Som davant del final de l’estat nació?

Quan Europa va emergir del caos de la Guerra dels Trenta Anys, a mitjan segle XVII, va decidir reordenar-se. Amb la Pau de Westfàlia (1648) i, poc després, el Tractat dels Pirineus (1659), el continent va consagrar una nova arquitectura política: cada rei regnaria dins del seu territori, i aquest quedaria tancat per una frontera jurídica. D’aquella operació de redisseny territorial en va néixer un món nou —el dels estats nació—, un invent jurídic que convertiria la geografia en propietat i la diversitat en sospita.

Durant segles, aquest sistema ha funcionat amb una eficiència tant brutal com sòlida, donant lloc a exèrcits regulars, monedes estables i burocràcies capaces de controlar el territori amb la mateixa fredor amb què traçaven els mapes. La frontera va deixar de ser una zona d’intercanvi per convertir-se en una línia de separació. I amb ella, Europa es va creure immortal. 

Però el temps desgasta totes les geometries. En ple segle XXI, les línies traçades a Westfàlia s’han començat a fondre, com si les fronteres del mapa polític europeu fossin de cera. Això ha permès que el capital circuli sense adreça, que les empreses operin sense pàtria i que les persones es moguin més per necessitat que no pas per vocació. En aquest nou escenari, el vell estat nació s’assembla cada cop més a una fortalesa buida: perfecta en la forma, però buit en el contingut. De fet, sembla que tornem a trobar-nos davant “La muntanya màgica” de Thomas Mann (1924), on l’autor va retratar brillantment els anys vint com una Europa reclosa, malalta i fascinada per la seva pròpia febre.

La fractura interior

L’Europa d’avui pateix una crisi que no és moral, sinó demogràfica i territorial. Les seves societats envelleixen a un ritme vertiginós, fet que provoca que els seus espais interiors es dilueixin progressivament i que el sistema de benestar —construït sobre la premissa d’una població activa abundant— només es pugui mantenir gràcies a l’entrada massiva de capital humà. 

El fet que cada any arribin centenars de milers de treballadors d’orígens diversos, que —com els bàrbars del segle IV— no venen a destruir sinó a sostenir el sistema, evitant el col·lapse. Aquest nou capital humà aporta la força laboral necessària, contribueix netament en la fiscalitat i possibilita que les cotitzacions socials continuïn alimentant els nostres serveis públics. Sense ells, la roda del benestar s’aturaria en sec, cosa que acceleraria la decadència d’Europa. 

Però Europa encara no ha entès que, com la Roma al segle V, només podrà sobreviure si és capaç de transformar la seva estructura política la qual integri de forma orgànica tot aquest capital humà.

Encara que aquesta crisi de població se li superposa a una altra de caràcter geogràfic. El mapa nocturn del continent mostra una Europa litoral il·luminada i un immens interior fosc. Les grans metròpolis —Londres, París, Barcelona, Milà, Madrid, Berlín— concentren la riquesa i el poder, mentre vastes àrees rurals es despoblen fins a convertir-se en deserts humans. És la nova frontera invisible que s’està configurant, on les divisions ja no són entre estats, sinó entre territoris útils i territoris abandonats. 

Els estats nació, nascuts per defensar la seva unitat, es troben ara dividits per dins. L’equilibri fiscal, la redistribució i la cohesió territorial que sostenien el pacte social s’han esquerdat. El sud paga la demografia del nord; l’oest viu del treball de l’est; el centre concentra allò que les perifèries produeixen. El resultat és un sistema desequilibrat que recorda el baix Imperi Romà: burocràtic, endeutat i dependent de fluxos humans que ja no pot controlar ni comprendre. 

De fet, aquest és el model d’Estat que el colonialisme del segle XVIII —francès, anglès o holandès— va exportar arreu del món. El mateix que, amb una arrogància supremacista, va dibuixar línies sobre mapes buits i va imposar per la força de les armes el principi de sobirania territorial com a fórmula universal, desvestida de qualsevol arrelament local. D’aquesta manera, les potències europees van projectar sobre Àfrica, Àsia i Amèrica el seu somni d’ordre racional mitjançant la creació de fronteres rectes, traçades amb escaire sobre deserts, selves o muntanyes desconegudes, encara que això suposés separar pobles que compartien llengua, cultura i economia, o ajuntar-los amb enemics històrics sota una mateixa bandera. 

El resultat va ser una geografia artificial, construïda sobre una arquitectura d’Estat sense fonament social. I quan aquelles colònies van assolir la seva independència, ho van fer sota una herència enverinada: l’estat nació havia estat un model imposat, però sense una societat que el sostingués. Les guerres civils, els genocidis i les fronteres absurdes del segle XX en són la factura. 

Perquè Europa, en voler civilitzar el món, va acabar universalitzant els seus propis errors. I potser ara, davant la seva pròpia crisi interna, el Vell Continent comença a comprendre que aquell patró de frontera rígida i identitat única no era una veritat històrica, sinó una anomalia del seu passat.

El futur passa pel limes

Durant el Baix Imperi, quan Roma va començar a esfondrar-se sota el seu propi pes, els pobles germànics van travessar el limes no pas per destruir l’Imperi, sinó per formar-ne part. Volien ser romans i, contràriament al que sovint es creu, la seva aportació —de mà d’obra, soldats, agricultors i tributs— va ser cabdal per mantenir viu el sistema. A partir d’aquell moment, aquest nou capital humà va permetre continuar roturant terres i mantenir en funcionament l’Estat.

Avui, la història sembla tornar sobre les mateixes passes. L’Europa que va inventar el concepte d’estat nació veu com el seu model s’esgota i, alhora, com noves poblacions n’alimenten la continuïtat. En el fons, és el mateix procés que ja va experimentar el Vell Continent en el passat, quan va necessitar aquells “bàrbars” per poder continuar essent.

Potser aquest fet provocarà que entrem en una nova Antiguitat tardana, una mena de moment de transició en què la sobirania ja no es mesurarà pel control d’un territori, sinó per la capacitat d’ordenar els fluxos que el travessen —capitals, persones, dades o idees. I l’Estat que no ho entengui i s’enroqui, segurament estarà condemnat a diluir-se.

El Mediterrani una vegada més, que un dia fou el cor econòmic del món, torna a tenir la clau del futur. És el lloc on es troben les dues meitats del vell sistema: el nord que envelleix i el sud que creix. Si Europa vol renéixer, haurà de tornar a mirar cap al Mare Nostrum i entendre que la seva supervivència depèn de la permeabilitat d’allò que la modernitat va voler transformar en impermeable.

Quan una civilització entra en decadència, la història li ofereix dues opcions: optar per alçar murs o obrir ponts. Roma va sobreviure mentre va saber integrar, i va desaparèixer just en el moment que va començar a excloure. Malgrat tot, Europa encara és a temps de redreçar la situació. Potser el final de l’estat nació no serà un col·lapse, sinó un retorn: aquell en què la geografia actua com a veritat i la història, com a advertiment.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Només un de cada tres ciutadans adults europeus té coneixements financers mínims, segons un nou informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Això vol dir que la majoria de les persones no tenen els coneixements necessaris per a gestionar eficaçment els seus diners.

L’educació financera és una competència necessària essencial en el dia a dia de la ciutadania. És complicat prendre les decisions encertades en la gestió de la llar, la planificació de l’estalvi, la sol·licitud d’un crèdit o la contractació d’una hipoteca si no tenim uns coneixements financers mínims.

En aquest context, i en ple debat sobre els mals resultats acadèmics dels alumnes catalans de quart d’ESO a les proves PISA, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) presentava un informe devastador sobre l’educació financera a Europa. Segons el qual, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera. Per tant, una gran part de la ciutadania no té la capacitat necessària per gestionar les seves finances d’una manera eficaç.

De fet, tan sols els ciutadans irlandesos i alemanys assoleixen el llindar mínim de coneixements financers de 70 punts sobre 100. Uns resultats preocupants donades les pressions que pateixen els pressupostos de les llars en el context econòmic actual, cosa que augmenta el risc d’endeutament i altres situacions econòmiques desfavorables.

Cultura financera sota mínims

Mentre que un 84% dels adults dels 39 països participants en l’estudi entenen la definició d’inflació, només el 63% saben aplicar el concepte de valor temporal dels diners als seus propis estalvis. Concretament, com la inflació impacta el valor temporal dels diners en reduir el poder adquisitiu dels diners al llarg del temps.

A més, tot i que els resultats mostren que al voltant del 77% dels adults entenen la relació entre risc i recompensa, únicament el 42% dels enquestats entre tots els països poden respondre correctament a una pregunta sobre l’interès compost (interès que es va sumant al capital inicial i sobre el qual es van generant nous interessos). Fins i tot entre els adults que tenen contractats productes d’estalvi en aquests països, només el 46% entenen el concepte de l’interès compost.

L’OCDE també avisa que la propagació dels serveis financers digitals, que es va accelerar durant la pandèmia, fa més necessari que mai de dotar a les persones dels coneixements i habilitats adequats per a utilitzar aquests productes i serveis de manera segura. Per altra banda, la introducció de les monedes digitals i altres criptoactius l’ecosistema econòmic, comporta una major incidència i complexitat dels fraus i les estafes financeres, que també posen en relleu la necessitat de reforçar els coneixements financers dels adults per evitar el cibercrim.

Pla d’educació financera d’11Onze

Empoderar a la ciutadania a través de l’educació financera ha estat al cor d’11Onze des dels seus inicis. Ampliar els coneixements sobre economia i finances de la nostra comunitat, posant al seu abast totes les eines necessàries, és un dels pilars fundacionals de la primera fintech comunitària de Catalunya.

Des del llançament d’11Onze Escola, un projecte que ofereix sessions formatives sobre el món de les fintech perquè centres educatius, empreses i col·legis professionals de tot el país puguin formar els seus alumnes en matèria econòmica i financera, disposem d’una plataforma única que permet complementar el currículum escolar educant als joves en qüestions monetàries i que posa al seu abast eines per a la creació de riquesa. 

Amb el mateix propòsit de formar a la nostra comunitat, s’impulsen les lliçons de la secció Aprendre, que ofereix continguts com la sèrie El Diner, les Formacions 11Onze fetes pels mateixos treballadors o els nostres Cursos curts. A més, a l’apartat Descobreix d’11Onze TV també trobareu peces dels nostres agents sobre temes d’interès per al nostre dia a dia. Perquè des d’un bon principi teníem clar que sense una bona formació financera difícilment serem una societat lliure que pugui decidir el seu futur.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Què té de màgic la festivitat de Tots Sants? Celebrem la Castanyada com qui celebra el Halloween als països anglosaxons? Venerem la mort o la vida? Festejar la tardor amb panellets, castanyes i moniatos té més a veure amb el nostre passat agrícola de què pensem.

El procés genètic i cultural que els humans vam experimentar ara fa uns cinc milions d’anys ens va capacitar per transformar objectes en utensilis, fet que ens va permetre adaptar-nos amb més eficàcia als diferents climes de la terra. La mobilitat va ser clau per a la nostra supervivència. Però, ara fa 10.000 anys aproximadament, aquest nomadisme es va veure alterat per un descobriment encara més revolucionari: l’agricultura. 

La possibilitat de produir l’aliment propi va comportar que ens establíssim en zones aptes per al conreu i, al mateix temps, ens va permetre estabular els ramats salvatges per a assegurar-nos la proteïna de tot l’any. Aquestes societats sedentàries primitives van quedar condicionades per sempre més per un calendari agrícola i ramader. Serà aleshores quan apareixeran les primeres evidències del culte als déus, a les deesses i als avantpassats. 

I què hi té a veure tot plegat amb Tots Sants? Doncs que l’antropologia ha estudiat a fons com, en l’origen de la festivitat hi ha un patró, una creença, que es dona de manera similar en infinitat de cultures d’arreu del món. El seu punt de partida sempre és el mateix: la celebració del naixement d’un període d’obscuritat que s’allarga fins a un període de llum. Així és com trobem festivitats com les de la Pomona romana, la del Samhain celta o l’Udazkena basca. 

D’aquesta manera, el Samhain o l’Udazkena marcaven l’inici en el calendari agrícola del període en què els camps i les terres semblaven ermes —similar al món dels difunts— fins que, amb l’arribada de la primavera, tot tornava a començar. S’iniciava així un nou cicle de la vida. Aquestes creences paganes que practicaven els habitants del ‘pagus’ —els pagesos— van mantenir-se ben arrelades durant mil·lennis fins a la irrupció del cristianisme al segle I. 

El món catòlic s’apropia de les tradicions paganes

L’inici de la fi del paganisme va venir de la mà del papa Bonifaci IV, que l’any 610 va consagrar el Panteó romà d’Agripa, que fins aleshores s’havia dedicat al culte pagà de Júpiter. Aprofitant aquest fet, va instituir una festa que commemorava tots els sants desconeguts i anònims de la cristiandat i que se celebrava el 13 de maig. 

Però no va ser fins a mitjan segle IX, arran del Renaixement carolingi, quan s’instaura, definitivament i per tot l’occident medieval, el que coneixem com la festivitat de Tots Sants. L’encíclica papal de Gregori IV de l’any 840 va promulgar la cristianització definitiva de tots els territoris de l’imperi i va obligar a substituir les festes paganes, com ara el Samhain o les de Pomona, per la de Tots Sants, canviant la data de celebració a l’1 de novembre. Durant centúries, el món catòlic va continuar la seva política de suplantar tradicions ancestrals paganes per esdeveniments d’església, mentre que al món anglosaxó, on el protestantisme era preeminent, va relaxar aquesta pressió. 

Avui dia, observem que mentre Tots Sants és més aviat fosc, trist, de plorera i silenci, en canvi, Halloween —‘All Hallow’s Eve’— és festiva, dolça, divertida i, això sí, molt amplificada per l’aparell propagandístic nord-americà. A la resta del món, com ara Filipines o Mèxic —i sobretot arran de la pel·lícula ‘Coco’, de Pixar—, la festivitat té, encara més, un caire festiu: no només es visita la tomba del difunt, sinó que se celebra un pícnic familiar al seu voltant, on es col·loquen màscares, cintes de colors i, fins i tot, es cuinen plats especials. 

A Catalunya, alegria i severitat

Pel que fa a la nostra cultura, segons narra el folklorista i etnòleg Joan Amades al seu conegut ‘Costumari català’ (Salvat Editors, 1982), el dia de Tots Sants té dues cares ben diferents: l’alegre i festiva del matí i la rigorosa i severa de la tarda. Això és així perquè, tal com recorda Amades, hi ha una creença molt popular que, just quan fa mig dia de l’1 de novembre, les persones que han mort fa poc temps tornen unes hores a viure amb la família. 

Fins i tot hi havia la tradició, en algunes cases de Barcelona, de posar el plat a taula per al difunt, com si fos un convidat més. Així mateix, era molt comú, l’1 de novembre, convocar els difunts a casa, però també ajudar-los a tornar a l’eternitat. Per això, a la façana de les cases era habitual penjar-hi uns fanalets, i també s’hi posaven sobre les tombes. 

Al costumari, Amades també rememora un costum típic de les poblacions rurals, on era popular fer ofrenes de pa als difunts dins els cementiris. Aquesta tradició va evolucionar fins als populars panellets, que els forners van convertir en un negoci. 

Continuant amb la gastronomia, per aquestes dates les castanyes, els moniatos i els panellets han estat i són els aliments més usuals. A tall d’anècdota, per exemple, s’explica que en algunes zones de Catalunya hi havia la superstició que menjar castanyes feia caure els cabells i, per això, les dones no en volien menjar. Per aquest motiu, les castanyes se substituïen per pinyons. Potser per això molts panellets s’embolcallen amb les llavors del pi.

En definitiva, la festivitat de Tots Sants, d’avui, d’abans i de molt abans, sempre respon al mateix esperit: mantenir viva la memòria dels nostres avantpassats i venerar el cicle de la vida que tan bé s’expressa en el món de pagès. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Va ser a finals del segle XI quan el feudalisme finalment s’imposaria. Els senyors feudals, nobles o membres de l’Església, obligarien els camperols a entregar un excedent sobre la seva feina, castrant les seves llibertats i forçant l’endeutament d’una gran part de la població. Oriol Garcia Farré, agent d’11Onze i historiador, ens ho explica.

Es tractava d’un sistema polític, econòmic, jurídic i social establert durant l’Edat Mitjana per tot el continent Europeu. Els regnes es dividien en petits territoris que tenien certa independència, els quals eren administrats pels nous senyors feudals, laics i eclesiàstics, que proporcionaven ‘protecció’ als camperols adscrits a la terra, a canvi de tributs i treball.

Almenys aquesta era la retòrica oficial, com explica Garcia, “la majoria de la documentació existent sobre el procés de feudalització només explica el que als senyors o als eclesiàstics els interessà documentar”, i continua, “tingueu present que en aquesta documentació quedaran al marge amplis sectors de la societat, com per exemple els pagesos”.

Obligatorietat de generar un excedent

Amb la imposició del feudalisme, la producció agrícola i ramadera va convertir-se en el pilar de l’economia. L’explotació sistemàtica dels pagesos a través del cobrament de tributs, sense els quals “no hauria estat mai possible la construcció de castells, torres, monestirs o les portalades romàniques”, apunta Garcia, donarà pas a la necessitat de “demandar i lligar noves terres de conreu”.

Així doncs, es va produir una intensificació de l’agricultura esperonada per la coerció dels senyors feudals exercida sobre les comunitats de pagesos lliures, “que durant tot aquest procés de feudalització van estar empeses a abandonar la seva economia de subsistència, amb l’única finalitat de generar un excedent”, afirma Garcia.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La igualtat entre dones i homes no només s’assoleix adquirint el dret de sufragi universal. La plena igualtat radica en canviar les estructures més profundes de la societat patriarcal. S’ha de treballar per aconseguir una societat que reflecteixi una verdadera relació entre iguals. Seguim amb l’exercici històric sobre grans personatges femenins de la nostra història contemporània.

A principis del segle XIX Catalunya va emprendre el camí cap a la modernitat per mitjà del procés d’industrialització. La mecanització de la indústria tèxtil i la vertebració del territori, amb la construcció de la xarxa ferroviària i de carreteres, van possibilitar que el país esdevingués una de les economies més dinàmiques d’Europa.

El capitalisme sorgit de tot aquell procés va comportar la generació de grans beneficis per a pocs a costa de grans desajustos socials. Inevitablement, aparegué el moviment obrer, que obligà a les classes més benestants a reflexionar sobre si era lícit obtenir uns beneficis constants sense efectuar un repartiment equitatiu de la riquesa. Aleshores aparegué la pregunta clau: la lluita de classes és inevitable?

La Història ha vist com en els darrers segles infinitat de teòrics han abordat la qüestió. Molts han teoritzat i legitimat voluntats obreres contra l’explotació laboral burgesa. I infinitud de moviments sindicals han treballat per alliberar l’obrer de l’opressió del patró. 

Interessos contraposats

La lluita de classes ha portat als obrers a utilitzar el dret a vaga i, com a darrera opció, l’enfrontament físic per assolir les seves reivindicacions. I als burgesos, recolzats en la potència de la plusvàlua, els ha permès pressionar a institucions públiques per contrarestar les legítimes reclamacions dels treballadors. Quan aquesta entesa ha estat impossible, han aparegut la guerra i els camps de concentració.

La dialèctica sobre les estratègies revolucionàries a seguir per a l’abolició del capitalisme i els processos per assolir una societat igualitària —que també significaria el final de l’opressió cap a les dones— va esdevenir el cavall de batalla del feminisme radical de la primera part del segle XX. 

Moltes han cregut que, per eliminar la desigualtat de gènere, primer calia lluitar per posar fi a les classes socials, el patriarcat i l’Església. Després de tot això, s’aconseguirà l’emancipació real de la dona. El sufragi universal femení no seria suficient, només una il·lusió progressista per controlar la seva veu. Per tant, per a les anarcofeministes calia anar molt més enllà. Seria la dictadura del proletariat qui portaria la plena igualtat d’ambdós gèneres? En aquest procés, seria necessari també destruir l’Estat, símbol de control burgès?

Una líder anarquista

Ningú haguera imaginat mai que una líder anarquista com Frederica Montseny i Mañé (1905-1994) arribés tan lluny. Filla única d’un matrimoni que militava en les incipients idees llibertàries, forjaria el seu caràcter revolucionari ja des de ben petita. L’adquisició de coneixement, efectuat per línia materna, la impregnaria d’un fort sentiment de llibertat, el qual modelaria el seu caràcter com a dona.

Frederica Montseny entenia que la lluita de classes era el camí necessari per assolir la plena llibertat individual, el poder de decisió i l’elecció de la forma de vida. Tot plegat configuraria l’essència de l’individu dins la societat. I, en aquest procés d’alliberament, tant per a dones com per a homes, seria de vital importància l’adquisició de coneixement.

Aquesta líder anarquista entén que les dones han de viure en absoluta llibertat i que ha d’haver-hi un equilibri perfecte entre dones i homes. Per tant, el seu marc mental està molt lluny del jo femení com a complement de tu masculí que imperava a la seva època, la qual cosa la portaria a l’exili a partir del gener de 1939.

De ben joveneta va destacar per la seva facilitat per a l’escriptura, així que va començar a col·laborar a la premsa anarquista i finalment es va afiliar a la Confederació Sindical dels Treballadors (CNT). Tant ‘La Revista Blanca’, òrgan teòric de l’anarquisme espanyol, com el diari ‘El lluitador’, de caràcter més satíric, esdevindrien uns immillorables altaveus per divulgar el seu pensament anarquista: entre 1923 i 1936 Frederica Montseny va escriure més de sis-cents articles. 

Una anarquista al Govern

La Història li tenia preparada un repte gegantí, d’aquells que et situen davant d’un dilema existencial important. Pocs mesos després de començar la Guerra Civil, el sindicalista Francisco Largo Caballero va constituir un govern d’unitat nacional, on havien d’estar representades totes les forces progressistes i revolucionàries que configuraven el panorama polític de l’Estat. El seu govern inclouria republicans, liberals i membres del PSOE, el PCE, el POUM i també la CNT.

D’aquesta manera, Frederica Montseny va esdevenir la primera dona a la història d’Espanya a ocupar un càrrec ministerial, com fou la cartera de Sanitat i Assistència Social. La decisió no havia estat gens fàcil per la seva ideologia i la pressió del sector més purista de l’anarquisme, que li reclamava la renúncia al càrrec.

La tossuderia i l’oportunitat de la situació van portar Montseny a impulsar el primer decret que legalitzava l’avortament. D’aquesta manera, s’avançava cinquanta anys al dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. 

Exili forçat

No obstant això, tot es va interrompre arran del triomf del feixisme a Espanya. A l’exili francès es toparia amb el feixisme nazi, el qual estaria a punt d’acabar amb la seva vida. Va romandre a França fins el 1977, quan va tornar per reconstruir el sindicat anarquista i prosseguir amb la tasca interrompuda el 1939. Tanmateix, el món havia canviat i la revolució havia quedat relegada per l’estat de benestar. 

Frederica Montseny va ser una de les primeres veus que va establir una correlació directa entre l’alliberament de les dones i les idees llibertàries. No es va considerar mai feminista, tot i que les seves tesis han acabat formant part del cos ideològic del feminisme contemporani.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

I l’endemà, res va tornar a ser igual. L’estat català desaparegué ‘ipso facto’ amb l’abolició de la Generalitat, el desmembrament municipal i l’anul·lació de les constitucions catalanes arran de la pèrdua de la guerra de Successió (1701 -1714). Després d’això, l’única administració que va restar activa a Catalunya fou l’exèrcit d’ocupació, que mantenint uns 25.000 soldats permanents dins del Principat, va consolidar l’objectiu borbònic a base d’una dura repressió que es perllongaria fins a mitjan segle XVIII. Però no tothom en va sortir mal parat…

Arran de la victòria, s’instal·larà a Catalunya de manera permanent l’elit de l’exèrcit borbònic: les Reials Guàrdies Castellanes i les Reials Guàrdies Valones, reforçades amb altres contingents especials d’ocupació militar. El total de tropes desplegades per tot el territori català fou d’un 47% respecte a la resta de la península Ibèrica. I si li sumem les desplegades per la resta dels territoris dels Països Catalans -València, Mallorca i Aragó- la cosa s’enfila fins al 65%. Una invasió en tota regla.

La redacció del Decret de Nova Planta convertirà Catalunya en una província més d’una nova monarquia centralitzada que governarà per a tota la península Ibèrica sense diferències legals. Per tant, el somni d’una monarquia hispànica fonamentada en l’existència de diferents regnes i realitats culturals peninsulars s’esmicolarà, però no desapareixerà. A partir d’aleshores només existiran unes úniques Corts, les de Castella, que representaran el conjunt dels territoris peninsulars, però s’enfocaran cap a una nova construcció política vertebrada al voltant d’identificar Castella amb el nou Estat.

La Catalunya del segle XVIII serà un territori governat únicament per militars. El cap suprem de l’administració de Catalunya serà el Capità General. L’administració territorial –los corregimientos– estaran en mans dels ‘corregidores’, que sempre seran militars. L’ordre públic -en primera instància- estarà sempre a càrrec de l’exèrcit i de les famoses “Esquadres d’en Veciana”. Aquesta institució fou fundada el 1719 per en Pere Anton Veciana i Rabassa, un desertor de la causa austriacista que a principis del 1713 va decidir posar-se al servei del rei Borbó i crear una organització paramilitar i policial que treballaria al servei del Capità General -en Francisco Pío de Saboya y Moura-, amb la missió de continuar reprimint la resistència borbònica interna. 

Veciana posarà en marxa un sistema de fitxes criminals -conegudes com a ‘sumàries’– que permetran al cos sistematitzar la informació policial. També crearà una xarxa de confidents pel territori i organitzarà els primers agents infiltrats dins la resistència. El 1735, Veciana haurà de renunciar al càrrec per motius d’edat i serà aleshores quan el Capità General traspassarà les responsabilitats del cos al seu fill, en Pere Màrtir Veciana. Des d’aleshores, el comandament del cos recaurà hereditàriament en la família Veciana durant cinc generacions, fins al 1836.

Repressió i terrorisme d’Estat

Durant onze anys, Catalunya serà un país sotmès a una duríssima repressió militar, la qual es perllongarà fins al 1725, quan mitjançant el Tractat de Viena celebrat entre els representants de Felip V de Castella i Carles VI d’Àustria, ambdues parts es reconeixeran mútuament els drets successoris i es posarà fi al plet dinàstic.

I què va passar amb els partidaris que van lluitar a favor de l’opció de l’arxiduc d’Àustria? Durant la guerra, a mesura que els exèrcits borbònics anaren ocupant el Principat, s’aplicà una mena de ‘terrorisme militar’ que consistia a perseguir la població local, independentment del grau de vinculació que hom hagués tingut amb la causa austriacista, amb l’objectiu de minar la moral. Després de la caiguda de Barcelona, es va perseguir indiscriminadament els principals comandaments militars que no havien pogut fugir cap a Àustria -com ara Antoni de Villarroel- i seran enviats a presons disseminades per la geografia ibèrica. La majoria acabaran morint sense recuperar mai la llibertat o d’altres seran enviats a galeres.

La llarga postguerra permetrà mantenir la repressió contra tots els elements armats que encara lluitaven contra el nou ordenament jurídic, com per exemple els coneguts ‘carrasclets’. Però també es perseguirà a totes aquelles famílies que tenien membres exiliats a Àustria, i a les quals se’ls prohibirà mantenir qualsevol relació epistolar. Als perdedors de la guerra se’ls embargaran propietats i se’ls anul·laran tots els seus drets. Fins i tot, se’ls prohibirà la participació en tots els concursos públics o la sol·licitud d’ajuts a l’Estat.

L’establiment de contingents permanents a Catalunya suposarà un augment important de la demanda militar derivada del necessari proveïment de les tropes reials. Segons es desprèn dels Manuals Generals de la Intendència de Catalunya -institució creada per a gestionar la postguerra- entre el 1714 i el 1735 s’hi troben recollits un total de 271 ‘asientos’ o contractes directament relacionats amb el proveïment de materials a l’exèrcit i a l’armada: pólvora, armes, trens d’artilleria, uniformes, menjar, ferratges pels cavalls. 

Els ‘asientos’ també servien per a la construcció o l’abastiment de casernes, com la Ciutadella, i per a produir tot el necessari per a les posteriors campanyes militars borbòniques,  com les d’Itàlia. I aquest abastiment es donarà gràcies a l’existència d’una considerable estructura productiva, comercial i financera que s’havia mantingut inalterada malgrat la guerra, i que serà capaç de produir de manera solvent els ‘asientos’ que la monarquia necessitarà durant les següents dècades.

Col·laboracionisme català

Aleshores, la pregunta a formular-nos és clara: com va ser possible mantenir una estructura productiva catalana dins del context bèl·lic de principis del XVIII? Com es va poder abastir l’exèrcit borbònic durant la invasió de Catalunya i el setge de Barcelona en un territori que desconeixia completament? Doncs amb l’ajuda de personatges locals que van abastir, prestar o ajudar l’exèrcit d’ocupació borbònic amb queviures, diners i logístiques durant tot aquell convuls període. Es tracta d’un grup de comerciants que canviaren de bàndol -igual que Pere Anton de Veciana- a la cerca d’una situació personal més favorable i aprofitant les circumstàncies per millorar la seva posició social i econòmica.

Noms com els Milans d’Arenys, els Mates i els Lapeira de Mataró o els Massiques de Vilassar i molts d’altres seran grans nissagues familiars que fonamentaran el seu prestigi al llarg del segle XVIII per haver obtingut importants privilegis com a agraïment pels serveis prestats durant l’ocupació del Principat. Molts d’aquest “il·lustres” personatges seran col·locats en institucions claus per al desplegament i execució del Decret de Nova Planta, perquè d’una altra manera no hauria estat possible.

El nou règim passaria “un cotó desinfectant per sobre Catalunya”, per construir posteriorment una nova xarxa de fidelitats locals que el consolidés dins del territori. Per aquest motiu, col·locaren al capdavant d’institucions claus, com ara el Tresor General (la fiscalitat de Catalunya), la Intendència General (abastiment i logística de Catalunya), les Confiscacions de Catalunya (embargament de propietats) o la Taula de canvi (Banc comunal), un sector minoritari, però nodrit, de la població del Principat que, per diferents raons, es van posicionar al cantó de la proposta borbònica. D’aquesta manera, la monarquia combinarà el principi d’autoritat, representat per les lleis desplegades al Decret de Nova Planta, amb una gran burocràcia institucional i una flexibilitat amb certs sectors socials locals,  principalment els mestres artesans i mercaders, amb suficients recursos econòmics per dinamitzar l’economia.

La vinculació interessada d’aquests sectors de la societat catalana vers al nou estat Borbó els comportà l’accés a noves fonts de renda derivades directament de les noves polítiques de l’absolutisme borbònic. La fidelització els permetrà accedir als grans contractes públics, la qual cosa els abocarà a una corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

Fins a finals de la dècada del 1740, Catalunya viurà un període dolorós d’adaptació a la nova condició de nació vençuda, sempre sospitosa de desafecció. A partir d’aleshores, les  decisions en matèria de política econòmica ja no es prendran a Barcelona, sinó a la Cort borbònica, seguint uns criteris basats en els somnis de grandesa de la nova monarquia regnant, independentment de les necessitats dels seus súbdits.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Benet Oliva i Ricós: ‘Els proveïdors catalans de l’exèrcit borbònic durant el setge de Barcelona de 1713/1714’, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2014.

David Ferré Gispets: Els efectes del “Contractor State” borbònic a la Catalunya d’inicis del segle XVIII, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2019.

Josep Maria Delgado Ribas: ‘Barcelona i el model econòmic de l’absolutisme borbònic: un tret per la culata’, Barcelona Quaderns d’Història, 23 (2016), pàg. 225-242.

Josep Juan Vidal: ‘Les conseqüències de la guerra de Successió: nous imposts a la Corona d’Aragó, una penalització o un futur impuls per al creixement econòmic?’, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2013.

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

Durant la Diada els catalans ens deixem endur pel romanticisme i els ídols de la resistència que van intentar preservar les llibertats. Casanova, Villarroel, Moragues, Carrasclet… però les guerres són una qüestió de diners i cal mirar-les amb fredor i autocrítica. Hi ha una colla de catalans que van optar per fer negoci amb l’invasor, essent així decisius per a la seva victòria.

Toni Mata. Director de continguts i mitjans d’11Onze.

Que les guerres les guanyen els diners és una cosa que se sap des de fa més de 2.400 anys. Ja ho va deixar escrit Tucídides parlant de les guerres del Peloponès. Però quan s’acosta l’11 de setembre els catalans tendim a treure la llista de greuges en lloc de posar-nos a pensar on la vam cagar. El cap del general Moragues exposat durant dotze anys en una gàbia, la brutalitat de la repressió, la resistència de Villarroel, la persistència de Carrasclet, el poble enterrant els traïdors fora muralles perquè “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor”… Tot això està molt bé. Però qualsevol país que pretengui ser-ho s’ha de prendre una mica més seriosament a si mateix i deixar-se de romanços. Si l’any 1714 Catalunya va caure va ser perquè es va perdre una guerra i, si es va perdre va ser per molts factors. Un dels que va ser clau és el col·laboracionisme.

Qui es va fer ric amb la victòria de Felip V?

L’avenç de Felip V per Catalunya no hauria estat possible sense que una sèrie de catalans hi contribuïssin prioritzant el benefici econòmic individual per davant del país. Potser aquells ciutadans no tenien consciència de país, però qui sí que la tenia era l’exèrcit borbònic que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia en aquest article, va mantenir el 65% de les seves tropes als Països Catalans durant anys per consolidar la invasió.

Efectivament, hi ha catalans que van decidir fer negoci amb els Borbons mentre aquests destruïen el país i les llibertats de tots. I es van fer rics! Es van fer rics subministrant aliments o tota mena de necessitats que tenia l’exèrcit invasor a mesura que avançava. Què hauria passat si aquests subministraments bàsics haguessin quedat tallats a la rereguarda? Felip V hauria pogut mantenir la contesa bèl·lica? Fa de mal dir, però és ben sabut que la flota naval austriacista (que comptava amb el suport català) era capaç de mantenir el subministrament de les seves tropes, però la borbònica no. Depenien del que poguessin comprar a terra ferma.

Per això, a 11Onze hem volgut demanar al nostre historiador que se submergís en els estudis sobre aquesta idea: quins catalans hi van guanyar amb la victòria de Felip V? És a dir, qui el va ajudar i se’n va beneficiar? I el resultat és espaordidor. Prop d’una trentena de famílies catalanes es van fer riques traint el seu propi país. Famílies que van obrir les portes a l’invasor i van ser convenientment recompensades amb contractes públics a partir de 1714. La nova elit catalana es va configurar durant la guerra de Successió. El poble intentava resistir, però alguns apostaven per intentar fer fortuna a costa d’entregar el país a l’enemic. Hem llistat els casos més rellevants, amb noms i cognoms, perquè més de 300 anys després siguem més conscients que mai que alguns catalans van tenir un paper clau en la derrota de Catalunya. 

Trencar la dependència

És el que en podríem anomenar, les paguetes de 1714, fent un símil amb la terminologia actual. La història és reiterativa i és imprescindible conèixer-la per detectar els errors que duen a les desgràcies. És possible defensar Catalunya i que el teu negoci o el de la teva família depengui directament dels ajuts espanyols de l’ICO? O el teu sou? La història diu que no. De la història sabem que és impossible parlar cara a cara o defensar-se d’algú de qui tens una dependència econòmica. I sabem que hi ha catalans capaços de vendre a Déu i a sa mare per un plat de llenties. La consciència nacional estava al segle XVIII (i potser ara?) en un segon terme, per a alguns.

En qualsevol cas, per començar a canviar les coses és ben clar que el primer que hem de fer és dir-nos la veritat. És un compromís que tenim a 11Onze. Per això hem volgut fer aquesta revisió històrica per poder-nos dir clarament: Catalunya no va ser derrotada el 1714 perquè fos abandonada pels anglesos. No tot és culpa d’algú altre. Catalunya va ser venuda per alguns catalans. 

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

Prosseguim amb l’aproximació a la història de la dona contemporània. En aquest cas ho fem recordant la figura de Carme Karr, que va encarnar el feminisme progressista a cavall dels segles XIX i XX i va tenir un paper clau en la instauració del sufragi universal femení.

La Història ha estat escrita per l’home. Durant segles, el gènere masculí ha construït una narració sobre els seus fets —principalment de l’esfera pública— i ha minimitzat o ignorat les contribucions de la dona.

Guerra, política, diplomàcia o gestió han edificat aquesta realitat. Per tant, el paper atorgat a la dona ha estat el típicament reservat al seu gènere: esposa, mare, filla, amant… Simplificant, la visió masculina s’ha acabat imposant sobre la realitat femenina.

Des de temps ancestrals, la diferenciació sexual del treball va comportar un repartiment de tasques segons el sexe, empès en gran part per les característiques biològiques. L’evolució de les societats basades en aquesta distinció acabaria provocant un aprenentatge diferenciat entre dones i homes, que el capitalisme transformarà en clamorosa desigualtat. 

Veus contestatàries

Paral·lelament a aquest fet, es van alçar veus que, per coneixement, capacitat i intel·ligència, combatrien enèrgicament la injustícia social de gènere i manifestarien una clara voluntat d’assolir la plena igualtat entre homes i dones, encara que això els costés la vida.

La societat catalana de principis de segle XX no va saber com aturar l’impacte que va suposar l’aparició de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) dins del panorama intel·lectual barceloní. El fet de néixer en un ambient burgès, cosmopolita i europeu —juntament amb el domini de diversos idiomes— li atorgarà una gran amplitud de mires.

La Història l’ha reconegut com la primera periodista amb publicació regular del país. Havia adquirit experiència en el planter de les revistes ‘Joventut’ i ‘L’Avenç’. Però pel que se la coneix més àmpliament és per la seva tasca al capdavant de la revista ‘Feminal’. 

Un altaveu feminista

Des d’aquest altaveu de llibertat de gènere —creat i pensat per a dones— Karr treballaria intensament per elevar l’intel·lecte de les lectores que s’asseien a llegir a la recentment creada Biblioteca Popular de la Dona.

Amb infinitud de col·laboracions i aportacions de primer nivell d’arreu d’Europa, ‘Feminal’ va actuar per reivindicar enèrgicament el paper de la dona dins la societat. Els temes que tractava no acostumaven a ser trivials, sinó que hi destacaven, sobretot, temes punyents d’interès comú. Als annals del periodisme quedarà l’enfrontament escrit entre Carme Karr i Eugeni d’Ors sobre la capacitat intel·lectual de la dona a l’hora d’abordar temàtiques culturals “tan complexes” com la poesia, l’art o la música. No dubteu pas de qui en va sortir escaldat!          

Fou a través dels seus escrits que Karr projectà un model de dona basada en la modernitat i l’humanisme. La clau de volta del seu ideari va pivotar, primer, en l’adquisició d’una cultura femenina pròpia, factor bàsic per al progrés de la societat. I després, en l’obtenció d’un reconeixement absolut de tots els seus drets.

Cultura i feminisme, junts en públic per primer cop

Va ser un dimecres 6 d’abril de 1910 quan per primera vegada a una dona se li va permetre parlar en públic sobre cultura i feminisme. I encara més mèrit va tenir fer-ho davant d’un auditori majoritàriament masculí i gens avesat a escoltar les dones, com era l’Ateneu Barcelonès de principis del segle XX.

La curiositat actual ens evoca a preguntar-nos sobre com devien sentir-se aquells homes en escoltar per boca d’una dona i segurament per primera vegada la importància de normalitzar el món de les dones dins la seva societat patriarcal.

Aquest discurs és àmpliament recordat atès que s’abordà obertament la necessitat de crear institucions exclusivament per a la formació femenina. Aquests centres de cultura per a dones haurien d’esdevenir l’eina fonamental que les permetés adquirir el nivell professional adequat i traçar, d’aquesta manera, el camí cap a la plena igualtat laboral.

Lligada a l’estratègia noucentista, també calia treballar en la reglamentació de qüestions més específiques del gènere, com ara són les mútues que les protegís durant la maternitat o la creació de borses de treball femení. 

Ressó a Madrid

L’èxit va ser clamorós. L’impacte social de la conferència va ser de tal magnitud que es va haver de repetir els dos dimecres següents: el 13 i el 20 d’abril. Però la cosa no es va aturar aquí. Les reivindicacions van arribar fins a Madrid, a través d’una missiva enviada al diputat de Solidaritat Catalana Francesc Macià. El futur 122è president de la Generalitat de Catalunya va entendre que aquella reivindicació era legítima i necessària per a modernitzar la societat catalana.

Tot plegat suposa un punt d’inflexió per a Carme Karr. A principis dels anys vint la periodista es converteix en activista, i una de les primeres accions que realitzaria en aquesta nova etapa seria impulsar l’associació Acció Femenina, la qual treballaria incansablement per establir el sufragi universal femení, entre altres accions.

El concepte de sufragi universal femení que defensava Carme Karr estava molt més a prop de les sufragistes britàniques i nord-americanes que no pas de l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), la qual la consideraven massa radicals.

L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va esdevenir un perfecte altaveu per a Catalunya i per a Carme Karr per mostrar al món que la societat catalana ja era moderna. A Carme Karr se li va encomanar la direcció del Pavelló de la Dona, el contingut del qual va ser ideat per trencar els prejudicis de l’època sobre les dones.

Un avenç de curt recorregut

La Segona República va portar el sufragi universal femení a tot l’Estat. Per primera vegada, la dona va poder votar. La Història feia justícia després de tantes dècades d’esforç i reivindicació legítima. D’aquesta manera s’imposava al feminisme conservador, que defensava que el paper social de la dona havia de centrar-se en dos apartats: la família i la religió.

Però la victòria va durar poc. Carme Karr va quedar profundament afectada arran de l’esclat de la Guerra Civil, la instauració del franquisme i l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Per a una persona intel·ligent, amant de la llibertat i absolutament pacifista, se li va fer difícil d’entendre com una banda d’obtusos estaven imposant per la força de les armes un model de dona que les obligava a tornar a les seves llars i ser apartades de la vida pública. Veure que dècades d’esforç s’esfumaven en un instant la va empènyer cap a l’abisme depressiu.

Gràcies a la tasca de Carme Karr i de les seves contemporànies, el sufragi universal femení va ser una realitat a tot l’Estat. Aquella generació de dones va treballar per la creació d’una consciència femenina que reivindicava la necessitat d’articular una cultura des del jo femení.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Planejar les vacances, fer la maleta i agafar un llibre. L’estiu és sinònim de desconnexió i la lectura n’és la gran protagonista. Us portem una recomanació de llibres perquè viatgin amb vosaltres aquest estiu.

Recentment, un estudi constatava que llegir ens fa més empàtics. Amb l’única condició que sigui literatura de qualitat, els investigadors van constatar que les persones que llegeixen són capaces de reconèixer l’estat emocional dels personatges i milloren la imaginació i l’agilitat mental. 

I no només això, també es diu popularment que llegir ens fa atractius; de fet, seria com la gimnàstica cerebral: estimula l’activitat mental, la concentració, ens desconnecta de problemes i angoixes, i ens permet viatjar a nous mons. Són molts els beneficis de la lectura, i tots expliquen la importància de fomentar-la des de ben petits. Així que apunta els títols que no et pots perdre aquest estiu i comença a entrenar el cervell!

• 21 lliçons per al segle XXI (2018) de Yuval Noah Harari. En aquesta nova entrega, l’autor de Sapiens (2014) i Homo Deus (2016) ens descriu les lliçons fonamentals per viure en aquest segle. Amb les seves teories ens convida a la reflexió, dibuixant escenaris que descriuen els principals reptes actuals. Repassa qüestions socials, polítiques i existencials, i alerta dels perills tecnològics, des d’un punt de vista quotidià que defineix l’impacte de tot això en la nostra vida, present i futura. 
• Fake You: Fake News i desinformació (2018) de Simona Levi. El fenomen de les notícies falses qüestiona la salut informativa de mitjans, partits polítics, governs o empreses. Sovint, controlar-ho passa per retallar llibertat d’expressió i d’informació als ciutadans. Simona Levi qüestiona aquesta legislació, basada a trencar drets fonamentals, en una obra que es converteix en una arma per lluitar contra la manipulació, la mentida i la falsificació. 
• La Vegetariana (2017) de Han Kang. No tracta el vegetarianisme, tot i que la història comença quan la protagonista deixa de menjar carn. Una decisió individual que esdevé un repte social, un símbol de rebel·lia contra el que és convencional. Abandonar la submissió i plantar cara al sistema. Un relat commovedor i incòmode per descriure què passa quan qüestiones el que està acceptat i et saltes les normes, i fins on arriba la capacitat humana per dur-ho a terme fins a les últimes conseqüències. 
• El raïm de la ira (1939) de John Steinbeck. Narra l’ensorrament del somni americà arran de la Gran Depressió. Un context de crisi econòmica i financera que aboca la família protagonista a emigrar i iniciar una recerca vital per assegurar-se la feina, la dignitat i el futur. Un relat més actual que mai on es confronta el poder, la igualtat i la justícia als Estats Units. 
• El hambre (2014) de Martín Caparrós. Malbaratar menjar i passar fam són els principals conceptes que repassa Caparrós en aquest llibre que l’ha portat a viatjar per països d’arreu del món on la gana és la gran protagonista. Un llibre que repassa el menjar des de tots els punts de vista, des dels que especulen fins als que el necessiten, per explicar i denunciar una problemàtica mundial en la qual tots estem implicats.
• El conte de la serventa (1985) de Margaret Atwood. Una distopia inquietant que ha tornat a ser d’actualitat. En una societat totalitària i teocràtica, les dones han estat reduïdes a mers instruments de reproducció. Atwood alerta del perill real que representa la pèrdua de drets conquerits. La lectura és dura, però necessària.
• L’ordre del dia (2017) d’Éric Vuillard. Guanyadora del premi Goncourt, aquesta breu, però incisiva obra narra les entranyes del poder econòmic i polític a la vigília del nazisme. Amb un estil irònic i lúcid, Vuillard retrata com els grans esdeveniments històrics s’entrellacen amb la mediocritat dels qui decideixen. 
• Les invisibles (2020) de Toni Morrison. Una tria personal: qualsevol obra de Toni Morrison val la pena, però Les invisibles destaca per la seva profunditat i sensibilitat. La història de dones afroamericanes que lluiten per trobar veu, identitat i llibertat en un món que les ignora. Poètic i colpidor. 

Hi ha llibres que distreuen, d’altres que commouen, i alguns que et canvien la manera de veure les coses. Sigui quin sigui el teu ritme estival, escull-ne un i deixa’t portar. Potser aquest estiu no canviaràs el món, però potser un bon llibre et farà veure’l amb uns altres ulls.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Aida Roca, filòloga i creadora de contingut digital, és la responsable de La Filòloga de Guàrdia, un canal per a difondre continguts en català i sobre el català. Més de 30.000 seguidors segueixen els seus trucs, amens i fàcilment aplicables, per aprendre a parlar un català genuí en qualsevol context i a qualsevol edat.

Tot just havia acabat la quarantena quan l’Aida Roca es va llençar a crear un canal de YouTube que va batejar com a La Filòloga de Guàrdia. Explica que va començar a crear el tipus de contingut que ella trobava a faltar a les xarxes: contingut d’entreteniment, en català i amb la llengua catalana com a temàtica. Així naixia La Filòloga de Guàrdia, el canal de YouTube, amb presència també en altres xarxes socials com Instagram, Twitter o TikTok, que ja acumulen més de 30.000 seguidors. 

El català pateix, des de fa dècades, una influència de la llengua castellana que es fa palesa en gairebé tots els àmbits: en els mitjans de comunicació, en la producció audiovisual, en l’oci i fins i tot a l’hora del pati, on els nens i nenes sovint aposten pel castellà, en lloc del català, per a relacionar-se amb altres infants. L’Aida, des del seu canal, i tal com ens explica en aquest nou episodi de Persones, defensa que el català és prou ric per a parlar-lo en qualsevol àmbit, només ens falta utilitzar-lo.

A la (falsa) recerca del català correcte

Roca remarca que no podem parlar de català correcte o incorrecte, perquè aquesta diferenciació rau en el context en el qual ens trobem. Així doncs, una expressió com “natros”, que es fa servir en moltes comarques de Catalunya, seria correcta en un context col·loquial, però deixaria de ser-ho si la fem servir per a un discurs institucional, per exemple. En aquest cas, com en tants d’altres, ens hem de referir a aquest tipus de paraules o expressions com a català genuí, autèntic, i segons el context serà correcte o no.

Però, més enllà del dialecte que parlem o el context on ens trobem, la jove Aida Roca planteja que la principal preocupació és si realment es fa servir el català entre els joves com a principal llengua, i ens apropa la clau per a capgirar aquesta situació. Roca també ens comparteix el seu punt de vista sobre la polèmica aplicació del 25% d’hores en castellà a les aules i l’estat de salut de la nostra llengua. Escolta la conversa sencera per apropar-te, una mica més, al català genuí.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!