SWIFT: ús i abús d’una combinació alfanumèrica

El conflicte a Ucraïna és l’últim exemple que ha posat de manifest la creixent importància de les sancions econòmiques com a instruments de coacció en les relacions geopolítiques internacionals. Analitzem com el SWIFT, un protocol de comunicació entre bancs, ha esdevingut una arma estratègica d’Occident.

L’origen de les telecomunicacions entre les xarxes bancàries globals es remunta a mitjan segle XIX, quan el recentment desenvolupat telègraf elèctric va permetre unes comunicacions més àgils entre mercats borsaris. El telègraf establia un sistema de negociació continu, de quasi temps real, que reduïa les diferències entre els preus dels valors de mercats separats per grans distàncies geogràfiques.

L’any 1872, la Western Union va fer servir la seva xarxa telegràfica existent per llançar el primer servei de transferències electròniques que va ser àmpliament emprat. Un remitent pagava diners a una oficina telegràfica, i l’operador transmetia un missatge per permetre la transferència de diners a una altra oficina, que mitjançant contrasenyes i llibres de codis era verificada perquè els fons fossin lliurats a un destinatari.

A principis del segle XX el telègraf va ser lentament substituït per les màquines de teletip o tèlex, un sistema desenvolupat per Alemanya que aprofitava les línies telegràfiques i permetia als usuaris escriure un missatge en algun lloc i imprimir-lo en l’altre costat del món. Tot i que tèlex va proporcionar al sector bancari una plataforma bàsica per als negocis, i un mitjà operatiu a través del qual podien començar a expandir-se, la necessitat d’assegurar-se que els missatges fossin segurs i precisos afegia molta complexitat al sistema, que aviat es va veure incapaç d’assumir la pressió d’un món financer cada cop més globalitzat.

A mesura que l’increment de transaccions va fer evident que els límits d’aquest sistema de comunicació suposaven una restricció per a l’expansió del negoci bancari, els bancs, especialment els europeus, van decidir explorar altres opcions. Una decisió esperonada per un subsidiari del banc americà, el First National City Bank (FNCB), que volia obligar els altres bancs a fer servir el seu sistema de tèlex patentat. Un ultimàtum que va horroritzar els bancs europeus, que veien com es passava d’un sistema basat en la cooperació entre rivals a un monopoli a les mans del soci americà.

Els bancs de 15 països van crear una empresa privada, SWIFT, les sigles en anglès de Society for Worldwide Interbank Telecommunication o Societat per a les Comunicacions Interbancàries i Financeres Mundials, amb seu a Brussel·les, i dirigida com una empresa cooperativa global. SWIFT va simplificar els procediments i minimitzar els errors fent servir un format estandarditzat de missatgeria que va ser adoptat globalment.

Xarxes de comunicació i la coerció estatal

L’estira-i-arronsa entre el nou i Vell Continent pel control d’un sistema global de comunicacions interbancàries va posar de manifest un fenomen que ja s’havia vist amb l’aparició del telègraf durant l’època colonial. Mentre que aquests sistemes de comunicació no es van crear pensant en la geopolítica, era inevitable que els grans actors de l’economia global els utilitzessin com a eines per controlar, espiar i castigar altres estats que competeixen pels mateixos interessos.

Un fet que no deixa de ser irònic en el cas de SWIFT, creat per Europa per mantenir la seva sobirania respecte dels Estats Units, però que finalment ha estat incapaç de resistir-se a obeir les ordres de Washington, fins i tot quan van en contra d’interessos europeus, com va passar quan el president Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran.

Els politòlegs Henry Farrell i Abraham Newman ho defineixen com a interdependència armada, “weaponized interdependence”. Pel que fa al SWIFT, expliquen: “En aquest món, les xarxes que permeten la interdependència global ja no serveixen com a mitjans neutrals de transmissió d’informació o diners. Per contra, s’estan convertint en les eines de projecció de poder dels grans estats”.

L’ús de sancions per part del govern americà, contra enemics i aliats, purament per interessos econòmics i geopolítics, no va començar amb l’administració del president Donald Trump, però és cert que Trump va fer una expansió sense precedents de les mesures econòmiques punitives per promoure l’agenda de la seva administració. Un abús d’una posició de privilegi que inicialment dona bons resultats, però que és contraproduent a llarg termini quan altres estats qüestionen les aliances amb els Estats Units, i busquen alternatives a les eines monetàries lligades al poder hegemònic d’aquest país.

Sistemes alternatius i les criptomonedes

Les últimes sancions econòmiques a Rússia, i l’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT, segueixen la mateixa tendència dels últims anys, i no fan més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia, i fins i tot la Unió Europea, per buscar sistemes alternatius que puguin blindar les seves economies. Una nova sacsejada del sistema que podria desencadenar una reacció de canvi en cadena.

El 2017, Rússia va posar en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT, i el 2015, la Xina va llançar un sistema semblant anomenat The Cross-Border Interbank Payment System (CIPS). Dos sistemes alternatius que encara queden lluny de poder substituir totalment al SWIFT, però que si més no ajuden a reduir l’efectivitat de les possibles sancions imposades a bancs d’aquests dos països per deixar-los fora del protocol de comunicació interbancària establert pels bancs occidentals.

Per altra banda, la revolució de les criptomonedes basades en les cadenes de blocs són una altra eina que països com Corea del Nord i l’Iran ja han utilitzat per eludir sancions econòmiques, i l’exclusió dels seus bancs de l’ecosistema del SWIFT. El ruble digital és només una de les diverses eines digitals mitjançant les quals el govern rus pot impulsar el comerç bilateral amb països aliats, tal com ja ha fet la Xina amb el iuan digital.

Això no obstant, és indubtable que l’ús de sancions econòmiques tindran un impacte significatiu en l’economia de Rússia, i encara menys en la de la Unió Europea. Tanmateix, també és evident que l’abús d’aquesta eina de persuasió o càstig n’està minvant l’efectivitat i promovent la creació de sistemes alternatius, que en última instància són inevitables en un escenari geopolític global multipolar, que ja no es conforma a estar sotmès a les imposicions i interessos d’un sol país.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la «Unión de Armas», pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Escull bé les teves paraules perquè seran determinants en el teu estat d’ànim, en les teves relacions i, fins i tot, en la teva felicitat. Tots portem pors, inseguretats i negativitat a dins, i el llenguatge té el poder de transformar això a favor nostre.

El llenguatge és un element comunitari més, i potser el més poderós. És a partir de discursos que votem a un partit polític o altre, o que un equip de futbol surt més o menys motivat al camp. Des que naixem aprenem a través del llenguatge, sigui parlat, escrit o a través de símbols. I són aquestes paraules, que la comunitat dota de significat, les que descriuen el món que ens envolta, i a nosaltres mateixos.

Construir una comunitat a través del llenguatge

«La paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta». Així ho descrivia el filòsof Michel de Montaigne. El llenguatge que compartim ens fa formar part d’una comunitat, sigui de forma genèrica a través de l’idioma o de forma personalitzada a través d’un argot o paraules que només s’utilitzen a la nostra zona. 

Com més ric és el vocabulari, més facilitat tindrà la societat per a descriure l’entorn i tot el que hi passa. En gallec, per exemple, existeixen més de 70 paraules per a descriure la pluja. Gràcies a això, aquesta comunitat tindrà més coneixement en aquest àmbit pel simple fet que la seva llengua té la capacitat de descriure-ho. Paraula a paraula construïm l’entorn i el nostre present, però també ens construïm a nosaltres mateixos.

El poder del llenguatge positiu

Tal com deia el filòsof mexicà Octavio Paz, estem fets de paraules i aquestes són la nostra única realitat. Per tant, la forma en què parlem descriurà aquesta realitat, i podem fer-ho de forma positiva o negativa.

Luis Castellanos és un dels referents mundials en llenguatge positiu. L’escriptor i filòsof ha constatat, després d’anys d’estudi, que el llenguatge positiu influeix directament en la nostra felicitat. Les paraules que escollim per a descriure com ens sentim, com ens veiem, o les que utilitzem per a relacionar-nos condicionen la nostra vida. 

Defensa que totes les paraules, positives o negatives, tenen una càrrega emocional. Per a fer-nos una idea, teoritza que, si a l’hora de relacionar-nos utilitzem una paraula negativa, n’hem d’aportar cinc de positives per a contrarestar i guanyar-nos la relació una altra vegada. Aquest és l’impacte de la negativitat en les paraules.

Construir la felicitat paraula a paraula

Accions tan senzilles com canviar les paraules que utilitzem en el nostre dia a dia poden tenir un gran impacte en el nostre estat d’ànim i comportament. Us en deixem alguns exemples:

• Difícil/repte: canviar «és difícil» per «és un repte» és suficient per a transformar la informació que donem al cervell. En comptes de tancar-nos les portes al resultat positiu, destaquem que treballarem per a aconseguir-ho.
• He de fer / vull fer: ens ajudarà a evitar la sensació negativa d’obligatorietat.
• M’agradaria fer… però: tot allò que ve després del «però» és on es concentrarà la nostra atenció. Canviem-ho per un «tot i que», per exemple: «m’agradaria muntar el meu negoci tot i que em fa respecte». Aquest respecte no és un impediment sinó un repte més.
• A poc a poc / pas a pas: per a molts, «a poc a poc» no té una connotació negativa, però és cert que expressa lentitud i pobresa. Canviar-ho per «pas a pas» implica moviment i assolir objectius, encara que siguin petits.
• Eliminar el NO del nostre vocabulari: quan expressem un «sí» obrim tot un món de possibilitats que el «no» tanca. Eliminar el «no» eliminarà, també, moltes frustracions.
• Adjectius: quan descrivim l’entorn o les persones, prioritzem sempre els comentaris positius. Veure el món amb optimisme és la millor descàrrega de serotonina per al teu cos.

Tot i que al principi és un exercici frustrant, ja que no ens surt de forma natural, aquesta pràctica de transformar el llenguatge cap a un relat més conscient i positiu pot canviar-nos la vida. Aquest és el gran poder del llenguatge. I tu, t’animes a provar-ho?

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

La confiança és l’ingredient fonamental de l’economia moderna. Sense ella, els mercats tendeixen a desplomar-se com un castell de naips. Des d’11Onze, repassem 11 moments de la història en què la histèria s’ha apoderat dels inversors i l’economia ha pagat les conseqüències.

Ja en l’Edat Antiga es poden trobar els primers capítols de pànic financer. Tot i això, ha estat amb el desenvolupament del capitalisme i els sistemes financers moderns quan s’han multiplicat els episodis d’histèria col·lectiva, ja que la confiança ha guanyat pes com la pedra angular de tot l’entramat econòmic.

La realitat de l’economia productiva no canvia radicalment d’un dia per a un altre. No es poden construir ni destruir moltes fàbriques en un breu espai de temps, però un succés puntual pot alterar completament la percepció dels inversors i desencadenar una crisi de grans proporcions.

Mentre tothom vol comprar, els preus no deixen de pujar i l’economia sembla gaudir d’una salut de ferro, però quan, per alguna raó, s’imposa la febre venedora, l’efecte bola de neu pot arrasar qualsevol estructura econòmica. Aquí tens alguns dels moments més paradigmàtics de pànic financer dels últims segles.

Febre de les tulipes

Les tulipes es van fer molt populars als Països Baixos entre finals del segle XVI i principis del XVII. Com són flors de temporada, es va crear un mercat de futurs i l’especulació va fer que els preus es disparessin entre 1636 i 1637, en la considerada com a primera bombolla econòmica de la història capitalista. Al final la bombolla va esclatar, va provocar la ruïna de molts inversors i gairebé va provocar el col·lapse de l’economia holandesa. En el segle següent el fenomen de les bombolles es va reproduir al Regne Unit amb la Companyia de les Mars del Sud i a França amb la Companyia del Mississipí.

Crisi de crèdit de 1772

L’optimisme per la marxa de l’Imperi Britànic va provocar una ràpida expansió del crèdit al Regne Unit. L’eufòria va arribar a un abrupte final el 8 de juny de 1772, quan un banc es va enfonsar a causa de les pèrdues en les seves inversions i un dels seus socis va fugir a França. La notícia es va difondre ràpidament i va desencadenar el pànic bancari a Anglaterra, amb llargues cues als bancs per exigir la retirada dels seus diners. La crisi es va estendre ràpidament a altres parts d’Europa i les colònies britàniques d’Amèrica. Les posteriors dificultats per les quals va travessar la Companyia de les Índies Orientals a causa de l’escassetat d’efectiu va portar al govern britànic a aprovar l’any següent una llei que li concedia el monopoli de la venda de te a Amèrica del Nord. Les protestes acabarien per provocar la independència dels Estats Units.

Pànic de 1873

Va ser el causant de la primera «Gran Depressió», una denominació que després es va associar a la crisi dels anys trenta del segle XX als Estats Units. A Europa, al col·lapse de la Borsa de Viena li van seguir les fallides de diversos bancs a Àustria i Alemanya. Als Estats Units, l’enfonsament de diverses entitats bancàries va provocar que la Borsa de Nova York interrompés les seves operacions per primera vegada en la seva història. Diversos països a un costat i un altre de l’Atlàntic van patir un prolongat estancament econòmic. La desmonetizació de la plata a Alemanya i als Estats Units, l’augment de les inversions especulatives, la inflació i la Guerra Franco-Prussiana van ser algunes de les causes del desastre.

Recessió de 1914

A mesura que la Primera Guerra Mundial semblava cada vegada més inevitable, l’afany venedor en els mercats globals va anar augmentant. Al final, es va desencadenar el pànic entre els inversors, que tractaven de desfer-se d’accions i bons per acumular or. El mercat borsari dels Estats Units i la Borsa de Londres van haver de tancar el 31 de juliol i no van reobrir fins a diversos mesos després. La crisi es va contagiar a desenes de països i la majoria de borses del món també van haver de tancar en els següents dies i setmanes.

Crac de 1929

Els bojos anys vint van portar al crac de Wall Street l’any 1929 i la Gran Depressió que va venir a continuació. La bonança econòmica havia estimulat l’especulació en la borsa, moltes vegades gràcies a préstecs que es concedien alegrement. Només en les primeres setmanes d’octubre d’aquest any les cotitzacions borsàries van arribar a pujar un 300%. Però el 24 d’octubre, en el que es coneix com el Dijous Negre, la Borsa de Nova York va patir la pitjor devallada de la seva història. Milers d’inversors ho van perdre tot de la nit al dia i el pànic es va generalitzar. Al final, la crisi va travessar fronteres i va provocar una depressió econòmica mundial. Només als Estats Units uns 15 milions de persones es van quedar sense feina en els anys següents.

Crisi del petroli de 1973

L’enviament d’armes a Israel durant la Quarta Guerra Àrab-Israeliana va provocar l’embargament de petroli als Estats Units i els seus aliats per part de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), integrada majoritàriament per països àrabs. Això va donar lloc a un període d’estagflació en les economies occidentals, caracteritzat per una elevada inflació a causa del repunt dels preus del petroli i l’estancament econòmic. Al Regne Unit es va arribar a racionar el subministrament elèctric.

Dilluns Negre de 1987

Després de cinc anys de febre alcista en les Borses, el 19 d’octubre de 1987 els mercats de valors de tot el món es van enfonsar en un breu espai de temps. La devallada es va iniciar a Hong Kong i la histèria financera es va propagar cap a l’oest a mesura que les Borses europees i nord-americanes anaven obrint. L’índex Dow Jones va perdre més d’un 22% en aquesta jornada. Les turbulències dels següents dies van fer que els descensos en molts mercats borsaris superessin el 20% i a Nova Zelanda es va arribar al 60%.

Crisi asiàtica de 1997

La crisi es va iniciar a Tailàndia i es va estendre ràpidament a altres països com Indonèsia, Malàisia, Singapur, Hong Kong i Corea del Sud. Els fluxos de capital especulatiu davant l’elevat creixement dels anomenats “tigres asiàtics” havia generat un excés de deute en les economies d’aquests països. El fet que el govern tailandès es veiés obligat a abandonar el tipus de canvi fix enfront del dòlar nord-americà al juliol de 1997 va desencadenar una onada de pànic en els mercats financers asiàtics i el retorn de milers de milions de dòlars d’inversió estrangera. El Fons Monetari Internacional va haver de sortir al rescat de les economies més afectades per evitar impagaments.

Bombolla de les ‘puntcom’

Algú es recorda de Terra? Va sortir a Borsa el 17 de novembre de 1999 i el primer dia es va revaloritzar un 184%. Després de revaloritzar-se més d’un 1.000% en un trimestre a principis de l’any 2000, el valor de les accions es va desplomar en la Setmana Santa d’aquell any. Tres anys després, Telefónica va acabar recomprant les accions a menys de la meitat del preu al qual van sortir inicialment. Va ser una de les nombroses empreses ‘puntcom’ que, amb l’eclosió d’Internet a finals dels noranta, van veure com se sobredimensionava el seu valor. Es calcula que només en l’Estat espanyol entre 1999 i 2000 es van llançar més de mil empreses el model de negoci de les quals girava entorn d’Internet. Després de l’esclat de la bombolla l’any 2000, molt poques ‘puntcom’ van acabar sobrevivint.

Crisi financera de 2008-2009

El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en fallida. Va ser la constatació d’una situació insostenible que va fer que els mercats immobiliari i financer es desplomessin, també al nostre país. Fins llavors, els bancs d’Estats Units havien estat concedint préstecs a clients de dubtosa solvència i els havien reempaquetat com a productes financers “segurs” que es venien a institucions financeres de tot el món. Mentrestant, aquí vivíem la nostra particular bombolla immobiliària, que semblava no tenir sostre. La festa va acabar amb la crisi financera més greu des de la Gran Depressió i una factura milionària per als contribuents, que van haver de salvar al sector bancari.

Pandèmia de COVID-19

L’aparició de la COVID-19 va inocular la por en els mercats de tot el món en els primers mesos de 2020. El que inicialment semblava ser un problema estrictament xinès, es va convertir en poques setmanes en un malson global, que incloïa dues crisis interdependents: una sanitària i una altra econòmica. En menys d’un any van morir milions de persones i el PIB mundial va caure gairebé un 6%, segons les dades del Banc Mundial.

Tots aquests exemples ens mostren com l’eufòria o el pànic poden condicionar la visió de la realitat econòmica. La història està plena de bombolles i cants de sirena que s’han d’evitar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En aquests moments, més que mai, cal apostar pels productes de proximitat, perquè es pugui continuar la tasca que desenvolupen 8000 viticultors i els 800 cellers que hi ha a Catalunya. Cellers que, amb el confinament i el tancament de restaurants i bars i l’aturada de l’exportació, estan tenint dificultats per arribar a les seves vendes estimades i fer front a les despeses d’estructura

La cultura, la tradició i el paisatge del vi formen part de la història de Catalunya. El nostre país compta amb 12 denominacions d’origen que avalen la qualitat dels nostres vins: Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla del Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. En cada una d’aquestes zones, la geografia, el clima i les varietats de raïm fan que els vins elaborats a Catalunya siguin diversos entre ells, però amb un denominador comú: productes de qualitat gràcies a la dedicació i l’afany de superació dels productors i elaboradors.

• Catalunya, bressol de la viticultura 

CEVIPE (Centre Vinícola del Penedès) és una empresa cooperativa de segon grau que integra 16 cooperatives vinícoles arrelades al territori de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf, el Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà. La seva missió és oferir recursos tècnics i humans per a millorar la renda econòmica dels viticultors i, per tant, orienten els seus objectius en un procés de millora continua, des de la qualitat del cultiu de la vinya fins a l’elaboració i comercialització dels vins i caves. El compromís amb el territori és un actiu exclusiu, emparant els seus productes sota el distintiu de qualitat de les diferents Denominacions d’Origen de Catalunya i de la Denominació d’Origen Cava.

L’entitat va néixer l’any 1985, quan les cinc cooperatives del Baix Penedès Albinyana, Bellvei, Llorenç, Calafell i Vendrell van fundar la cooperativa de segon grau amb la finalitat de facilitar els processos d’innovació i modernització, al mateix temps que reduïen costos i s’assolia una concentració en el volum d’oferta en el mercat del cava. El bon funcionament i l’augment de la demanda d’aquests vins va propiciar el procés d’integració de més cooperatives al grup. 

Gràcies a la unió d’aquestes cooperatives es va poder invertir en equips de refrigeració per fermentar el most a temperatura controlada, un sistema que es començava a estendre a altres punts d’Europa i que a Catalunya encara era residual. El sistema d’elaboració tradicional quedava enrere i començava una nova era pel que fa a la qualitat del vi. El mercat demanava vins afruitats i de gust agradable, i això només es podia aconseguir fermentant els mostos a baixa temperatura, per evitar la vaporització de les aromes. En aquests vins, la demanda ja era molt superior i seguia creixent.

• De Catalunya a Europa: els vins catalans s’obren camí

L’incentiu econòmic, juntament amb la visió de futur dels dirigents de CEVIPE, va facilitar la posada en marxa d’un sistema productiu modern i de qualitat que va afavorir la conquesta dels mercats i, com a conseqüència, l’increment de clients. Això va motivar el procés d’integració de més cooperatives al grup, i va suposar un important esforç econòmic en el sector cooperatiu d’aquesta regió que va veure imprescindible modernitzar els seus cellers per obtenir el vi base que demanaven les empreses comercialitzadores del sector.

A finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, CEVIPE va començar a obrir-se a Europa per donar a conèixer els seus vins, principalment a Alemanya, França i Luxemburg. Actualment, el volum d’exportació està al voltant d’un 20%. L’obertura a Europa va professionalitzar i ampliar els punts de mira de la cooperativa, que juga un paper primordial en l’equilibri de l’oferta i la demanda en benefici del manteniment de les explotacions vinícoles de la zona.

CEVIPE té més de 2.200 socis viticultors, aquests cultiven més de 6.200 hectàrees, amb una producció mitjana de 55 milions de quilos cada any i una facturació mitjana de 30 milions d’euros anuals. Estan presents a 5 Denominacions d’Origen diferents.

A més de les seves 3 agrobotigues situades al poble del Vendrell i a L’Arboç, compten amb una pàgina web des d’on es pot comprar còmodament des de qualsevol punt amb connexió a internet i, fins i tot, demanar encàrrecs a domicili.

• Un Sant Jordi marcat pel vi

A Catalunya hi ha 62 cooperatives vitivinícoles que elaboren el 50% del vi català i aglutinen més de la meitat dels viticultors. La Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) va dur a terme un concurs el dia de Sant Jordi de l’any passat, en plena pandèmia, on demanaven als participants “Amb quin llibre i vi de cooperativa celebraràs Sant Jordi?”, una iniciativa molt celebrada des de casa sota el hastag #santjordiacasa que impulsava, de forma divertida, una nova manera de celebrar la diada a través del vi. El guanyador va ser Jaume Rojals, amb una publicació a Facebook, que recomanava el vi “Llàgrimes de Tardor” de la cooperativa Sant Josep Wines, de Bot, i el llibre “L’Església del Mar”, va ser escollit mitjançant un sorteig aleatori en línia entre tots els participants.

El resultat: els usuaris van recomanar més de 50 vins cooperatius i, a través dels perfils de Twitter i Facebook de la FCAC, es van rebre nombroses publicacions de consumidors recomanant llibres, juntament amb aquests 50 vins d’arreu del territori. Les cooperatives que van ser més representades van ser Cellers Domenys, Celler Batea, Celler Cooperatiu de Gandesa, Empordàlia i Sant Josep Wines. També se’n van recomanar vins del Celler Cooperatiu de Garriguella, Vinícola del Priorat, Cooperativa de Bràfim, Covides, Celler Cooperatiu d’Espolla, Cooperativa Falset Marçà, Vinícola de Sarral, Cooperativa Agrícola de Corbera d’Ebre, Cooperativa de Salomó o Cooperativa d’Ulldemolins, entre d’altres.

A les portes d’un nou Sant Jordi, i amb l’esperança de poder-ho celebrar al carrer com era tradició, el sector del vi obre una nova possibilitat a la ciutadania tot demostrant que, encara que ens quedem a casa, si ho fem en companyia d’un bon vi de proximitat, la celebració serà doble. Així doncs, tant si s’omplen els carrers de roses i llibres com si no, amb quin vi cooperatiu celebraràs Sant Jordi aquest any?

Tots n’hem sigut víctimes i, fins i tot, hi contribuïm sense adonar-nos-en. La desinformació, entesa com aquella informació manipulada que es difon amb intenció d’enganyar, és un fenomen tan antic com la comunicació. Combatre les anomenades ‘fake news’ està a l’abast de cadascú de nosaltres.

“La desinformació té una part de falsedat i una part de discurs de l’odi. Per combatre-la ens cal treballar el respecte per l’opinió dels altres, l’empatia, l’ètica i la conversa”. Nereida Carrillo, periodista i impulsora de Learn to Check, adverteix de la raó principal de la desinformació: l’engany. Interessos, poder i informació es barregen en un context social i tecnològic que fa que qualsevol d’aquests continguts es viralitzi i circuli per tot el món en qüestió de segons. La veracitat de la informació traspassa els rols dels periodistes i queda en mans de l’usuari.

La desinformació ha augmentat significativament els darrers anys a causa de les noves tecnologies, que permeten una circulació de la informació més ràpida i global. Però no només les xarxes socials en són altaveus: també ho són els grans mitjans de comunicació, encara que sovint els costi d’admetre-ho. Perquè el fenomen de la desinformació és tan antic com ho és la comunicació i la voluntat del poder hegemònic d’imposar el seu relat. A més, qualsevol informació, ens explica Carrillo, sempre parteix del prisma que aporta l’autor: “La informació objectiva no existeix, sempre hi ha un relat dels fets i expliquem què passa al món a través dels nostres filtres culturals, de gènere o d’edat”, raona.

Convèncer amb arguments

El Col·legi de Periodistes de Catalunya descriu en el primer article del Codi Deontològic que cal informar de manera acurada i precisa. Deixant la recerca de la veritat per a la filosofia, tant en periodisme com en els continguts que es creen i difonen per xarxes el que es persegueix és l’honestedat i la veracitat. La informació ha de ser plural, no ha de confondre, ha d’anar orientada a informar i cal contrastar les fonts per evitar manipulacions. 

Si més no, en tot això és el que ens hauríem de fixar a l’hora de verificar la informació. Un dels objectius ambiciosos de Learn to Check és que qualsevol persona sigui capaç de contrastar la informació que li arribi. Per això només hi ha un camí: la formació en eines i en esperit crític. Gràcies als coneixements que la seva plataforma comparteix en obert, qualsevol pot verificar, sense dependre de mediadors. Una manera d’empoderar la ciutadania aconseguir, entre tots, frenar la desinformació en el que s’anomena verificació distribuïda. La doctora en comunicació també adverteix que a les xarxes ens hem acostumat a defensar la nostra posició des dels extrems: “Els algoritmes de les xarxes socials polaritzen, ens situen a tots en pols oposats i sembla que els matisos no existeixen, que no hi pugui haver intercanvi o converses”.

Veracitat: el filtre el poses tu

En entorns tancats com WhatsApp o Telegram, és molt difícil rastrejar d’on prové la informació, i sovint això ens porta a confondre fonts de confiança amb fonts fiables, ens explica Carrillo. Les fiables són aquelles que han estat contrastades i, per tant, parteixen de la veracitat; mentre que les primeres parteixen de la confiança envers la persona que ens ho envia. Aquest és el principal maldecap de la gent gran, que es deixen endur per la confiança i verifiquen la informació segons qui transmet el missatge o, fins i tot, segons quin mitjà informa d’una notícia.

Per combatre la desinformació, especialment en l’era de xarxes socials, Carrillo defensa que ens cal tornar a la conversa i aprendre a difondre informació i, sobretot, les nostres idees, de forma raonada i amb arguments. “Mentir és una forma molt fàcil i poc ètica de convèncer”, remarca, i afegeix que escoltar a les persones que no pensen com nosaltres, tot i no fer-te canviar d’opinió, et permetrà entendre l’altre. Més empatia i més veracitat per encarar l’era de la comunicació global.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Catalunya és un país amb una sòlida tradició publicitària. De Barcelona han sorgit agències de publicitat de renom internacional, que han estat reconegudes per la seva creativitat. La publicitat catalana arrenca fa més de 150 anys. A 11Onze repassem els millors moments de la nostra història.

La primera empresa dedicada a la publicitat de l’Estat espanyol neix a Catalunya de la mà de Rafael Roldós (1846-1918). La seva família estava vinculada al món de la impressió i ell va començar la seva trajectòria professional com a corredor d’anuncis per al ‘Diari de Barcelona’ i ben aviat va fundar Roldós y Compañía el 1872. L’exposició ‘Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners’, que es va mostrar al Palau Robert, recull tot aquest llegat.

Actualment, Roldós S.A és una de les empreses de publicitat més antigues del món i durant més de 100 anys va ser l’exemple a seguir per la resta d’agències de publicitat catalanes. A l’experiència de Roldós s’hi van afegir altres agències publicitàries, com les de Pere Prat Gaballí, Rafael Bori, Joan Aubeyzon, José Gardó o Malcolm Thomson, que van ajudar a consolidar la professió que fa de mitjancer entre els anunciants i els mitjans de comunicació. En un primer moment, és clar, les publicitats no tenien gairebé il·lustracions i els textos anaven cara barraca. “Lavado de cabello”, “Ganga, verdad”, “Aviso al público”, “Gran surtido” eren els eslògans comuns per cridar l’atenció dels lectors.

L’ascens del cartellisme

Les il·lustracions, però, guanyen pes de mica en mica. I també és Catalunya el primer lloc de l’Estat espanyol on apareix el cartell modern. La industrialització i la burgesia van ser els grans impulsors del Modernisme, estil carregat i preciosista, on també es va incorporar la publicitat, sempre a l’última moda. Sobretot arran de l’Exposició Universal de 1888, el cartellisme es va estendre arreu del territori, on es van convocar fins i tot concursos. El llibre que millor recull aquesta història és, sens dubte, l’obra dirigida per Carolina Serra, ‘Història de la publicitat de Catalunya’, on es reivindica la importància d’aquest sector.

Així, el primer cartell modernista és d’Alexandre de Riquer per una marca de fotografia l’any 1895. I aviat s’hi sumaran altres de Llorenç Brunet, Modest de Casademunt, Ramon Casas, Joan Llaverías o Francisco de Cidón. Possiblement el cartell més reconegut de l’època és ‘4 gats. Pere Romeu’ de Casas, en què veiem Romeu a la barra del famós restaurant barceloní Els Quatre Gats mirant directament al lector. Però n’hi ha d’altres, com els de l’Anís del Mono o els de Codorniu.

Guerra i repressió: l’aparició de nous formats

Amb la difusió de la ràdio, a finals dels 20 del segle XX, apareixen nous formats publicitaris que fan canviar tota la seva fesomia. La publicitat s’incorpora al món educatiu i els professionals es comencen a organitzar en associacions. El cartellisme, a més, pren una estètica racionalista i, sobretot durant la Guerra Civil, hi triomfaran els missatges polítics i les proclames. D’aleshores, destaca la feina del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme, amb Jaume Miravitlles al capdavant. D’aquesta època són les reconegudes fotografies-cartell de Pere Català i Pic o la campanya transmèdia “El més petit de tots”.

Després de la Guerra Civil, l’aïllament internacional i la repressió faran desaparèixer completament el català a la publicitat. I no serà fins a principis dels anys 50 que la societat catalana tornarà a mostrar interès pel consum. D’aquesta època són anuncis com Potax o Cerebrino Mandri. Però serà l’any 1956 el que marcarà un abans i un després, perquè és quan Televisió Espanyola inicia les seves primeres emissions i apareixen noves agències de publicitat que canviaran per sempre més els formats publicitaris.

Els Jocs Olímpics i l’auge de l’audiovisual

És durant la dècada dels 60, 70 i 80 que es perfeccionarà la producció, l’art i el cinema publicitaris. S’exploren noves idees, es crea, s’innova i, finalment, es ven. Cal entendre que, en aquella època, els equips de publicistes no havien estudiat cap grau universitari: construeixen la professió a mesura que la practiquen. Així és com es van conformar equips multidisciplinaris, amb cineastes, grafistes, fotògrafs, directors d’art, productors i comercials.

Dels missatges senzills dels 60, com l’“OMO lava más blanco”, als rodatges passaran tan sols unes poques dècades. Amb l’esclat publicitari dels Estats Units i el Regne Unit, triomfen les fotografies i muntatges psicodèlics de Leopoldo Pomés. El més famós possiblement és del conyac Terry amb l’eslògan “Terry me va”. També hi destaquen noms com el de Jaime de la Peña o Pepe Fons, de Group Films. Peña es va endur el Lleó d’Or al Festival Internacional de Cinema Publicitari de Cannes per l’anunci “I Feel Lois”, del 1979. I també aleshores adquireixen renom els germans Moro, que estenen l’ús del ‘jingle’. D’ells són el “Está como nunca” de Fundador (1960) o l’anunci de Gallina Blanca del mateix any, on una gallina fa un ‘striptease’ a càmera.

Però és a partir dels 80 que tot pren una nova dimensió, que culminarà amb una imatge nova per Catalunya i Barcelona amb els Jocs Olímpics del 1992, i la realització de la pel·lícula olímpica per part de les productores Ovideo, Group Films i Lolafilms. Aleshores, l’art underground de fanzines i revistes culturals tindrà una influència cabdal de la mà d’il·lustradors com Mariscal o Nazario. A Group Films s’hi sumen altres agències com MMLB o RCP o Bassat & Asociados, i Barcelona es converteix en la fàbrica d’anuncis de tot l’Estat espanyol. Nenuco, Creu Roja, Byly, Trex… Cap a la dècada dels 90, s’incorporen els efectes especials i l’animació digital, i fins avui.

La publicitat forma part de la nostra memòria col·lectiva. Per això, encara recordem la cançó de la campanya per la llengua “Parla sense vergonya”, aquella altra d’“Envàs, on vas?” o la sensació de pau de l’anunci d’Audi amb l’eslògan “T’agrada conduir?”. Hem organitzat fins i tot batudes veïnals per aconseguir el cartell de La Mercè d’enguany o el de la il·lustradora Paula Bonet. I esperem en candeletes cada estiu l’anunci “Mediterràniament” d’Estrella Damm; i cada Nadal, el de La Grossa i el de Campofrío. La publicitat, ho vulguem o no, ens explica i ens fa.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La Revolució Francesa, a banda d’aportar els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, també va aportar l’inici de l’homogeneïtzació de la mètrica dels sistemes de pesos i mesures a escala mundial. Fins llavors, cada territori tenia els seus propis sistemes i, cadascun, a la seva manera, havia també intentat unificar-los. A 11Onze fem un repàs d’aquesta evolució!

França va ser, el 1791, el primer Estat a aprovar el sistema mètric decimal basat en el metre i el gram. A partir de llavors, l’ús del gram i el metre es va anar estenent arreu del món. Però la seva acceptació com a sistema mètric estàndard no es va aprovar fins al 1960, quan va ser reconegut internacionalment el Sistema Internacional d’Unitats (SI).

Cal tenir present que la necessitat de mesurar les coses ha estat present en els humans des de temps immemorials. Des que la humanitat ha hagut d’intercanviar productes, ha fet servir sistemes de mesura, dels quals se’n tenen constància des de fa més de 5.000 anys. Al llarg dels anys, els pobles han estat usant mesures adaptades a les seves circumstàncies i és per això que s’han anat proposant diferents sistemes únics de pesos i mesures.

La convenció del metre

Posar-se d’acord amb un sistema de mesures ha estat una feina àrdua. La seva acceptació per part d’alguns territoris no té encara 150 anys d’història. El 20 de maig de 1875 a París es va celebrar la Convenció del Metre, on 17 països van signar un tractat internacional que tenia com a objectiu crear una autoritat mundial en el camp de la metrologia, la ciència que estudia els sistemes de pesos i mesures.

A partir d’aquest tractat es van crear tres organismes que encara són vigents avui dia: la Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM), el Comitè Internacional de Pesos i Mesures (CIMP) i l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures (BIPM). La missió d’aquests organismes va ser i és determinar un sistema de mesurar estandarditzat. A l’11a Conferència General de Pesos i Mesures del 1960 es va aprovar el conegut SI, que determinava sis unitats de base. I a la 14a conferència general es va aprovar incorporar la setena magnitud base: el mol. 

El BIPM, a la revisió que va fer el 2018 del SI, va modificar les definicions de quatre de les unitats bàsiques: el kilogram, l’ampere, el kelvin i el mol, Les noves definicions s’han basat en el valor numèric fix de la constant de Planck (h), la càrrega elemental (e), la constant de Boltzmann (k) i la constant d’Avogadro (NA), respectivament. Aquest fet ens indica que els valors estan en constant revisió i que aquest sistema es redefineix i precisa amb l’objectiu de facilitar la producció industrial, la recerca científica i l’intercanvi comercial.

El metre, Barcelona i les illes Balears

De totes les mesures, el metre és una de les dues unitats que es va estandarditzar des del primer moment. I Barcelona, com tantes altres vegades a la història, va ser cabdal. L’any 1799, quan es va fer la seva primera definició, el metre equivalia a la deu milionèsima part d’un quadrant de meridià terrestre. Aquesta mesura es va determinar després que s’amidés la fracció del meridià de París, entre Dunkerque i Barcelona, l’any 1718. Després, entre el 1792 i el 1798, es van allargar les triangulacions geodèsiques fins a les illes Balears. En les feines de la segona part del mesurament hi va tenir un paper important el rossellonenc Francesc Aragó.

Així, l’any 1889 la definició de metre era la longitud del prototip internacional de platí-iridi, que va ser substituïda el 1960 per la definició basada en la longitud d’ona de la radiació corresponent a una transició particular en el criptó 86. Aquest canvi es va adoptar per millorar la precisió amb la qual es podia definir el metre, fet que es va aconseguir utilitzant un interferòmetre amb un microscopi viatger per mesurar la diferència de camí òptic a mesura que es comptaven les franges. Però l’any 1983 la definició va tornar a canviar i, des de llavors, el metre es defineix com la distància que recorre la llum en el buit en un interval de temps determinat.

Els diversos sistemes provoquen errors de càlculs

La complexitat a l’hora de definir cadascuna de les mesures té molts motius, però el principal són, sens dubte, els errors de càlcul. La història és plena de malentesos, picabaralles i desastres per no haver-hi un sistema de pesos i mesures estandarditzats. La història contemporània no se n’escapa, malgrat que gairebé tots els països han acceptat el SI —excepte els Estats Units, Libèria i Birmània—  i té episodis que continuen reivindicant la necessitat de fer servir un únic sistema, sobretot en un món tan globalitzat com el que vivim.

Un dels casos més sonats és el de l’Orbitador de Mart, el primer satèl·lit meteorològic, que la NASA va enviar a aquest planeta, però que no va poder mai fer la seva feina perquè l’any 1999, en arribar a l’òrbita de Mart, es va perdre. Les causes no se saben exactament. No obstant això, es té constància que hi va haver un error de càlcul. La NASA va fer servir el sistema imperial o anglosaxó, que empra mesures com les polzades, les milles o els galons, mentre que un dels contractistes va fer servir el sistema mètric decimal, que fa servir mesures com el metre, el kilogram o el litre. Una de les investigacions fetes per aclarir el cas va determinar que la causa de la pèrdua del satèl·lit va ser un error en “la conversió de les unitats”.

Magnituds tradicionals catalanes

Més enllà del protagonisme que té Barcelona en la definició del metre, la història de la mètrica de Catalunya és àmplia i plena de matisos. Els territoris havien creat els seus propis sistemes de mesurar, basats en l’herència que ens va deixar l’imperi romà. De fet, fins no fa pas massa anys, la gent encara feia servir en el seu argot comercial les unces, les lliures, la carga, el petricó i el jornal, entre altres.

A Catalunya, la voluntat d’unificar el sistema de metrologia arrenca del segle XIII. El primer acord en ferm, però, es va prendre a les Corts de Montsó celebrades el 1585, on es va plantejar la unificació dels sistemes entorn de les unitats de mesura que es feien servir a la ciutat de Barcelona. 

La unificació no va ser fàcil: només establir la metodologia ja va trigar dos anys. La reducció de pesos i mesures va començar a la Vegueria de Barcelona l’any 1587 i es va acabar a la Vegueria de Tortosa el 1594. Aquest laboriós treball s’ha conservat en gran part gràcies a les actes recollides en cinc volums que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Els estudiosos de la metrologia catalana és on tenen el seu referent. I tu, encara fas servir alguna mesura antiga?

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

A 11Onze ens hem engrescat i hem recopilat alguns dels llibres que s’han escrit en català sobre l’avarícia. Com s’ha construït aquesta mala fama que diu que els catalans tenim un desig excessiu d’adquirir riqueses per guardar-les?

A través de tots aquests personatges avars, patètics, miserables i egòlatres, els escriptors catalans han retratat, no només la gasiveria de la burgesia catalana i la mesquinesa del ‘lumpen’ que malda per sobreviure, sinó la societat del seu temps en conjunt, tan patològicament malalta com tots aquells que l’habiten. 

1. L’escanyapobres (1884) de Narcís Oller (1846-1930) ha deixat a la literatura catalana algunes obres mestres, com ara aquesta, sovint lectura obligatòria de batxillerat la qual abandona el romanticisme i se submergeix de ple en el realisme i el naturalisme. La novel·la narra les desventures de l’Oleguer, l’avar que viu a la masia de la Coma i que, per culpa del seu caràcter esquerp, es baralla amb tots els pagesos de la contrada. Oleguer sempre mostra dues cares: de cara enfora, l’home treballador que manté la masia; però, de cara endins, l’home obsessionat amb els diners que humilia els seus subalterns. De l’autor és obligatori esmentar La febre d’or (1890-1892), perquè és la gran novel·la de la Barcelona del segle XIX, on la burgesia creix sense aturador gràcies a una especulació malsana. L’obra és un retrat d’un moment crucial de la història de Catalunya.
2. Terra Baixa (1897) d’Àngel Guimerà (1845 -1924). A Catalunya, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, hem estat molt dels drames rurals i l’obra teatral d’en Guimerà és possiblement qui millor ho exemplifica. Aquesta obra mostra de forma descarnada el conflicte entre unes imaginàries terra alta i terra baixa. A partir d’una història d’amor possessiva, el drama tracta sobre les misèries de la vida al camp, les penúries de les llars catalanes de l’època i l’estructura jeràrquica de les societats rurals. 
3. Drames rurals (1904) de Víctor Català (1869-1966), pseudònim de Caterina Albert, també narra els drames rurals de la Catalunya de principis de segle XX. El Club Editor recopila en tres volums els contes d’aquesta gran autora catalana, que representa amb una sensibilitat sense precedents la cara més fosca de la vida rural, i que sovint s’acarnissa amb les dones. 
4. La Xava (1910) de Juli Vallmitjana (1873-1937), rescatat de l’oblit no fa massa, l’autor va saber retratar els ambients més pobres de la Barcelona de principis del segle XX, com també ho va fer a l’obra De la ciutat vella (1907) les quals parlen del carrer als barris de sota de Montjuïc. Narra la lluita descarnada per sobreviure i com els senyorets de Barcelona, avars i narcisistes, feien servir la pobresa més negra per construir la seva bohèmia d’or. Les seves obres, plenes d’històries petites, narren també els grans esdeveniments col·lectius de l’època, i el combat de les classes proletàries i la burgesia. 
5. L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol (1861-1931), també de principis del segle XX, narra la confrontació i la reconciliació entre el senyor Esteve, un comerciant arquetípic de la petita burgesia, i el seu fill, un artista modernista que no vol heretar el negoci familiar. L’obra va resseguint la vida del protagonista, un home prudent i pràctic, que ja de petit vol dedicar-se exclusivament a la seva botiga de vetes i fils, La Puntual, i que es casa amb Tomaseta, una dona del mateix tarannà. De fons, s’hi endevina Barcelona com una ciutat en procés de modernització. 
6. Vida Privada (1932) de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Després d’anys de prosperitat de la burgesia catalana a costa de l’explotació dels més pobres, qui narra com ningú la seva decadència és aquest autor. Ho fa a través de la història familiar dels Lloberola, que veu com s’esvaeix tot el seu patrimoni en mans dels més joves de la casa. Sagarra retrata amb ironia el procés de degradació social i moral de la família i fa un retrat de l’alta i la baixa societat, a través de les reunions en salons, sales de juntes i bordells. De Sagarra també cal esmentar altres obres seves, com La rambla de les floristes (1935), El cafè de la Marina (1933) o L’hostal de la Glòria (1931), perquè fan un retrat calidoscòpic dels avars i els miserables que poblen la història de Catalunya del segle XX. 
7. El carrer de les Camèlies (1966) de Mercè Rodoreda (1908-1983) és qui retrata els anys de la Guerra Civil i la postguerra a la perfecció. La novel·la ressegueix la vida de Cecília, una supervivent, que comença la seva vida miserable a La Rambla. Després, viu engabiada en un pis de l’Eixample i acaba venent-se en unes barraques del Carmel. Rodoreda retrata una societat consumida per l’avarícia dels anys anteriors, un viatge cap a la foscor. Aquesta tristor grisa serà una constant en les obres de Rodoreda, com ara a Aloma (1936) o a la famosa La plaça del diamant (1962). També retrà comptes amb el passat a la novel·la Mirall trencat (1974), un retrat de la decadència burgesa a l’estil de Sagarra.
8. Feliçment soc una dona (1969) de Maria Aurèlia de Capmany (1918-1991). Com ho fa Rodoreda a El carrer de les Camèlies, Capmany retrata la societat del seu temps a través del personatge de la Carola, que ha viscut intensament i ha estat víctima dels clarobscurs d’una ciutat avara que creix de manera desordenada. La protagonista enceta, al principi, un viatge a la recerca de la felicitat, però agafa el camí equivocat que li farà perdre tota la innocència. Capmany també retrata aquesta ciutat vençuda pels anys avars a Betúlia (1974). 
9. Benzina (1983) de Quim Monzó. L’efervescència avariciosa dels feliços anys vuitanta del segle XX la retrata Monzó a través de la història de l’Heribert. El personatge, que ha triomfat al món de l’art després d’una conquesta àrdua, viu una vida condescendent i avorrida fins que s’adona que els seus amors l’enganyen amb homes extravagants. 
10. El cau del conill (2011) de Cristian Segura. Ja al segle XXI, Segura retrata la plàcida existència de l’empresari Amadeu Conill: les partides de tenis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park o les tardes de compres a l’Illa Diagonal. L’autor relata les tribulacions d’un prohom de la burgesia barcelonina en caiguda lliure i el relleu generacional d’una classe social en una decadència feliçment aconseguida en ple món globalitzat. 
11. Tsunami (2020) d’Albert Pijuan. Finalment, hi trobem els tres cosins de Pijuan, fills dels tres germans fundadors d’un grup turístic amb hotels arreu del món. Als divuit anys, gaudeixen com mai i com ningú durant la inauguració del nou hotel a Sri Lanka: festes, alcohol, submarinisme, paisatges exòtics, luxe asiàtic… Però les coses canviaran dràsticament quan una alerta de tsunami s’escampa per tots els racons de l’oceà Índic.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si hi ha un moment clau en la història d’Espanya, aquest és l’arribada a Amèrica i el posterior saqueig. Aquella riquesa va ser la llavor del que s’anomenaria Imperi Espanyol i que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia Farré, no va ser res més que la presa de pèl a uns catalans.

Toni Mata, director de continguts i mitjans d’11Onze

El 12 d’octubre és la data preferida del nacionalisme espanyol. La celebren a mà alçada els feixistes a Montjuïc i rememora, amb nostàlgia, aquell Dia de la Raça de l’època franquista que, al seu torn, s’emmirallava en “el Imperio Español donde nunca se ponía el sol”. Quin mal de panxa els agafaria si sabessin que el ‘descobriment’ va ser cosa dels catalans. La cursiva de ‘descobriment’ es deu, efectivament, a què a les terres americanes ja hi vivia gent i que tant xinesos com vikings ja hi havien arribat. Però els espanyols van ser els que es van decidir a espoliar riqueses i esclavitzar indígenes. Per tant, en aquest sentit sí, la primícia és 100% europea. Des d’aleshores, aquests fets duen el malnom de “colonització”. 

Colom era català? Va home, va

Però anem al que ens ocupa: si dieu en veu alta “Colom era català”, us caurà al damunt una allau de desqualificacions que us titllaran de fanàtic, il·luminat, supremacista o ves a saber què. I, per tal d’evitar el soroll, qualsevol català dirà “deixem-ho estar”. Ara bé, els historiadors tenen l’obligació d’analitzar els fets i això és el que hem demanat a l’historiador Oriol Garcia Farré. Mirant-ho amb una mica de detall, tal com podeu llegir en aquest article, costa de sostenir el relat espanyol.

Per què? Vegem-ho. El 1492 Espanya no existia. Era la unió de dues corones: la Corona de Castella i la Corona catalanoaragonesa. El tan estimat (a Espanya) Ferran el Catòlic, era el rei català, però això no vol dir que fos gaire estimat a Catalunya. Era de la família Trastàmara, que havia accedit al tron després de l’extinció del llinatge dels comtes de Barcelona amb la mort de Martí l’Humà, i que en aquella època tenia força contestació social a Catalunya. De fet, el pare de Ferran, Joan II d’Aragó, va protagonitzar la Guerra Civil catalana contra les institucions catalanes per obtenir el control polític. També es va enfrontar amb els pagesos, en les famoses guerres remences que encara recordem amb el crit de “Via fora!”.

Des d’aleshores no eren la dinastia més estimada de la història de Catalunya. És més, el 7 de desembre de 1492, al Palau Reial de Barcelona un remença del Maresme va intentar assassinar Ferran el Catòlic. El magnicidi va estar a punt de culminar-se, i, si hi voleu aprofundir, ho podeu fer amb aquest capítol d’El Lloc dels Fets que vaig escriure fa uns anys per TV3.

Per tant, el casament de Ferran el Catòlic amb Isabel de Castella era pels Trastàmara, allò que ara diuen els ‘influencers’, escriptors o cantants catalans que treballen en castellà: buscaven més públic. L’ampliació de la corona cap a Castella era la millor opció per mantenir-se en el poder, per als Trastàmara. I un bon dia, un senyor anomenat Cristòfor Colom els proposa una idea boja: anar a descobrir les terres de l’altre cantó de l’oceà Atlàntic. Com sabem que aquesta era una empresa catalana? Fent servir les dades i la lògica.

D’una banda, la Corona catalanoaragonesa era una potència naval, mentre que a Castella no devien saber ni si la mar era salada. Penseu que estem al segle XV i que les distàncies no eren les mateixes. Catalunya, en canvi, havia dominat el Mediterrani i havia impulsat el Llibre del Consolat de Mar, que regulava el dret marítim internacional des del segle XIV.

Però si anem als fets, la cosa és encara pitjor. En la comptabilitat de la corona castellana de l’època no hi consta cap inversió per l’expedició de Colom. Recordem que es tracta de dues corones i només consten pagaments en ducats, que és la moneda que s’utilitzava a la Corona catalanoaragonesa. Què ens diu això? Ras i curt que l’expedició la van pagar els catalans. I si la van pagar és perquè tenien experiència en el comerç marítim i confiaven que aquell tal Colom duria riqueses. Per cert, Colón costa força de trobar com a cognom espanyol. Sembla, més aviat, una apropiació castellana. De fet, el mateix que va passar amb tot el que va comportar el ‘descobriment’ d’Amèrica.

Quan a Castella es van adonar que el negoci era massa lucratiu per deixar-lo en mans catalanes, van canviar els acords amb Colom, el van acusar de traïció (sedició no era un terme utilitzat a l’època!) i la família va caure en desgràcia. Vaja, que tot plegat havia de servir a la glòria d’Espanya. Això explica també la destrucció de documentació de tots aquells fets. Resulta evident que es va voler esborrar la petjada catalana de la més gran fita espanyola de tota la història.

Colom potser va ser, doncs, el primer català entabanat pel projecte espanyol. S’encetava així la tradició catalana de contribuir al projecte espanyol, quedar-ne apartat de les bones notícies i maleir-se per haver-hi contribuït. Una tradició que ha seguit vigent fins als nostres dies amb una bonhomia aclaparadora.

No m’ho acabo de creure

És normal no creure’s aquesta història perquè estem tan avesats a la història oficial (adoctrinats, se’n diu), que l’impuls és pensar que tot plegat és una invenció. Però cal fer revisar els fets de manera crítica i tan freda com sigui possible. Quin port tenia Palos de la Frontera al segle XIV? I quin port tenia Pals a la mateixa època? És important informar-se, veure els estudis de restes arqueològiques i lligar caps. I els famosos germans Pinçon? Valencians que tenien els seus negocis a terres gironines, molt a prop de Pals. En propers articles, l’Oriol Garcia aprofundirà sobre aquestes proves esborrades per la historiografia espanyola. La veritat, però, sembla òbvia. La presa de pèl potser va començar el 1492.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!