Història de les crisis: esquerdar les pors (2/2)

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Segur que darrerament has sentit molt a parlar dels ‘tokens’, sobretot relacionats amb les criptomonedes, el ‘blockchain’ i el metavers. Però què són exactament? Per què serveixen? En el nostre dia a dia ja estem envoltats de ‘tokens’, tot i que no en som prou conscients. Ens en dona totes les pistes l’assistent executiva d’11Onze, Núria Rambla.

“Un ‘token’ és una fitxa, un símbol, un codi. Els ‘tokens’ són objectes similars a una moneda, però no de curs legal”, detalla Rambla. Això vol dir que només tenen valor dins el mercat on s’ha establert que es faran servir i únicament per a la finalitat per a la qual han estat creats. Ja fa molts anys que existeixen els ‘tokens’ i l’exemple més clar són les fitxes del casino o de les fires, aquestes monedes de plàstic que només serveixen per jugar a les escurabutxaques o al pòquer o per pujar al tren de la bruixa o als autos de xoc.

I què caracteritza els ‘tokens’? “No tenen valor, són emesos per institucions o companyies privades, estan fets amb materials de poc valor, tenen un sistema de control i són segurs i no es poden falsificar”, desgrana l’assistent executiva. Al món digital, els ‘tokens’ utilitzen la infraestructura de les criptomonedes, l’anomenat ‘blockchain’, per circular. Podríem dir, de fet, que una criptomoneda és un ‘token’, tot i que un ‘token’ no és ben bé una criptomoneda.

“Mentre que la criptomoneda té la seva cadena de ‘blockchain’, un ‘token’ sempre aprofita una cadena ja existent, motiu pel qual a les plataformes digitals els surt més econòmic”, argumenta Rambla.

Al món virtual, els ‘tokens’ tenen aplicacions infinites: poden servir com a codis de seguretat que es validen quan entrem en una web, com a punts bescanviables en els videojocs, com a milles recorregudes pels avions en les aerolínies… En el món de les finances, també es fan servir en les anomenades ‘tokenitzacions’, és a dir, per protegir les nostres dades quan fem pagaments en línia, mitjançant un codi que valida l’operació amb total seguretat. I pel que fa a les inversions, existeixen els ‘security tokens’, és a dir, títols d’inversió en ‘tokens’. Vols saber-ne més? Acaba de veure el vídeo de sota!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els bancs centrals compren quantitats rècord d’or mentre redueixen dràsticament les seves reserves en dòlars. La crisi bancària, la volatilitat dels mercats i la tensió geopolítica fan trontollar el sistema monetari global posant en perill l’hegemonia del dòlar. 

No és cap secret que el valor a l’alça de l’or es nodreix de les males notícies i la incertesa econòmica. El risc de contagi de la crisi bancària dels Estats Units i la volatilitat dels mercats davant d’una possible recessió han provocat que la cotització d’aquest metall preciós es revalori un 10% des del mes de gener.

Fins aquí res de nou, la demanda i el preu de l’or s’acosten a cotes històriques sempre que els diners busquen refugi en valors segurs com els metalls preciosos. I és que segons un informe del Consell Mundial de l’Or (WGC), els bancs centrals han mantingut un ritme constant de compra d’or durant el primer trimestre de 2023, afegint gairebé 230 tones d’or a les seves reserves nacionals, la qual cosa suposa un augment del 176% respecte a les compres efectuades en el mateix període de l’any anterior.

En aquest cas, però, la febre de l’or ve en part donada per una ocurrència que pot significar un canvi de paradigma de l’ordre mundial. Estem parlant de la desdolarització, un procés que implica una reducció de la dependència del dòlar com a divisa per fer transaccions comercials internacionals i com a moneda de reserva. El consens entre els analistes geopolítics i econòmics és que la fi del regnat del dòlar com a divisa de reserva internacional no és una qüestió de si passarà, sinó de quan passarà.

Creixent demanda d’actius tangibles

Seria injust atribuir a un sol factor l’augment de les compres d’or, però no es pot negar que el retorn a les monedes fiduciàries sostingudes per actius tangibles com els metalls preciosos està a l’ordre del dia. Des de les monedes digitals emeses per alguns bancs centrals fins a un futur sistema financer quàntic, l’or es consolida com el valor refugi per excel·lència i antídot a la pèrdua de confiança en les divises fiat actuals.

Segons l’FMI, la quota de mercat del dòlar estatunidenc com a moneda de reserva mundial ha caigut del 66% del 2003 al 58,4% a la fi del quart trimestre d’aquest any. Una tendència a la baixa que s’està accelerant a marxes forçades gràcies a les sancions econòmiques i que contrasta amb un augment exponencial de les reserves d’or dels bancs centrals. 

En aquest context, i a diferència d’altres ocasions, és important tenir en compte que aquest increment de la demanda d’or no ve únicament donada per petits i grans inversors que volen protegir-se contra la inflació i la baixada dels tipus d’interès, sinó que està liderada pels bancs centrals que actualment ja representen el 33% del mercat global. 

Aquesta diversificació cap a l’or, especialment esperonada per grans economies emergents que formen part del grup dels BRICS, sembla confirmar que el sistema financer internacional es troba davant d’un procés de transformació radical que si bé és massa aviat per saber si significarà un retorn al patró or, fa preveure una demanda continuada d’aquest metall preciós i altres actius tangibles.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

A partir del mes de maig s’obren tot un seguit de convocatòries d’ajuts directes de la Generalitat per impulsar la competitivitat de les empreses catalanes en set àmbits diferents. Aquestes subvencions, que es concedeixen per ordre cronològic de sol·licitud, poden arribar fins als 20.000 euros en àrees com la digitalització i la indústria 4.0. 

Una part dels 200 milions d’euros de pressupost anual d’Acció, l’agència de la Generalitat dedicada a promoure la competitivitat de les empreses catalanes, estaran disponibles en forma de “cupons” a partir del mes de maig. Aquests cupons ofereixen un descompte econòmic directe que les empreses poden bescanviar per un servei expert en internacionalització, innovació, sostenibilitat o noves tecnologies a través de l’assessorament dels proveïdors acreditats per Acció.

La pluja de milions es reparteix en set convocatòries diferents. A més d’acompanyar les empreses en la seva digitalització o en la seva expansió internacional, enguany les subvencions també ajudaran a accedir a programes europeus de recerca i d’innovació o reformular l’estratègia.

Un cop obertes les convocatòries, s’ha de tenir en compte que les subvencions es concedeixen per ordre cronològic de sol·licitud i solen exhaurir-se en poc temps. Els projectes es podran executar entre l’1 de gener de 2023 i el 30 de setembre de 2024.

Els cupons més ben dotats

Les convocatòries que contemplen ajuts més elevats són les destinades a la transformació digital i cap a la indústria 4.0, amb imports de fins a 20.000 euros per projecte. 

La de tecnologies digitals avançades permetrà contractar serveis d’assessorament per testar tecnologies que contribueixin a la transformació digital de l’empresa. Serà possible fer-ho a través dels equipaments tecnològics del Digital Innovation Hub de Catalunya. Els projectes poden incloure, per exemple, estudis de viabilitat tecnològica, anàlisi de nous models de negoci disruptius o el desenvolupament de proves de concepte o nous prototips.

La de la indústria 4.0 pretén facilitar els primers passos per implementar tecnologies com la impressió 3D, el ‘big data’, la internet de les coses o la robòtica, entre d’altres, amb l’objectiu de millorar els productes, els serveis o els processos de l’empresa.

La necessària internacionalització

Un altre apartat important per a les empreses en l’actualitat és la internacionalització. En aquest àmbit, hi ha dues convocatòries: una d’iniciació a l’exportació i una altra dedicada a augmentar les vendes al món a través dels canals digitals.

La primera inclou la possibilitat de fer un pla de promoció internacional, amb un ajut màxim de 2.500 euros, o subcontractar un ‘export manager’, per la qual cosa es contempla una subvenció de fins a 8.000 euros.

La segona permet accedir a un servei d’assessorament per definir l’estratègia digital internacional, fer una anàlisi completa de la presència online de l’empresa o dissenyar un pla d’accions als canals digitals. La subvenció màxima per a cada projecte és de 6.000 euros.

Estratègia, innovació i sostenibilitat

Dues convocatòries noves d’enguany són la d’estratègia i la dels programes europeus R+D+I. En la primera, amb ajuts de fins a 8.000 euros, un assessor acompanya a l’empresa en l’anàlisi dels canvis de l’entorn, per veure l’efecte que poden tenir sobre el model de negoci i identificar noves oportunitats i reptes. La segona pretén ajudar a les empreses a accedir a convocatòries d’ajuts europeus de recerca i d’innovació de manera col·laborativa. Els ajuts, de fins a 12.000 euros, permeten assessorar-se per preparar propostes i crear un consorci, a més de donar suport en l’aplicació de la normativa.

L’última convocatòria, amb subvencions de fins a 8.000 euros, és l’encaminada a avançar cap a la neutralitat climàtica. Les actuacions poden estar relacionades amb l’ús de tecnologies per desenvolupar materials sostenibles, avançar cap a les energies renovables, treballar per la millora de l’eficiència de l’ús de l’aigua, l’energia o la biodiversitat, entre d’altres.

Un objectiu ambiciós

Més de 3.800 empreses catalanes ja s’han beneficiat d’aquest tipus d’ajuts d’Acció en anteriors convocatòries, que han servit per acompanyar-les a fer les seves primeres exportacions, a implementar o desenvolupar noves tecnologies o a adaptar el seu model de negoci als canvis de l’entorn.

Amb més de 35 anys d’història, Acció s’ha fixat l’objectiu de fer de Catalunya l’economia més competitiva del sud d’Europa l’any 2030. Els seus ajuts i serveis pretenen crear un ecosistema empresarial més sostenible, digitalitzat i innovador, fer créixer el nombre d’empreses internacionalitzades i continuar fent de Catalunya un pol d’atracció de multinacionals estrangeres.

Cap economia és sobirana si no controla la seva energia. I cap ciutadà és realment lliure si depèn d’infraestructures que no pot influir ni comprendre. La sobirania no és un concepte abstracte: és una qüestió d’energia i diners.

Durant anys, vam assumir que la globalització era sinònim d’eficiència. Produir lluny reduïa costos, importar energia semblava una decisió racional i delegar la política monetària es percebia com una garantia d’estabilitat. Aquest model es va construir sobre la idea que els fluxos globals serien constants i que els grans centres de poder actuarien com a pilars sòlids i previsibles.

Però les crisis han trencat aquest relat amb contundència. La guerra d’Ucraïna va posar al descobert la fragilitat energètica d’Europa, mentre que la inflació del 2022 va evidenciar com qualsevol tensió en els mercats energètics es trasllada immediatament al cost de la vida. A això s’hi suma un deute global que supera el 330% del PIB mundial, un indicador clar de la tensió estructural del sistema financer.

La conclusió és cada cop més evident: dependència energètica i dependència financera no són fenòmens separats, sinó dues cares d’una mateixa vulnerabilitat. Quan una falla, l’altra es veu afectada, i el conjunt del sistema queda exposat. Entendre aquesta relació és clau per interpretar el present i anticipar els canvis que ja s’estan produint.

Energia: l’arrel de tota economia

Sense energia no hi ha producció. I sense producció, no hi ha riquesa. El model del segle XX, basat en grans infraestructures centralitzades, ha generat eficiència, però també concentració de poder. Avui, més del 80% del consum energètic mundial continua depenent dels combustibles fòssils, amb tres conseqüències clares: vulnerabilitat geopolítica, volatilitat de preus i transferència constant de renda cap a grans corporacions.

Però el model està canviant. La caiguda del cost de les renovables ha obert la porta a una producció distribuïda: comunitats energètiques, autoconsum compartit, microxarxes i generació local. No és teoria. Quan una comunitat produeix energia, redueix dependències. Quan una empresa s’autogenera, estabilitza costos. Quan una ciutat desplega microxarxes, guanya resiliència. La descentralització no substitueix el sistema global, però el fa menys fràgil.

Energia i diners: el vincle clau

L’energia sempre ha estat lligada al poder monetari. El petrodòlar va consolidar el domini del dòlar durant dècades, però aquest equilibri s’està transformant amb acords comercials fora del seu circuit. Quan canvia el mapa energètic, també ho fa el monetari.

En paral·lel, en un entorn d’inflació i deute elevat, els inversors tornen als actius reals. L’or n’és l’exemple clàssic, però la capacitat de producció energètica és un altre actiu sovint ignorat. Generar energia pròpia no és només sostenibilitat: és protecció financera. Davant d’això, molts models digitals depenen exclusivament de confiança sistèmica. La diferència és clara: els actius reals tenen valor propi; les promeses depenen d’un emissor.

Sobirania pràctica

La sobirania no és una qüestió ideològica, sinó una forma de gestionar el risc en un entorn incert. En l’àmbit energètic, implica produir una part del que consumim i diversificar les fonts per reduir la dependència de factors externs. No es tracta d’autosuficiència absoluta, sinó de guanyar capacitat de resposta davant possibles disrupcions.

En l’àmbit financer, la sobirania passa per entendre on invertim, diversificar riscos i evitar dependre d’un únic sistema monetari o institucional. La descentralització, en aquest context, no és aïllar-se del món, sinó construir un equilibri que permeti participar-hi amb més autonomia i menys vulnerabilitat.

El que ja està passant

Les dades ho confirmen amb cada cop més contundència: creix l’autoconsum domèstic, s’expandeixen les comunitats energètiques arreu d’Europa, els bancs centrals incrementen reserves d’or i es multipliquen els acords comercials fora del circuit del dòlar. No són fenòmens aïllats, sinó senyals convergents d’un mateix canvi de fons. No estem davant d’una revolució ideològica, sinó d’una adaptació sistèmica davant un entorn cada cop més volàtil, incert i interdependent. Davant aquest escenari, les economies —i també els ciutadans— busquen una cosa molt concreta: resiliència.

La lliçó és clara i cada vegada més difícil d’ignorar: qui controla l’energia controla el marge de maniobra econòmic, i qui condiciona el sistema monetari determina la capacitat de resposta financera. La tecnologia ja ha resolt gran part de les limitacions que ho feien inviable fa només unes dècades. La pregunta, per tant, ja no és tècnica, sinó cultural i estratègica: estem disposats a reduir dependències i assumir més control?

A 11Onze entenem que protegir el patrimoni no és només escollir productes financers, sinó comprendre el sistema en què operem i les forces que el mouen. Energia i diners són els seus pilars invisibles, i entendre com interactuen és essencial per prendre decisions amb criteri, visió i autonomia. Construir sobirania real implica diversificar, anticipar riscos i actuar amb consciència.

Perquè el futur descentralitzat no és una promesa llunyana ni un relat teòric. És una infraestructura que ja s’està desplegant —de manera silenciosa però imparable— i que redefinirà la manera com entenem el poder, l’economia i la llibertat.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Més enllà de la seva popularitat en el sector de la joieria i com a dipòsit de valor per als inversors i estalviadors, l’or és un metall preciós que gràcies a les seves propietats físiques té un ampli ventall d’aplicacions industrials que van des de l’electrònica a la medicina.

Al llarg de la història, l’or ha estat considerat com el dipòsit de valor per antonomàsia, la qual cosa l’ha convertit en un actiu essencial per les persones que volen protegir els seus estalvis i per als inversors que volen diversificar les seves carteres en moments d’incertesa econòmica.

El seu valor intrínsec és causat per la seva durabilitat i relativa escassetat. Però també per una gran demanda continuada en el temps que prové de diversos àmbits, des de bancs centrals i inversors privats, que acumulen lingots i monedes d’aquest metall preciós, fins al sector de la joieria. Així mateix, les seves propietats físiques li atorguen una gran versatilitat per ser utilitzat en diverses aplicacions industrials, com ara:  

• El sector de l’electrònica. L’or té una excel·lent qualitat com a conductor d’electricitat, així com molt bona resistència a la corrosió i a l’oxidació. Això fa que sigui un metall ideal per ser utilitzat en components electrònics, com ara els connectors, xips i circuits integrats que podem trobar en ordinadors i telèfons mòbils. Es calcula que unes 300 tones d’or a l’any s’utilitzen en components electrònics i que el 7% de l’or mundial es troba en aquest tipus de dispositius.
• El sector de l’automoció. A part de ser utilitzat en components electrònics, la indústria automobilística s’aprofita de l’excel·lent qualitat de l’or com a aïllament tèrmic per a evitar que les altes temperatures puguin danyar la mecànica dels monoplaces de F1 i de superesportius de marques com McLaren i Koenigsegg.
• El sector de la indústria aeroespacial. De la mateixa manera que és apreciat en l’automoció per la seva protecció tèrmica i, més enllà del seu ús en components electrònics, la indústria aeroespacial utilitza el pa d’or per a recobrir parts de motors d’avions, satèl·lits i càpsules espacials per protegir-los contra les temperatures extremes i la radiació. Així mateix, l’or es fa servir com a un component del revestiment dels parabrises dels avions que ajuda a reflectir la radiació infraroja.
• El sector de la medicina. Gràcies al fet que no és reactiu ni tòxic, l’or s’utilitza en pròtesis i dispositius mèdics implantables, com ara marcapassos. Per altra banda, les nanopartícules d’or es fan servir en la biomedicina en tècniques de diagnòstic per a la detecció de cèl·lules canceroses. Així com pel tractament de l’artritis reumatoide i el dolor muscular.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Hi ha un fil daurat que travessa tota la història de la humanitat. No el trobem als llibres, ni tampoc a les fronteres dels antics imperis, però és tan real com les pedres dels temples o la sang de les conquestes. Aquest fil és l’or. No pas com a simple metall, sinó com a símbol carregat de significat: de divinitat, de poder, de bellesa, de riquesa i de control.

Des del moment en què l’ésser humà descobreix la capacitat de treballar el metall noble, aquest esdevé un mirall on cada civilització projecta els seus somnis i les seves pors. Per als egipcis, l’or era la carn dels déus; per als romans, la clau del domini del món; per a l’Església medieval, la materialització de la glòria divina; i per als estats moderns, la base per controlar l’economia global.

Al llarg dels segles, l’or ha canviat de forma, però no de funció. Ha estat idolatrat i saquejat, enterrat i desenterrat, convertit en moneda, en reliquiari o en joia d’Estat. Ha construït palaus, però també ha destruït imperis. Ha simbolitzat tant l’eternitat com la decadència.

L’or a Egipte, reflex de l’eternitat faraònica

A l’antic Egipte, l’or no era només un recurs valuós. Era, literalment, la carn dels déus. Aquesta concepció simbòlica es troba recollida en múltiples textos sagrats com el “Llibre dels Morts”, on es descriu la relació entre el déu Ra —la divinitat solar suprema— i el metall preciós. L’or, immutable davant la corrosió i el temps, esdevenia el símbol perfecte de l’eternitat divina.

Els faraons, concebuts com a encarnacions vives d’Horus i fills de Ra, utilitzaven l’or per legitimar i perpetuar el seu poder. No només decoraven tombes i temples amb aquest metall: molts objectes rituals, sarcòfags, màscares i joiells d’ús litúrgic estaven treballats en or pur, com la famosa màscara funerària de Tutankamon (s. XIV aC), que en si mateixa és una exaltació de l’or com a suport de la immortalitat.

L’or a Roma, moneda de conquesta i domini imperial

Si per als egipcis l’or era carn divina, per als romans va esdevenir el motor d’un imperi. Amb Roma, el metall noble es desdivinitza i es converteix en eina de poder terrenal: el fonament d’un sistema monetari, la recompensa d’un legionari, la clau d’un suborn i el símbol de la grandesa imperial.

El primer gran pas en aquest sentit el dona Juli Cèsar, que entre el 46 i el 44 aC encunya grans quantitats d’aureus per finançar la seva ambiciosa expansió militar. L’aureus, una moneda d’or d’altíssima puresa, equivalia a 25 denaris d’argent i simbolitzava no només riquesa sinó autoritat.

L’or al món Carolingi i la renovació de l’Imperi

Amb la caiguda de Roma, el món occidental entra en una llarga transició. Però l’or no desapareix: canvia de mans i de sentit. Serà Carlemany, rei dels francs i primer emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, qui reformuli el paper de l’or com a eina de legitimitat política i religiosa.

El seu regnat esdevingut entre el 742 i el 814 marca una inflexió. A Aquisgrà, capital simbòlica del seu poder, es construeix una capella palatina monumental, inspirada en el model bizantí de Sant Vitale de Ravenna. Cúpules, mosaics i relíquies emmarcades en or mostren que la nova Roma no serà una ciutat, sinó una idea: la Renovatio Imperii Romanorum. El mateix Carlemany és coronat per sorpresa pel papa Lleó III l’any 800, en una cerimònia plena de litúrgia daurada que busca consolidar l’aliança entre el tron i l’altar.

La Renovatio Imperii Romanorum es fonamenta, doncs, en un retorn a l’ordre, a la llei, a la fe. L’or, en aquest context, no és moneda de circulació habitual atès que l’economia franca és essencialment rural, sinó símbol de jerarquia, de sagrat i de missió. És l’aurèola del poder encarnat.

L’or cordovès: esplendor, refinament i saviesa

Paral·lelament, a la península Ibèrica, floreix una altra visió de l’or. Amb Abd al-Rahman III, el Califat de Còrdova assoleix el seu màxim esplendor, esdevenint un dels centres culturals més brillants de l’edat mitjana. Aquí, l’or no és tan sols poder: és refinament, és ciència, és bellesa.

La Mesquita de Còrdova, ampliada i embellida durant el seu regnat, fa un ús magistral de l’or en la decoració interior. Mosaics bizantins, importats directament de Constantinoble, recobreixen el mihrab amb daurats subtils que capten la llum i eleven l’espai. A diferència de la monumentalitat cristiana, aquí l’or no imposa: sedueix.

El Califat encunya el dinar, moneda d’or amb inscripcions coràniques, que circula per tot l’Al-Àndalus i el Magrib, demostrant el dinamisme comercial i polític de l’Islam peninsular. Però no és només una qüestió econòmica: el dinar serveix també com a carta de presentació del poder musulmà, en una època en què la cal·ligrafia substitueix la iconografia com a expressió de fe.

La cort cordovesa esdevé, a més, centre de traducció, astronomia, medicina i filosofia. L’or finança biblioteques, escoles i jardins. De fet, és els cordovesos entenen la riquesa d’una altra manera, no com a acumulació, sinó com a fertilitat cultural. Així, mentre els carolingis reforcen la sacralització del poder amb or litúrgic, els omeies de Còrdova hi veuen una via per projectar sofisticació i lideratge intel·lectual. Dues maneres de brillar en una mateixa època.

L’or feudal: finançar esglésies, castells i croades

L’edat mitjana europea és un món fragmentat, rural i teocràtic. En aquest context, l’or —més escàs que en èpoques anteriors— adquireix un valor redoblat: no és només riquesa, sinó mitjà per accedir a la gràcia divina o projectar autoritat feudal.

Amb l’arrencada de les Croades— el segle XI— veu com aquest metall torna a moure’s a gran escala. L’expedició de les monarquies europees cap a Jerusalem no s’explica sense el suport financer dels senyors feudals, que hipotequen terres, venen títols i fins i tot cedeixen castells per obtenir or. Sota el pretext religiós, el veritable objectiu s’emmarcarà en la possessió de territoris a Terra Santa, com a botí de guerra i control de les rutes comercials d’est a oest.

Així, l’or medieval no és moneda quotidiana —la plata domina les transaccions menors—, però sí instrument privilegiat per connectar terra, fe i espasa. La seva presència en les relíquies, els retaules i les creus processionals testimonia un valor que transcendeix l’economia: l’or com a llenguatge visual de la transcendència.

L’or de Mali: esplendor africana i impacte global

Mentre Europa llaura camps i construeix catedrals, al cor d’Àfrica floreix un imperi d’una riquesa desconcertant: l’Imperi de Mali. I el seu sobirà més emblemàtic, Mansa Musa I, el qual ha passat a la història —no només per la seva devoció— sinó per ser la persona més rica que la humanitat ha conegut mai.

El seu viatge a la Meca, el 1324, és llegendari. Segons l’historiador àrab Ibn Fadlallah al-Umari, Musa va repartir tants quilos d’or pels mercats del Caire que el preu del metall es va desplomar durant una dècada. Portava milers d’esclaus, cavalls i camells carregats amb or pur de les mines de Bambouk i Bure, a l’actual Mali. Aquest episodi no és una exageració romàntica: és testimoniat per diverses fonts i fins i tot apareix en el famós Atles Català (1375), on Mansa Musa hi és dibuixat amb una esfera d’or a la mà.

El seu regnat suposà una explosió cultural i arquitectònica: es funda la gran mesquita de Djenné, i la ciutat de Tombuctú esdevé centre de saber, on es copien manuscrits i es preserva el coneixement greco-àrab. L’or malià no serveix per conquerir: serveix per educar, comerciar i establir relacions amb el món islàmic i mediterrani.

L’or de Mèxic: símbol sagrat i suor del sol

Quan els conqueridors espanyols van posar el peu a Tenochtitlán l’any 1519, van quedar tan impressionats per l’ordre, la simetria i la monumentalitat de la ciutat que Cortés mateix la va comparar a Venècia. Però hi havia un element que va eclipsar tots els altres: l’or.

En l’univers religiós dels asteques, l’or no era una moneda ni un bé acumulable. Era literalment la suor del sol —teocuitlatl—, una matèria sagrada que només podia ser treballada per artesans especialitzats, les tolteques. Amb ell s’elaboraven màscares, discs cerimonials, ornaments per als déus i objectes rituals. La seva funció era simbòlica i espiritual, no mercantil. A diferència d’Europa, aquí no hi havia monedes d’or ni sistemes bancaris, sinó una economia basada en el tribut i l’intercanvi, amb el cacau com a mitjà més habitual de pagament.

Moctezuma II, emperador dels asteques, mantenia una cort refinada on l’or era part del culte diví i del cerimonial d’Estat. Les fonts —com les Cartes de Relació de Cortés o la Verdadera Història de la Conquista de la Nueva Hispània de Bernal Díaz del Castillo— descriuen les riqueses del palau imperial amb fascinació i cobdícia: “Tenien tantes peces d’or, tan belles i misterioses, que cap rei cristià no les posseïa iguals.”

Però aquest mateix or, que en lògica asteca era sagrat, per als europeus era capital. La incomprensió entre les dues visions fou absoluta. Els asteques oferiren or a Cortés com a senyal de respecte i hospitalitat. Ell ho interpretà com a submissió. A partir d’aquí, l’espoli començà.

L’or a Castella: de la cobdícia a la decadència imperial

Amb la conquesta d’Amèrica, la monarquia hispànica —sota els Reis Catòlics primer, i sobretot amb Carles I i Felip II després— accedeix a quantitats d’or i plata fins llavors impensables. Només entre 1503 i 1660, es calcula que arribaren a Sevilla més de 180 tones d’or i 16.000 de plata procedents de les colònies, especialment del Perú i Mèxic. Aquest flux, conegut com l’“or d’Índies”, esdevingué la columna vertebral del poder imperial castellà.

Però aquest tresor —lluny de consolidar un imperi estable— enverinà l’economia peninsular. L’or permetia mantenir guerres contínues als Països Baixos o Itàlia, però no es reinvertia en estructures productives. A diferència d’Anglaterra o Holanda, Castella va optar per la despesa militar i la importació, provocant inflació galopant i dependència exterior. La metàfora és clara: un imperi ric… però pobre.

Felip II simbolitza aquesta paradoxa. Sota el seu regnat es construeix l’Escorial, un palau-monestir-fortalesa que vol ser alhora centre religiós i administratiu de l’Imperi. La seva arquitectura és severa, hieràtica, gairebé antimundana, però carregada de símbols de poder. L’or no brilla com a Versalles: pesa. És el record material d’un imperi que aspira a dominar el món des d’un desert de pedra.

L’or papal: del luxe a l’art etern

A Roma, en canvi, l’or adopta una altra funció. Amb el Renaixement, l’Església catòlica impulsa una renovació artística i espiritual… i l’or esdevé el pigment preferit de Déu. El papa Juli II, conegut com “el papa guerrer”, entén que per reafirmar el poder espiritual de Roma cal dominar el llenguatge de la bellesa. I l’or n’és el canal.

Durant el seu pontificat, contracta els millors artistes del moment: Miquel Àngel, Rafael, Bramante… i impulsa la construcció de la nova Basílica de Sant Pere, amb una cúpula que encara avui defineix l’horitzó romà. L’or recobreix altars, cúpules, frescos, objectes litúrgics i retaules. Però aquí no és només creença, és catequesi visual. El missatge és clar: la glòria de Déu ha de ser tangible. En una Europa dividida per les primeres crítiques protestants, Roma fa parlar l’art. I l’or esdevé llenguatge de fe. 

L’or a França: escenografia del poder absolut

Si a Roma l’or és art sagrat, a França esdevé teatre del poder absolut. Amb Lluís XIV —el Rei Sol— Versalles es transforma en una escenografia monumental on cada cornisa, cada mirall i cada ornament daurat comunica una única idea: tot gira al voltant del rei.

L’or de Versalles no serveix per pagar guerres— n’hi haurà unes quantes perquè és la base del mercantilisme—, ni per convèncer el poble — pateix fam—, sinó per projectar el mite del monarca omnipotent. En paraules del mateix Lluís XIV: “L’Estat soc jo.”

Això vol dir que l’or no es reparteix: es concentra. A la Galeria dels Miralls, amb més de 350 miralls oposats a 17 finestres daurades, el reflex múltiple del rei crea una il·lusió d’infinit. És la teatralització del poder fet palau.

L’or a Anglaterra: regulació, confiança i imperi invisible

Amb l’arribada de la revolució industrial i el desenvolupament del sistema bancari modern, l’or ja no circula en bosses ni en carrosses. Ara, es guarda en cambres de seguretat i es fonamenta el valor de la moneda. És l’era del patró or.

Anglaterra, pionera en la banca centralitzada, estableix el patró or a partir de 1717 amb la reforma del sistema monetari liderada per Isaac Newton, aleshores director de la Royal Mint. Newton fixa oficialment el valor de la lliura esterlina en funció d’una quantitat concreta d’or. Amb això, es posa en marxa una nova relació: or = confiança.

La Goldsmiths’ Company de Londres, fundada l’any 1327, esdevé una de les institucions clau en el desenvolupament d’aquest sistema. Inicialment, era el gremi d’orfebres que amb el temps evolucionarà cap a un organisme regulador i garant del pes i la puresa de l’or, creant estàndards que encara avui regeixen el mercat (Good Delivery List).

Amb el patró or, les grans potències industrials estabilitzen les seves monedes i generen confiança internacional. L’or no cal veure’l, només cal saber que hi és. I així es construeix un imperi invisible, amb bancs centrals que custodien tones d’or —com el Bank of England o el Federal Reserve Bank de Nova York—, fent del metall un pilar silenciós de l’ordre mundial.

L’or esdevé dòlar. I el món es dolaritza

Després de dues guerres mundials, els estats europeus estan arruïnats, però els Estats Units conserven reserves d’or massives. Així, el juliol de 1944, a Bretton Woods, a New Hampshire, es decideix un nou sistema monetari internacional: totes les monedes es vincularan al dòlar, i aquest alhora estarà vinculat a l’or: 35 $ per una unça d’or.

Així, el dòlar esdevé el nou or, i els Estats Units el seu gestor. Aquesta decisió transforma el món: el comerç internacional, les finances, les relacions diplomàtiques… tot comença a girar al voltant del dòlar. És una hegemonia monetària amb base daurada.

Però a la vegada comença la gran contradicció: EUA imprimeixen més dòlars del que poden garantir amb or. Europa i el Japó creixen, la Guerra del Vietnam esdevé caríssima, i la confiança trontolla. De sobte, l’or torna a tenir massa pes… o massa poc.

El dòlar abandona el patró or. El món es desajusta

El 15 d’agost de 1971, Richard Nixon anuncia unilateralment la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or. El sistema Bretton Woods s’esfondra. Per primera vegada, els diners deixen de tenir una referència física objectiva. Ara, el seu valor es basa només en la confiança i la gestió dels bancs centrals.

És l’inici de l’era del diner fiduciari, dels diners “fiats”, en què els bitllets i els zeros digitals tenen valor perquè… ho decidim. Això obre la porta a l’expansió del deute, la liberalització financera i les bombolles especulatives.

Mentrestant, l’or —expulsat del sistema— torna a créixer com a actiu refugi. Les crisis del petroli (1973 i 1979), la inflació desbocada dels anys vuitanta, la caiguda del mur de Berlín i les crisis financeres del segle XXI (2008, 2020…) fan que l’or sigui de nou considerat una assegurança contra la incertesa.

Quan tot trontolla, l’or roman

Avui, en ple segle XXI, quan les criptomonedes ballen, quan el deute públic assoleix xifres astronòmiques i quan la desconfiança cap a les institucions esdevé crònica, l’or persisteix com a referència silenciosa però poderosa.

Els bancs centrals de països com la Xina, Rússia, Turquia o l’Índia compren tones d’or per desdolaritzar les seves reserves. Els inversors institucionals el consideren una assegurança davant la inflació i la volatilitat. I cada vegada més ciutadans el veuen com una forma de sobirania personal, fora del sistema bancari.

L’or no dona interessos. No promet rendiments. Però no menteix. És tangible, finit, universalment reconegut. Quan tot trontolla —quan les borses cauen, quan els governs dubten, quan les monedes fluctuen—, l’or roman. I per això, després de mil·lennis, continua essent el reflex etern de les civilitzacions.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Hi ha paraules que semblaven cosa del passat. Estagflació n’és una. Però avui torna amb força, no només als informes dels bancs centrals, sinó a la realitat quotidiana de milions de persones. Amb energia cara, tensions globals i una economia que s’alenteix, el món s’acosta perillosament a un escenari que recorda als anys 70. La pregunta ja no és si pot passar, sinó si ja hi som.

L’estagflació és un fenomen econòmic poc habitual però devastador, perquè combina tres elements que en teoria no haurien de coexistir: inflació alta, creixement econòmic baix o nul i estancament del mercat laboral. Dit d’una manera simple, tot és més car, però l’economia no millora. És una situació que erosiona el poder adquisitiu i frena la capacitat de progrés de famílies i empreses.

El problema és que aquest escenari trenca les eines tradicionals de política econòmica. Si es pugen els tipus d’interès per frenar la inflació, es refreda encara més l’economia. Si s’estimula el creixement, es corre el risc de disparar encara més els preus. És, en essència, un carreró sense sortida que posa a prova governs, bancs centrals i ciutadans.

De la crisi dels anys 70 a la situació actual

Per entendre el present, cal mirar enrere. Als anys 70, el món occidental va patir una forta estagflació arran de dos xocs clau: l’embargament petrolier de 1973 i la crisi energètica global. El preu del petroli es va disparar, els costos de producció també, i tota l’economia va entrar en una espiral de preus alts i creixement baix. Aquell episodi va marcar una generació sencera i va transformar la política econòmica global durant dècades.

Avui, el fantasma torna amb un nou context. La tensió a l’Iran i el risc sobre l’estret d’Ormuz —per on passa una part clau del petroli mundial— han reobert el problema energètic global. Quan l’energia puja, augmenta el cost de producció, es trasllada als preus finals i es redueix el consum. És exactament el mateix mecanisme que es va viure als anys 70, però en un món molt més interconnectat.

A aquesta situació s’hi suma un entorn especialment fràgil: cadenes de subministrament tensionades, deute públic disparat i una dependència energètica estructural que limita la capacitat de resposta. El resultat és un sistema molt més vulnerable a qualsevol xoc, on qualsevol tensió geopolítica pot desencadenar efectes globals immediats.

Les similituds amb els anys 70 no són només conceptuals. Si comparem ambdós períodes, els paral·lelismes són evidents:

De fet, les dades actuals reforcen aquest diagnòstic. Segons Eurostat, la inflació a la zona euro s’ha mantingut per sobre de l’objectiu del 2% del Banc Central Europeu en els darrers anys, mentre que l’FMI alerta d’un creixement feble i desigual a Europa. Un escenari que encaixa amb els patrons clàssics d’estagflació.

Les dades dels últims anys dibuixen, doncs, un escenari clar: una inflació persistent, un creixement econòmic feble —especialment a Europa— i una productivitat estancada. Però el problema no és només que els preus pugin, sinó que els salaris no segueixen el mateix ritme. Tal com s’ha analitzat en nombroses publicacions de La Plaça, el cost de la vida s’ha desconnectat dels ingressos reals, erosionant la capacitat d’estalvi de les famílies. I aquesta és la clau: sense poder adquisitiu, no hi ha consum, i sense consum, no hi ha creixement.

L’impacte real: el teu dia a dia

L’estagflació no és un concepte abstracte ni llunyà. Té conseqüències molt concretes en el teu dia a dia, afectant directament la teva capacitat d’estalvi, el cost del deute, el poder adquisitiu i fins i tot els impostos que pagues sense adonar-te’n. És una realitat que es filtra en cada decisió econòmica quotidiana.

1. Els estalvis perden valor. Quan hi ha inflació, els diners valen menys amb el temps. Si, a més, l’economia no creix, les oportunitats d’inversió també es redueixen, convertint-se en el pitjor escenari per a l’estalviador. No és casualitat que, en contextos d’incertesa, actius com l’or recuperin protagonisme com a refugi històric.
2. Les hipoteques es tensionen. Per combatre la inflació, els bancs centrals pugen els tipus d’interès. La conseqüència directa és clara: hipoteques més cares, crèdit més restringit i menys inversió. Tot plegat contribueix a refredar encara més l’economia.
3. Els salaris perden poder adquisitiu. Encara que els sous pugin nominalment, sovint no ho fan al ritme de la inflació. Això genera una sensació cada cop més estesa: treballes igual o més, però arribes pitjor a final de mes. És un fenomen especialment dur per a les classes mitjanes.
4. Més pressió fiscal “invisible”. La inflació també incrementa la recaptació pública de manera indirecta. Es paga més IVA perquè els preus són més alts i més IRPF per efecte dels trams. És el que molts economistes consideren una pujada d’impostos encoberta.

Una tempesta perfecta per a l’economia

L’estagflació és especialment perillosa perquè combina el pitjor de dues crisis: la inflació, que empobreix silenciosament, i la recessió, que paralitza l’activitat econòmica. A diferència d’altres escenaris, aquí no hi ha solucions fàcils. Les eines tradicionals deixen de funcionar i la capacitat de resposta dels governs queda limitada. En un món amb nivells de deute elevats, una forta dependència energètica i tensions globals creixents, aquest escenari pot ser molt més persistent del que molts voldrien admetre.

Davant d’aquest context, la gran pregunta és inevitable: què podem fer? Quan l’estagflació apareix, les regles del joc canvien. Ja no n’hi ha prou amb seguir estratègies tradicionals. Cal entendre que la inflació pot no ser temporal, protegir el valor dels diners evitant l’excés de liquiditat, diversificar per reduir riscos i, sobretot, formar-se. L’educació financera deixa de ser opcional i es converteix en una eina essencial per prendre decisions encertades.

Aquest escenari apunta a un canvi de paradigma silenciós. L’estagflació no és només un problema conjuntural, sinó un símptoma d’un model econòmic sota pressió, basat en el deute, l’energia barata i el creixement constant. Quan aquests pilars es debiliten, el sistema trontolla. I és en aquest punt quan la societat es veu obligada a escollir entre ignorar els senyals o adaptar-se. Els anys 70 ja van marcar un abans i un després; avui, tot indica que podríem estar a les portes d’un nou punt d’inflexió.

Entendre l’estagflació no és només cultura econòmica, és supervivència financera. Perquè la realitat és clara: ningú protegirà el teu poder adquisitiu per tu. En un món on els diners perden valor i l’economia trontolla, esperar no és una opció. Les decisions que prenguis avui marcaran el teu futur econòmic. 

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Actualment, hi ha 238 mines d’or actives repartides en 36 països a tots els continents, excepte l’Antàrtida, sovint en zones remotes i empobrides. Un informe del World Gold Council mostra que l’explotació responsable de l’or contribueix en gran part al desenvolupament econòmic i social de moltes comunitats locals.

L’or ha estat un metall preciós únic, amb un gran valor emocional, cultural i financer al llarg de la història. A més, l’or té cada vegada més aplicacions tecnològiques, que el porten a ser present en telèfons mòbils, kits de proves mèdiques o coixins de seguretat per a vehicles.

Però els recursos aurífers també són una font essencial d’oportunitats en molts països en desenvolupament. Com indica un informe del World Gold Council, les explotacions d’or responsables generen nombrosos llocs de treball, faciliten la construcció d’infraestructures i contribueixen al desenvolupament de les comunitats locals, a més d’aportar abundants ingressos a través d’impostos i cànons.

Ocupació ben remunerada

L’anàlisi de les operacions de les 29 empreses membres del World Gold Council mostra que el 2023 van aportar un total de 57.520 milions d’euros a les economies dels seus països, donant suport a 212.000 llocs de feina directes i a 163.000 empreses. A més, cada lloc de treball en la indústria de l’or també genera unes altres sis ocupacions indirectes en la cadena de subministrament o gairebé deu més si s’inclouen les ocupacions derivades.

Els treballadors de la indústria de l’or estan ben remunerats, amb una mitjana sis vegades superior al salari mitjà nacional. I cal tenir en compte que gràcies als recents esforços de les empreses per formar i desenvolupar les competències locals, el 95% dels empleats procedeixen del país on està situada la mina. El percentatge d’expatriats s’ha reduït a la meitat en els últims vuit anys.

Desenvolupament de les comunitats locals

Les empreses del sector reconeixen els beneficis mutus d’integrar-se el més possible en l’economia local, recorrent a la població i a les cadenes de subministrament autòctones. Això dona suport a la seva “llicència per operar” i permet a la comunitat beneficiar-se del desenvolupament econòmic i social de la mina.

De fet, operar en un enclavament aïllat d’esquena a la comunitat local ja no és una opció viable per a cap empresa minera. Per tenir èxit, han de generar beneficis sostenibles per a la població local, especialment en els llocs més pobres i remots, on sovint hi ha poques vies alternatives per a l’activitat econòmica i el progrés de la comunitat.

Això ha suposat que l’any 2023 les empreses que integren el World Gold Council gastessin més de 620 milions d’euros en inversió comunitària, un increment de 77 milions respecte a l’any anterior. A més de cobrir les necessitats d’una mina d’or, és evident que les inversions en carreteres, subministrament d’aigua i electricitat suposen un benefici a llarg termini per a les empreses i comunitats de la zona.

A aquest import s’hi sumen gairebé 8.000 milions d’euros pagats en impostos i regalies, que reverteixen en la millora dels serveis públics, l’educació, la sanitat i les infraestructures dels països on es troben les mines. En molts països en desenvolupament, aquests tributs constitueixen una proporció notable de la base impositiva nacional i fan possible que es beneficiïn tant les zones mineres com les no mineres.

Una aportació considerable al PIB

En total, s’estima que l’aportació d’aquestes empreses al PIB dels 36 països on operen va ascendir a prop de 57.000 milions d’euros. Per cada euro de producció d’or, almenys 63 cèntims van acabar com a salaris, impostos o ingressos per als propietaris d’empreses locals.

Tot i que històricament les operacions mineres no sempre han conduït a millores en el desenvolupament humà i social de les comunitats locals, cada vegada més es tendeix a aplicar estrictes protocols mediambientals, de governança i socials com a condició per a operar. Per això, la indústria de l’or s’està convertint en un important motor econòmic i social per a molts països de tot el món.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!