El deute públic, gran estímul de la inflació

En les pròximes tres dècades el deute públic dels Estats Units i altres grans economies es dispararà. La necessitat d’imprimir diners amb què pagar-la i una molt limitada millora de la capacitat productiva faran difícil mantenir la inflació sota control.

El dèficit dels Estats Units l’any 2022 va ser molt de menor que el registrat en 2020 i 2021 a causa de l’augment dels ingressos i la reducció dels ingents estímuls destinats a contrarestar els efectes de la pandèmia.

No obstant això, aquesta dada és enganyosa. Segons les previsions de l’Oficina Pressupostària del Congrés dels Estats Units, el dèficit federal anual durant el període 2022-2052 se situarà en una mitjana del 7,3% del PIB, més del doble de la mitjana de l’últim mig segle, i tendirà a augmentar any rere any, fins a l’11,1% del PIB en 2052.

Això significa que el deute federal dels Estats Units passarà de suposar menys del 40% del PIB l’any 2000 a més del 185% en 2052. S’espera que la ràtio del deute respecte a la producció del país comenci a disparar-se en 2024 i superi el seu màxim històric en 2031, quan arribarà al 107%.

Aquest enorme increment de l’endeutament es deu en gran manera a l’augment dels costos per interessos, ja que es multiplicaran per més de quatre al llarg del període i assoliran el 7,2% del PIB en 2052, segons les estimacions. Quant al dèficit primari, en el qual s’exclouen els desemborsaments nets per interessos, gairebé es doblarà en els pròxims 30 anys, amb la qual cosa fregarà el 4% en 2052.

Conseqüències indesitjades

Aquest escenari podria alentir el creixement econòmic de la primera potència mundial, augmentar el risc d’una crisi fiscal i limitar el marge de maniobra polític davant futures crisis.

També fa difícil que es contingui la inflació si tenim en compte que cada vegada serà més complicat incrementar la capacitat productiva: les baixes taxes de natalitat dificultaran cada vegada més el reemplaçament dels ‘baby boomers’ que s’aniran jubilant, amb la qual cosa es podria reduir la mà d’obra disponible, mentre que el creixement de la productivitat tendeix a alentir-se.

Si els bancs centrals dels Estats Units i altres potències econòmiques es veuen obligats a multiplicar la impressió de diners per fer front al deute públic i l’oferta de productes i serveis del mercat no creix en la mateixa mesura, aquest desequilibri estimularà la inflació. En augmentar més els diners en circulació que els béns i serveis disponibles, els preus tendeixen a pujar.

Qui posa el cascavell al gat?

L’única mesura factible per limitar la ràtio d’endeutament seria restringir la despesa pública, però és difícil que cap polític, sigui del signe que sigui, s’atreveixi a plantejar una mesura tan impopular. Per això, tot apunta al fet que la despesa pública i el consegüent dèficit, tant a Europa com als Estats Units, continuïn incrementant-se sense control en les pròximes dècades.

En lloc d’afrontar el problema, els polítics prefereixen amagar-lo sota la catifa. Ja se’l trobarà la pròxima generació.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’automatització del treball està creant una metamorfosi ocupacional, en la qual es transfereixen tasques fetes habitualment per humans a un conjunt de tecnologies. L’economia no se’n salva, i la intel·ligència artificial també hi guanya terreny. Però, els algoritmes de predicció econòmica són una alternativa real als economistes?

A conseqüència del procés de digitalització de les últimes dècades es generen quantitats ingents de dades que estan transformant els mètodes amb què analitzem els models estadístics. Emmagatzemar, registrar i analitzar aquest flux constant d’informació s’ha convertit en una tasca essencial pel funcionament de molts sectors de l’economia.

Una revolució tecnològica que ha obert noves possibilitats en la capacitat de predicció econòmica i financera. L’anàlisi d’aquestes grans bases de dades, el que es coneix com el ‘big data’, no seria possible sense la intel·ligència artificial (IA). Un terme bastant ampli que engloba tot un conjunt d’idees.

Tanmateix, en aquest àmbit hi trobem dos conceptes: el ‘machine learning’ (ML) i el ‘deep learning’ (DL), algoritmes matemàtics que permeten als ordinadors identificar patrons en les dades i fer prediccions imitant els humans. Dos avenços computacionals que formen la base de la predicció econòmica amb intel·ligència artificial. 

Una bola de cristall algorítmica

Els experts solen comparar la predicció algorítmica amb “una bola de cristall”. I, de fet, aquesta metàfora és la que trobem en el títol d’un estudi intern publicat pel Fons Monetari Internacional (FMI), amb el qual els autors de la investigació, Jin-Kyu Jung, Manasa Patnam i Anna Ter-Martirosyan, miren d’establir si els algoritmes de predicció macroeconòmica poden millorar els resultats pronosticats pels mateixos economistes de l’FMI.

L’estudi aplica tres algoritmes diferents d’aprenentatge automàtic a un problema comú de previsió econòmica, i els resultats són sorprenents. En els tres casos, la predicció amb algoritmes va superar àmpliament en exactitud als economistes del Fons Monetari Internacional.

En les observacions, els autors avisen que encara hi ha factors que requereixen més investigació. També alerta que, perquè aquestes prediccions siguin realment efectives, s’haurien d’incloure observacions en temps real. Així mateix, expliquen que hi ha una certa llibertat en la introducció dels paràmetres que usen els algoritmes, i que això pot ser clau per determinar la seva efectivitat.

Tanmateix, en la seva conclusió coincideixen en el fet que el potencial del ‘machine learning’ en vers l’anàlisi estadística de dades econòmiques és evident; i que, encara que aquestes prediccions fetes per algoritmes no poden substituir totalment la feina dels economistes, representen una valuosa referència addicional a l’hora de prendre decisions sobre predicció econòmica.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els Balcans Occidentals, una regió situada al sud-est d’Europa, s’ha convertit en un objectiu estratègic per a la Xina en termes d’inversions i influència. El gegant asiàtic ha aprofitat el buit deixat per la Unió Europea després d’anys d’infructuoses negociacions sobre el lent procés d’adhesió amb els països de la península.

Durant les dues últimes dècades, la Xina ha tret partit de l’espectacular creixement de la seva economia incrementant la seva influència arreu del món a través del comerç i inversions. Beijing, amb el seu enfocament en vincular altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda, inverteix el seu capital ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident a canvi de recursos naturals i accés als seus mercats.

Aquesta expansió de llaços comercials s’ha concentrat principalment en el continent africà, impulsant un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals. Tanmateix, l’ascendent abast global del gegant asiàtic també és palpable al continent europeu, especialment dins del grup de països dels Balcans Occidentals que no formen part de la UE: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia.

La península dels Balcans Occidentals és una regió rica en recursos naturals i un element cabdal per al desenvolupament del projecte xinès amb la finalitat de facilitar les seves exportacions a Europa. Això no obstant, una gran part d’aquests països tenen unes infraestructures poc desenvolupades i malmeses després d’anys de conflictes militars, inestabilitat política i manca d’inversió. Concretament, les guerres iugoslaves durant la dècada dels 90 i posteriors crisis polítiques van ser la principal causa de la fragmentació del mercat balcànic i de la destrucció i subseqüent abandó de la seva infraestructura.

És per això que hi ha un gran potencial de desenvolupament econòmic en l’antany espai d’influència soviètica, que la Xina ha suplantat mentre la UE es mirava el melic. Aquesta presència cada vegada més evident del gegant asiàtic ha generat algunes reaccions divergents entre els països de la regió, i preocupa especialment als Estats Units i la Unió Europea, que veuen minvat el seu poder de persuasió a l’hora de dictar les aliances geoestratègiques i comercials d’aquests estats.

Un Pla Marshall a l’estil xinès

A partir de la crisi econòmica global del 2008, que també s’abatia sobre els Balcans, la Xina va veure la regió com un lloc ideal per a oferir les seves inversions, préstecs i exportació de productes. Una dècada després, 136 projectes activats per un valor de 32.000 milions d’euros en els sectors energètics, metal·lúrgics, de la mineria, dels transports i infraestructures s’han fet realitat.

Des dels 61 plans d’inversió aprovats per infraestructures crítiques i construcció de fàbriques a Sèrbia fins als 30 projectes actius en el sector de l’energia a Bòsnia i Hercegovina, els estats més pobres del continent europeu rebien amb les mans obertes al país asiàtic. A la vegada que la Xina els feia donacions de material sanitari i vacunes durant la pandèmia mentre es queixaven de la falta de solidaritat de la Unió Europea que els donava l’esquena.

És veritat que atès que molts d’aquests projectes s’implementen en països amb una situació macroeconòmica precària, un limitat accés a finançament i una situació política relativament inestable, no tenen gaires opcions de trobar altres fonts d’inversió. Encara que aquesta situació pot canviar en un futur, el soci asiàtic ha establert les bases d’una cooperació que difícilment s’esvairan quan millori l’estabilitat econòmica-política d’aquests estats.

El cost ocult de les inversions

Els beneficis d’aquesta expansió dels llaços comercials entre els dos continents són evidents. Les inversions xineses han ajudat a millorar la infraestructura i han creat llocs de treball als Balcans, contribuint al desenvolupament econòmic i a la reducció de la pobresa. A més, s’han establert acords de cooperació en àmbits com la cultura, l’educació i la sanitat, fomentant una major interdependència i reforçant les relacions econòmiques i diplomàtiques entre les dues parts.

No obstant això, també hi ha una contrapartida menys positiva que de vegades acompanya a les inversions xineses. Alguns d’aquests projectes han estat subjectes de denúncies i protestes per l’explotació laboral i danys mediambientals facilitats per una legislació laxa i una corrupció governamental endèmica. Un bon exemple d’aquestes males pràctiques va tenir lloc durant la construcció de la planta de pneumàtics de Linglong a Zrenjanin (Sèrbia) amb migrants portats de Vietnam que, segons va denunciar l’Associació Ciutadana Zrenjanin Acció, treballaven i convivien en condicions infrahumanes.

De la mateixa manera, una de les principals crítiques és la manca de transparència dels projectes d’inversió i de les possibles conseqüències de no poder fer front als préstecs multimilionaris que sovint els fan viables. El temps dirà si la Xina seguirà el mateix camí que els poders occidentals amb el Fons Monetari Internacional, generant deutes insostenibles per als països receptors de les seves ‘ajudes’ que comporten una pèrdua de sobirania i la venda dels seus béns i recursos a preus de saldo.

Deixats de la mà de la Unió Europea

Lluny queda la cimera UE-Balcans occidentals Salònica del 21 de juny de 2003, on es promovia el missatge que els Balcans podrien ser membres de la Unió Europea en 10 o 15 anys. Es volia vendre la idea d’una integració europea que més tard va passar a segon pla a causa de la crisi financera del final de la dècada, després per culpa del Brexit i més tard pels resultats electorals als Estats Units i el conflicte a Ucraïna.

Si bé és cert que la UE ha seguit creixent en diversos processos d’adhesió de nous estats membres de l’Europa Central i Occidental, els països dels Balcans Occidentals segueixen a la cua, estancats en negociacions que semblen no avançar 20 anys després de les promeses. Això ha fet perdre credibilitat a la Unió Europea i ha provocat que grans sectors de la població d’aquesta regió, anteriorment molt proeuropeus, avui se sentin traïts per la UE.

Les darreres cimeres europees de caràcter majoritàriament simbòlic i la posada en marxa d’una tímida alternativa europea a la nova Ruta de la Seda, per a ajudar als països en vies de desenvolupament a canvi d’una intensificació dels llaços comercials amb la UE i un refredament de les seves relacions econòmiques amb la Xina i Rússia, és poc probable que canviïn la percepció que tenen els Balcans Occidentals d’una Unió Europea que ja fa anys que ni hi és ni se l’espera.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Sens dubte, l’or no és d’aquest planeta. Els científics coincideixen que va arribar a la Terra per una pluja de meteorits. El seu origen pot estar en l’explosió d’una supernova o en el xoc de dues estrelles de neutrons.

L’or que coneixem és un mineral massa preciós per a tenir un origen vulgar. De fet, prové d’una cosa tan brillant com les estrelles i va arribar a la Terra fa uns quatre mil milions d’anys, molt després de la formació del nucli del nostre planeta.

En els seus inicis, fa uns 4.500 milions d’anys, la Terra era bàsicament una bola de magma. Durant el procés de refredament, els materials més densos es van anar enfonsant cap al centre. Per això es van veure arrossegats fins al nucli, compost sobretot per ferro, la major part dels metalls més pesants.

D’aquí ve que no s’entengués la gran quantitat d’or i altres metalls preciosos presents en l’actualitat en el mantell de la Terra. Diverses recerques científiques han conclòs que la presència d’aquest or només es pot explicar per l’impacte de meteorits carregats d’aquest i altres metalls preciosos.

Una de les recerques, publicada en la revista ‘Nature’, calcula que la tempesta de meteorits va poder aportar a la Terra uns 20 trilions de tones de material. I un altre estudi, publicat en l’en la revista ‘Science’, considera que el nostre planeta no hauria estat l’únic receptor d’aquests minerals, ja que també haurien arribat a Mart i a la Lluna de manera similar.

D’on provenia l’or?

Els científics creuen que l’or, igual que la majoria dels elements més pesants que el ferro, es produeix tant per nucleosíntesi de supernoves com per la col·lisió d’estrelles de neutrons. Però es desconeix quin d’aquests dos processos va originar l’or que actualment podem extreure del mantell de la Terra.

A l’interior de les estrelles es produeixen constants processos de fusió nuclear. L’element més abundant i més simple és l’hidrogen, els àtoms del qual contenen un electró i un neutró. Quan es fusionen dos d’aquests àtoms a causa de la pressió i la gravetat, es produeix un àtom d’heli. Al seu torn, la fusió de l’heli produeix liti. I els processos de fusió continuen fins a arribar al ferro, que es comença a formar quan en l’estrella ja no queda més combustible que fusionar.

Les supernoves són estrelles massives que ja no poden desenvolupar reaccions termonuclears en el seu nucli. La pressió les porta a contreure’s sobtadament i col·lapsar. És en aquest procés on molts científics pensen que es formen materials pesants com l’or, encara que alguns astrofísics dubten que el flux de neutrons a l’interior de la supernova sigui suficient per a formar elements pesants en la quantitat necessària.

L’altre possible origen per al nostre or seria un xoc d’estrelles de neutrons, que es formen després del col·lapse de les supernoves. Molt recentment, el 17 d’agost de 2017 es va detectar un d’aquests esdeveniments cataclísmics. S’estima que van col·lidir dues estrelles de neutrons de només uns deu quilòmetres de diàmetre que contenien tanta matèria com el Sol.

En opinió dels científics, un esdeveniment d’aquest tipus va poder generar tant or com la massa de la Terra. Per a això és necessari que el ferro es trobi en un entorn molt ric en neutrons per a poder capturar-los amb gran rapidesa. Com a part d’aquests neutrons sofreixen una ràpida desintegració radioactiva i es converteixen en protons, el ferro, que té 26 protons i 30 neutrons, pot transformar-se en or, que consta de 79 protons i 118 neutrons.

La precipitació de l’or

Segons les principals teories vigents, la gran pluja de meteorits amb els metalls preciosos va provocar una agitació del mantell de la Terra que finalment va acabar generant l’aparició dels dipòsits d’aquests minerals. Els asteroides s’haurien introduït en el mantell terrestre gràcies als enormes processos de convecció.

L’or es troba principalment en àrees amb activitat sísmica o volcànica, que provoquen que l’or surti a la superfície. Durant els terratrèmols, les variacions en la pressió al llarg de la falla poden fer que l’aigua de la roca s’evapori ràpidament. I les substàncies que es dissolen en l’aigua, com l’or i els silicats, precipiten més tard en la superfície. En el cas dels volcans, durant les erupcions expulsen molts minerals que es troben en capes més profundes del mantell terrestre, i un d’ells és l’or.

Tot i que és possible trobar or a tot el món, la distribució geogràfica és molt desigual. Els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Xina, Rússia i Sud-àfrica són els països amb una major concentració d’aquest metall preciós.

El primer capítol de la sèrie The Golden Thread, que aborda la importància que ha tingut i té l’or en diferents àmbits de la nostra vida, incideix en l’origen de l’or i el paper fonamental que ha jugat aquest metall preciós en l’exploració de l’espai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’espectacular creixement econòmic de la Xina s’ha vist reflectit en l’ascendent influència del gegant asiàtic al continent africà. Amb unes inversions que s’estenen per tot el territori i que tenen implicacions geopolítiques globals. 

Com a segona economia mundial, la Xina està ampliant el seu abast global i aprofitant els vastos recursos i mercats africans. En aquest procés, el gegant asiàtic s’ha convertit en el principal soci comercial d’Àfrica, realitzant grans inversions en infraestructures, recursos i empreses al llarg del continent.

Per la seva part, els governs africans veuen una oportunitat en aquest increment de la presència xinesa al seu territori, diversificant les seves aliances estratègiques globals a través d’un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals.

D’altra banda, lògicament Europa i els Estats Units veuen amenaçada la seva posició hegemònica a l’hora de decretar quines polítiques econòmiques són més convenients pel continent, o per a ells mateixos, i acusen la Xina d’imperialisme. 

Préstecs i infraestructura a canvi de recursos naturals

Hi ha diversos factors que han contribuït a aquest canvi de paradigma. Una de les claus és la recerca de recursos naturals per alimentar el ràpid creixement de l’economia xinesa. Àfrica és rica en minerals i hidrocarburs que són crítics per al creixement econòmic de la Xina.

Amb aquestes inversions, Pequín s’assegura el seu accés a les matèries primeres necessàries perquè la seva economia continuï creixent, al mateix temps que incrementa les exportacions dels seus productes, serveis i contractacions pel desenvolupament d’infraestructures en els 53 països africans amb els quals manté relacions diplomàtiques i comercials.

Així mateix, no es pot obviar el desig de posicionar-se per aprofitar el gran mercat de consumidors del continent africà. Amb una població de més de 1.400 milions de persones, que espera doblar el 2050, Àfrica és una de les regions amb més creixement del PIB, i es preveu que mantingui una tendència de creixement estable i constant entre 2023 i 2027.

A diferència de les polítiques de privatitzacions i de desregulacions dels mercats promogudes pel Banc Mundial i l’FMI, pensades per beneficiar corporacions occidentals a costa de la misèria de la població local, que acabarà retornant els préstecs, la Xina proporciona un tipus de finançament sense interferir en les polítiques econòmiques i que és percebuda com a un tracte menys desigual entre dos actors estatals.

Dit això, queda per veure si d’avant d’un increment del sobreendeutament i possibles impagaments, la Xina seguirà perdonant el deute a països a africans a canvi d’influència i nous contractes, o es decantarà pel model occidental de lligar-los en una espiral de deute impagable per a acabar de delmar la poca sobirania que tenen.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La correcció del preu de l’or d’ahir dilluns ha generat inquietud entre alguns estalviadors. Però no totes les baixades són un senyal d’alarma. Sovint, són simplement una pausa dins d’una tendència de fons molt més sòlida.

El primer que cal aclarir és que no estem davant d’un canvi de paradigma. La caiguda del preu de l’or s’emmarca en una correcció tècnica puntual, després de setmanes —i mesos— de fortes revaloritzacions. Quan un actiu acumula guanys importants, és habitual que part del mercat reculli beneficis. Per tant, no debilita l’actiu, sinó que el normalitza.

L’or no funciona com una acció especulativa ni com una criptomoneda altament volàtil. El seu comportament respon a forces macroeconòmiques lentes, profundes i, sobretot, globals.

Primer factor: el dòlar i els tipus d’interès

Un dels principals motors darrere la baixada ha estat el repunt del dòlar i el moviment dels tipus d’interès reals.

Quan el dòlar s’enforteix, l’or —que cotitza en aquesta moneda— es torna relativament més car per als compradors internacionals. Això redueix demanda a curt termini i pressiona el preu a la baixa.

A més, qualsevol expectativa de tipus d’interès elevats durant més temps juga en contra de l’or a curt termini. No perquè l’or perdi valor intrínsec, sinó perquè no ofereix rendiment financer. Competeix amb bons i dipòsits, i quan aquests prometen més rendibilitat immediata, part del capital es desplaça temporalment.

Segon factor: menys por… de moment

L’or és, per definició, un termòmetre de la por sistèmica. En els darrers dies, els mercats han descomptat un escenari lleugerament més optimista: dades macroeconòmiques menys negatives, menor tensió immediata als mercats financers i una sensació —potser excessiva— de control per part dels bancs centrals.

Quan la por baixa, l’or respira. Però això no vol dir que els riscos hagin desaparegut, sinó que vol dir que el mercat, sovint miop, mira només el curt termini.

Tercer factor: moviments especulatius a curt termini

Una part rellevant del preu de l’or es mou als mercats de futurs i derivats. I aquí intervenen fons i operadors que no compren or per protegir patrimoni, sinó per especular amb el preu. Quan aquests actors detecten resistències tècniques o canvis de sentiment, executen vendes ràpides que amplifiquen els moviments. Per tant, som davant de soroll i no pas de fonament.

De fet, segons dades del World Gold Council, la demanda estructural d’or físic —especialment per part de bancs centrals i inversors patrimonials— es manté sòlida.

El que no ha canviat

Res del que sustenta l’or com a valor refugi ha canviat, ni tan sols mínimament. El deute global continua creixent a un ritme superior al de l’economia real, amb estats i governs atrapats en una dinàmica de refinançament permanent que només és viable a base de més emissió monetària. 

Les monedes fiduciàries, deslligades de qualsevol actiu real des de fa dècades, continuen perdent poder adquisitiu de manera estructural, un procés lent, però constant que erosiona l’estalvi sense fer soroll. A tot plegat s’hi suma un escenari geopolític fragmentat, amb conflictes oberts, blocs econòmics cada cop més tancats i una desconfiança creixent entre potències. No és casual, en aquest context, que els bancs centrals —els mateixos que imprimeixen moneda— estiguin acumulant or com no ho feien des de fa dècades. Quan qui emet els diners busca refugi en un actiu tangible, el missatge és clar.

Per això, una baixada puntual del preu de l’or no invalida en cap cas la tendència estructural que el sustenta. Al contrari, en forma part del seu comportament natural dins dels cicles de mercat. Històricament, l’or no puja en línia recta, sinó que avança amb pauses, correccions i respiracions necessàries després de trams d’alces sostingudes. Aquestes correccions no són senyals de debilitat, sinó mecanismes de sanejament del mercat, sovint provocats per moviments especulatius a curt termini o canvis temporals de sentiment. 

Mirat amb perspectiva, han estat reiteradament moments d’oportunitat per als estalviadors pacients, no pas amenaces per al valor de fons de l’actiu. L’or no està pensat per tranquil·litzar-nos cada dia, sinó per protegir-nos quan el sistema trontolla. I això, avui, continua plenament vigent.

L’or no és un actiu per mirar cada dia, ni per jutjar-lo a cop de titular. És un actiu pensat per protegir valor al llarg del temps, precisament perquè no depèn del soroll immediat dels mercats. Qui ho entén, no s’inquieta davant d’una baixada puntual: la contextualitza dins d’un cicle més ampli. A 11Onze parlem d’estalvi conscient, de decisions informades i de tenir la capacitat de mirar més enllà de les oscil·lacions a curt termini. Entendre l’or no com una aposta, sinó com una assegurança patrimonial, és clau per preservar el valor dels estalvis en un món cada cop més incert. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El Banc Central Europeu detecta deficiències fonamentals en la manera en què els bancs de l’eurozona aborden la ciberseguretat i avisa que estan perdent milions d’euros per culpa del cibercrim, sistemes de gestió antiquats i la baixa qualitat dels serveis tecnològics externalitzats.

El sector bancari ha introduït importants canvis tecnològics en els últims anys, especialment arran de la necessitat d’actualitzar-se davant del canvi de paradigma en la gestió de les finances que han esperonat les fintech. La inversió en tecnologies de la informació a la banca ha estat notablement superior a la de la majoria d’indústries, però aquesta transició cap a la digitalització de les finances per a millorar l’eficiència bancària no ha estat fàcil.

En aquest context, el Banc Central Europeu (BCE) ha realitzat una enquesta entre els bancs de l’eurozona que supervisa i ha dut a terme 22 inspeccions des de 2020 per a comprovar fins a quin punt estan preparats per a fer front al cibercrim. L’estudi del BCE deixa una imatge preocupant sobre la preparació del sector bancari europeu, arribant a la conclusió que els problemes són “més greus i generalitzats” del que es preveia.

Pel que fa a l’incompliment dels contractes per part dels serveis tecnològics externalitzats, l’enquesta feta per la institució de la UE indica que això ha comportat un cost addicional de 148 milions d’euros als bancs el 2022, un augment del 360% respecte a l’any anterior.

Tot i que el BCE explicava que aquestes pèrdues es deuen principalment per la manca de disponibilitat o mala qualitat dels serveis subcontractats, aquestes “es van concentrar en unes poques entitats significatives i, per tant, no indiquen una tendència sectorial”. Així mateix, constatava que “els acords de subcontractació dels bancs sovint no abordaven prou els requisits de seguretat informàtica”.

Es dupliquen les operacions fraudulentes a la banca espanyola

Segons l’últim informe del Banc d’Espanya, corresponent a 2022, les reclamacions per operacions fraudulentes han augmentat un 109,1%, duplicant-se des de l’any anterior. Concretament, es van tramitar 34.146 reclamacions en el Departament de Conducta d’Entitats del Banc d’Espanya.

La pràctica del phishing en destaca com una de les principals causes (10.361 de les denúncies) que hi ha al darrere de l’increment d’aquestes reclamacions sobre targetes i transferències, motivades per operacions presumptament fraudulentes. Recordem que el phishing consisteix a crear una pàgina web molt semblant a alguna que tu utilitzes normalment, per fer-t’hi entrar i robar-te certa informació.

A més, cal tenir en compte que durant el 2022 encara no hi havia peticions de clients sobre el nou Codi de Bones Pràctiques, que es va aprovar a la fi de l’exercici, i que ha fet augmentar les reclamacions en el 2023. Per entitats, CaixaBank, BBVA i Banc Santander són les que més reclamacions reben, gràcies a la seva major quota de mercat. En tot cas, en el conjunt europeu, el BCE avisa que aquests resultats “plantegen serioses preocupacions de supervisió que confirmen la necessitat de continuar les inspeccions in situ juntament amb converses entre bancs i supervisors”.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis. Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar.

Les estafes en línia són un problema freqüent que afecta moltes persones que fan servir Internet. Els estafadors utilitzen tècniques sofisticades per a enganyar les víctimes i obtenir diners o informació personal. Joan Benedicto, agent d’11Onze, ens detalla quines són i com evitar les estafes més comunes al món cibernètic.

La comoditat, rapidesa, baixos preus i gran quantitat d’opcions disponibles han fet que les compres i gestions per Internet es multipliquin de manera exponencial any rere any. Això no obstant, el comerç en línia també augmenta les possibilitats que siguem víctimes de fraus digitals.

Per protegir-se contra aquestes estafes, és important no compartir informació personal o financera en línia que no sigui estrictament necessària, o quan ho fem, no fer clic a enllaços sospitosos i verificar l’autenticitat del lloc web abans de proporcionar informació personal o financera.

Phishing i compres en línia

Abans de res, hauries d’evitar connectar-te a internet a través d’una xarxa de wifi oberta al públic. Cafeteries, hotels o qualsevol altre local amb connexions wifi disponibles sense contrasenya són més vulnerables que xarxes protegides amb contrasenya. Com explica Benedicto, “una persona amb suficients coneixements, podria crear una xarxa wifi oberta i accedir a qualsevol ordinador que s’hi connecti”.

Una de les estafes més comunes a Internet és el ‘’phishing, que “consisteix a crear una pàgina web molt semblant a alguna que tu utilitzes normalment, per fer-t’hi entrar i robar-te certa informació”, apunta l’agent d’11Onze. També es pot fer mitjançant un correu electrònic falsificat que sembli d’una companyia legítima, com ara un banc, per obtenir informació personal o accedir a un compte bancari.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Comprem, treballem, ens informem i paguem a través de plataformes digitals. Són còmodes, ràpides i eficients. Però també invisibles, opaques i imprescindibles. La pregunta ja no és si vivim connectats, sinó si continuem sent lliures en un sistema governat per algoritmes que decideixen per nosaltres sense demanar permís.

La digitalització ha simplificat la vida quotidiana. Però també ha creat noves formes de dependència estructural. En aquest nou escenari, qui controla les dades controla el poder econòmic, el consum i, cada cop més, les decisions individuals. I això té conseqüències que van molt més enllà de la tecnologia.

Durant anys, hem parlat de serveis digitals com si fossin una capa addicional de confort. Una eina més. Avui, això ja no és cert. Plataformes tecnològiques i sistemes digitals s’han convertit en canals gairebé únics d’accés a serveis bàsics: treballar, cobrar, pagar, comunicar-se, informar-se o fins i tot relacionar-se amb l’administració.

La dependència del núvol, dels sistemes operatius dominants i dels ecosistemes tancats fa que una fallada tècnica ja no sigui només un problema informàtic. És una fallada econòmica. Quan cau un sistema de pagaments, quan una plataforma bloqueja un compte o quan un servei deixa de funcionar, l’impacte és immediat i real.

La comparació és clara: energia, aigua, sistema financer i ara infraestructura digital. Tots quatre comparteixen una característica clau: quan esdevenen imprescindibles, deixen de ser neutrals. I qui els controla acumula poder.

Les dades: el recurs estratègic del segle XXI

Aquest immens volum de dades no s’acumula de manera passiva. És processat, creuat i interpretat constantment. Les dades són la matèria primera; el valor real neix quan es transformen en coneixement accionable. Qui té la capacitat d’analitzar-les no només entén el comportament humà, sinó que pot anticipar-lo i orientar-lo. En aquest punt, la informació deixa de ser descriptiva per convertir-se en poder.

És aquí on entren en joc els algoritmes. Sistemes dissenyats per ordenar el caos informatiu, però també per prioritzar, filtrar i decidir. A partir de les dades que generem, els algoritmes construeixen perfils, assignen probabilitats i prenen decisions automàtiques que afecten el nostre consum, la informació que rebem i les oportunitats que se’ns ofereixen. No actuen en el buit: operen sobre models econòmics que busquen maximitzar rendiment, eficiència i control.

El resultat és un desplaçament silenciós de la presa de decisions. Allò que abans era una elecció conscient, avui sovint és una resposta induïda. No perquè algú ens obligui, sinó perquè el sistema ens presenta una única opció com la més lògica, la més barata o la més convenient. Quan les decisions es deleguen a processos opacs que no entenem ni podem qüestionar, la frontera entre recomanació i condicionament es dilueix. I amb ella, una part essencial de la nostra llibertat.

Dependència digital i llibertat econòmica

Aquesta dependència digital no és només una qüestió d’hàbits, sinó de poder econòmic. Quan els pagaments, l’accés als serveis i la gestió dels diners passen per infraestructures digitals centralitzades, la llibertat financera deixa de ser només una qüestió de renda. Esdevé una qüestió d’accés. Qui controla la infraestructura pot autoritzar, limitar o bloquejar l’activitat econòmica d’una persona sense necessitat de coerció directa. N’hi ha prou amb un clic.

A mesura que el sistema es digitalitza, també ho fa l’exclusió. Quedar fora d’una plataforma, perdre l’accés a un compte o no encaixar en els criteris d’un sistema automatitzat pot significar quedar fora del circuit econòmic. El debat sobre les monedes digitals de banc central s’inscriu plenament en aquest context: més eficiència operativa, sí, però també una capacitat de control sense precedents. El dilema no és tecnològic. És polític i de sobirania personal.

El problema s’agreuja quan aquesta dependència es combina amb una creixent centralització. Com més concentrem dades, serveis i decisions en poques infraestructures digitals, més vulnerable esdevé el conjunt. Ciberatacs, apagades, errors sistèmics o tensions geopolítiques poden paralitzar de cop l’activitat econòmica quotidiana. La tecnologia ens ofereix confort immediat, però també crea fragilitats invisibles. I aleshores, la pregunta deixa de ser teòrica: què passa amb la teva vida econòmica quan el sistema del qual depens deixa de funcionar?

Tecnologia sí, dependència no

La tecnologia pot empoderar o sotmetre. La diferència no és tècnica. És de control, de criteri i de sobirania. En un món governat per algoritmes, la llibertat econòmica no es perd de cop, sinó de manera gradual, quan deixem d’entendre com funcionen els sistemes que condicionen les nostres decisions i deleguem el control en infraestructures opaques que no qüestionem.

Preservar aquesta llibertat passa, primer, per prendre consciència. Saber què cedim quan utilitzem una plataforma, quines dades generem i com es poden usar. Però també per diversificar riscos, evitar dependències absolutes i no confiar-ho tot a un únic intermediari digital. La comoditat immediata no pot justificar una pèrdua estructural d’autonomia.

A 11Onze, creiem que el futur no és renunciar a la tecnologia, sinó utilitzar-la amb criteri. Recuperar el control sobre allò que és essencial: les nostres dades, els nostres diners i les nostres decisions. Perquè la veritable innovació no és delegar-ho tot a un algoritme, sinó construir eines que reforcin la sobirania personal i ens permetin continuar decidint en un entorn cada cop més automatitzat.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La NASA es planteja enviar una missió tripulada a Mart en les pròximes dècades. Per a això serà necessari crear oxigen a partir del diòxid de carboni present en l’aire del planeta vermell. Part del dispositiu que ho fa possible és d’or.

Per les seves propietats, l’or ha tingut i continua tenint un paper fonamental en l’exploració espacial. Per posar un exemple, aquest metall noble ja va ser bàsic en el primer passeig espacial de la NASA l’any 1965. El cable que unia al coronel Ed White a la Gemini 4 estava recobert d’or per assegurar la seva subjecció i la visera del seu vestit també estava revestida d’or per protegir els seus ulls de la radiació solar.

La durabilitat i estabilitat de l’or, així com el fet que no s’oxidi i sigui un bon conductor de l’electricitat i de la calor, han portat als responsables de múltiples projectes espacials a utilitzar-lo amb finalitats molt diverses.

Missió a Mart

Una de les grans aspiracions de la NASA per a les pròximes dècades és enviar una missió tripulada a Mart. I serà necessària una gran quantitat d’oxigen, tant per fer cremar el combustible de la nau com per mantenir vius als astronautes.

La millor opció per no haver de transportar tot aquest oxigen des de la Terra és crear-lo en el mateix planeta vermell. I es pot aconseguir a partir del diòxid de carboni que constitueix la major part de l’aire marcià. Per això, el vehicle robotitzat Perseverance, que va arribar a Mart el febrer de 2021, incorpora un instrument anomenat MOXIE que produeix oxigen a partir del diòxid de carboni.

Com explica el Dr. Michael Hecht, investigador principal d’aquest projecte, “l’or és fonamental per al funcionament de MOXIE”, que pesa 17 quilograms i té una grandària similar al d’una bateria de cotxe. La carcassa de MOXIE està feta d’or perquè aquest metall “és extraordinàriament estable, no s’oxida ni es corroeix amb facilitat i és un excel·lent conductor de la calor”, segons Hecht. Aquesta última propietat és crucial, ja que en alguns moments del dia la temperatura és massa alta perquè pugui funcionar aquest dispositiu.

Un assaig a petita escala

Quan MOXIE està en marxa, el Perseverance roman pràcticament inactiu, ja que es requereix molta energia per separar les molècules de CO₂. Per això, MOXIE no funciona molt sovint, només una vegada al mes o cada dos mesos.

MOXIE triga unes dues hores a estar operatiu perquè una de les peces necessàries per al procés ha d’escalfar-se fins a assolir els 800 °C. Després, la càrrega de les bateries del vehicle permet produir oxigen durant una hora, en la qual a vegades els responsables del projecte canvien el voltatge o la velocitat del compressor per aprendre més sobre l’instrument.

En aquest temps MOXIE pot produir entre 6 i 10 grams d’oxigen. Es tracta d’una quantitat molt petita tenint en compte que cadascun de nosaltres consumim entre 10 i 20 grams d’oxigen cada hora, però permet a la NASA comprovar que aquesta tecnologia crítica funciona de manera adequada sobre el terreny.

De fet, el principal objectiu de MOXIE és demostrar que es pot confiar en aquesta tecnologia per nodrir d’oxigen a futures tripulacions d’astronautes i retornar-los a casa sans i estalvis. També aprendre molts detalls tècnics sobre com construir un futur sistema MOXIE molt més gran.

Dos viatges per a una missió

Tenint en compte les òrbites de la Terra i de Mart, el moment òptim per afrontar un viatge entre tots dos planetes es produeix cada vint-i-sis mesos. Una de les idees que es plantegen per dur a terme una missió tripulada és enviar primer tot el material necessari, tant el lloc on viurien els astronautes a Mart com els vehicles d’exploració, una central elèctrica i potser un “gran” MOXIE, i vint-i-sis mesos després enviar als astronautes.

D’aquesta manera, la base estaria instal·lada uns vint mesos abans del viatge dels astronautes. Aquest “gran” MOXIE hauria de generar i emmagatzemar una part important de l’oxigen que els astronautes i el seu coet necessitarien en la missió. Això significa que el dispositiu hauria de produir entre 2.000 i 3.000 grams d’oxigen per hora, enfront dels 6-10 grams que produeix el MOXIE actual. I hauria de fer-ho gairebé sense parar.

Cal tenir en compte que el coet d’ascens per marxar de Mart requeriria entre 25 i 30 tones d’oxigen i que els astronautes podrien respirar entre 2 i 3 tones durant la seva estada de divuit mesos al planeta vermell fins que arribés el moment òptim per tornar.

El primer capítol de la sèrie The Golden Thread, que aborda la importància que ha tingut i té l’or en diferents àmbits de la nostra vida, incideix en el paper fonamental que ha jugat aquest metall preciós en l’exploració de l’espai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.