però cal tenir una mica d’integritat moral i informar al gruix de la població del que fan i desfan les elits. Perquè no passi allò que, quan es volatilitzen els dipòsits dels estalviadors no doni la tremendíssima casualitat que els grans inversors ja s’havien apartat. És lleig, però acostuma a passar que qui té la informació no la comparteix, la fa servir. 

Missió d’11Onze

Una de les missions d’11Onze és formar i informar la seva comunitat per tal que pugui preparar-se per a moments turbulents com l’actual. En aquest sentit, fa molt de temps que estem parlant de la gran crisi de deute, del gran reinici econòmic, de la regulació de les CBDC i de la importància de l’or en un moment de gran desdolarització. Desdolarització, recordem-ho, provocada per la falta de confiança en una moneda sobreimpresa i per l’auge econòmic d’uns països que volen deslliurar-se del ferri lideratge americà. No ho sembla, però curiosament, tots aquests temes són pràcticament el mateix. Desgraciadament, no se’n parla.

Tot allò que hem anat advertint s’està consumant, mentre a gran part dels mitjans no se’n diu res. Com pot ser? És possible que els d’11Onze siguem més llestos? En absolut. Senzillament, som més lliures. Podem observar, pensar i després dir les coses tal com són gràcies a no dependre de ningú ni a haver de fer la gara-gara al poder.

Per això, hem decidit compilar algunes de les coses que ja fa dos anys que expliquem. Ho anirem fent durant les pròximes setmanes, enmig de les fuetades d’aquesta crisi sistèmica que ens volen fer passar per anècdota. És un dels avantatges de formar part de La Plaça. Estar registrat a 11Onze.cat és una manera d’estar a l’avantguarda econòmica. Perquè amb la informació i la formació correcta, les crisis es veuen a venir. I de les crisis no te’n pots amagar, t’atraparan allà on estiguis. L’únic que pots fer… és preparar-te.

I això és, justament, el que fem.
Preparem-nos.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Enmig del debat sobre els canvis que cal fer a l’educació per revertir el baix nivell de l’alumnat català, el director de continguts i mitjans d’11Onze, Toni Mata, aporta una nova pregunta: per què no s’educa financerament als ciutadans del futur?

Dels mals resultats de l’alumnat català a l’informe PISA se n’ha parlat tant que sembla que l’única solució serà seguir-ne parlant. Parole, parole, parole, que parafrasejava en Xavier Massó de “Professors de Secundària” fa uns dies a Rac1. La veritat, però, és que, de cop i volta el país sembla preocupat perquè els joves no comprenen el que llegeixen. És que és estrany? És que algú li interessa que els nous ciutadans aprenguin res que, realment, els faci capaços de viure una vida plena i tan lliure i feliç com sigui possible? Si d’això es tractés, segurament, el currículum educatiu seria prou diferent i donaria un espai central, de ben segur, a l’educació financera.

A Catalunya els joves surten de secundària i del batxillerat sense saber llegir una nòmina. Sense comprendre com es calculen els impostos ni a què es dediquen. Sense tenir ni la més remota idea de com es calcula una prestació d’atur o una baixa. Sense comprendre com es creen els diners, què és la inflació o com es calculen els interessos d’un préstec. Com han de ser ciutadans lliures els nostres fills si no són capaços de comprendre com es gestiona un bé tan essencial per a les seves vides com és el diner? Algú dirà que al batxillerat humanístic i social s’imparteix una assignatura d’economia. I és cert. Entesos, quedem-nos tranquils que segur que aquests alumnes ho explicaran als de les altres modalitats.

I els adults?

Evidentment, no surten gaire ben parats. Segons els estudis de l’OCDE, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera. És, molt probablement, aquest desconeixement generalitzat el que fa possible que donem tan poca importància a l’educació financera. És ben cert que els centres de secundària poden demanar participar en el programa d’educació financera a les escoles. Però ja hi som: quines escoles ho demanaran si és opcional? Quants tallers s’oferiran? I, sobretot, qui els farà? Perquè darrere del programa d’educació financera a les escoles que ofereix la Generalitat hi ha tota la gran banca espanyola i espanyola (abans catalana i espanyola). De debò confiarem l’educació financera dels nostres fills i filles a uns tallers impartits pels banquers? I fins a quin punt els banquers tindran interès en què els nostres fills i filles es qüestionin si l’actual és un model acceptable?

És francament desencoratjador veure com el Departament d’Educació no ofereix als nostres infants les eines mínimes per comprendre el món i moure-s’hi amb una certa autonomia. Però tot plegat té un gran sentit sistèmic perquè garanteix generacions de ciutadans dependents i, per tant, molt còmodes. Si no coneixes com funciona el món, és impossible canviar-lo.

Això sí, tothom tranquil! El Departament d’Educació va anunciar la creació d’una comissió d’experts on, de ben segur, hi haurà representants de prestigioses fundacions que al seu torn estan plenes de més experts i que estan ben regades d’ajudes. Així quan es reuneixin en aquesta comissió estaran ben contents i ningú alçarà la mà per dir que, si han de contractar experts, comissions i fundacions per fer la feina del Departament d’Educació, ben bé per a què serveix el Departament d’Educació? D’aquesta manera podríem tornar a l’educació financera i ens adonaríem que conèixer com es gestionen els diners públics també és un tema perillós perquè algú es podria fer aquesta mena de preguntes que no convenen a ningú.

Mirem de posar-hi remei

A 11Onze estem abocats a l’educació financera des del principi. Hi ha cursos disponibles a Aprendre, vam començar a desplegar el projecte d’11Onze Escola, vam posar en marxa la sèrie El Diner, i seguim formant i informant sobre economia i finances cada dia des d’11Onze Magazine. Mirem de fer l’economia comprensible perquè els ciutadans siguin capaços de prendre decisions fonamentades.

Però la veritat absoluta és que els ciutadans estem sols. I que passen els anys i la sensació de solitud s’incrementa. I que només hi ha un camí: ajuntar-se i esforçar-se. D’aquí la voluntat d’11Onze de crear una comunitat educada i formada financerament. Només l’educació ens farà lliures. I, és ben clar, aquest és el problema.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Durant la Diada els catalans ens deixem endur pel romanticisme i els ídols de la resistència que van intentar preservar les llibertats. Casanova, Villarroel, Moragues, Carrasclet… però les guerres són una qüestió de diners i cal mirar-les amb fredor i autocrítica. Hi ha una colla de catalans que van optar per fer negoci amb l’invasor, essent així decisius per a la seva victòria.

Toni Mata. Director de continguts i mitjans d’11Onze.

Que les guerres les guanyen els diners és una cosa que se sap des de fa més de 2.400 anys. Ja ho va deixar escrit Tucídides parlant de les guerres del Peloponès. Però quan s’acosta l’11 de setembre els catalans tendim a treure la llista de greuges en lloc de posar-nos a pensar on la vam cagar. El cap del general Moragues exposat durant dotze anys en una gàbia, la brutalitat de la repressió, la resistència de Villarroel, la persistència de Carrasclet, el poble enterrant els traïdors fora muralles perquè “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor”… Tot això està molt bé. Però qualsevol país que pretengui ser-ho s’ha de prendre una mica més seriosament a si mateix i deixar-se de romanços. Si l’any 1714 Catalunya va caure va ser perquè es va perdre una guerra i, si es va perdre va ser per molts factors. Un dels que va ser clau és el col·laboracionisme.

Qui es va fer ric amb la victòria de Felip V?

L’avenç de Felip V per Catalunya no hauria estat possible sense que una sèrie de catalans hi contribuïssin prioritzant el benefici econòmic individual per davant del país. Potser aquells ciutadans no tenien consciència de país, però qui sí que la tenia era l’exèrcit borbònic que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia en aquest article, va mantenir el 65% de les seves tropes als Països Catalans durant anys per consolidar la invasió.

Efectivament, hi ha catalans que van decidir fer negoci amb els Borbons mentre aquests destruïen el país i les llibertats de tots. I es van fer rics! Es van fer rics subministrant aliments o tota mena de necessitats que tenia l’exèrcit invasor a mesura que avançava. Què hauria passat si aquests subministraments bàsics haguessin quedat tallats a la rereguarda? Felip V hauria pogut mantenir la contesa bèl·lica? Fa de mal dir, però és ben sabut que la flota naval austriacista (que comptava amb el suport català) era capaç de mantenir el subministrament de les seves tropes, però la borbònica no. Depenien del que poguessin comprar a terra ferma.

Per això, a 11Onze hem volgut demanar al nostre historiador que se submergís en els estudis sobre aquesta idea: quins catalans hi van guanyar amb la victòria de Felip V? És a dir, qui el va ajudar i se’n va beneficiar? I el resultat és espaordidor. Prop d’una trentena de famílies catalanes es van fer riques traint el seu propi país. Famílies que van obrir les portes a l’invasor i van ser convenientment recompensades amb contractes públics a partir de 1714. La nova elit catalana es va configurar durant la guerra de Successió. El poble intentava resistir, però alguns apostaven per intentar fer fortuna a costa d’entregar el país a l’enemic. Hem llistat els casos més rellevants, amb noms i cognoms, perquè més de 300 anys després siguem més conscients que mai que alguns catalans van tenir un paper clau en la derrota de Catalunya. 

Trencar la dependència

És el que en podríem anomenar, les paguetes de 1714, fent un símil amb la terminologia actual. La història és reiterativa i és imprescindible conèixer-la per detectar els errors que duen a les desgràcies. És possible defensar Catalunya i que el teu negoci o el de la teva família depengui directament dels ajuts espanyols de l’ICO? O el teu sou? La història diu que no. De la història sabem que és impossible parlar cara a cara o defensar-se d’algú de qui tens una dependència econòmica. I sabem que hi ha catalans capaços de vendre a Déu i a sa mare per un plat de llenties. La consciència nacional estava al segle XVIII (i potser ara?) en un segon terme, per a alguns.

En qualsevol cas, per començar a canviar les coses és ben clar que el primer que hem de fer és dir-nos la veritat. És un compromís que tenim a 11Onze. Per això hem volgut fer aquesta revisió històrica per poder-nos dir clarament: Catalunya no va ser derrotada el 1714 perquè fos abandonada pels anglesos. No tot és culpa d’algú altre. Catalunya va ser venuda per alguns catalans. 

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

El departament de continguts i mitjans té l’objectiu d’explicar què és 11Onze o, millor dit, d’ensenyar-ho. Enfoca la comunicació de l’empresa transmetent-ne els valors i les ganes de canviar-ho tot.

Toni Mata, director de continguts i mitjans d’11Onze

No us molesta quan qualsevol banc o empresa que us vol vendre alguna cosa us tracta com si tinguessiu problemes de comprensió? Com si el públic, el client potencial, fos un ramat al qual se li han de donar unes indicacions concretes per a que entri dins del tancat? A mi m’emprenya molt. I crec que els ciutadans (per a empreses: els consumidors) ja comencem a tenir prou cultura audiovisual per entendre quan ens estan intentant prendre el pèl i quan no.

La meva feina al capdavant del departament de continguts i mitjans d’11Onze va en una altra direcció. M’agrada que siguem útils, m’agrada que expliquem les coses tal com són, m’agrada que siguem imprevisibles. Per això no contractem caríssimes agències de publicitat que ens convencerien d’idees suposadament modernes però preconcebudes, amb una fotografia perfecta i uns actors guapíssims. No ho fem això. No ens interessa. Ja ho fan tots els altres. I fa una mica de riure, la veritat.

Deixeu-me explicar-me amb exemples. Quan La Caixa fa un espot que sembla una peli universitària ianqui on ens parla d’un noi que han ajudat i que no sap si fer-se ‘traper’ o jugar a futbol americà… està molt bé, però és mentida. Sóc de Sabadell i això està rodat a les pistes de la JAS (Joventut Atlètica de Sabadell), amb els preciosos cingles que obre el Ripoll de fons. El problema és que a Sabadell no hi ha cap equip de futbol americà i que en els equips de rugbi de la ciutat (que estan a l’altra punta de Sabadell, no pas allà), no hi consta aquest noi.

Però si busques en Munic HB veuràs que sí que li va molt bé en la música. Tot i que, és clar, aquesta potser no és la imatge que volen els promotors de l’espot. És el barri de Les Termes de Sabadell, allò s’assembla més al Baltimore de The Wire que a l’upper Diagonal dels directius de l’entitat valenciana. Total: que tot és mentida. Que s’han gastat una pasta per explicar-nos un conte de fades perquè la veritat, la realitat suburbial, no els deu agradar.

Un bany de realitat

Aquí som diferents. A 11Onze ensenyem realitat. Maca? Lletja? Això tant hi fa, és la que tenim. No és només La Caixa qui ho fa això, ho fa tothom, en una lamentable carrera per edulcorar el món en lloc de fer-lo comprensible o transformar-lo.

Aquests són per a mi els eixos de la comunicació d’11Onze. D’entrada fem servir el Magazine, 11Onze Podcast, 11Onze TV i Aprendre per entendre com funciona l’economia, quins són els mecanismes del món financer. Perquè, ens agradi o no, és la música que sona. Per tant, val més que aprenguem a ballar-la. 

Un cop la comunitat sigui prou gran, ja mirarem de canviar la música. Perquè el següent pas és transformar la realitat, però això sí que ho haurem de fer entre tots. Per això els nostres treballadors fan l’esforç de fer-nos abastables temes d’interès, per posar damunt la taula coneixements que ens cal tenir. I pel mateix motiu transformador ens agrada comptar amb veus joves com les del Pasta Z o amb gent que posa en marxa idees en les que creu i que anem descobrint a Impulsors. Això és el que volem: persones que miren el món, es qüestionen què hi poden fer i es posen a construïr-ho. D’abaix a dalt.

Aversió a la mentida

Mireu, és que soc escriptor, de formació periodista i de trajectòria guionista de programes d’entreteniment. És un poti-poti estrany, ho sé. Ho dic perquè es comprengui la meva aversió absoluta cap a l’artificiositat i la mentida. Quan un escriptor escriu des del cor, de coses que li importen, es nota. Quan un periodista explica els fets, és diàfan, no li cal recargolar l’explicació. Quan un guionista és divertit, la gent riu o no riu. Doncs per a mi, el funcionament empresarial hauria de seguir aquestes directrius: si el que fa la teva empresa és bo per a la gent, fes-ho. Si no, tanca. Si el que has dir és veritat, fes-ho. Si no, tanca. Si vols explicar una història, que sigui interessant. Si no, tanca. No m’atabalis.

És per això que per a mi la veritat no és que superi la ficció, és que la tritura. La mentida (en banca, en publicitat, en política, en màrqueting) ha fet massa mal i ha enveritat la comunicació. Prou. Ja no sabem què és veritat i què és mentida. Els missatges corporatius i la desinformació es barregen en una amalgama indestriable, per això vam posar en marxa 11Onze Check, perquè ja n’hi ha prou d’aquest putiferi on s’alliten la banca i els mitjans contínuament. Tenim dret a que no ens enganyin.

El pes del documental

En definitiva: el meu repte és força divertit. Entre d’altres coses perquè puc veure com l’antic model es dessagna intentant fer el que nosaltres fem, que els hi és antinatural. Nosaltres només hem de posar càmeres en el dia a dia d’11Onze, donant molt pes al documental. Amb L’Academy vam ensenyar com formàvem els treballadors, amb Coneixent van descobrir els primers caps d’11Onze, amb En 4 dies vam ensenyar el procés de llançament d’El Canut i vam destapar totes les traves que ens va posar la banca tradicional. Què més farem? Seguir explicant aquesta història. Tot just estem a la primera temporada.

Hem vingut a aprendre, a créixer junts, a triturar les mentides i a canviar allò que no ens agrada. I a més, ho farem fent festa, ballant rumba. Havíeu vist mai una entitat financera anunciada per gitanos? Bé, doncs hem vingut a fer coses que no s’han fet mai.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si hi ha un moment clau en la història d’Espanya, aquest és l’arribada a Amèrica i el posterior saqueig. Aquella riquesa va ser la llavor del que s’anomenaria Imperi Espanyol i que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia Farré, no va ser res més que la presa de pèl a uns catalans.

Toni Mata, director de continguts i mitjans d’11Onze

El 12 d’octubre és la data preferida del nacionalisme espanyol. La celebren a mà alçada els feixistes a Montjuïc i rememora, amb nostàlgia, aquell Dia de la Raça de l’època franquista que, al seu torn, s’emmirallava en “el Imperio Español donde nunca se ponía el sol”. Quin mal de panxa els agafaria si sabessin que el ‘descobriment’ va ser cosa dels catalans. La cursiva de ‘descobriment’ es deu, efectivament, a què a les terres americanes ja hi vivia gent i que tant xinesos com vikings ja hi havien arribat. Però els espanyols van ser els que es van decidir a espoliar riqueses i esclavitzar indígenes. Per tant, en aquest sentit sí, la primícia és 100% europea. Des d’aleshores, aquests fets duen el malnom de “colonització”. 

Colom era català? Va home, va

Però anem al que ens ocupa: si dieu en veu alta “Colom era català”, us caurà al damunt una allau de desqualificacions que us titllaran de fanàtic, il·luminat, supremacista o ves a saber què. I, per tal d’evitar el soroll, qualsevol català dirà “deixem-ho estar”. Ara bé, els historiadors tenen l’obligació d’analitzar els fets i això és el que hem demanat a l’historiador Oriol Garcia Farré. Mirant-ho amb una mica de detall, tal com podeu llegir en aquest article, costa de sostenir el relat espanyol.

Per què? Vegem-ho. El 1492 Espanya no existia. Era la unió de dues corones: la Corona de Castella i la Corona catalanoaragonesa. El tan estimat (a Espanya) Ferran el Catòlic, era el rei català, però això no vol dir que fos gaire estimat a Catalunya. Era de la família Trastàmara, que havia accedit al tron després de l’extinció del llinatge dels comtes de Barcelona amb la mort de Martí l’Humà, i que en aquella època tenia força contestació social a Catalunya. De fet, el pare de Ferran, Joan II d’Aragó, va protagonitzar la Guerra Civil catalana contra les institucions catalanes per obtenir el control polític. També es va enfrontar amb els pagesos, en les famoses guerres remences que encara recordem amb el crit de “Via fora!”.

Des d’aleshores no eren la dinastia més estimada de la història de Catalunya. És més, el 7 de desembre de 1492, al Palau Reial de Barcelona un remença del Maresme va intentar assassinar Ferran el Catòlic. El magnicidi va estar a punt de culminar-se, i, si hi voleu aprofundir, ho podeu fer amb aquest capítol d’El Lloc dels Fets que vaig escriure fa uns anys per TV3.

Per tant, el casament de Ferran el Catòlic amb Isabel de Castella era pels Trastàmara, allò que ara diuen els ‘influencers’, escriptors o cantants catalans que treballen en castellà: buscaven més públic. L’ampliació de la corona cap a Castella era la millor opció per mantenir-se en el poder, per als Trastàmara. I un bon dia, un senyor anomenat Cristòfor Colom els proposa una idea boja: anar a descobrir les terres de l’altre cantó de l’oceà Atlàntic. Com sabem que aquesta era una empresa catalana? Fent servir les dades i la lògica.

D’una banda, la Corona catalanoaragonesa era una potència naval, mentre que a Castella no devien saber ni si la mar era salada. Penseu que estem al segle XV i que les distàncies no eren les mateixes. Catalunya, en canvi, havia dominat el Mediterrani i havia impulsat el Llibre del Consolat de Mar, que regulava el dret marítim internacional des del segle XIV.

Però si anem als fets, la cosa és encara pitjor. En la comptabilitat de la corona castellana de l’època no hi consta cap inversió per l’expedició de Colom. Recordem que es tracta de dues corones i només consten pagaments en ducats, que és la moneda que s’utilitzava a la Corona catalanoaragonesa. Què ens diu això? Ras i curt que l’expedició la van pagar els catalans. I si la van pagar és perquè tenien experiència en el comerç marítim i confiaven que aquell tal Colom duria riqueses. Per cert, Colón costa força de trobar com a cognom espanyol. Sembla, més aviat, una apropiació castellana. De fet, el mateix que va passar amb tot el que va comportar el ‘descobriment’ d’Amèrica.

Quan a Castella es van adonar que el negoci era massa lucratiu per deixar-lo en mans catalanes, van canviar els acords amb Colom, el van acusar de traïció (sedició no era un terme utilitzat a l’època!) i la família va caure en desgràcia. Vaja, que tot plegat havia de servir a la glòria d’Espanya. Això explica també la destrucció de documentació de tots aquells fets. Resulta evident que es va voler esborrar la petjada catalana de la més gran fita espanyola de tota la història.

Colom potser va ser, doncs, el primer català entabanat pel projecte espanyol. S’encetava així la tradició catalana de contribuir al projecte espanyol, quedar-ne apartat de les bones notícies i maleir-se per haver-hi contribuït. Una tradició que ha seguit vigent fins als nostres dies amb una bonhomia aclaparadora.

No m’ho acabo de creure

És normal no creure’s aquesta història perquè estem tan avesats a la història oficial (adoctrinats, se’n diu), que l’impuls és pensar que tot plegat és una invenció. Però cal fer revisar els fets de manera crítica i tan freda com sigui possible. Quin port tenia Palos de la Frontera al segle XIV? I quin port tenia Pals a la mateixa època? És important informar-se, veure els estudis de restes arqueològiques i lligar caps. I els famosos germans Pinçon? Valencians que tenien els seus negocis a terres gironines, molt a prop de Pals. En propers articles, l’Oriol Garcia aprofundirà sobre aquestes proves esborrades per la historiografia espanyola. La veritat, però, sembla òbvia. La presa de pèl potser va començar el 1492.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!