Assegurança de llar: quines reparacions cobreix?

Tot i que tres de cada quatre habitatges tenen una assegurança de la llar, la majoria de propietaris no saben l’abast real de les cobertures de la seva assegurança, especialment en el referent a desperfectes i petites reparacions. Et detallem algunes cobertures, incloses i opcionals, que pocs aprofiten.

El primer que has de saber és que no totes les pòlisses d’assegurances ofereixen les mateixes cobertures. Abans de contractar una assegurança és important llegir la lletra petita per evitar sorpreses d’última hora davant d’una incidència. Així mateix, algunes cobertures de reparacions poden ser opcionals o estar subjectes a limitacions. Per tant, compara abans de contractar i, si és necessari, afegeix cobertures complementàries que s’adaptin a les teves necessitats.

Danys per aigua

Es produeixen més sovint el que pensem, segons dades d’ICEA suposen més d’una tercera part dels sinistres de la llar i, si no tenim assegurança, poden comportar una pèrdua econòmica considerable. 

Per norma general, els danys ocasionats per fuites d’aigua, vessaments o filtracions tenen una cobertura bàsica amb limitacions. Per exemple, hi ha pòlisses que exclouen la reparació dels elements d’aixeteria, claus de pas, calderes, radiadors o electrodomèstics, quan han estat els causants del sinistre. 

Els desperfectes ocasionats per trencament de canonades i desaigües, dins i fora de l’habitatge, així com danys en electrodomèstics connectats a aquestes canonades, estan normalment coberts, però has de tenir en compte que cobrir el cost d’arreglar la causa de la fuita d’aigua (per exemple, una canonada) pot ser la teva responsabilitat, tot i que algunes companyies cobreixen aquest cost.

Danys elèctrics

Es considera un dany elèctric qualsevol desperfecte ocasionat per un problema d’electricitat, que pot ser causat per la caiguda d’un llamp, una pujada de tensió, curtcircuits o altres avaries elèctriques.  

Un tall del subministrament elèctric o una sobrecàrrega del sistema pot ocasionar danys greus. Per tant, és important assegurar-nos que els danys derivats d’un problema elèctric estiguin inclosos en la nostra assegurança de la llar, ja que en alguns casos haurem de contractar aquesta cobertura específica. Tanmateix, hi ha petites despeses que també poden estar cobertes per algunes assegurances, com per exemple, els aliments refrigerats malmesos quan el frigorífic deixa de funcionar. 

En general, les assegurances cobreixen danys als elements fixos que formen part d’una instal·lació elèctrica, però exclouen les bombetes, els llums i els danys estètics que es puguin produir. Contractant una cobertura específica s’inclouen gairebé tots els electrodomèstics, però poden quedar exclosos els danys elèctrics a aparells de poc import, com a planxes i assecadors.

Petites obres i bricolatge

Es tracta d’una cobertura que és generalment opcional, no disponible a totes les asseguradores, però que ens pot resultar molt útil si vivim en un habitatge que no és d’obra nova i que pot requerir petites reparacions que no siguin de gran envergadura.

Normalment, està limitada a un nombre d’intervencions anuals i hores de feina per intervenció, depenent de la companyia. L’import dels materials necessaris per fer la reparació van a compte de l’assegurat, tot i això, el petit increment en la quota mensual o anual de la pòlissa ens pot estalviar mal de caps i diners si no som massa manetes amb el DIY.

Tot risc accidental i tecnològic

Generalment, l’assegurança de llar cobreix el trencament de vidres, miralls, sanitaris i plaques vitroceràmiques, però si incloem un tot risc accidental i tecnològic, estarem coberts davant de qualsevol desperfecte per accident a mobiliari i aparells electrònics.

Òbviament, no són cobertures il·limitades, els termes i les condicions de les pòlisses estipularan l’antiguitat màxima que poden tenir els aparells i el cost de reparació o substitució del televisor, ordinador, etc. També cal tenir en compte que hem de conservar les factures de compra originals per a tenir dret a indemnització.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica —basada en el rigor documental— ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” —on es fonamenta la matriu hispànica— ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que —filtrat pel seu marc mental— acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics —títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496— signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats —coneguts com Les capitulacions de Santa Fe— esdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans —Simancas, Índies o Duc de Veragua— han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma —representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei— i per en Joan Peres —representant d’en Colom— el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord —el 17 d’abril de 1492— les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada —on s’allotjaven els monarques catòlics— per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar —en gran part— un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis —tresorer general de la Corona d’Aragó—, Joan Cabrero —cambrer del rei Ferran— i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta —d’aquest “Nou Món”— va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona —a mitjan segle XVI— que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat —ja que es trobava d’expedició— el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis —primer contra Colom i després cap als seus descendents— per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’ app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tramitar el traspàs d’un compte bancari a una altra entitat pot semblar un procediment complicat, però des de l’entrada en vigor de la nova normativa sobre el trasllat de comptes de pagament, canviar de banc és molt més senzill. T’expliquem els passos que has de seguir.

Enrere queden els dies en què si volies fer un canvi de banc, t’havies d’encarregar de totes les gestions i perdre el temps traspassant ingressos recurrents i rebuts domiciliats d’un compte a un altre. Amb l’entrada en vigor de la nova normativa sobre el trasllat de comptes de pagament, fer una portabilitat bancària s’ha convertit en un procés molt més ràpid i senzill. A més, aquest procediment serà gratuït tant per a tu com per al nou banc.

Com traslladar el meu compte d’un banc a un altre

Primer de tot, t’has d’adreçar al nou banc i sol·licitar el trasllat. Si comparteixes el compte amb una altra persona, qualsevol dels titulars pot iniciar la sol·licitud, però tots els titulars del compte haureu de signar el document per tirar endavant el procés.

Seguidament, se’t facilitarà un formulari de sol·licitud de trasllat de compte en el qual, entre altres coses, se t’informarà de les funcions que corresponen tant al teu banc actual com al teu banc futur. Així mateix, se’t demanarà una autorització per als tràmits corresponents per tal de traslladar els pagaments i ingressos que hagis triat de manera automàtica.

També es detallarà el termini màxim per realitzar les diferents fases i s’especificarà la data a partir de la qual les ordres permanents de transferència i els càrrecs domiciliats passen a efectuar-se en el nou banc (proveïdor de serveis de pagament receptor). 

Quan el teu banc antic rebi el teu formulari de portabilitat del compte, s’obrirà un termini de dos dies hàbils per enviar la informació necessària per fer el trasllat. Un cop rebuda tota aquesta informació, el nou banc tindrà sis dies hàbils per fer els tràmits necessaris per mantenir les ordres de transferència i domiciliacions que hi hagués a l’antic compte i per facilitar les dades del nou compte a aquells que et feien transferències periòdiques, com ara la teva nòmina o pensió.

Tot i que la gran majoria de tràmits els farà el nou banc al qual traslladem el compte, hi ha la possibilitat que el client, com a titular, s’hagi d’encarregar d’aquells que corresponen al trasllat de domiciliació dels pagaments de gimnasos, escoles, petites empreses, etc.  En aquests casos, el client haurà de posar-se en contacte personalment amb les persones o entitats que emeten aquests rebuts per a advertir-los del canvi de compte i facilitar-los el nou número al qual hauran de passar-los.

Què se’n fa del meu compte anterior?

Tingues present que l’antiga entitat bancària no podrà bloquejar les teves targetes de dèbit o crèdit abans de la data que hagis indicat a la sol·licitud. Recorda que és un procés que requereix cancel·lació expressa.

De la mateixa manera, si has sol·licitat tancar el compte, es farà en la data que hagis indicat, sempre que no hi tinguis pagaments pendents. Per altra banda, moltes persones consideren suficient desfer-se de la targeta del banc i deixar el compte buit. Tanmateix, recorda que això no implica que s’hagi tancat, de fet, el banc podria continuar cobrant comissions en aquest compte i si un dia es vol tancar, exigir totes les despeses pendents. 

No oblidis que com a titular d’un compte ets responsable dels pagaments i has de ser el primer interessat a dirigir-te a la teva entitat bancària per a completar els tràmits del seu tancament si ja no la faràs servir. Només transcorreguts vint anys sense que el titular hagi efectuat moviments, el banc pot considerar el compte “abandonat” i traspassar el saldo a l’Estat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El Sistema Financer Quàntic (QFS) introduirà un nou sistema descentralitzat de pagaments interbancaris transfronterers basat en una moneda digital sostinguda per actius físics com l’or.

Si bé és cert que el món dels serveis financers està en constant evolució, el Sistema Financer Quàntic (QFS) té el potencial de revolucionar un sector bancari que sovint es troba limitat per sistemes heretats que no donen més de si davant de la necessitat d’adaptar-se a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies.

Abans d’aprofundir en el paper de l’or dins del QFS, és important entendre què es tracta d’un nou desenvolupament tecnològic que faria servir la computació i criptografia quàntica a través d’una plataforma de cadena de blocs (blockchain), les quals permetrien realitzar transaccions segures i ràpides sense la necessitat d’intermediaris com a bancs i institucions financeres.

Un dels principals avantatges del QFS és la seva capacitat per a prevenir el frau i el blanqueig de diners, que són unes de les grans preocupacions en el sistema financer actual. Això s’aconseguiria mitjançant l’ús de tecnologies avançades d’encriptació i autenticació que assegurarien la immutabilitat de les dades, evitant la seva manipulació i garantint la integritat de les transaccions.

A més, un sistema financer quàntic seria especialment útil en aplicacions on els algorismes s’alimenten de fluxos de dades en temps real, facilitant la transferència d’informació i fent possibles transaccions financeres gairebé instantànies, que els clients podrien veure immediatament actualitzades a les seves plataformes digitals.

El paper de l’or en el QFS

Una de les maneres en què el QFS pot revolucionar el sector financer és a través de la creació d’una moneda digital sostinguda per actius físics. No es tractaria d’una criptomoneda sinó d’una moneda digital que podria estar recolzada per or físic, la qual cosa garantiria el seu valor i estabilitat. D’aquesta manera, només les monedes recolzades per or amb un certificat digital d’or podrien participar en les transaccions d’un QFS. 

La impressió i abocament de grans quantitats de diners en l’economia a través de dèficits fiscals cada vegada més insostenibles estan danyant la credibilitat del sistema mundial de moneda fiduciària, així com deteriorant les finances dels governs. Per tant, no és d’estranyar que la incertesa econòmica i la pèrdua de confiança en les divises fiat incentivin un retorn a les monedes fiduciàries recolzades per valors segurs com els metalls preciosos. 

En aquest context, és probable que l’or exerceixi un paper cada vegada més important com a suport de divises i transaccions, un sistema monetari en el qual el valor de les divises estigui sostingut per la seva convertibilitat a l’or. L’exemple del QFS no és únic, Zimbàbue està a punt d’introduir una moneda digital de curs legal recolzada per or amb l’objectiu d’ajudar a estabilitzar l’economia davant de la ràpida depreciació del dòlar zimbabuès. Una tendència que alguns analistes veuen com un senyal inequívoc d’un canvi de paradigma en el sistema monetari internacional.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Fins a mitjan segle XX, la versió oficial sobre l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món” es va moure entre el mite i l’argumentari romàntic. Però res del que s’havia explicat fins aleshores ha resultat ser del tot cert, ni tan sols ho són els indrets tant de sortida com de tornada. Durant dècades, un reduït grup d’historiadors —rebutjats per l’Acadèmia i ignorats pels mitjans— han persistit en el seu treball de desllorigar una teranyina premeditada de falsedats que envolten els veritables fets. 

Si defugim de la fantasia i ens centrem a fer una veritable anàlisi de la realitat històrica, la qual està fonamentada en l’estudi objectiu i científic de les fonts documentals —siguin directes o indirectes, primàries o secundàries— ràpidament ens adonarem que la usurpació de la identitat històrica sobre l’expedició transoceànica realitzada contra l’almirall català Cristòfol Colom és un fet real. I és així! 

Sense cap motxilla —ni econòmica ni institucional— que condicioni les recerques, un reduït grup d’historiadors han estat capaços de trobar la mirada silenciada per la censura castellana sobre el descobriment d’Amèrica i la identitat real dels seus protagonistes. Els estudis comparatius de manuals divulgatius, històries generals o planisferis, tant d’edicions castellanes, portugueses com franceses, han permès descobrir com la Corona de Castella —a través d’una punyent censura recolzada per unes de lleis específiques— va arribar a controlar la major part dels textos que narren els fets sobre l’empresa americana. Per sort, la curiositat ha desemmascarat la manipulació i ha revelat la tosquedat amb la qual va treballar la Corona de Castella per a fiscalitzar els fets, a fi de confondre l’opinió pública sobre la veritable autoria de la descoberta.

Per tant, tampoc ens ha d’estranyar que “l’epopeia castellana” aparegui a principis del segle XVI, just quan en Colom és desposseït de tots els títols signats a les “Capitulacions de Santa Fe” que, recordem-ho, fou el marc jurídic per on se sustentà tot el descobriment d’Amèrica. Amb aquell judici, la Corona va aconseguir que els Colom esdevinguessin una família inofensiva per al poder. Certament, a partir d’aleshores s’inicià un llarg període de litigis —primer contra en Cristòfol Colom i després cap als seus descendents— per anul·lar els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

Una documentació adulterada

La tasca engegada —primer per la Corona de Castella i més tard per Espanya— ha promogut al llarg dels segles un garbuix de versions oficials i singulars, amb infinitat de dades barrejades, llocs inversemblants de partença o tornada, personatges reals barrejats amb ficticis, canvis d’identitat o disparitat d’orígens naturals dels principals personatges. Això ha permès configurar un relat novel·lesc, mutable als gustos de l’audiència i perfecte per a cobrir les necessitats de la política d’Espanya, en cada moment. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’èpica s’hagi fonamentat en una premeditada nebulosa. Però aquest premeditat emboirament s’ha començat a dissipar amb l’aparició de destacats estudis forans als cercles espanyolistes, els quals han aconseguit revertir la tendència de repetir com un mantra la narració oficial. 

Un exemple d’aquest canvi de tendència han estat les investigacions de la historiadora nord-americana Alícia Gould, les quals han permès resseguir tots els cognoms dels expedicionaris que apareixen en els suposats registres oficials dels diferents viatges d’en Colom, i s’ha arribat a la següent conclusió: res és veritable, tot és fum! Perquè la seva recerca ha anat molt més enllà dels textos on hi apareixen els llistats dels noms dels tripulants. La recerca ha constatat que la majoria dels cognoms dels tripulants no tenen cap continuació documental que certifiqui que tal mariner o personatge —que apareix als llistats— va tenir una existència efectiva i real. Però també sobta moltíssim que en aquests famosos llistats no hi aparegui cap cognom català entre la tripulació. Aleshores, si pensem que tots aquests cognoms han estat adulterats i busquem els seus equivalents en català —Garay per Garau o Fernández per Ferrandis o  Cases per Casaus—, resulta que tots encaixen amb cognoms ben documentats, no només com a personatges reals catalans de carn i ossos, sinó com a mariners, cosmògrafs o militars.     

En conclusió, les cròniques colombines que ens han arribat denoten un clar adulterament, atès que estan plenes d’anacronismes i importants incoherències temporals, cosa que esdevé inexplicable quan teòricament —la font principal— va ser escrita per un bibliòfil, culte i amb gran memòria, com fou el fill d’en Colom. La crítica textual ha permès demostrar que tots aquests suposats originals han estat retocats. Per aquest motiu, creure’s les fonts a ulls clucs, sense exercir cap mena de crítica documental, ni sospitar de les intencionalitats polítiques dels arranjadors dels llibres, ens porta, més que al rigor i a l’academicisme historiogràfic, directament a la fe.

El punt de sortida de l’expedició

Avui sabem per destacats treballs de recerca de les historiadores —tant de la pionera Núria Coll com de l’Eva Sans— que la vil·la de Pals d’Empordà va tenir un important port natural. I ho sabem perquè aquests estudis han permès documentar infinitud de testimonis que parlen sobre transaccions comercials que s’hi duien a terme i, per tant, havia esdevingut un rellevant port comercial des de principis del segle XIII. A més, la toponímia i l’arqueologia del paisatge han permès identificar tant restes d’edificacions com accidents geogràfics documentats en antigues cartografies. Tot això, compaginat amb estudis paleo-hidrogràfics de l’entorn de Pals, venen a confirmar allò que els documents testimonien. 

Si tenim present que la superfície del planeta està exposada a un canvi constant que provoca moviments regulars, i entenem que els mars s’allunyen de les platges o a l’inrevés, entendrem que l’entorn de Pals de finals del segle XV no té res a veure amb el paisatge de Pals que veiem avui en dia. És obvi!

Per tant, allò que sorprèn més de la versió oficial —referent al punt de partença de l’expedició transoceànica d’en Colom— és el topònim d’on surt: Palos de Moguer. Sens dubte és el mateix cas que Sant Esteve de les Roures, dos indrets que no existeixen, ni han existit mai. Certament, a la província de Huelva existeixen dos pobles, separats per 16 km, que responen al topònim de Palos de la Frontera i Moguer. Ambdós casos es troben a més de 40 km del litoral atlàntic. I per si no n’hi hagués prou, encara sorprèn més quan cap dels dos indrets mai ha estat envoltat per muralles ni han tingut un campanar d’estil gòtic català de 21,28 metres d’alçada. 

Tinguem present que el segle XV, Catalunya havia esdevingut una important potència nàutica europea. De fet, és on hi havia les més destacades escoles de pilots, centres de cosmografia, tallers d’instrumentació per la navegació i munt d’especialistes en confecció de cartes nàutiques. A més, des de mitjan segle XIII, el Principat havia dut a terme una política insular molt activa que va consolidar més d’un centenar de consolats de mar escampats arreu de la Mediterrània. 

En canvi, per la mateixa època, a Castella no hi havia ni escoles de nàutica, ni escoles de pilots, ni centres de cosmografia, ni cap mena d’infraestructura nàutica capaç de dur a terme una expedició transoceànica com la que realitzà l’almirall català Cristòfol Colom. Són molts els historiadors que remarquen la profunda contradicció que suposa l’empresa americana en si mateixa, atès que aquesta seria executada en un context on Castella encara continuava guerrejant dins del seu territori contra el món àrab, no disposava de cap infraestructura comercial desenvolupada, i menys encara, tenia una flota naval prou potent per dur-la a terme. En un context d’una profunda crisi econòmica —que acabarà amb la revolta de les Comunitats castellanes— es fa estrany que Castella tingués alhora prou capacitat militar, i sobretot nàutica, per engegar una empresa transatlàntica. Com a dada rellevant, la creació del primer consolat castellà —el de Sevilla— es farà efectiu l’any 1543. 

Però la prova definitiva sobre el punt de sortida de l’expedició d’en Colom ens la dona l’Antonio de Herrera a la portada de la seva obra “Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Oceano”, on en ambdues edicions de 1601 i la de 1726 hi apareix un gravat que teòricament vol il·lustrar “la villa de Palos” d’Andalusia, quan en realitat ens està representant meticulosament la silueta de vil·la de Pals d’Empordà. Només cal observar el gravat per reconèixer ràpidament el seu característic campanar. Tanmateix, hi apareix la representació de les tres caravel·les, les quals curiosament duen la bandera catalana, cosa que es repeteix successivament en els gravats que il·lustren l’interior de l’obra. I per si tot això no fos suficient, la cita que acompanya el gravat diu textualment: “El Almirante salió de Palos, villa del conde de Miranda, a descubrir”. Doncs, com ha remarcat la historiografia espanyola, el Palos andalús pertanyia al comte de Niebla. En canvi, el senyor de Miranda era el comte d’Empúries. Continuem!

El punt de tornada i recepció de l’expedició

Avui sabem del cert que l’almirall català Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. I aquest esdeveniment —acceptat per tota la historiografia— fou absolutament silenciat per la versió oficial fins no fa gaire. 

Durant segles, tant Portugal com Andalusia van ostentar d’aquest privilegi, fins a la irrupció de l’estudi de l’historiador Antoni Rumeu de Armas, que a través del seu extens treball “Colón en Barcelona” —i publicat en plena dictadura franquista (1944)— va tenir la valentia de documentar l’arribada del Descobridor d’Amèrica a la capital catalana. L’estudi d’en Rumeu de Armas fou un treball clau per al futur dels estudis colombins, i va contribuir amb una innovadora recerca —pel detall i per la precisió de la investigació— a testimoniar com la ciutat de Barcelona tingué un paper fonamental en la descoberta del “Nou Món”. A partir d’aleshores, no han parat d’aparèixer documents de tota mena que constaten que la rebuda del descobridor es va fer a Barcelona.

Rumeu de Armas va ser capaç de demostrar que la versió oficial estava edificada sobre una falsedat quan es parlava de Palos de Moguer com el lloc de sortida i tornada de l’expedició. L’anàlisi de la documentació —sobretot del diari de bord— va permetre demostrar que el binomi Pals d’Empordà-Barcelona foren els veritables punts de partença, tornada i recepció de l’expedició. Del diari de bord també s’hi dedueix que l’expedició va ser planificada com un viatge de reconeixement. Per tant, d’una curta durada i amb una tornada més o menys fixada. 

En aquest primer viatge, en Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta, d’aquest “Nou Món”, va presentar davant els reis i les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls preciosos i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

Tanmateix, els Reis Catòlics —des de l’estiu de 1492— s’allotjaren entre Barcelona, Girona i Figueres, atès que el Principat es trobava immers en un conflicte territorial amb els francesos, que havien envaït la Cerdanya i el Rosselló, a fi de bescanviar-los pel regne de Nàpols. Aleshores, el rei Ferran el Catòlic —que vetllava pels interessos dels seus estats— va començar a organitzar la defensa militar del territori. I és per aquest motiu que ambdós monarques trobant-se a Catalunya i sabent que l’expedició era només de reconeixement i, per tant, de curta durada, esperaren la tornada d’en Colom a Barcelona. I fou allí fins on s’hi va acostar una delegació portuguesa per a negociar el repartiment de les noves terres descobertes, procés que finalitzarà amb el Tractat de Tordesillas. I també fou fins allí on arribaren les butlles de donació pontifícia —del Papa Borja, “il papa catalano”— les quals foren fetes públiques pel bisbe Pere Garcia de Barcelona. A més, les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència de Barcelona va tenir un grandíssim ressò, i que la rebuda va ser una autèntica festa popular i espontània, amb tots els barcelonins festejant-ho al carrer, un fet que no recull cap crònica castellana. 

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló, i va permetre finançar la construcció de la fortalesa de Salses. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom. 

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl, representants de la Corona. Per tant, no ens ha d’estranyar el tipus de judici-farsa —cosa a què ja ens té acostumats la Corona de Castella—  en el qual es va veure involucrat primer en Cristòfol Colom i després la seva família. En un acte de gosadia extraordinària, la Corona es va extralimitar quan va desposseir per mitjà de falsedats—al navegant més famós del moment— de tots els seus títols adquirits merescudament. 

Arribats fins aquí, la història del descobriment d’Amèrica esdevé una qüestió immoral pels catalans. Des del segle XV, la catalanofòbia ha marcat les relacions entre Castella i Catalunya. No podem continuar acceptant l’origen genovès del Descobridor, no podem continuar creient que la configuració de la tripulació de les tres caravel·les fos castellana i —per sobre de tot— no podem continuar legitimant Castella com la promotora de l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món”. Perdó, segons la versió oficial, amb l’ajuda inestimable de la reina Isabel de Castella que —amb l’empenyorament de les seves joies personals— va ajudar a sufragar totes les despeses del viatge. Tot plegat, no té cap sentit!  

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

• Antonio Rumeu de Armas: En Colom a Barcelona, Editorial Llibres de l’Índex, 2012. 
• Eva Sans i Narcís Subirana: El Port de Pals. ANNALS de l’Institut d’Estudis Gironins, Volum LIV, Girona, 2013.
• David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Editorial Llibres de l’Índex, 2015.
• Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.
• Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.
• Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El món canvia i, amb ell, també s’alteren els riscos i la manera d’afrontar-los. L’oferta de les asseguradores ha d’adaptar-se a les noves necessitats. La crisi de la propietat, la revolució de la mobilitat, els grans avanços mèdics, el pes que prendran els actius intangibles i el canvi climàtic marcaran el futur del sector.

Vivim en una societat marcada per la globalització, la digitalització i la hiperconectividad. A més, la intel·ligència artificial fa passes de gegant i el canvi climàtic és una realitat cada vegada més palpable. Tots aquests elements estan canviant el sector assegurador i l’oferta de productes que tindrem a la nostra disposició en els pròxims anys.

En concret, la intel·ligència artificial farà que el negoci evolucioni des de la gestió de sinistres cap a la prevenció de pèrdues i els serveis d’assessorament sobre riscos. I és que el ‘big data’ permetrà que el volum de sinistres es redueixi a una fracció del que és avui.

Els experts indiquen que l’experiència asseguradora, tal com la coneixem, perdrà valor i les assegurances tendiran a convertir-se en una característica més d’un producte o servei prestat per un actor en el qual confiï el consumidor.

Cinc canvis radicals

En aquest context, apuntem les grans tendències que modelaran el sector en els pròxims anys:

1. La crisi de la propietat. Les noves generacions tendeixen a posseir menys coses i recorren més al consum de productes i serveis compartits, la qual cosa exigirà canvis importants en àrees de negoci com les assegurances de cotxe.
2. La revolució de la mobilitat. Ens encaminem cap a sistemes de mobilitat amb vehicles cada vegada més autònoms, connectats i compartits. La mobilitat entesa com un servei que pot involucrar diferents mitjans de transport en cada trajecte farà que les asseguradores hagin de replantejar-se el concepte d’assegurança de vehicle pel de una assegurança de “viatge” el preu del qual s’adaptarà a cada trajecte que realitzem.
3. Auge de la medicina preventiva. En salut es presta especial atenció a conceptes com la medicina preventiva, la farmacogenòmica i l’assistència a distància. Cada vegada disposarem de més eines per a monitorar els nostres cossos i analitzar la nostra salut. Però, amb una societat cada vegada més longeva, no serà suficient amb monitorar-ho i digitalitzar-ho tot. El factor humà continuarà sent un element important.
4. El major pes dels actius intangibles. En l’actualitat, hi ha relativament poques opcions de pòlisses per a actius intangibles que cada vegada cobren més importància per a les empreses, com la propietat intel·lectual, les marques, les xarxes o les dades dels clients. I tots aquests elements són actius fonamentals per a les empreses.
5. Una climatologia extrema. Amb el canvi climàtic, les catàstrofes naturals tendiran a augmentar amb el pas dels anys. Les companyies asseguradores hauran de desenvolupar capacitats per a orientar als seus usuaris sobre com viure de manera sostenible i evitar riscos. En aquest sentit, l’evolució de la tecnologia predictiva serà una gran aliada per a alertar, preparar-se i prendre decisions davant incendis, inundacions i altres desastres naturals.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El sistema financer quàntic (QFS) és un nou desenvolupament tecnològic que promet revolucionar la manera en què interactuem amb els diners, agilitzant i democratitzant la generació de riquesa al mateix temps que assegura la privacitat i la integritat de les dades.

En termes tècnics, la computació quàntica és fonamentalment diferent de la computació tradicional. Mentre que la computació actual fa servir bits, la quàntica utilitza els qubits. Els bits només poden treballar amb resultats binaris, és a dir, a partir de dues possibilitats, 1 o 0, en canvi, els electrons del qubit poden calcular totes les combinacions possibles al mateix temps, el que es coneix com a superposició quàntica. 

Aquest enfocament diferent permet realitzar càlculs molt complexos en minuts o hores, que requeririen mesos o anys amb els ordinadors actuals. Per tant, la computació quàntica té el potencial de resoldre problemes la complexitat dels quals creix de manera exponencial i que els ordinadors clàssics serien incapaços d’abordar. 

En un moment en què es generen immenses quantitats de dades que s’han de processar a gran velocitat, la computació quàntica possibilita la creació de nous algoritmes capaços d’analitzar una gran multitud de dades o d’encriptar i desencriptar informació altament complexa de manera més ràpida. Així doncs, es perfila com una de les tecnologies claus en la profunda transformació que està experimentant l’economia i la societat a través de la indústria 4.0.

Un sistema financer quàntic?

Un sistema financer quàntic (QFS) és un hipotètic sistema financer que utilitzaria tecnologia de la computació quàntica i la criptografia quàntica a través d’una cadena de blocs, per a gestionar transaccions i dades financeres. La banca quàntica podria aportar diversos avantatges sobre els sistemes financers tradicionals, com una major seguretat, temps de processament de transaccions més ràpids i capacitats de gestió de riscos més sofisticades. Un nou concepte tecnològic que revolucionaria la forma en què interactuem amb els diners, oferint una infinitat de noves possibilitats financeres per a empreses i particulars.

Un dels principals avantatges del QFS és que les dades són immutables i no poden ser manipulats per cap actor malintencionat. Això es deu al fet que un QFS emetria un número digital per a cada moneda (dòlar, euro, etc.) que hi hagi en cada compte bancari i la posició física (GPS) de cadascuna d’aquestes monedes es controlarà en temps real. És a dir, sabràs exactament on és, quan s’ha transferit, el número de compte i les dades de qualsevol que hi ha tingut accés. 

A més, una nova xarxa mundial per a la transferència de fons que protegís a totes les parts implicades dins del sistema bancari tindria el potencial de substituir a l’actual sistema SWIFT, controlat pels Estats Units, democratitzant un sistema de transaccions globals que actualment està totalment polititzat.

Criptomonedes i monedes quàntiques

A primera vista podria semblar que un sistema de moneda quàntica seria molt similar a un sistema de criptomonedes: descentralitzat, encriptat, en cadena de blocs, més ràpid, més eficient… A la pràctica, però, són dos conceptes amb diferències bàsiques fonamentals. No es tractaria d’una criptomoneda, sinó d’una moneda digital sostinguda per actius físics, com l’or.

Ambdues es diferencien en el fet que les variacions quàntiques existeixen en forma física, la qual cosa les fa més anàlogues a la moneda fiduciària que a les seves cosines criptogràfiques. Així mateix, només les monedes recolzades per or amb un certificat digital d’or podrien participar en les transaccions d’un QFS. D’aquesta manera s’assignaria un número de sèrie al certificat d’or com a referència a una peça d’or mantinguda en reserva per a recolzar la moneda, actius que determinarien la quantitat de moneda accessible en cada país.

En definitiva, un sistema financer quàntic podria ser part de la solució als problemes que actualment s’enfronta el sistema financer tradicional, adreçant la falta de transparència, la inseguretat de les dades, la corrupció i la volatilitat intrínseca donada per la manca de confiança en el sistema monetari actual. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La taxa d’emancipació se situa a vint-i-nou anys, l’atur juvenil voreja el 30 % i el 90 % de les contractacions són temporals. Aquest és el context en què cada any milers de joves s’han d’emancipar, en situació de risc i sense suport familiar. Tot és encara més complicat si t’emancipes després de ser un menor tutelat.

Són joves que han hagut de marxar de casa en circumstàncies molt diverses o sense pares que se’n puguin fer càrrec, sigui de forma temporal o prolongada en el temps. La càrrega emocional darrere dels menors tutelats els obliga a créixer per avançat i madurar dins d’una societat que els estigmatitza i, en el cas dels estrangers, els discrimina.

La complexitat de la situació s’agreuja quan tot això s’ha de viure durant la infantesa. Garantir la seva protecció i assistència és una tasca primordial a escala social que sovint queda invisibilitzada. No podem posar cares a tots els protagonistes d’aquestes històries, però intentarem aportar dades que ens apropin a la seva realitat, viscuda des de Catalunya. Parlem amb en Josep, pare d’acollida, i amb en Joan Carles Martín, director de serveis de l’ASJTET Girona que gestiona la cooperativa Suara. 

Catalunya, pionera en el programa de suport a extutelats

Les estadístiques del Departament de Drets Socials de la Generalitat comptabilitzen, en data de maig de 2021, 7.590 menors en mesura de protecció, dels quals 334 han arribat aquest mateix any. Catalunya va ser pionera en reconèixer la necessitat de protecció per a joves extutelats i ho reconeix legalment des del 2010. La resta de comunitats autònomes s’hi han sumat en més o menys mesura, però la xarxa que s’ha creat a Catalunya i la seva posició geogràfica segueixen sent un reclam per als menors estrangers que arriben al país.

La Generalitat compta amb una gran xarxa de suport als menors tutelats a través de la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, que s’encarrega de vetllar pels drets dels infants i procurar que se’ls ofereixin oportunitats i qualitat de vida. D’aquí es deriva, entre altres, el CRAE, el Centre Residencial d’Acció Educativa, on són acollits centenars de nens i nenes que no accedeixen a famílies d’acollida.

Un cop finalitza la tutela de l’estat, Catalunya encara els ofereix un altre recurs: l’ASJTET, l’Àrea de Suport a Joves Tutelats i Extutelats que els acompanya, mitjançant una xarxa de recursos concertats a les entitats, en el procés d’emancipació entre els 18 i els 21 anys. Suport professional per a accedir a un habitatge, que pot ser assistit o no; suport acadèmic per a acompanyar-los en la formació, i inserció laboral per a guanyar independència, juntament amb una prestació mínima a la qual poden accedir per a iniciar aquesta nova etapa d’emancipació, sovint forçada pel context. 

Infants a la recerca d’un futur

En el cas del Josep, pare d’acollida d’un nen d’onze anys, el procés d’emancipació encara els queda lluny. L’acollida implica estar amb el menor fins que els pares es recuperin; per tant, res els pot assegurar que arribaran junts als 18 anys. 

Serà el menor qui decideixi, en el seu moment, on vol viure, però sens dubte ells voldran contribuir en el seu creixement: «Ell té molt clar que no vol tornar amb els pares; ens diu que els seus pares no tenen una bona qualitat de vida, i ell vol qualitat de vida. Nosaltres li hem dit que pot venir amb nosaltres i, si vol seguir estudiant, també l’ajudarem». 

Són l’exemple de com acollir pot suposar el naixement d’una segona família que, tot i no ser de sang, aporta a l’infant una atenció afectiva que mai havia tingut. Ell i la seva parella són una família col·laboradora a temps parcial; per tant, només el veuen els caps de setmana i per vacances, tot i que mantenen el contacte entre setmana i sovint fan videotrucades o el van a veure als partits de futbol. 

Ens explica que és suport 100 % emocional, i que gràcies a aquesta experiència el nen va molt millor a l’escola. De fet, el dia de tornar al centre on s’està entre setmana, els pregunta contínuament pels minuts que queden fins a l’hora de marxar i «tornar a la seva crua realitat» que encara l’ha d’acompanyar durant set anys més.

Càrrega emocional a tres bandes

«En aquest món es pot aprendre de dues maneres: des de les coses ben fetes o des de les coses mal fetes. Aquests joves han après a fer bé les coses perquè la pauta era fer-les malament per part dels seus pares». Les paraules d’en Joan Carles descriuen la realitat de molts joves extutelats. Una càrrega emocional a tres bandes per als joves, qui ho pateixen especialment, però també per a les famílies d’acollida i els professionals socials que es dediquen a ajudar-los i intentar facilitar-los les coses.

Es troben que les experiències vitals que arrosseguen solen ser especialment dures en els autòctons. Famílies desestructurades, poca qualitat de vida, pares sense interès per donar una vida digna als fills, abusos i violacions, i tantes altres circumstàncies que fan que, per a alguns joves, accedir al servei de tutela sigui una oportunitat per a progressar, i potser l’única. Altres, tot i no ser la majoria, esperaran amb ganes els divuit anys per a tornar amb els pares.

Una emancipació marcada per l’estigma social 

Ho pateixen els autòctons i s’agreuja en el cas dels estrangers. La dificultat de la inserció social per als extutelats se suma a les circumstàncies personals i a la càrrega emocional que la majoria arrosseguen. «La característica comuna que tenen tots és que a casa no han estat protegits o estimats», ens explica en Joan Carles. Una realitat sovint massa complexa per a viure-la sense acompanyament familiar, i on el suport que es realitza des de l’ASJTET i des d’entitats com Suara esdevé vital.

Per sort, la xarxa d’acompanyament és àmplia a Catalunya, però la demanda ho és més. L’arribada massiva de joves estrangers en els darrers anys ha saturat el sistema i ha comportat que molts autòctons no siguin tutelats si no es troben en una situació molt precària. Per a tots ells, la inserció social és clau perquè es puguin adaptar a la societat: «Aquesta és la roda que s’hauria de trencar en un bon estat de benestar, procurar que els fills de la gent que ha estat tutelada no siguin també tutelats». Una tasca social d’integració que sovint queda tacada pel racisme i que ha portat les seves vides a ser objecte de campanyes polítiques.

El racisme, la dificultat afegida per als joves immigrants

A Catalunya, els menors que han fet procés migratori són actualment 1.353, un 95,9 % dels quals són nois, i el 60,7 % tenen disset anys, és a dir, que voregen l’edat d’emancipació. Tutelar aquests menors estrangers significa que els pares renuncien al seu fill.

Després d’anys d’experiència, en Joan Carles remarca que «no te’n vas del teu país, de casa teva, en pastera o sota un camió ni vens a un lloc on estàs sol perquè sí». Molts persegueixen el somni europeu que els ofereix una oportunitat fora del seu poble, on ja tenen el destí marcat. Altres ho fan per encàrrec familiar d’anar a treballar i enviar diners. Diferents motius que descriuen una dura realitat: milers de menors d’edat arrisquen la vida a la recerca d’un futur.

Explica que des de Suara es troben cada dia amb dificultats perquè els joves estrangers accedeixin a feines o habitatges, tot i tenir ingressos, parlar l’idioma i estudiar. «Necessitem una societat amb memòria. Molts dels nostres avis van desplaçar-se per a sobreviure en sortir de la postguerra; no sé si estem tornant el que devem. Però no perdem l’esperança, nosaltres estem allà i continuarem treballant. És un treball d’arquitectura, d’anar col·locant les coses una a una perquè ells es puguin anar aguantant i puguin tirar endavant».

Unir esforços per a oferir-los una vida digna 

Comenta en Josep, des de la seva experiència, que l’acollida i tot el que envolta els menors tutelats no només és un tema invisibilitzat sinó que, quan se’n parla, s’opta més per la morbositat de la situació que pel suport i l’atenció que realment es mereix la situació. «Hi ha molts nens que no troben famílies i, per sort, nosaltres en el nostre entorn som un aparador. Es coneix l’adopció, però no l’acollida». 

El treball psicològic per a uns i altres és dur, però la recompensa és encara més gran, i en això coincideixen tots els testimonis. Al cap i a la fi, d’això tracta la vida: d’aportar, d’acceptar debilitats, de sumar fortaleses i que cadascú posi el seu granet de sorra per construir una societat lliure i justa on tothom tingui un lloc i, sobretot, una oportunitat, independentment de l’origen o el que hagi viscut.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

La indústria de l’automoció europea es troba en un moment crític a conseqüència dels alts costos de producció, la pèrdua de competitivitat en vers les marques xineses i de les polèmiques exigències legislatives de la UE. El nou reglament europeu antiemissions que entra en vigor el gener de 2025 pretén avivar unes vendes de cotxes elèctrics estancades i vindrà acompanyat de multes multimilionàries que poden acabar d’enfonsar uns dels pilars de la indústria europea.

La Unió Europea obre el 2025 amb la posada en marxa de la normativa CAFE (per les sigles en anglès, Clean Air for Europe) que obliga que la mitjana d’emissions de CO₂ en els vehicles de cada fabricant es redueixi en un 15 % en comparació amb els nivells del 2021. Entre 2030 i 2034, s’exigirà una reducció del 55% de les emissions dels turismes nous i del 50% en cas de furgonetes.

La normativa CAFE es va aprovar en 2019 i preveu un pla de reducció gradual de les emissions dels vehicles nous comercialitzats a la Unió Europea amb l’objectiu de prohibir les vendes de vehicles de combustió de gasolina, dièsel i híbrids a partir del 2035.

Fins ara, aquest topall estava en 115,1 g/km i des del gener 2025 es reduirà fins a 93,6 g/km. A més, les marques s’enfronten a una multa de 95 euros per cada gram que superi aquest límit, multiplicat pel nombre de cotxes venuts.

La indústria de l’automòbil europea entre l’espasa i la paret

L’Associació Europea de Fabricants d’Automòbils (ACEA, per les seves sigles en anglès) fa temps que adverteix que la indústria de l’automòbil europea probablement no serà capaç de complir el reglament i que pot arribar a pagar fins a 16.000 milions d’euros en multes, xifra que amenaçaria la viabilitat de tota la indústria automobilística europea. 

Segons declaracions fetes per la patronal a Europa Press, les vendes de vehicles elèctrics a Europa estan estancades sobre el 13% de la quota de mercat, 10 punts percentuals menys per sota del que haurien d’estar: “Una bretxa massa gran per a tancar-la a temps”.

Els fabricants de cotxes adverteixen que l’adopció massiva del vehicle elèctric, necessària per complir aquestes normatives, no està avançant al ritme esperat. Això es deu a factors com l’elevat preu dels vehicles elèctrics, la manca d’infraestructures de càrrega adequades i les reticències dels consumidors.

En aquest context, es crea una paradoxa segons la qual els fabricants es poden veure obligats a aturar la producció i vendes de cotxes de combustió per compensar la manca de vendes de cotxes elèctrics a fi d’evitar les multes multimilionàries. Tanmateix, afectant encara més la poca rendibilitat de les marques i agreujant les reduccions de plantilla i el tancament de fàbriques.

Les grans marques europees parlen de “potencials danys irreversibles” si no es redueixen les exigències mediambientals i ja fa mesos que estan anunciant retallades de producció, tancaments de fàbriques i un replantejament del seu objectiu de convertir-se en fabricants de vehicles purament elèctrics abans del final d’aquesta dècada.

El repte xinès i la competitivitat en risc 

La competència del sector automobilístic de la Xina està erosionant la quota de mercat de la indústria de l’automòbil europea. Els costos de producció a Europa, incloent-hi salaris elevats i preus energètics disparats gràcies al gol en pròpia porta que han significat les sancions contra Rússia, fan que els fabricants europeus tinguin desavantatges respecte als seus competidors xinesos. Aquests últims, amb el suport d’una cadena de subministrament més eficient i subsidis governamentals substancials, estan expandint ràpidament la seva presència al mercat global.

La Unió Europea (UE) ha reconegut aquest desafiament i està intentant respondre amb polítiques de proteccionisme econòmic, però de rebot, també està castigant als fabricants de cotxes europeus que han deslocalitzat la seva producció a la Xina.

Per la seva part, alguns països europeus com França, Itàlia i Romania han intentat sense èxit pressionar a Brussel·les per a retardar l’aplicació de la normativa o de les multes. No obstant això, tenint en compte que el sector de l’automòbil representa el 7% del PIB de la UE i el 6,1% de l’ocupació, amb 13,8 milions de llocs de treball directes o indirectes, no es pot descartar que la Comissió Europea proposi possibles canvis a aquest reglament davant el Parlament Europeu després de redactar el seu informe avaluant l’execució de la nova normativa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’escenari geopolític afavoreix el negoci dels americans, que han passat a ser el principal proveïdor de l’estat espanyol i de la resta de la Unió Europea. El gener de 2022 el principal proveïdor europeu era Rússia, amb un 31% de les importacions.

Quan parlem de petroli tendim a pensar en Rússia, els països àrabs i Veneçuela. Però la veritat és que, d’uns anys ençà, els Estats Units han passat d’importador net de petroli a ser el màxim exportador mundial de cru. Els americans asseguren que estan produint 13 milions de barrils al dia, per damunt dels 10 milions de barrils que es calcula que produeix l’Aràbia Saudita i dels 9,5 milions que produeix Rússia.

Espanya tampoc està exempta d’aquesta tendència. Segons ha revelat recentment la Corporación de Rerservas Estratégicas de Productos Petrolíferos, Estats Units ja és el principal proveïdor de petroli de l’estat espanyol, amb 8,7 milions de tones de cru, més d’un 31% que l’any 2022. L’entrada d’Estats Units en la producció petrolífera ha estat fulgurant, ja que el 2015 a Espanya no s’hi importava ni un sol barril americà. 

El context geopolític ideal

El petroli és, tothom ho sap, clau per al funcionament de les economies occidentals. A més, el fet que sigui finit i la pressió ambiental per deixar d’utilitzar-lo provoquen un efecte paradoxal: n’augmenta la producció i els preus continuen alts. Els americans semblen tenir pressa per vendre les seves reserves de petroli abans que s’imposi una alternativa més neta. Però, a més, el petroli és indubtablement la millor manera de mantenir la utilització del dòlar en les transaccions internacionals i de corregir la deficitària balança comercial d’Estats Units.

La fal·lera petrolífera d’Estats Units extraient petroli WTI (West Texas Intermediate, és a dir petroli de Texas i Oklahoma) coincideix en el temps amb les sancions a Rússia. Sancions que també dificulten el trànsit marítim d’altres productors com Nigèria, que fins ara era el principal proveïdor espanyol.

La dependència europea

Els americans han aconseguit, doncs, col·locar-se com a principals proveïdors de petroli i gas d’Europa, desbancant Rússia. Fins al gener de 2022, Rússia proporcionava el 31% del petroli que necessitava la Unió Europea. Tot i les sancions això no ha suposat un greu problema per a Rússia, que manté el seu ritme de producció en 9,5 milions de barrils però venent-los a l’Índia i la Xina.

Tot plegat té l’efecte indesitjat, o calculat, de convertir la Unió Europea en dependent del petroli i el gas d’Estats Units. Es tracta d’una situació de fragilitat en un assumpte estratègic per a la indústria i la població europees: l’accés a l’energia. Mentre la revolució energètica continua avançant, sempre més a poc a poc del necessari, els Estats Units han aconseguit lligar curt l’excel·lent client europeu. Els competidors en producció petrolífera dels americans cauen en desgràcia o són assenyalats com a malvats o responsables del canvi climàtic. Al mateix temps, silentment i en temps rècord, Estats Units ja és el líder mundial en exportació d’hidrocarburs. És ineludible la sensació que en geopolítica i economia les casualitats no existeixen.

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: Or Patrimoni.