Els nous vassalls digitals

Internet va néixer amb una promesa poderosa: democratitzar el coneixement, reduir intermediaris i empoderar l’individu. Una tecnologia horitzontal per a una economia més lliure. Vint anys després, el balanç és més incòmode. Mai havíem estat tan connectats, i mai tan dependents. Mai havíem tingut tantes eines, i mai tan poc control sobre elles.

No és només una qüestió de privacitat. Ni tan sols de consum. El que està en joc és la naturalesa mateixa del poder econòmic. Cada cop més, la nostra vida quotidiana —treballar, comunicar-nos, comprar, estalviar— passa per infraestructures digitals que no controlem, perquè no hi accedim com a propietaris, sinó com a usuaris condicionats. Entrem en territori aliè.

Durant dècades hem explicat aquesta realitat amb el mateix relat, el qual es tractava del capitalisme digital, d’economia de plataformes o d’innovació tecnològica. Però aquestes paraules ja no descriuen el que ens està passant. El mercat, tal com l’hem entès fins ara, s’està dissolent, perquè d’alguna manera, la competència ha deixat pas a la dependència. El preu, a la renda. La propietat, a l’accés temporal.

Alguna cosa s’ha trencat en el contracte implícit entre economia i llibertat. I potser el problema no és que el capitalisme s’hagi tornat més agressiu, sinó que ha mutat en una altra cosa. Un sistema on ja no comprem productes, sinó que habitem plataformes; on ja no som clients sobirans, sinó usuaris tolerats; on el poder ja no s’exerceix des del mercat, sinó des de la infraestructura.

La pregunta, doncs, no és si la tecnologia ens fa la vida més fàcil. La pregunta és una altra, molt més incòmoda: quan tot funciona gràcies a plataformes privades, qui mana realment? I, sobretot, què som nosaltres dins d’aquest sistema?

No és capitalisme, és una mutació

Durant massa temps hem intentat entendre el present amb paraules del passat. Parlem de capitalisme digital, de neoliberalisme tecnològic, de mercats globals hiperconnectats. Però aquests conceptes ja no expliquen el funcionament real del sistema. El capitalisme clàssic —amb totes les seves desigualtats— es basava en una idea fonamental com era el mercat. Oferta, demanda, competència, preus. Imperfecte, sí, però recognoscible.

Avui aquest marc s’està esvaint. Les grans empreses tecnològiques no competeixen en mercats oberts, sinó que controlen infraestructures. No venen productes puntuals, sinó accés continuat. Per tant, ja no depenen tant del consum, com sí d’una nova dependència. Perquè el benefici ja no prové principalment de produir millor, sinó de cobrar pel simple fet de ser dins.

L’economista Yanis Varoufakis ho resumeix amb una idea incòmoda: el capitalisme ha deixat pas a un sistema basat en rendes privades. Qui controla la infraestructura —el núvol, la plataforma, l’ecosistema digital— no necessita competir, perquè només ha d’assegurar-se que un no en puguis sortir. Per tant, estem davant d’una evolució natural del mercat. O millor encara, una mutació en la qual una nova lògica empresarial s’assembla menys a la fàbrica i més al peatge, menys a l’intercanvi lliure i més al cobrament recurrent. En definitiva, menys al client sobirà i més a l’usuari captiu.

Del feu a la plataforma

Dins del sistema feudal, la terra —majoritàriament— no era propietat del camperol, sinó només el lloc on vivia i hi treballava. Principalment, en depenia, a més d’estar obligat a pagar rendes i havia d’obeir els deliris del senyor. I per la seva part, el senyor feudal no produïa res, només que en controlava l’accés a la terra. Per tant, el sistema estava organitzat en la mesura de qui volia sobreviure havia de passar per les mans del senyor. Per això, parlar de llibertat -lluny de la realitat projectada per Hollywood- és totalment irreal, atès que la possibilitat d’estar al marge del sistema era quasi impossible. 

Avui la terra ja no és agrícola, sinó digital, funcionant de manera sorprenentment similar. Les plataformes digitals no són espais neutres, sinó territoris privats. Hi entrem per treballar, per comunicar-nos, per vendre, per informar-nos o simplement per existir socialment. No en som propietaris, sinó hostes, perquè l’accés està condicionat per unes normes que no poden canviar unilateralment, sense negociació ni alternativa real.

Si el senyor feudal oferia protecció, ara les plataformes ens ofereixen visibilitat. Si el vassall pagava una part de la collita, ara l’usuari paga amb dades, temps, comissions o subscripcions. Si el camperol no podia abandonar la terra sense perdre-ho tot, ara l’usuari tampoc pot sortir del sistema sense quedar exclòs. Per tant, l’única diferència és la tecnologia, però la relació de poder, no!

Tot i viure en una economia de lliure mercat superavançada, vivim en una economia d’accés condicionat. D’alguna manera, certs aspectes ens recorden viure dins d’un feudalisme sense castells ni espases, però amb algoritmes, contractes d’adhesió i dependència estructural. Un sistema on la llibertat formal conviu amb una submissió pràctica cada cop més profunda.

De l’esforç al rastre: com s’extreu el valor avui

En el capitalisme industrial, el mecanisme era relativament transparent. El valor s’extreia del treball a través de temps, esforç i producció. Podíem discutir salaris injustos o condicions abusives, però la font del benefici era clara. Avui, en canvi, el valor ja no s’extreu principalment del que fem, sinó del que deixem enrere.

Cada clic. Cada cerca. Cada desplaçament. Cada interacció digital genera un rastre. Un rastre que no s’esvaeix, sinó que s’acumula, s’analitza i es monetitza. El gran recurs del segle XXI no és el petroli ni el treball qualificat. Són les dades. I aquestes dades no es produeixen en una fàbrica, sinó en la vida quotidiana.

El més revelador és que aquest procés no requereix consentiment actiu. No cal signar cap contracte laboral. N’hi ha prou amb existir dins la plataforma. L’usuari treballa sense saber-ho, consumeix mentre produeix i participa mentre és analitzat. El temps lliure esdevé matèria primera.

Això explica una paradoxa inquietant: com més fem servir aquests serveis, més valor generem… però menys poder tenim. El benefici no es redistribueix, sinó que es concentra. I ho fa sense conflicte visible, perquè no sembla explotació clàssica. No hi ha torns, ni fàbriques, ni vagues, només dependència.

El resultat és un nou tipus d’extractivisme, no pas territorial, sinó més aviat digital. Aquest no està basat en recursos naturals, sinó en comportaments humans. Un sistema que no desgasta la terra, però sí l’autonomia individual, convertint l’usuari en una combinació inquietant: client, producte i força de treball invisible.

Quan el mercat desapareix

Aquest model no només canvia la manera com es crea el valor. Canvia, sobretot, la manera com s’organitza l’economia. Perquè quan el valor prové del control de la infraestructura, el mercat deixa de ser necessari.

En teoria, el mercat funciona gràcies a la competència. Diversos actors ofereixen productes similars i el consumidor decideix. En la pràctica digital, això ja no passa. Les grans plataformes no competeixen en igualtat de condicions, ja que poden comprar rivals, copiar funcionalitats o expulsar-los a través de normes internes. D’aquesta manera, no juguen al mercat, sinó que el substitueixen.

Els preus deixen de ser el resultat d’oferta i demanda, esdevenint variables opaques i definides per algoritmes. Les condicions canvien sense avís. Les comissions pugen quan la dependència ja és total. I l’usuari no pot negociar, perquè no té alternatives reals.

Sortir del sistema no és una decisió lliure, sinó més aviat un salt al buit. Perdre visibilitat, contactes, clients, dades acumulades. Com en el feudalisme, l’existència fora del territori dominant és formalment possible, però materialment inviable.

Així, el capitalisme de mercat dona pas a un sistema de rendes. Qui controla la plataforma cobra pel simple fet de permetre l’accés. No cal innovar constantment. Només cal mantenir la dependència. El progrés deixa de ser una exigència; l’estabilitat del domini, l’objectiu. El poder econòmic, doncs, ja no es disputa en el terreny de la producció, sinó en el del control. Control de canals, de dades, de normes. I quan el control es consolida, la llibertat econòmica esdevé una il·lusió funcional.

L’Estat dins el sistema: de contrapès a gestor

Durant molt de temps hem confiat que l’Estat actuaria com a contrapès natural davant els excessos del poder econòmic, amb les tasques concretes de regulador, arbitrar i garant de drets i deures. Però en l’ecosistema digital aquesta funció s’ha anat diluint. No perquè l’Estat hagi desaparegut, sinó perquè ha canviat de rol.

Els governs ja no controlen les infraestructures clau de l’economia digital, més aviat les utilitzen o les subcontracten, i fins i tot les imiten. D’aquesta manera trobem administracions públiques que depenen de núvols privats o serveis essencials que funcionen amb tecnologies alienes o dades ciutadanes allotjades en sistemes que no responen a sobirania democràtica directa. 

En lloc de qüestionar el poder de les plataformes, l’Estat sovint s’hi adapta. Legisla tard, regula a remolc i, en alguns casos, consolida el model. La digitalització institucional —necessària en molts aspectes— corre el risc de reforçar la mateixa lògica que diu voler controlar: centralització, traçabilitat total, dependència tecnològica.

El problema no és que l’Estat utilitzi tecnologia. El problema és qui controla l’arquitectura. Perquè quan la infraestructura no és pública ni neutral, el poder polític deixa de ser sobirà i esdevé gestor d’un sistema que no ha dissenyat.

Els diners com a eina de control

Cap sistema de poder és complet sense controlar els diners. I en el nou ordre digital, aquest control ja no passa només pels bancs tradicionals, sinó pels canals tecnològics que permeten —o impedeixen— l’accés a l’economia.

Pagaments digitals, plataformes financeres, identitats electròniques, diners programables. Tot això pot aportar eficiència, però també pot introduir una capa de condicionalitat sense precedents. No només què pots comprar, sinó quan, com i sota quines normes. En el sistema feudal, el senyor tenia poder perquè controlava la terra, en canvi, en el sistema actual, el poder real és controlar els fluxos: d’informació, de diners o d’accés. I quan aquests fluxos són digitals, el control pot ser total, instantani i invisible.

D’aquesta manera, la llibertat econòmica no desapareix de cop o es va restringint, amb l’excusa de la seguretat, l’eficiència o el progrés comú. Fins que un dia descobrim que sortir del sistema ja no és una opció viable.

Ciutadans o usuaris?

Tot plegat té un impacte directe sobre la ciutadania. No només com a consumidors, sinó com a subjectes polítics i econòmics. En un entorn dominat per plataformes, la figura del ciutadà lliure tendeix a diluir-se, emergint la figura de l’usuari, sense drets polítics i condicions d’ús. Aquest ja no negocia, només accepta, perquè ja no participa en la definició de les normes, les pateix o les assumeix. I quan alguna cosa falla, no hi ha espai per al conflicte democràtic, només un formulari d’atenció automàtica.

Aquesta transformació és subtil, però profunda. Perquè una societat d’usuaris és més fàcil de gestionar que una societat de ciutadans, menys crítica i més dependent. El nou  vassall digital ja no necessita ser reprimit, només necessita connexió.

Sense sobirania, no hi ha llibertat

La tecnologia no és l’enemic, però tampoc és neutral perquè tot depèn de qui en controla les regles, les infraestructures i els beneficis. El problema del tecnofeudalisme no és digitalitzar l’economia, sinó fer-ho sense sobirania.

Quan no controlem les plataformes on vivim digitalment, no som lliures. Quan no controlem els canals pels quals circulen els diners, no som independents. Quan el valor que generem s’extreu sense retorn ni decisió, no som actors econòmics, només som recursos, i recuperar sobirania no és tornar enrere, és entendre el sistema, reduir dependències i prendre consciència que la llibertat econòmica no és abstracta, perquè aquesta es construeix, es protegeix, però també es pot perdre. Els nous vassalls digitals no porten cadenes visibles. Porten contrasenyes. I potser el primer pas per deixar de ser-ho és deixar de creure que tot això és inevitable.

Recuperar el control: una decisió conscient

El tecnofeudalisme no s’imposa amb violència, sinó que s’instal·la amb comoditat, amb serveis gratuïts, amb interfícies amigables, amb la promesa que tot serà més fàcil si renunciem a una part del control. El problema és que aquesta renúncia no és simbòlica, sinó més aviat estructural, perquè quan deleguem l’accés a la informació, al treball, al consum i als diners en infraestructures que no controlem, cedim poder real. I sense poder econòmic no hi ha llibertat efectiva, sinó només dependència gestionada.

La bona notícia és que aquest procés no és inevitable, però tampoc és automàtic. Recuperar sobirania —digital, econòmica i personal— exigeix consciència, criteri i decisions informades. Entendre com funciona el sistema és el primer pas per no quedar-hi atrapat.

A 11Onze fa temps que s’adverteix d’aquest risc. No des de la por, sinó des del coneixement. Perquè protegir l’estalvi, diversificar amb sentit, reduir intermediaris innecessaris i apostar per models més transparents no és una qüestió ideològica: és una qüestió d’autonomia. 

En un món que tendeix a convertir ciutadans en usuaris i estalviadors en vassalls digitals, recuperar el control sobre el valor propi és un acte de responsabilitat, però també de llibertat. El futur no pertany als qui s’adapten millor al sistema, sinó als qui entenen com funciona i decideixen no viure sempre en terres d’altri.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Els cinc estats emergents que formen el grup dels BRICS representen cinc de les economies més grans del món. Una força creixent que pretén redefinir l’ordre polític i econòmic internacional, fins ara dominat per les organitzacions creades per les potències occidentals.

El fòrum integrat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, un grup de grans economies emergents conegut com els BRICS, representa més del 40% de la població i gairebé el 25% del PIB mundial. Una aliança estratègica que ha fixat les bases d’un nou ordre polític i econòmic internacional, pensat per oferir una alternativa al model occidental, fins ara sotmès al poder hegemònic dels Estats Units i del dòlar com a moneda de reserva en l’economia global. 

Molts altres països han manifestat el seu interès per adherir-se al bloc: l’Iran i l’Argentina van sol·licitar la seva adhesió durant el 2022, mentre que l’Aràbia Saudita, Turquia, Algèria i Egipte també han manifestat el seu interès. Tenint en compte que alguns d’aquests països són els principals productors de petroli, no es pot menysprear l’impacte que aquestes adhesions tindrien en reforçar l’esfera d’influència de l’aliança.  

Democratitzant la globalització

Amb la creació d’un nou banc de desenvolupament i un fons d’estabilitat financera, els BRICS exerciran un paper clau en la configuració del sistema financer mundial. L’objectiu és proporcionar fonts alternatives de finançament als països en desenvolupament. S’espera que aquestes iniciatives desafiïn l’statu quo de les institucions financeres tradicionals dominades per Occident, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial.

La necessitat de muntar aquesta estructura alternativa ha sorgit, en part, pel fet que l’FMI no s’ha adaptat a la nova situació econòmica d’un món multipolar. Els nous poders emergents ja no es conformen en ser tractats com el pati del darrere dels Estats Units, països on durant dècades s’han instaurat governs, amb la complicitat de l’FMI, per servir els interessos de les corporacions americanes, tal com està passant a Ucraïna.

El persistent veto nord-americà a les propostes de donar als països emergents drets de vot dins més ajustats al seu pes en l’economia mundial, junt amb la negativa a reformar les polítiques restrictives, davant de crisis econòmiques, que asseguren la misèria per la població i grans beneficis per les multinacionals, han esperonat un canvi de paradigma que reequilibrarà el repartiment del poder global.

Desmarcant-se del dòlar

Rússia i la Xina fa dècades que van firmar acords per iniciar programes de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). La guerra comercial contra la Xina i les sancions econòmiques sense precedents contra Rússia arran del conflicte a Ucraïna, han accelerat aquest procés de desdolarització al que cada dia s’hi van sumant més països, preocupats per l’abús de privilegi del gegant americà, a l’hora de militaritzar l’accés i ús del dòlar per servir els seus interessos econòmics i geopolítics.

En aquest context, els BRICS estan estudiant la creació de la seva pròpia divisa, una moneda comuna com proposava Lula da Silva, president del Brasil, que afebliria encara més la capacitat dels Estats Units per portar a terme la seva agressiva política exterior. El president Vladímir Putin, anunciava el juny del 2022, que la idea serà debatuda en la cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica l’agost del 2023.

Així mateix, els bancs centrals de la Xina, Rússia, Turquia, Uzbekistan, Qatar i l’Índia, estan comprant i acumulant reserves d’or en quantitats rècord, que no s’havien vist des de fa 55 anys. Un fenomen que alguns analistes geopolítics veuen com un senyal inequívoc que estan diversificant les seves economies per alliberar-se de l’hegemonia del dòlar.

Per altra banda, l’ús de les sancions econòmiques per excloure bancs del protocol de comunicacions interbancàries SWIFT, ha consolidat els esforços per la creació de sistemes alternatius com el (CIPS) xinès o el (SPFS) rus, al qual ja tenen accés 52 entitats financeres de 12 països, i que ja està disponible per a la connexió de bancs dels cinc països que formen l’aliança dels BRICS.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) la banca participa en fins a 174 empreses del sector energètic. El percentatge d’accions que tenen aquestes entitats financeres els assegura la presa de decisions en els Consells d’Administració i Juntes d’Accionistes.

Les grans entitats bancàries participen en un gran nombre d’empreses energètiques a través d’accions o consellers en llocs clau de la seva administració, la qual cosa els permet influir en la direcció d’aquestes companyies i en la manera en què es perfila la gestió de la transició energètica.

CaixaBank és un dels bancs més actius en aquest sector, participant en empreses com, Naturgy i TotalEnergies.  En el cas de Naturgy, CaixaBank va ser accionista majoritari de Repsol fins a 2019. L’entitat financera manté el seu control sobre aquestes empreses a través de CriteriaCaixa i compta amb consellers en llocs clau de les companyies energètiques. 

Per part seva, Bankia també té membres en els consells d’administració de la Xarxa Elèctrica d’Espanya, mentre que Banc Santander participa en empreses com Endesa a Xile, Tècniques Reunides i ENCE Energia & Cel·lulosa. El Banc Sabadell també té una presència important en el sector de l’energia, amb consellers en Repsol, ENCE Energia & Cel·lulosa i Enagas.

Conflicte d’interessos

Tenint en compte que la crisi energètica ha disparat el preu de l’energia i, per tant, els beneficis d’aquestes companyies – els grans bancs i les principals energètiques han acumulat més de 64.000 en beneficis durant els tres anys de pandèmia i crisi inflacionista – es fa difícil justificar aquelles posicions al·lèrgiques a la intervenció pública d’aquests sectors econòmics.

No deixa de ser curiós que els mateixos actors oposats a la intervenció del govern no semblen tenir cap problema en perpetuar i justificar les portes giratòries. Un negoci rodó, que a través de fitxar a expresidents i exministres per a les directives de bancs i energètiques, ha facilitat l’oligopoli elèctric del mercat de l’energia a l’Estat espanyol, preservant la manipulació preus a costa del consumidor, i amb beneficis extraordinaris per aquests dos sectors de l’economia.

Les solucions als problemes derivats del conflicte d’interessos dels accionistes d’aquestes empreses no es poden limitar a les imposicions fiscals puntuals al sector financer i energètic, després que hagin obtingut beneficis extraordinaris. Si volem eliminar el problema de soca-rel, potser faríem bé de preguntar-nos què s’està pagant quan es contracta un polític, sense estudis ni experiència rellevant, per a un càrrec a un banc o companya elèctrica.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La transició verda promet energia neta, sobirania i sostenibilitat. Però darrere plaques solars, bateries i cotxes elèctrics s’hi amaguen nous colls d’ampolla geopolítics. El futur verd també té amos. I no són europeus.

La lluita contra el canvi climàtic ha esdevingut una prioritat política i econòmica global. Però reduir aquest procés a una qüestió ambiental és un error. La transició ecològica és, sobretot, una reconfiguració del poder mundial. I Europa corre el risc de substituir la dependència del petroli i del gas per una nova dependència “verda” de minerals crítics controlats per tercers països, amb impacte directe sobre preus, inflació i seguretat econòmica.

Durant dècades, l’economia global ha girat al voltant del petroli, el gas i l’urani. Aquests recursos han determinat aliances, guerres, inflació i dependències estructurals. Avui, el relat és diferent, però la base material continua sent imprescindible. La transició verda no elimina la dependència dels recursos: la transforma.

Els nous protagonistes són el liti, el cobalt, el níquel, el coure i les terres rares. Sense aquests minerals, no hi ha bateries, ni plaques solars, ni aerogeneradors, ni mobilitat elèctrica. Cap tecnologia verda és immaterial. Tot dispositiu “net” té darrere una cadena extractiva intensiva, sovint invisible per al consumidor final.

La demanda d’aquests recursos creix de manera exponencial. Segons dades de la Comissió Europea, un cotxe elèctric necessita fins a sis vegades més minerals que un vehicle de combustió. El canvi tecnològic és profund, però la lògica econòmica continua sent la mateixa: qui controla el recurs, controla el sistema.

El mapa real del poder verd

El relat oficial parla de transició, diversificació i autonomia. Però el mapa real del subministrament de minerals crítics explica una altra història. El control està fortament concentrat en pocs països, molts dels quals fora de l’òrbita europea.

La Xina és l’actor central. Domina el refinatge de terres rares, del liti i del cobalt, i controla etapes clau de la cadena de valor, encara que no sempre sigui el principal extractor. La República Democràtica del Congo concentra més del 70% del cobalt mundial, sovint en condicions socials i ambientals molt qüestionables. Xile, Argentina i Austràlia lideren l’extracció de liti.

Europa, en canvi, és estructuralment dependent. Importa el 98% de les terres rares que consumeix i depèn massivament de l’exterior per a la majoria dels minerals crítics, segons dades de la European Commission i de l’US Geological Survey. La transició verda europea s’edifica, paradoxalment, sobre recursos que no controla.

La nova dependència verda

Substituir el gas rus per minerals xinesos o africans no elimina la vulnerabilitat. La desplaça. Aquesta nova dependència verda exposa Europa a tensions geopolítiques, restriccions comercials i xantatges econòmics cada cop més freqüents.

L’exemple és clar: el 2023, la Xina va imposar restriccions a l’exportació de gal·li i germani, minerals clau per a la indústria tecnològica i energètica. Un moviment que va sacsejar les cadenes de subministrament globals i va evidenciar fins a quin punt la transició verda és també una arma geopolítica.

Segons el Fons Monetari Internacional, la fragmentació geopolítica del comerç mundial incrementa els riscos d’escassetat, volatilitat de preus i pressions inflacionistes estructurals. La transició energètica, sense sobirania material, pot convertir-se en una font d’inestabilitat econòmica permanent.

Qui acaba pagant la transició? 

El cost de la dependència sempre baixa cap avall. Quan els recursos s’encareixen o escassegen, el sistema no absorbeix el xoc: el trasllada. Energia més cara, costos industrials a l’alça i subvencions sostingudes amb deute públic acaben filtrant-se inevitablement als preus finals. La transició verda, tal com s’està desplegant, no és neutra en termes econòmics: genera tensions inflacionistes que impacten directament en el poder adquisitiu de la ciutadania.

Aquest impacte va molt més enllà de la factura energètica. Afecta els aliments, l’habitatge i la mobilitat, i tensiona especialment les classes mitjanes, que tornen a actuar com a principal amortidor del sistema. Les dades mostren que l’augment dels costos energètics i dels inputs industrials ha estat un factor clau de la inflació recent, erosionant l’estalvi i reduint el marge de maniobra de llars i empreses. La pregunta ja no és si la transició és necessària, sinó qui n’assumeix realment el cost.

Aquí emergeix una contradicció estructural: no hi ha sostenibilitat sense sobirania. Europa parla de reindustrialització i autonomia estratègica, però arriba tard, amb costos elevats i fortes resistències socials. El reciclatge és imprescindible, però insuficient per satisfer una demanda creixent de minerals crítics. Mentrestant, la cursa global pels recursos avança i el marge de maniobra es redueix. Podem parlar de sostenibilitat si depenem d’altres potències per fer-la possible? Aquesta és la pregunta incòmoda que Europa encara no ha respost.

El futur verd també és poder

El futur verd també és poder. La transició ecològica no és només una qüestió climàtica ni tecnològica, sinó una qüestió de control, recursos i sobirania econòmica. Canviar de model energètic sense replantejar qui controla les matèries primeres és substituir una dependència per una altra. I en aquest joc de forces, Europa parteix amb desavantatge.

Si el futur sostenible no es construeix amb realisme geopolític, el cost no el pagaran els mercats ni les grans corporacions, sinó la ciutadania. Preus més alts, inflació persistent i una menor capacitat de decisió econòmica són el peatge d’una transició dissenyada sense control dels recursos crítics. La sostenibilitat, sense sobirania, esdevé fràgil i socialment regressiva.

A 11Onze, creiem que parlar de sostenibilitat sense parlar de recursos és autoenganyar-se. Entendre qui controla el futur és el primer pas per protegir l’estalvi, preservar la llibertat econòmica i mantenir la capacitat de decisió en un món cada cop més tens i fragmentat. Perquè el veritable progrés no és només verd: ha de ser també just, resilient i sobirà.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

En les pròximes tres dècades el deute públic dels Estats Units i altres grans economies es dispararà. La necessitat d’imprimir diners amb què pagar-la i una molt limitada millora de la capacitat productiva faran difícil mantenir la inflació sota control.

El dèficit dels Estats Units l’any 2022 va ser molt de menor que el registrat en 2020 i 2021 a causa de l’augment dels ingressos i la reducció dels ingents estímuls destinats a contrarestar els efectes de la pandèmia.

No obstant això, aquesta dada és enganyosa. Segons les previsions de l’Oficina Pressupostària del Congrés dels Estats Units, el dèficit federal anual durant el període 2022-2052 se situarà en una mitjana del 7,3% del PIB, més del doble de la mitjana de l’últim mig segle, i tendirà a augmentar any rere any, fins a l’11,1% del PIB en 2052.

Això significa que el deute federal dels Estats Units passarà de suposar menys del 40% del PIB l’any 2000 a més del 185% en 2052. S’espera que la ràtio del deute respecte a la producció del país comenci a disparar-se en 2024 i superi el seu màxim històric en 2031, quan arribarà al 107%.

Aquest enorme increment de l’endeutament es deu en gran manera a l’augment dels costos per interessos, ja que es multiplicaran per més de quatre al llarg del període i assoliran el 7,2% del PIB en 2052, segons les estimacions. Quant al dèficit primari, en el qual s’exclouen els desemborsaments nets per interessos, gairebé es doblarà en els pròxims 30 anys, amb la qual cosa fregarà el 4% en 2052.

Conseqüències indesitjades

Aquest escenari podria alentir el creixement econòmic de la primera potència mundial, augmentar el risc d’una crisi fiscal i limitar el marge de maniobra polític davant futures crisis.

També fa difícil que es contingui la inflació si tenim en compte que cada vegada serà més complicat incrementar la capacitat productiva: les baixes taxes de natalitat dificultaran cada vegada més el reemplaçament dels ‘baby boomers’ que s’aniran jubilant, amb la qual cosa es podria reduir la mà d’obra disponible, mentre que el creixement de la productivitat tendeix a alentir-se.

Si els bancs centrals dels Estats Units i altres potències econòmiques es veuen obligats a multiplicar la impressió de diners per fer front al deute públic i l’oferta de productes i serveis del mercat no creix en la mateixa mesura, aquest desequilibri estimularà la inflació. En augmentar més els diners en circulació que els béns i serveis disponibles, els preus tendeixen a pujar.

Qui posa el cascavell al gat?

L’única mesura factible per limitar la ràtio d’endeutament seria restringir la despesa pública, però és difícil que cap polític, sigui del signe que sigui, s’atreveixi a plantejar una mesura tan impopular. Per això, tot apunta al fet que la despesa pública i el consegüent dèficit, tant a Europa com als Estats Units, continuïn incrementant-se sense control en les pròximes dècades.

En lloc d’afrontar el problema, els polítics prefereixen amagar-lo sota la catifa. Ja se’l trobarà la pròxima generació.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’automatització del treball està creant una metamorfosi ocupacional, en la qual es transfereixen tasques fetes habitualment per humans a un conjunt de tecnologies. L’economia no se’n salva, i la intel·ligència artificial també hi guanya terreny. Però, els algoritmes de predicció econòmica són una alternativa real als economistes?

A conseqüència del procés de digitalització de les últimes dècades es generen quantitats ingents de dades que estan transformant els mètodes amb què analitzem els models estadístics. Emmagatzemar, registrar i analitzar aquest flux constant d’informació s’ha convertit en una tasca essencial pel funcionament de molts sectors de l’economia.

Una revolució tecnològica que ha obert noves possibilitats en la capacitat de predicció econòmica i financera. L’anàlisi d’aquestes grans bases de dades, el que es coneix com el ‘big data’, no seria possible sense la intel·ligència artificial (IA). Un terme bastant ampli que engloba tot un conjunt d’idees.

Tanmateix, en aquest àmbit hi trobem dos conceptes: el ‘machine learning’ (ML) i el ‘deep learning’ (DL), algoritmes matemàtics que permeten als ordinadors identificar patrons en les dades i fer prediccions imitant els humans. Dos avenços computacionals que formen la base de la predicció econòmica amb intel·ligència artificial. 

Una bola de cristall algorítmica

Els experts solen comparar la predicció algorítmica amb “una bola de cristall”. I, de fet, aquesta metàfora és la que trobem en el títol d’un estudi intern publicat pel Fons Monetari Internacional (FMI), amb el qual els autors de la investigació, Jin-Kyu Jung, Manasa Patnam i Anna Ter-Martirosyan, miren d’establir si els algoritmes de predicció macroeconòmica poden millorar els resultats pronosticats pels mateixos economistes de l’FMI.

L’estudi aplica tres algoritmes diferents d’aprenentatge automàtic a un problema comú de previsió econòmica, i els resultats són sorprenents. En els tres casos, la predicció amb algoritmes va superar àmpliament en exactitud als economistes del Fons Monetari Internacional.

En les observacions, els autors avisen que encara hi ha factors que requereixen més investigació. També alerta que, perquè aquestes prediccions siguin realment efectives, s’haurien d’incloure observacions en temps real. Així mateix, expliquen que hi ha una certa llibertat en la introducció dels paràmetres que usen els algoritmes, i que això pot ser clau per determinar la seva efectivitat.

Tanmateix, en la seva conclusió coincideixen en el fet que el potencial del ‘machine learning’ en vers l’anàlisi estadística de dades econòmiques és evident; i que, encara que aquestes prediccions fetes per algoritmes no poden substituir totalment la feina dels economistes, representen una valuosa referència addicional a l’hora de prendre decisions sobre predicció econòmica.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els Balcans Occidentals, una regió situada al sud-est d’Europa, s’ha convertit en un objectiu estratègic per a la Xina en termes d’inversions i influència. El gegant asiàtic ha aprofitat el buit deixat per la Unió Europea després d’anys d’infructuoses negociacions sobre el lent procés d’adhesió amb els països de la península.

Durant les dues últimes dècades, la Xina ha tret partit de l’espectacular creixement de la seva economia incrementant la seva influència arreu del món a través del comerç i inversions. Beijing, amb el seu enfocament en vincular altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda, inverteix el seu capital ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident a canvi de recursos naturals i accés als seus mercats.

Aquesta expansió de llaços comercials s’ha concentrat principalment en el continent africà, impulsant un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals. Tanmateix, l’ascendent abast global del gegant asiàtic també és palpable al continent europeu, especialment dins del grup de països dels Balcans Occidentals que no formen part de la UE: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia.

La península dels Balcans Occidentals és una regió rica en recursos naturals i un element cabdal per al desenvolupament del projecte xinès amb la finalitat de facilitar les seves exportacions a Europa. Això no obstant, una gran part d’aquests països tenen unes infraestructures poc desenvolupades i malmeses després d’anys de conflictes militars, inestabilitat política i manca d’inversió. Concretament, les guerres iugoslaves durant la dècada dels 90 i posteriors crisis polítiques van ser la principal causa de la fragmentació del mercat balcànic i de la destrucció i subseqüent abandó de la seva infraestructura.

És per això que hi ha un gran potencial de desenvolupament econòmic en l’antany espai d’influència soviètica, que la Xina ha suplantat mentre la UE es mirava el melic. Aquesta presència cada vegada més evident del gegant asiàtic ha generat algunes reaccions divergents entre els països de la regió, i preocupa especialment als Estats Units i la Unió Europea, que veuen minvat el seu poder de persuasió a l’hora de dictar les aliances geoestratègiques i comercials d’aquests estats.

Un Pla Marshall a l’estil xinès

A partir de la crisi econòmica global del 2008, que també s’abatia sobre els Balcans, la Xina va veure la regió com un lloc ideal per a oferir les seves inversions, préstecs i exportació de productes. Una dècada després, 136 projectes activats per un valor de 32.000 milions d’euros en els sectors energètics, metal·lúrgics, de la mineria, dels transports i infraestructures s’han fet realitat.

Des dels 61 plans d’inversió aprovats per infraestructures crítiques i construcció de fàbriques a Sèrbia fins als 30 projectes actius en el sector de l’energia a Bòsnia i Hercegovina, els estats més pobres del continent europeu rebien amb les mans obertes al país asiàtic. A la vegada que la Xina els feia donacions de material sanitari i vacunes durant la pandèmia mentre es queixaven de la falta de solidaritat de la Unió Europea que els donava l’esquena.

És veritat que atès que molts d’aquests projectes s’implementen en països amb una situació macroeconòmica precària, un limitat accés a finançament i una situació política relativament inestable, no tenen gaires opcions de trobar altres fonts d’inversió. Encara que aquesta situació pot canviar en un futur, el soci asiàtic ha establert les bases d’una cooperació que difícilment s’esvairan quan millori l’estabilitat econòmica-política d’aquests estats.

El cost ocult de les inversions

Els beneficis d’aquesta expansió dels llaços comercials entre els dos continents són evidents. Les inversions xineses han ajudat a millorar la infraestructura i han creat llocs de treball als Balcans, contribuint al desenvolupament econòmic i a la reducció de la pobresa. A més, s’han establert acords de cooperació en àmbits com la cultura, l’educació i la sanitat, fomentant una major interdependència i reforçant les relacions econòmiques i diplomàtiques entre les dues parts.

No obstant això, també hi ha una contrapartida menys positiva que de vegades acompanya a les inversions xineses. Alguns d’aquests projectes han estat subjectes de denúncies i protestes per l’explotació laboral i danys mediambientals facilitats per una legislació laxa i una corrupció governamental endèmica. Un bon exemple d’aquestes males pràctiques va tenir lloc durant la construcció de la planta de pneumàtics de Linglong a Zrenjanin (Sèrbia) amb migrants portats de Vietnam que, segons va denunciar l’Associació Ciutadana Zrenjanin Acció, treballaven i convivien en condicions infrahumanes.

De la mateixa manera, una de les principals crítiques és la manca de transparència dels projectes d’inversió i de les possibles conseqüències de no poder fer front als préstecs multimilionaris que sovint els fan viables. El temps dirà si la Xina seguirà el mateix camí que els poders occidentals amb el Fons Monetari Internacional, generant deutes insostenibles per als països receptors de les seves ‘ajudes’ que comporten una pèrdua de sobirania i la venda dels seus béns i recursos a preus de saldo.

Deixats de la mà de la Unió Europea

Lluny queda la cimera UE-Balcans occidentals Salònica del 21 de juny de 2003, on es promovia el missatge que els Balcans podrien ser membres de la Unió Europea en 10 o 15 anys. Es volia vendre la idea d’una integració europea que més tard va passar a segon pla a causa de la crisi financera del final de la dècada, després per culpa del Brexit i més tard pels resultats electorals als Estats Units i el conflicte a Ucraïna.

Si bé és cert que la UE ha seguit creixent en diversos processos d’adhesió de nous estats membres de l’Europa Central i Occidental, els països dels Balcans Occidentals segueixen a la cua, estancats en negociacions que semblen no avançar 20 anys després de les promeses. Això ha fet perdre credibilitat a la Unió Europea i ha provocat que grans sectors de la població d’aquesta regió, anteriorment molt proeuropeus, avui se sentin traïts per la UE.

Les darreres cimeres europees de caràcter majoritàriament simbòlic i la posada en marxa d’una tímida alternativa europea a la nova Ruta de la Seda, per a ajudar als països en vies de desenvolupament a canvi d’una intensificació dels llaços comercials amb la UE i un refredament de les seves relacions econòmiques amb la Xina i Rússia, és poc probable que canviïn la percepció que tenen els Balcans Occidentals d’una Unió Europea que ja fa anys que ni hi és ni se l’espera.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Sens dubte, l’or no és d’aquest planeta. Els científics coincideixen que va arribar a la Terra per una pluja de meteorits. El seu origen pot estar en l’explosió d’una supernova o en el xoc de dues estrelles de neutrons.

L’or que coneixem és un mineral massa preciós per a tenir un origen vulgar. De fet, prové d’una cosa tan brillant com les estrelles i va arribar a la Terra fa uns quatre mil milions d’anys, molt després de la formació del nucli del nostre planeta.

En els seus inicis, fa uns 4.500 milions d’anys, la Terra era bàsicament una bola de magma. Durant el procés de refredament, els materials més densos es van anar enfonsant cap al centre. Per això es van veure arrossegats fins al nucli, compost sobretot per ferro, la major part dels metalls més pesants.

D’aquí ve que no s’entengués la gran quantitat d’or i altres metalls preciosos presents en l’actualitat en el mantell de la Terra. Diverses recerques científiques han conclòs que la presència d’aquest or només es pot explicar per l’impacte de meteorits carregats d’aquest i altres metalls preciosos.

Una de les recerques, publicada en la revista ‘Nature’, calcula que la tempesta de meteorits va poder aportar a la Terra uns 20 trilions de tones de material. I un altre estudi, publicat en l’en la revista ‘Science’, considera que el nostre planeta no hauria estat l’únic receptor d’aquests minerals, ja que també haurien arribat a Mart i a la Lluna de manera similar.

D’on provenia l’or?

Els científics creuen que l’or, igual que la majoria dels elements més pesants que el ferro, es produeix tant per nucleosíntesi de supernoves com per la col·lisió d’estrelles de neutrons. Però es desconeix quin d’aquests dos processos va originar l’or que actualment podem extreure del mantell de la Terra.

A l’interior de les estrelles es produeixen constants processos de fusió nuclear. L’element més abundant i més simple és l’hidrogen, els àtoms del qual contenen un electró i un neutró. Quan es fusionen dos d’aquests àtoms a causa de la pressió i la gravetat, es produeix un àtom d’heli. Al seu torn, la fusió de l’heli produeix liti. I els processos de fusió continuen fins a arribar al ferro, que es comença a formar quan en l’estrella ja no queda més combustible que fusionar.

Les supernoves són estrelles massives que ja no poden desenvolupar reaccions termonuclears en el seu nucli. La pressió les porta a contreure’s sobtadament i col·lapsar. És en aquest procés on molts científics pensen que es formen materials pesants com l’or, encara que alguns astrofísics dubten que el flux de neutrons a l’interior de la supernova sigui suficient per a formar elements pesants en la quantitat necessària.

L’altre possible origen per al nostre or seria un xoc d’estrelles de neutrons, que es formen després del col·lapse de les supernoves. Molt recentment, el 17 d’agost de 2017 es va detectar un d’aquests esdeveniments cataclísmics. S’estima que van col·lidir dues estrelles de neutrons de només uns deu quilòmetres de diàmetre que contenien tanta matèria com el Sol.

En opinió dels científics, un esdeveniment d’aquest tipus va poder generar tant or com la massa de la Terra. Per a això és necessari que el ferro es trobi en un entorn molt ric en neutrons per a poder capturar-los amb gran rapidesa. Com a part d’aquests neutrons sofreixen una ràpida desintegració radioactiva i es converteixen en protons, el ferro, que té 26 protons i 30 neutrons, pot transformar-se en or, que consta de 79 protons i 118 neutrons.

La precipitació de l’or

Segons les principals teories vigents, la gran pluja de meteorits amb els metalls preciosos va provocar una agitació del mantell de la Terra que finalment va acabar generant l’aparició dels dipòsits d’aquests minerals. Els asteroides s’haurien introduït en el mantell terrestre gràcies als enormes processos de convecció.

L’or es troba principalment en àrees amb activitat sísmica o volcànica, que provoquen que l’or surti a la superfície. Durant els terratrèmols, les variacions en la pressió al llarg de la falla poden fer que l’aigua de la roca s’evapori ràpidament. I les substàncies que es dissolen en l’aigua, com l’or i els silicats, precipiten més tard en la superfície. En el cas dels volcans, durant les erupcions expulsen molts minerals que es troben en capes més profundes del mantell terrestre, i un d’ells és l’or.

Tot i que és possible trobar or a tot el món, la distribució geogràfica és molt desigual. Els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Xina, Rússia i Sud-àfrica són els països amb una major concentració d’aquest metall preciós.

El primer capítol de la sèrie The Golden Thread, que aborda la importància que ha tingut i té l’or en diferents àmbits de la nostra vida, incideix en l’origen de l’or i el paper fonamental que ha jugat aquest metall preciós en l’exploració de l’espai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’espectacular creixement econòmic de la Xina s’ha vist reflectit en l’ascendent influència del gegant asiàtic al continent africà. Amb unes inversions que s’estenen per tot el territori i que tenen implicacions geopolítiques globals. 

Com a segona economia mundial, la Xina està ampliant el seu abast global i aprofitant els vastos recursos i mercats africans. En aquest procés, el gegant asiàtic s’ha convertit en el principal soci comercial d’Àfrica, realitzant grans inversions en infraestructures, recursos i empreses al llarg del continent.

Per la seva part, els governs africans veuen una oportunitat en aquest increment de la presència xinesa al seu territori, diversificant les seves aliances estratègiques globals a través d’un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals.

D’altra banda, lògicament Europa i els Estats Units veuen amenaçada la seva posició hegemònica a l’hora de decretar quines polítiques econòmiques són més convenients pel continent, o per a ells mateixos, i acusen la Xina d’imperialisme. 

Préstecs i infraestructura a canvi de recursos naturals

Hi ha diversos factors que han contribuït a aquest canvi de paradigma. Una de les claus és la recerca de recursos naturals per alimentar el ràpid creixement de l’economia xinesa. Àfrica és rica en minerals i hidrocarburs que són crítics per al creixement econòmic de la Xina.

Amb aquestes inversions, Pequín s’assegura el seu accés a les matèries primeres necessàries perquè la seva economia continuï creixent, al mateix temps que incrementa les exportacions dels seus productes, serveis i contractacions pel desenvolupament d’infraestructures en els 53 països africans amb els quals manté relacions diplomàtiques i comercials.

Així mateix, no es pot obviar el desig de posicionar-se per aprofitar el gran mercat de consumidors del continent africà. Amb una població de més de 1.400 milions de persones, que espera doblar el 2050, Àfrica és una de les regions amb més creixement del PIB, i es preveu que mantingui una tendència de creixement estable i constant entre 2023 i 2027.

A diferència de les polítiques de privatitzacions i de desregulacions dels mercats promogudes pel Banc Mundial i l’FMI, pensades per beneficiar corporacions occidentals a costa de la misèria de la població local, que acabarà retornant els préstecs, la Xina proporciona un tipus de finançament sense interferir en les polítiques econòmiques i que és percebuda com a un tracte menys desigual entre dos actors estatals.

Dit això, queda per veure si d’avant d’un increment del sobreendeutament i possibles impagaments, la Xina seguirà perdonant el deute a països a africans a canvi d’influència i nous contractes, o es decantarà pel model occidental de lligar-los en una espiral de deute impagable per a acabar de delmar la poca sobirania que tenen.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La correcció del preu de l’or d’ahir dilluns ha generat inquietud entre alguns estalviadors. Però no totes les baixades són un senyal d’alarma. Sovint, són simplement una pausa dins d’una tendència de fons molt més sòlida.

El primer que cal aclarir és que no estem davant d’un canvi de paradigma. La caiguda del preu de l’or s’emmarca en una correcció tècnica puntual, després de setmanes —i mesos— de fortes revaloritzacions. Quan un actiu acumula guanys importants, és habitual que part del mercat reculli beneficis. Per tant, no debilita l’actiu, sinó que el normalitza.

L’or no funciona com una acció especulativa ni com una criptomoneda altament volàtil. El seu comportament respon a forces macroeconòmiques lentes, profundes i, sobretot, globals.

Primer factor: el dòlar i els tipus d’interès

Un dels principals motors darrere la baixada ha estat el repunt del dòlar i el moviment dels tipus d’interès reals.

Quan el dòlar s’enforteix, l’or —que cotitza en aquesta moneda— es torna relativament més car per als compradors internacionals. Això redueix demanda a curt termini i pressiona el preu a la baixa.

A més, qualsevol expectativa de tipus d’interès elevats durant més temps juga en contra de l’or a curt termini. No perquè l’or perdi valor intrínsec, sinó perquè no ofereix rendiment financer. Competeix amb bons i dipòsits, i quan aquests prometen més rendibilitat immediata, part del capital es desplaça temporalment.

Segon factor: menys por… de moment

L’or és, per definició, un termòmetre de la por sistèmica. En els darrers dies, els mercats han descomptat un escenari lleugerament més optimista: dades macroeconòmiques menys negatives, menor tensió immediata als mercats financers i una sensació —potser excessiva— de control per part dels bancs centrals.

Quan la por baixa, l’or respira. Però això no vol dir que els riscos hagin desaparegut, sinó que vol dir que el mercat, sovint miop, mira només el curt termini.

Tercer factor: moviments especulatius a curt termini

Una part rellevant del preu de l’or es mou als mercats de futurs i derivats. I aquí intervenen fons i operadors que no compren or per protegir patrimoni, sinó per especular amb el preu. Quan aquests actors detecten resistències tècniques o canvis de sentiment, executen vendes ràpides que amplifiquen els moviments. Per tant, som davant de soroll i no pas de fonament.

De fet, segons dades del World Gold Council, la demanda estructural d’or físic —especialment per part de bancs centrals i inversors patrimonials— es manté sòlida.

El que no ha canviat

Res del que sustenta l’or com a valor refugi ha canviat, ni tan sols mínimament. El deute global continua creixent a un ritme superior al de l’economia real, amb estats i governs atrapats en una dinàmica de refinançament permanent que només és viable a base de més emissió monetària. 

Les monedes fiduciàries, deslligades de qualsevol actiu real des de fa dècades, continuen perdent poder adquisitiu de manera estructural, un procés lent, però constant que erosiona l’estalvi sense fer soroll. A tot plegat s’hi suma un escenari geopolític fragmentat, amb conflictes oberts, blocs econòmics cada cop més tancats i una desconfiança creixent entre potències. No és casual, en aquest context, que els bancs centrals —els mateixos que imprimeixen moneda— estiguin acumulant or com no ho feien des de fa dècades. Quan qui emet els diners busca refugi en un actiu tangible, el missatge és clar.

Per això, una baixada puntual del preu de l’or no invalida en cap cas la tendència estructural que el sustenta. Al contrari, en forma part del seu comportament natural dins dels cicles de mercat. Històricament, l’or no puja en línia recta, sinó que avança amb pauses, correccions i respiracions necessàries després de trams d’alces sostingudes. Aquestes correccions no són senyals de debilitat, sinó mecanismes de sanejament del mercat, sovint provocats per moviments especulatius a curt termini o canvis temporals de sentiment. 

Mirat amb perspectiva, han estat reiteradament moments d’oportunitat per als estalviadors pacients, no pas amenaces per al valor de fons de l’actiu. L’or no està pensat per tranquil·litzar-nos cada dia, sinó per protegir-nos quan el sistema trontolla. I això, avui, continua plenament vigent.

L’or no és un actiu per mirar cada dia, ni per jutjar-lo a cop de titular. És un actiu pensat per protegir valor al llarg del temps, precisament perquè no depèn del soroll immediat dels mercats. Qui ho entén, no s’inquieta davant d’una baixada puntual: la contextualitza dins d’un cicle més ampli. A 11Onze parlem d’estalvi conscient, de decisions informades i de tenir la capacitat de mirar més enllà de les oscil·lacions a curt termini. Entendre l’or no com una aposta, sinó com una assegurança patrimonial, és clau per preservar el valor dels estalvis en un món cada cop més incert. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.