L'escalfament global s'accelera

El 24 d’octubre es commemora el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic per conscienciar sobre un dels principals desafiaments que afronta la humanitat. S’estima que les activitats humanes han provocat l’augment d’1 °C en la temperatura del planeta respecte a l’era preindustrial. I l’escalfament global podria suposar 1,5 °C addicionals entre 2030 i 2052 si no es prenen mesures dràstiques.

L’escalfament global provocat per l’acció humana s’està intensificant. Es calcula que la temperatura de la Terra havia augmentat 0,08 °C per dècada des de 1880, tot i que el ritme des de 1981 s’ha doblat. La temperatura està pujant actualment a un ritme de gairebé 0,2 °C cada dècada, encara que en regions com l’Àrtic el ritme és fins a dues o tres vegades major. I el pitjor és que podria pujar 1,5 °C més entre 2030 i 2052, segons un informe de l’ONU.

La major part de l’escalfament s’ha produit en els últims 40 anys. De fet, els nou anys compresos entre 2013 i 2021 es troben entre els deu més càlids des que es tenen registres, segons els mesuraments de l’Administració nord-americana. I s’estima que els anys 2016 i 2020 han estat els més càlids de la història.

A la recerca de responsables

Fenòmens naturals com l’activitat volcànica o les variacions en l’òrbita de la Terra influeixen en l’escalfament global, però els canvis observats en el clima del planeta des de mitjan segle XX es deuen fonamentalment a l’activitat humana.

La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. La seva combustió genera gasos amb efecte d’hivernacle que atrapen els raigs del Sol en l’atmosfera terrestre, elevant la temperatura mitjana de la superfície del planeta.

Els gasos que més contribueixen al problema són el diòxid de carboni, els clorofluorocarburs, el vapor d’aigua, el metà i l’òxid nitrós. Les seves concentracions en l’atmosfera es troben en els nivells més alts dels últims dos milions d’anys.

Els blocs de gel extrets de Groenlàndia, l’Antàrtida i algunes glaceres revelen que el ritme d’escalfament actual és deu vegades superior al que es va produir immediatament després de l’última glaciació. El diòxid de carboni procedent de les activitats humanes està augmentant unes 250 vegades més ràpid que el procedent de fonts naturals.

No tots els països contribueixen per igual a l’escalfament global: els 100 països que menys emeten generen el 3 % de les emissions totals, mentre que els deu amb majors emissions generen el 68 %.

L’impacte en els oceans

El nivell global de la mar ha augmentat uns 20 centímetres en l’últim segle. No obstant això, el ritme de les dues últimes dècades gairebé doblega el del segle passat i s’accelera lleugerament cada any. No és d’estranyar. Segons la NASA, Groenlàndia va perdre una mitjana de 279.000 milions de tones de gel l’any entre 1993 i 2019, mentre que l’Antàrtida va perdre uns 148.000 milions de tones l’any.

A més, s’estima que, des del començament de la Revolució Industrial, l’acidesa de les aigües superficials de l’oceà ha augmentat un 30 % per l’augment de les emissions de diòxid de carboni. L’oceà ha absorbit entre el 20 % i el 30 % de les emissions generades per la humanitat en les últimes dècades i els 100 metres superiors mostren un escalfament de més de 0,3 °C des de 1969.

Efectes persistents

Una mala notícia és que l’escalfament provocat per les emissions d’origen humà des del període preindustrial fins al present persistirà durant segles o mil·lennis i continuarà provocant nous canvis a llarg termini en el clima.

De totes maneres, els riscos futurs relacionats amb el clima dependran del ritme, el pic i la durada de l’escalfament. En conjunt, seran majors si l’escalfament global supera els 1,5 °C en les pròximes dècades. I, per desgràcia, es preveu que l’escalfament global podria assolir uns 3,2 °C a la fi d’aquest segle.

Tot i que cada vegada més països s’estan comprometent a assolir un nivell zero d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en 2050, és necessari que la meitat d’aquestes reduccions es produeixin abans de 2030 per mantenir l’escalfament per sota d’1,5 °C. De fet, la producció de combustibles fòssils hauria de disminuir aproximadament un 6 % l’any entre 2020 i 2030.

L’escalfament global ja està provocant canvis en els patrons meteorològics i suposa una greu amenaça pels fenòmens extrems que desencadena: intenses sequeres, greus incendis, tempestes catastròfiques i una seriosa disminució de la biodiversitat.

Podem pagar la factura del canvi energètic ara o pagar la del canvi climàtic en les pròximes dècades.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

L’escalada de preus generalitzada també afecta la transició energètica, concretament en l’augment del cost dels materials i minerals utilitzats en les tecnologies verdes. Marifé Fariñas, de l’equip de Back Office d’11Onze, ens explica com la revolució verda està fent augmentar el preu de les matèries primeres.

No, la revolució verda no és la causa de l’elevada inflació, però sí que és veritat que una part de l’escalada de preus és atribuïble a la transició energètica. Com explica Fariñas, “la revolució verda ha augmentat el preu de les matèries primeres, algunes fins a un 90%”. Aquest augment de preus directament relacionat amb els materials i minerals utilitzats en favor d’energies renovables es coneix com a ‘greenflation’, o inflació verda.

Aquest fenomen no deixa de ser una paradoxa que forçosament acompanya l’esforç per lluitar contra el canvi climàtic, “fugir dels combustibles fòssils augmenta la demanda de les energies renovables, però aquesta sobre demanda fa pujar el preu dels materials que componen aquests productes”, apunta Fariñas.

Tot i que una reducció de la demanda d’aquestes matèries primeres no pot ser la solució si volem assolir els objectius de transició energètica, les economies d’escala, més finançament per a projectes verds, i sobretot, reduir el cost d’aquest finançament, poden compensar part dels efectes de la inflació verda.

Fer aquests canvis implica incrementar la producció, però com diu l’agent de Back Office, “tot i que això suposa uns costos de producció, els experts no creuen que serà una amenaça per a la viabilitat de l’energia neta”.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

L’increment d’esdeveniments climàtics extrems suposa un repte per als governs i la població. Quines són les conseqüències econòmiques del canvi climàtic? Com ens podem preparar per als desastres naturals que afecten el nostre territori? En parlem amb Gemma Vallet, directora d’11Onze District i Carolina Rafales, de l’equip de producte.

Es preveu que l’estiu d’aquest any sigui un dels més calorosos de la sèrie històrica, es tracta d’una previsió que sembla repetir-se any rere any. Una entrada d’estiu marcada per un temps inestable i tempestes. Cada vegada més sovint, els meteoròlegs avisen que ve una nova DANA (depressió aïllada a nivells alts), més coneguda com a gota freda, que pot provocar precipitacions intenses durant hores o dies.

Els efectes del canvi climàtic són cada cop més palpables i no ens queda més remei que adaptar-nos i prendre les mesures necessàries per pal·liar els efectes econòmics i socials que acompanyen aquests esdeveniments climàtics extrems. Com explica Carolina Rafales, “Aquests fenòmens meteorològics poden presentar tempestes violentes i pedregades, per això cal estar preparats”.

Com fer front a una DANA

Aquest fenomen meteorològic es caracteritza per les precipitacions torrencials, sovint violentes i acompanyades de forts vents, que poden produir inundacions. El fet que aquestes precipitacions es produeixin en poc temps i en zones molt localitzades fa que puguin causar d’anys a les infraestructures i edificis perquè es fa difícil canalitzar tanta quantitat d’aigua.

Si la regió on vivim pot ser afectada per una gota freda “és essencial estar informats del desenvolupament de la tempesta i evitar sortir de casa a peu o en cotxe”, apunta Rafales. 

Així mateix, ens recorda que “cal assegurar-se que les canonades i desaigües de casa nostra estan lliures d’obstruccions”.

De la mateixa manera, no estaria de més preparar-nos per si marxés la llum, un dels efectes negatius que sovint acompanyen aquestes tempestes. Rafales ens aconsella tenir sempre els mòbils ben carregats, o bateries externes auxiliars. En casos d’inundacions extremes haurem d’abandonar l’àrea afectada i buscar refugi en una zona alta, per la qual cosa és aconsellable tenir reparat un kit d’emergències que inclogui roba de recanvi, llanternes, una ràdio, una farmaciola i provisions.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Podem canviar el món? Quina és la nostra capacitat real d’impacte sobre l’entorn que ens envolta? Lara de Castro, HR Business Partner d’11Onze, explica què és el consum conscient i com podem contribuir a la sostenibilitat del planeta amb les nostres decisions de compra quotidianes.

Sovint subestimem l’impacte que els nostres actes individuals tenen sobre l’entorn que ens envolta. Però totes les accions, per petites que siguin, contribueixen a modelar el món. Lara de Castro ho deixa clar al següent vídeo amb un exemple molt evident.

Com ella mateixa adverteix, hi ha moltes persones que pensen que un acte individual sovint “és massa feble” per a tenir un impacte significatiu en l’entorn, “però no és així”. Cada acció compta i té conseqüències que es poden acumular a les de la resta de la comunitat. La realitat és que “les nostres decisions més quotidianes són rellevants, per petites que siguin”. En aquest sentit, és molt evident el paper que juguen totes les decisions de compra si som consumidors conscients.

Què és el consum conscient?

Els consumidors conscients són persones que escullen els productes i els serveis amb criteris que van “més enllà de la relació qualitat-preu”, ja que inclouen l’impacte ambiental i social com un element decisori en els seus hàbits de compra. Una conseqüència és l’aposta pel comerç de proximitat, que “és una manera de donar suport als productors locals i evitar l’impacte econòmic i ambiental del transport”, com explica Lara de Castro.

Un altre exemple de consum conscient el trobem en l’aigua. Si volem reduir la contaminació al planeta, podem substituir el consum d’aigua embotellada, “amb totes les conseqüències que sabem que té el plàstic”, per aigua de l’aixeta tractada amb filtres sostenibles.

Com indica Lara de Castro al final del vídeo, si tots som més conscients “en els petits detalls de la vida quotidiana” la realitat és que “sí que podem canviar el món”. La decisió és nostra.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Cada any s’extreuen més de 3.000 tones d’or en el món. Tot i això, la indústria minera s’enfronta a creixents problemes relacionats amb el canvi climàtic, des de la gestió d’una aigua cada vegada més escassa en algunes zones fins als despreniments i el trencament de preses en altres llocs a causa de pluges cada vegada més torrencials.

Ningú pot negar que les mines d’or contaminen. L’ús de materials com el mercuri o el cianur en el procés d’extracció suposen un risc per a l’entorn. A més, aquestes explotacions generen una gran quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle perquè són necessàries enormes quantitats d’energia per a processar tantes tones de material.

Malgrat aquesta contribució negativa al canvi climàtic, també és cert que l’or està tenint un paper rellevant en la transició cap a una economia de baixes emissions de carboni. Entre altres aplicacions, aquest mineral millora l’eficiència dels panells solars, s’utilitzen catalitzadors d’or per convertir el CO₂ en combustible i les nanopartícules d’or potencien el rendiment de les bateries d’hidrogen.

Una indústria vulnerable al canvi climàtic

Pel seu gran valor i utilitat, sembla impossible prescindir del metall preciós per excel·lència. Però la seva extracció no és aliena a l’efecte de l’escalfament global i els fenòmens meteorològics extrems. Un informe del World Gold Council exposa els principals riscos del canvi climàtic per a les explotacions d’aquest mineral i les poblacions que viuen d’elles.

Els impactes físics aguts es manifesten normalment en forma de fenòmens meteorològics, com tempestes tropicals, incendis forestals, sequeres i inundacions, mentre que els impactes crònics es refereixen a canvis duradors en, per exemple, la temperatura mitjana de l’aire o de la terra, el nivell de la mar, l’acidificació de l’aigua o la qualitat del sòl. No es poden passar per alt els efectes combinats de tots dos tipus de risc, amplificant l’amenaça per als processos de les infraestructures mineres i les comunitats locals.

Cal tenir en compte que les mines d’or tenen un paper fonamental en el desenvolupament econòmic i social d’algunes economies emergents. A més, algunes de les nacions que alberguen aquestes explotacions mineres es troben entre les més vulnerables als efectes destructius del canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems associats.

El drama de l’aigua

La gestió hídrica s’ha identificat com una qüestió bàsica per a les mines d’or, ja que es requereix una gran quantitat d’aigua en el processament dels minerals extrets. La falta d’aigua en moltes zones del planeta pot provocar conflictes amb la població local pel repartiment d’aquest bé escàs, així com una major salinitat, la qual cosa augmenta la corrosió dels equips de les plantes de processament.

L’augment de precipitacions extremes en altres parts del món també suposa un risc, ja que poden provocar la inundació dels runams i els pous, com ha succeït recentment en algunes mines d’Àfrica i Austràlia, o el desbordament de les preses de residus.

Diverses mines del Perú han alertat del risc que l’augment de les precipitacions provoqui corriments de terres (i, en concret, allaus de llot), la qual cosa exigiria un augment de les mesures de seguretat en el disseny de les basses d’emmagatzematge, els murs i els terraplens.

Increment de les temperatures

L’augment de les temperatures mitjanes, reflectit en el nombre de dies que superen l’índex d’estrès tèrmic, està repercutint en la seguretat, el benestar i la productivitat dels treballadors. Un exemple és l’increment de malalties vinculades a climes càlids, com la malària o la febre groga.

L’eficàcia i el rendiment dels equips miners també es veuen minvats per la pujada dels termòmetres. Es preveu que en llocs com Turquia, Grècia, el Brasil, Austràlia i Amèrica del Nord, amb alt risc de calor extrema, es produeixin avaries més freqüents en els equips. A més, serà necessària més energia per refrigerar les mines subterrànies i els edificis i instal·lacions de superfície.

En algunes parts del Canadà, on el sòl gelat facilita l’accés dels equips de perforació, l’augment de les temperatures planteja una sèrie de reptes diferents. Els cicles de congelació-descongelació afectaran l’enginyeria de processos i els programes de manteniment d’actius.

A més, el canvi climàtic és un factor a tenir en compte en els programes de tancament de mines i regeneració de terrenys, ja que l’augment de les temperatures pot reduir l’eficàcia d’aquests programes i les precipitacions extremes poden erosionar les zones rehabilitades.

Complicacions pel subministrament d’energia

Segons l’informe, el subministrament d’energia es veurà considerablement pertorbat pels augments de temperatura a llarg termini, que generen un desgast addicional dels sistemes. A més, fenòmens meteorològics com les tempestes i els incendis poden afectar les línies elèctriques o les infraestructures relacionades amb les comunicacions.

Una forta tempesta l’any 2018 va provocar el col·lapse de les línies elèctriques que proveïen una mina a Sud-àfrica. Els generadors de reserva també van resultar danyats durant la pujada de tensió en un pou, la qual cosa va deixar sense subministrament elèctric d’emergència al personal, que no va poder pujar a la superfície fins que es van instal·lar línies elèctriques temporals l’endemà passat.

D’altra banda, tant el baix nivell dels embassaments com la pujada del nivell de la mar estan afectant la producció d’energia hidroelèctrica de la qual es nodreixen algunes mines d’or.

Davant tots aquests riscos vinculats al canvi climàtic, a les empreses mineres no els queda més remei que adoptar mesures orientades a millorar la planificació i el disseny de les seves infraestructures, així com augmentar el seu compromís amb les comunitats locals, com destaca l’informe del World Gold Council.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El concepte de “moda ràpida” ha disparat el consum de roba en l’últim quart de segle. Es tracta d’un model molt agressiu amb el medi ambient, que ha portat a la indústria tèxtil a convertir-se en la segona més contaminant del món. La situació comença a canviar, però la pretesa circularitat encara queda molt lluny.

Si planeges un viatge a Xile per a aquest estiu i tens previst visitar l’impressionant desert d’Atacama, et sorprendrà una atracció indesitjada. Milers de tones de deixalles tèxtils s’acumulen en el que s’ha convertit en el major abocador de roba usada del món.

Per desgràcia, no és l’únic. Com denuncia un informe de Greenpeace, cada any una enorme quantitat de roba acaba en abocadors de llocs recòndits. I aquest problema és tan sols la punta de l’iceberg del mal que genera el sector tèxtil al medi ambient.

En l’últim quart de segle, el model de “moda ràpida” que han impulsat gegants com Inditex, basat en una elevada rotació de peces barates i de poca qualitat, ha disparat el consum de roba. A la Unió Europea, per exemple, la quantitat de roba comprada per persona ha augmentat un 40 % des del 1996. Cada any els europeus consumim 26 kg de tèxtils i ens desprenem d’11 kg, que majoritàriament són incinerats o acaben en abocadors. Solament es recicla una ínfima quantitat de peces.

La segona indústria més contaminant

La pretesa circularitat de la indústria de la moda encara queda lluny. Com advertia l’ONU l’any 2019, es tracta del segon sector més contaminant del món en diversos àmbits, després del petrolier. I les dades del Parlament Europeu apunten en la mateixa direcció.

Per començar, els tints i productes d’acabat són els responsables del 20 % de la contaminació mundial d’aigua potable. Part de les substàncies utilitzades per donar color a la roba acaben en els rius, amb el consegüent impacte en la seva flora i fauna. Un cas paradigmàtic és el de Bangladés, on rius com el Buriganga han anat canviant periòdicament de color pels centenars d’adoberies instal·lades en les seves ribes.

Una altra qüestió és la ingent quantitat de recursos hídrics que requereix la indústria tèxtil: per elaborar una sola samarreta de cotó es necessiten 2.700 litres d’aigua, el mateix que beu una persona en diversos anys. I és que el cultiu de cotó és un dels que més aigua requereix.

La situació no millora en el cas de fibres sintètiques com el polièster i el niló. Si bé en aquests casos la despesa d’aigua és menor, la seva petjada de carboni augmenta en ser derivats del petroli. En total, es calcula que la indústria de la moda genera el 10 % de les emissions mundials de CO₂.

D’altra banda, el rentat de la roba sintètica, que no és biodegradable, allibera cada any mig milió de tones de microfibres. Es tracta del 35 % dels microplàstics primaris que acaben en els oceans, segons un informe de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa.

Cap a un sector més circular

Des d’organitzacions ecologistes reclamen un canvi de paradigma en la indústria tèxtil per a fer-la més sostenible i un acord internacional que prohibeixi l’exportació de deixalles tèxtils.

La Unió Europea ja ha instat els governs a establir lleis més estrictes sobre la producció i el reciclatge de la roba amb l’objectiu de reduir la seva petjada ecològica. De fet, els països de la UE estan obligats a fer una recollida separada dels tèxtils abans de 2025 i el pla d’acció per a l’economia circular aspira a una economia totalment neutra en carboni per al 2050.

L’estratègia europea inclou nous requisits de disseny ecològic per als productes tèxtils, una informació més clara per al consumidor i un passaport digital per a les peces. La idea és que els fabricants es responsabilitzin dels seus productes al llarg de tota la cadena de valor i que els consumidors ho tinguin més fàcil a l’hora de triar roba més sostenible gràcies a l’etiqueta ecològica.

Més enllà del marc regulador, és fonamental la conscienciació individual. En aquest sentit, una recent enquesta de l’OCU dona arguments per a l’optimisme, ja que el 36% dels enquestats ja evita les marques de “moda ràpida”, el 84 % afirma no comprar més roba de la necessària i un 89 % dona o recicla la seva roba. Si la tendència es consolida, potser el desert de Atacama pugui continuar sent només això: un desert.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Saps quina quantitat d’aigua estàs bevent? Quant podries estalviar amb un filtre d’aigua? Petits canvis en els nostres hàbits de consum poden comportar un estalvi important. Amadeu Vilaginés, de l’equip de producte d’11Onze, ens explica com estalviar centenars d’euros l’any substituint la compra de garrafes d’aigua per un filtre a l’aixeta.

Sovint pensem que estalviar vol dir privar-nos de luxes que requereixen despeses importants, com anar de vacances o tenir un mòbil d’última generació. Tanmateix, hi ha despeses recurrents, més petites, en productes o serveis que consumim diàriament, que podem reduir amb el simple fet de canviar els nostres hàbits de consum. El resultat pot ser una considerable quantitat d’estalvi al cap de l’any.

Com explica Amadeu Vilaginés, “l’aigua és un bé bàsic, essencial per a nosaltres, però no el veiem com un producte de luxe, ja que els nostres habitatges disposen d’aigua corrent”. Però l’aigua de l’aixeta no sempre té bon gust o ens dona massa confiança, així que molta gent acaba comprant aigua embotellada. Es tracta d’una de les anomenades despeses formiga, que acaben tenint un efecte significatiu per la nostra butxaca.

Reduir un cost recurrent, també pel medi ambient

El fet que a tots els supermercats hi podem trobar ampolles i garrafes d’aigua a preus assequibles ens pot fer pensar que la nostra despesa en aigua embotellada és relativament insignificant. Però, com apunta Vilaginés, “es tracta d’un cost recurrent, que ens pot semblar molt petit quan el mirem de forma individualitzada, però que, un cop els agreguem tots, es veu clarament la diferència”.

Una família de quatre persones que consumeixi la quantitat diària d’aigua recomanada, 2 litres al dia, en ampolles o garrafes d’aigua, acumula 45 kg de residus plàstics al cap de l’any, i una despesa mitjana de 700 euros l’any. Per altra banda, Vilaginés detalla que consumint aigua de l’aixeta, el cost total, al cap de l’any, per aquesta família seria de només 2 euros. I per a les persones preocupades pel malt gust de l’aigua de l’aixeta o les substàncies químiques que pugui portar, els filtres d’aigua són una solució igualment sostenible pel medi ambient i la nostra butxaca.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

El transport de mercaderies segueix creixent, impulsat per un model econòmic globalitzat. Les cadenes de subministrament s’han tornat més complexes i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha disparat en els últims anys. Només un canvi en els nostres hàbits de consum pot revertir la tendència.

La globalització i l’increment del comerç han fet que cada any es moguin milers de milions de tones de càrrega pel món en camions, vaixells, trens i avions. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) estimava en el 2018 que aquest moviment de mercaderies genera el 8 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle, i fins a l’11 % si s’inclouen els produïts en magatzems i ports. Si no es prenen mesures, el transport de mercaderies es convertirà en el sector més contaminant pel 2050.

El transport terrestre, bàsicament en camió i furgoneta, representa el 62 % d’aquestes emissions. Tot i que el combustible utilitzat en el transport marítim és molt més contaminant, el fet que la capacitat de càrrega per vehicle sigui molt inferior en el terrestre ho fa molt més ineficient des d’un punt de vista mediambiental. Per la mateixa quantitat de càrrega i distància, el transport per carretera genera més de 100 vegades més CO₂ que el marítim.

A més, el transport de mercaderies per carretera és un sector en ràpid creixement, en part pel l’auge del comerç electrònic i el lliurament a domicili. I es tracta del segment de transport més difícil de descarbonizar, ja que la utilització d’energies netes està molt menys desenvolupada que en el transport de persones.

La llei de la mar

El transport marítim és la columna vertebral del comerç mundial. L’any 2018 es van transportar 11.000 milions de tones de mercaderies per mar i les emissions de CO₂ relacionades van ascendir a més de 700 milions de tones.

La importància d’aquest sector és tal que va quedar fora de l’Acord de París de 2016 i es preveu que en 2050 representi fins al 10 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle si no es prenen mesures. La demanda de matèries primeres i el transport de contenidors no deixa de créixer.

Cal tenir en compte que els grans vaixells funcionen amb combustibles fòssils molt contaminants, sobretot fuel pesant, que conté altes quantitats de sofre, cendres, metalls pesants i altres residus tòxics.

Un problema anomenat sofre

Fins l’any 2020, el límit màxim de sofre en els combustibles per al transport marítim era del 3,5 %, mentre que el permès per la Unió Europea en els carburants per al transport per carretera és del 0,00001 %. Una dada publicada pel diari ‘The Guardian’ fa uns anys resulta molt revelador: 15 dels vaixells més grans del món contaminaven tant com 760 milions d’automòbils.

Després d’anys de consultes, l’Organització Marítima Internacional (OMI) va reduir en 2020 el nivell de sofre permès en el combustible per a vaixells del 3,5 % a un 0,5 % aproximadament. Així i tot, la previsió que el trànsit marítim de mercaderies continuï augmentant fins a duplicar en 2050 els nivells de 2005 limita notablement l’impacte d’aquesta mesura.

Més contaminació

Els informes de l’OMI publicats en els últims anys han revelat que, en lloc de reduir-se, les emissions dels vaixells han augmentat un 10 % des de 2008 i continuaran fent-ho si no hi ha canvis dràstics. De fet, si tot el transport marítim fos un país, seria el sisè més contaminant del món, per davant d’Alemanya.

El Comitè de Protecció del Medi Ambient Marí d’aquesta organització va plantejar en 2020 una reducció parcial d’emissions de CO₂ per a aquesta dècada i ampliar la rebaixa fins al 50 % en 2050. No obstant això, l’organització que regula el trànsit marítim internacional va prescindir de les recomanacions i només va acordar mesures a curt termini i no vinculants.

La conseqüència és que les emissions de CO₂ dels vaixells de càrrega continuaran augmentant en els pròxims anys. Si el sector navilier no posa en marxa estratègies verdes, la seva producció de gasos d’efecte hivernacle creixerà un 15 % d’aquí a 2030. I si segueix les recomanacions de l’OMI, aquest percentatge gairebé no variarà.

En aquest context, l’única solució per a frenar l’impacte del transport de mercaderies en el medi ambient passa per canvis en els nostres hàbits de consum personals: sobretot reduir el volum i el pes de les nostres compres, i prioritzar els productes de proximitat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

L’economia sostenible busca augmentar el benestar social tot promovent un consum sostenible a través d’un sistema financer basat en empreses verdes. Ja sigui a través de la transformació de les que ja existeixen o creant nous negocis. Té com a objectiu reduir la pobresa i garantir un desenvolupament de qualitat a les generacions presents i futures, sense comprometre la salut del planeta, és a dir sense consumir més del que genera la naturalesa.

El desenvolupament d’una economia sostenible a qualsevol territori passa per polítiques dirigides a promoure la utilització de fonts d’energia sostenibles, fomentar la competitivitat d’activitats sostenibles i invertir en la innovació i l’educació. Segons la Llei d’Economia Sostenible del 2011 entenem economia sostenible com “un patró de creixement que conciliï el desenvolupament econòmic, social i ambiental en una economia productiva i competitiva, que afavoreixi llocs de treball de qualitat, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, i què garanteix el respecte per al medi ambient i l’ús racional dels recursos naturals de manera que permet satisfer les necessitats.”

Per què és necessària una economia sostenible?

Els defensors de l’economia sostenible es basen en les previsions mediambientals per a les dècades vinents, que segons els experts no són gaire positives. En aquest sentit, les dades que es tenen amb relació a la petjada ecològica de cara al futur es presenten poc encoratjadores. Els que promouen l’economia sostenible advoquen per utilitzar energies renovables com ara l’eòlica, solar, hidràulica i geotèrmica; per allargar la vida dels productes que consumim, compres de segona mà, lloguer de coses d’un sol ús, etc. Preservar els recursos del planeta, consumir només aliments de temporada, reciclar, evitar els plàstics, la contaminació, etc. D’aquesta manera es podrà garantir la supervivència de les generacions futures i a més, en ser un model productiu més tradicional, requereix més mà d’obra que crearà més llocs de treball.

Però també tenim detractors, que són aquells que se senten còmodes o bé estan acostumats a un sistema econòmic capitalista, que és per al qual ens regim actualment a occident, que consideren poc realista el plantejament de l’economia sostenible. Opinen que és un model de producció que està abocat al fracàs des del principi, per la incapacitat d’abastir totes les necessitats de la població mundial actual.

Característiques de l’economia sostenible

El desenvolupament d’una economia sostenible en qualsevol territori passa pel desenvolupament de polítiques dirigides a promocionar la utilització de fonts d’energia sostenibles, fomentar la competitivitat d’empreses verdes i invertir en innovació i desenvolupament.

Així doncs, aquest sistema socioeconòmic es regeix pels següents eixos fonamentals:

• Protecció del medi ambient: preservar la biodiversitat del planeta, reduint al màxim l’impacte de la contaminació i lluitant contra el canvi climàtic
• Utilització d’energies renovables: promoure l’ús d’energies alternatives que no contaminin i minimitzin l’impacte en l’entorn.
• Apostar per l’eficiència: aprofitar al màxim els recursos que tenim i cuidar aquells escassos, com l’aigua, el que ens permetrà assolir un altre dels pilars de la sostenibilitat econòmica, que és l’eficiència.
• Foment del reciclatge: establir un model d’economia circular en les quals les deixalles generades serveixin per crear nous productes, reduint així la petjada ecològica del sistema de producció actual.
• Limitació del consum: limitar l’ús dels recursos renovables amb la finalitat que aquests no s’utilitzin a un ritme superior a la seva generació. A més, els recursos no renovables han de ser substituïts progressivament per recursos renovables. 
• Millorar el nivell de vida social: fomentar, a través de l’educació i la innovació, la igualtat entre les persones de tots els territoris.

Entre les mesures que poden posar en marxa els organismes públics, hi podem trobar les primes i subvencions als nous sectors econòmics sostenibles com ara les energies netes, o el suport a models de negoci ecològics. A més s’ha de promoure el reciclatge de tota mena de deixalles, l’aplicació de tècniques d’eficiència i estalvi energètic en tots els àmbits de l’economia i la promoció de l’economia circular així com de nous models de ciutats més sostenibles.

La societat actual és insostenible, ja que consumeix recursos a un ritme superior al que genera la naturalesa, per això la relació entre economia i sostenibilitat és molt estreta, si l’energia necessària per a una societat bé de recursos que no són sostenibles, cada vegada seran més cars a causa de la seva escassetat i poden arribar a provocar desequilibris geopolítics i econòmics a mig i llarg terme.

A Catalunya i concretament a Manresa se celebra cada any la fira Ecoviure que mostra les novetats de l’economia sostenible.

Aquesta fira va néixer l’any 1997 amb la intenció de servir de punt de trobada a les persones i professionals que, des de diferents àmbits, treballen per la sostenibilitat ambiental, social i econòmica del planeta. La fira té una durada de tres dies i s’hi donen cita comerciants, tècnics en sostenibilitat, empresaris i representants d’administracions interessats a conèixer les novetats de l’economia verda.

Si poden trobar estands de productes d’alimentació, d’energies renovables, de productes per la llar, tractaments d’aigua o productes tèxtils.

També fan una edició per a públic infantil i familiar, amb l’objectiu de difondre els valors de l’ecologia i la sostenibilitat, amb activitats per experimentar, jugar i aprendre. També s’hi troben diversos tallers i propostes per als més petits. Cal que prenguin consciència que cal anar cap a una societat més solidària, justa i respectuosa amb el medi ambient.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.