El feminisme progressista de Carme Karr

Prosseguim amb l’aproximació a la història de la dona contemporània. En aquest cas ho fem recordant la figura de Carme Karr, que va encarnar el feminisme progressista a cavall dels segles XIX i XX i va tenir un paper clau en la instauració del sufragi universal femení.

La Història ha estat escrita per l’home. Durant segles, el gènere masculí ha construït una narració sobre els seus fets —principalment de l’esfera pública— i ha minimitzat o ignorat les contribucions de la dona.

Guerra, política, diplomàcia o gestió han edificat aquesta realitat. Per tant, el paper atorgat a la dona ha estat el típicament reservat al seu gènere: esposa, mare, filla, amant… Simplificant, la visió masculina s’ha acabat imposant sobre la realitat femenina.

Des de temps ancestrals, la diferenciació sexual del treball va comportar un repartiment de tasques segons el sexe, empès en gran part per les característiques biològiques. L’evolució de les societats basades en aquesta distinció acabaria provocant un aprenentatge diferenciat entre dones i homes, que el capitalisme transformarà en clamorosa desigualtat. 

Veus contestatàries

Paral·lelament a aquest fet, es van alçar veus que, per coneixement, capacitat i intel·ligència, combatrien enèrgicament la injustícia social de gènere i manifestarien una clara voluntat d’assolir la plena igualtat entre homes i dones, encara que això els costés la vida.

La societat catalana de principis de segle XX no va saber com aturar l’impacte que va suposar l’aparició de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) dins del panorama intel·lectual barceloní. El fet de néixer en un ambient burgès, cosmopolita i europeu —juntament amb el domini de diversos idiomes— li atorgarà una gran amplitud de mires.

La Història l’ha reconegut com la primera periodista amb publicació regular del país. Havia adquirit experiència en el planter de les revistes ‘Joventut’ i ‘L’Avenç’. Però pel que se la coneix més àmpliament és per la seva tasca al capdavant de la revista ‘Feminal’. 

Un altaveu feminista

Des d’aquest altaveu de llibertat de gènere —creat i pensat per a dones— Karr treballaria intensament per elevar l’intel·lecte de les lectores que s’asseien a llegir a la recentment creada Biblioteca Popular de la Dona.

Amb infinitud de col·laboracions i aportacions de primer nivell d’arreu d’Europa, ‘Feminal’ va actuar per reivindicar enèrgicament el paper de la dona dins la societat. Els temes que tractava no acostumaven a ser trivials, sinó que hi destacaven, sobretot, temes punyents d’interès comú. Als annals del periodisme quedarà l’enfrontament escrit entre Carme Karr i Eugeni d’Ors sobre la capacitat intel·lectual de la dona a l’hora d’abordar temàtiques culturals “tan complexes” com la poesia, l’art o la música. No dubteu pas de qui en va sortir escaldat!          

Fou a través dels seus escrits que Karr projectà un model de dona basada en la modernitat i l’humanisme. La clau de volta del seu ideari va pivotar, primer, en l’adquisició d’una cultura femenina pròpia, factor bàsic per al progrés de la societat. I després, en l’obtenció d’un reconeixement absolut de tots els seus drets.

Cultura i feminisme, junts en públic per primer cop

Va ser un dimecres 6 d’abril de 1910 quan per primera vegada a una dona se li va permetre parlar en públic sobre cultura i feminisme. I encara més mèrit va tenir fer-ho davant d’un auditori majoritàriament masculí i gens avesat a escoltar les dones, com era l’Ateneu Barcelonès de principis del segle XX.

La curiositat actual ens evoca a preguntar-nos sobre com devien sentir-se aquells homes en escoltar per boca d’una dona i segurament per primera vegada la importància de normalitzar el món de les dones dins la seva societat patriarcal.

Aquest discurs és àmpliament recordat atès que s’abordà obertament la necessitat de crear institucions exclusivament per a la formació femenina. Aquests centres de cultura per a dones haurien d’esdevenir l’eina fonamental que les permetés adquirir el nivell professional adequat i traçar, d’aquesta manera, el camí cap a la plena igualtat laboral.

Lligada a l’estratègia noucentista, també calia treballar en la reglamentació de qüestions més específiques del gènere, com ara són les mútues que les protegís durant la maternitat o la creació de borses de treball femení. 

Ressó a Madrid

L’èxit va ser clamorós. L’impacte social de la conferència va ser de tal magnitud que es va haver de repetir els dos dimecres següents: el 13 i el 20 d’abril. Però la cosa no es va aturar aquí. Les reivindicacions van arribar fins a Madrid, a través d’una missiva enviada al diputat de Solidaritat Catalana Francesc Macià. El futur 122è president de la Generalitat de Catalunya va entendre que aquella reivindicació era legítima i necessària per a modernitzar la societat catalana.

Tot plegat suposa un punt d’inflexió per a Carme Karr. A principis dels anys vint la periodista es converteix en activista, i una de les primeres accions que realitzaria en aquesta nova etapa seria impulsar l’associació Acció Femenina, la qual treballaria incansablement per establir el sufragi universal femení, entre altres accions.

El concepte de sufragi universal femení que defensava Carme Karr estava molt més a prop de les sufragistes britàniques i nord-americanes que no pas de l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), la qual la consideraven massa radicals.

L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va esdevenir un perfecte altaveu per a Catalunya i per a Carme Karr per mostrar al món que la societat catalana ja era moderna. A Carme Karr se li va encomanar la direcció del Pavelló de la Dona, el contingut del qual va ser ideat per trencar els prejudicis de l’època sobre les dones.

Un avenç de curt recorregut

La Segona República va portar el sufragi universal femení a tot l’Estat. Per primera vegada, la dona va poder votar. La Història feia justícia després de tantes dècades d’esforç i reivindicació legítima. D’aquesta manera s’imposava al feminisme conservador, que defensava que el paper social de la dona havia de centrar-se en dos apartats: la família i la religió.

Però la victòria va durar poc. Carme Karr va quedar profundament afectada arran de l’esclat de la Guerra Civil, la instauració del franquisme i l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Per a una persona intel·ligent, amant de la llibertat i absolutament pacifista, se li va fer difícil d’entendre com una banda d’obtusos estaven imposant per la força de les armes un model de dona que les obligava a tornar a les seves llars i ser apartades de la vida pública. Veure que dècades d’esforç s’esfumaven en un instant la va empènyer cap a l’abisme depressiu.

Gràcies a la tasca de Carme Karr i de les seves contemporànies, el sufragi universal femení va ser una realitat a tot l’Estat. Aquella generació de dones va treballar per la creació d’una consciència femenina que reivindicava la necessitat d’articular una cultura des del jo femení.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sol es va pondre. Una llarga nit, freda i decadent, es va estendre per tota la geografia espanyola durant gairebé quaranta anys. Finalment, les armes havien imposat el “jo per sobre de tu”. Però la convicció i tenacitat de moltes dones va permetre capgirar la situació a mesura que avançava el segle. Continuem amb l’exercici històric sobre la història de la dona contemporània. 

El drama augmentà quan unes 500.000 persones travessaren la frontera amb França entre les acaballes del 1938 i el gener del 1939, fugint de l’horror. De fet, feia mesos que s’intuïa que això passaria. La victòria del feixisme a l’Estat espanyol va ser una realitat a partir de l’abril de 1939, quan es van truncar definitivament les esperances i il·lusions d’una majoria social que havia treballat per crear una societat més justa i igualitària. A partir de llavors, la pau s’imposaria sota l’amenaça constant de presó pels dissidents vers el nou ordre.

El règim imposat a través de les armes estava fonamentat en el nacionalsindicalisme, però després de la Segona Guerra Mundial es veié obligat a transitar cap a una altra concepció del poder amb la finalitat de garantir la seva supervivència. El món sorgit a partir del 1945 ja no seria el mateix que el del final de la Guerra Civil Espanyola, atès que la realitat històrica es construiria a partir de l’enfrontament del bloc capitalista i el comunista.

Fou llavors quan el franquisme va apostar decididament pel nacionalcatolicisme com a articulació social. La retòrica catòlica seria més assumible pels aliats occidentals, guanyadors del conflicte bèl·lic mundial. I la manifestació més visible d’aquesta concepció del poder seria tornar a atorgar l’hegemonia a l’Església, la qual controlaria tots els aspectes de la vida pública i privada de la societat. L’Estat posaria en la nòmina als clergues i dotaria a l’Església d’una àmplia exempció d’impostos i, el més important, li tornaria a atorgar l’absoluta llibertat en la gestió de l’educació. 

Involució del paper de la dona

La dictadura franquista destruiria tots els assoliments aconseguits durant la República. L’Església legitimaria la redefinició del paper de la dona dins la societat. Així, el franquisme frenaria totes les conquestes femenines del període anterior argüint un discurs antifeminista, en el qual la dona es percebria com un ésser inferior a l’home, tant espiritualment com intel·lectualment.

Amb aquest pretext, el nou règim relegaria a la dona a les tasques de la llar, com a mare i com a esposa. Moltes dones patirien la repressió del règim, sobretot en el període 1939-1945. Alimentar, socórrer o curar combatents republicans fou considerat un delicte pel qual moltes dones foren empresonades o ubicades en camps de concentració i, fins i tot, afusellades. Altres, condicionades per la por, silenciaren la seva participació en els camps de batalla, esdevenint un record purament privat.

Tanmateix, el règim va legitimar dues organitzacions juvenils, la Sección Femenina i el Frente de Juventudes, les quals foren constituïdes per adoctrinar tots els joves en els principis del ‘movimiento’. D’aquesta manera, es pretenia construir una nova societat articulada obligatòriament pels nous valors que fonamentaven el franquisme.

Nou gir polític

Cap a finals de la dècada de 1950 alguna cosa va començar a canviar. El fracàs de l’autarquia i la tensa situació internacional, amb la guerra freda de fons, portaran al règim cap a una obligada reorganització de forces en les famílies de poder. Els falangistes, grans dominadors de l’escena política fins aleshores i garants de la simbologia i retòrica feixista, seran substituïts per joves polítics tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei.

Aquest canvi permetrà al règim generar un nou discurs ideològic i projectar una imatge social més moderna vers l’exterior. D’aquesta manera, el ‘desarrollismo’ afavorirà el creixement d’una classe mitjana espanyola que sustentarà el règim durant unes dècades més, però també li causaria l’aniquilació. Aquest aperturisme controlat, per exemple, tolerarà l’edició d’obres en català, però també permetrà rescatar de les golfes de la memòria les reivindicacions sobre l’igualat social de gènere.

La dona a Catalunya

En aquest context va ser quan Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) va publicar el seu famós assaig ‘La dona a Catalunya’ (1966), una de les obres cabdals per a la recuperació de les reivindicacions del feminisme a Catalunya. Era filla del folklorista Aureli Capmany i Maria Farnés, i neta del periodista i polític catalanista Sebastià Farnés. Des de petita, Maria Aurèlia Capmany va manifestar una habilitat innata per a l’escriptura i  les activitats literàries en general. L’impacte que va suposar el seu assaig li va permetre deixar la docència per dedicar-se íntegrament a les activitats literàries i el teatre.

La tesi principal que planteja Maria Aurèlia Capmany a ‘La dona a Catalunya’ pivota sobre la concepció que no es pot avançar en el problema del gènere si abans no s’arreglen els problemes socials i polítics de Catalunya. I això ho escriu una persona que era dona, catalana i socialista. O sigui, el dimoni per al Règim! 

Un problema palpable

Per a Capmany, el problema de gènere existeix i és palpable dins la societat. El seu assaig manifesta dues problemàtiques importants: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtats socials i l’accés de les dones al món públic. [Recordem-ho, controlat per l’Església.] I, en aquest sentit, la conclusió a la qual arriba Maria Aurèlia Capmany és ben clara: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè la realitat és que totes tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució i de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.

La dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home, però amb aquests títols farà un treball de segona. Per tant, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho haurà de fer discretament i sense donar-hi importància. 

En conseqüència, Capmany tornarà a plantejar la tesi dels anys trenta, la qual defensa aferrissadament el “jo igual que tu”. Tanmateix, al llarg de la seva dilatada carrera, primer com escriptora i després com a política, treballarà incansablement per a la igualtat i la integració de la dona dins la societat. Combatrà l’ultraconservadorisme ranci del règim franquista a través de la seva prolífica obra, arribant a la conclusió que la paraula clau per a l’alliberament de la dona és l’emancipació. Com diu la seva cançó de ‘Teatre de cabaret’, fou una dona emancipada que va haver de pensar i decidir, sola i assenyada, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Hi ha un fil daurat que travessa tota la història de la humanitat. No el trobem als llibres, ni tampoc a les fronteres dels antics imperis, però és tan real com les pedres dels temples o la sang de les conquestes. Aquest fil és l’or. No pas com a simple metall, sinó com a símbol carregat de significat: de divinitat, de poder, de bellesa, de riquesa i de control.

Des del moment en què l’ésser humà descobreix la capacitat de treballar el metall noble, aquest esdevé un mirall on cada civilització projecta els seus somnis i les seves pors. Per als egipcis, l’or era la carn dels déus; per als romans, la clau del domini del món; per a l’Església medieval, la materialització de la glòria divina; i per als estats moderns, la base per controlar l’economia global.

Al llarg dels segles, l’or ha canviat de forma, però no de funció. Ha estat idolatrat i saquejat, enterrat i desenterrat, convertit en moneda, en reliquiari o en joia d’Estat. Ha construït palaus, però també ha destruït imperis. Ha simbolitzat tant l’eternitat com la decadència.

L’or a Egipte, reflex de l’eternitat faraònica

A l’antic Egipte, l’or no era només un recurs valuós. Era, literalment, la carn dels déus. Aquesta concepció simbòlica es troba recollida en múltiples textos sagrats com el “Llibre dels Morts”, on es descriu la relació entre el déu Ra —la divinitat solar suprema— i el metall preciós. L’or, immutable davant la corrosió i el temps, esdevenia el símbol perfecte de l’eternitat divina.

Els faraons, concebuts com a encarnacions vives d’Horus i fills de Ra, utilitzaven l’or per legitimar i perpetuar el seu poder. No només decoraven tombes i temples amb aquest metall: molts objectes rituals, sarcòfags, màscares i joiells d’ús litúrgic estaven treballats en or pur, com la famosa màscara funerària de Tutankamon (s. XIV aC), que en si mateixa és una exaltació de l’or com a suport de la immortalitat.

L’or a Roma, moneda de conquesta i domini imperial

Si per als egipcis l’or era carn divina, per als romans va esdevenir el motor d’un imperi. Amb Roma, el metall noble es desdivinitza i es converteix en eina de poder terrenal: el fonament d’un sistema monetari, la recompensa d’un legionari, la clau d’un suborn i el símbol de la grandesa imperial.

El primer gran pas en aquest sentit el dona Juli Cèsar, que entre el 46 i el 44 aC encunya grans quantitats d’aureus per finançar la seva ambiciosa expansió militar. L’aureus, una moneda d’or d’altíssima puresa, equivalia a 25 denaris d’argent i simbolitzava no només riquesa sinó autoritat.

L’or al món Carolingi i la renovació de l’Imperi

Amb la caiguda de Roma, el món occidental entra en una llarga transició. Però l’or no desapareix: canvia de mans i de sentit. Serà Carlemany, rei dels francs i primer emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, qui reformuli el paper de l’or com a eina de legitimitat política i religiosa.

El seu regnat esdevingut entre el 742 i el 814 marca una inflexió. A Aquisgrà, capital simbòlica del seu poder, es construeix una capella palatina monumental, inspirada en el model bizantí de Sant Vitale de Ravenna. Cúpules, mosaics i relíquies emmarcades en or mostren que la nova Roma no serà una ciutat, sinó una idea: la Renovatio Imperii Romanorum. El mateix Carlemany és coronat per sorpresa pel papa Lleó III l’any 800, en una cerimònia plena de litúrgia daurada que busca consolidar l’aliança entre el tron i l’altar.

La Renovatio Imperii Romanorum es fonamenta, doncs, en un retorn a l’ordre, a la llei, a la fe. L’or, en aquest context, no és moneda de circulació habitual atès que l’economia franca és essencialment rural, sinó símbol de jerarquia, de sagrat i de missió. És l’aurèola del poder encarnat.

L’or cordovès: esplendor, refinament i saviesa

Paral·lelament, a la península Ibèrica, floreix una altra visió de l’or. Amb Abd al-Rahman III, el Califat de Còrdova assoleix el seu màxim esplendor, esdevenint un dels centres culturals més brillants de l’edat mitjana. Aquí, l’or no és tan sols poder: és refinament, és ciència, és bellesa.

La Mesquita de Còrdova, ampliada i embellida durant el seu regnat, fa un ús magistral de l’or en la decoració interior. Mosaics bizantins, importats directament de Constantinoble, recobreixen el mihrab amb daurats subtils que capten la llum i eleven l’espai. A diferència de la monumentalitat cristiana, aquí l’or no imposa: sedueix.

El Califat encunya el dinar, moneda d’or amb inscripcions coràniques, que circula per tot l’Al-Àndalus i el Magrib, demostrant el dinamisme comercial i polític de l’Islam peninsular. Però no és només una qüestió econòmica: el dinar serveix també com a carta de presentació del poder musulmà, en una època en què la cal·ligrafia substitueix la iconografia com a expressió de fe.

La cort cordovesa esdevé, a més, centre de traducció, astronomia, medicina i filosofia. L’or finança biblioteques, escoles i jardins. De fet, és els cordovesos entenen la riquesa d’una altra manera, no com a acumulació, sinó com a fertilitat cultural. Així, mentre els carolingis reforcen la sacralització del poder amb or litúrgic, els omeies de Còrdova hi veuen una via per projectar sofisticació i lideratge intel·lectual. Dues maneres de brillar en una mateixa època.

L’or feudal: finançar esglésies, castells i croades

L’edat mitjana europea és un món fragmentat, rural i teocràtic. En aquest context, l’or —més escàs que en èpoques anteriors— adquireix un valor redoblat: no és només riquesa, sinó mitjà per accedir a la gràcia divina o projectar autoritat feudal.

Amb l’arrencada de les Croades— el segle XI— veu com aquest metall torna a moure’s a gran escala. L’expedició de les monarquies europees cap a Jerusalem no s’explica sense el suport financer dels senyors feudals, que hipotequen terres, venen títols i fins i tot cedeixen castells per obtenir or. Sota el pretext religiós, el veritable objectiu s’emmarcarà en la possessió de territoris a Terra Santa, com a botí de guerra i control de les rutes comercials d’est a oest.

Així, l’or medieval no és moneda quotidiana —la plata domina les transaccions menors—, però sí instrument privilegiat per connectar terra, fe i espasa. La seva presència en les relíquies, els retaules i les creus processionals testimonia un valor que transcendeix l’economia: l’or com a llenguatge visual de la transcendència.

L’or de Mali: esplendor africana i impacte global

Mentre Europa llaura camps i construeix catedrals, al cor d’Àfrica floreix un imperi d’una riquesa desconcertant: l’Imperi de Mali. I el seu sobirà més emblemàtic, Mansa Musa I, el qual ha passat a la història —no només per la seva devoció— sinó per ser la persona més rica que la humanitat ha conegut mai.

El seu viatge a la Meca, el 1324, és llegendari. Segons l’historiador àrab Ibn Fadlallah al-Umari, Musa va repartir tants quilos d’or pels mercats del Caire que el preu del metall es va desplomar durant una dècada. Portava milers d’esclaus, cavalls i camells carregats amb or pur de les mines de Bambouk i Bure, a l’actual Mali. Aquest episodi no és una exageració romàntica: és testimoniat per diverses fonts i fins i tot apareix en el famós Atles Català (1375), on Mansa Musa hi és dibuixat amb una esfera d’or a la mà.

El seu regnat suposà una explosió cultural i arquitectònica: es funda la gran mesquita de Djenné, i la ciutat de Tombuctú esdevé centre de saber, on es copien manuscrits i es preserva el coneixement greco-àrab. L’or malià no serveix per conquerir: serveix per educar, comerciar i establir relacions amb el món islàmic i mediterrani.

L’or de Mèxic: símbol sagrat i suor del sol

Quan els conqueridors espanyols van posar el peu a Tenochtitlán l’any 1519, van quedar tan impressionats per l’ordre, la simetria i la monumentalitat de la ciutat que Cortés mateix la va comparar a Venècia. Però hi havia un element que va eclipsar tots els altres: l’or.

En l’univers religiós dels asteques, l’or no era una moneda ni un bé acumulable. Era literalment la suor del sol —teocuitlatl—, una matèria sagrada que només podia ser treballada per artesans especialitzats, les tolteques. Amb ell s’elaboraven màscares, discs cerimonials, ornaments per als déus i objectes rituals. La seva funció era simbòlica i espiritual, no mercantil. A diferència d’Europa, aquí no hi havia monedes d’or ni sistemes bancaris, sinó una economia basada en el tribut i l’intercanvi, amb el cacau com a mitjà més habitual de pagament.

Moctezuma II, emperador dels asteques, mantenia una cort refinada on l’or era part del culte diví i del cerimonial d’Estat. Les fonts —com les Cartes de Relació de Cortés o la Verdadera Història de la Conquista de la Nueva Hispània de Bernal Díaz del Castillo— descriuen les riqueses del palau imperial amb fascinació i cobdícia: “Tenien tantes peces d’or, tan belles i misterioses, que cap rei cristià no les posseïa iguals.”

Però aquest mateix or, que en lògica asteca era sagrat, per als europeus era capital. La incomprensió entre les dues visions fou absoluta. Els asteques oferiren or a Cortés com a senyal de respecte i hospitalitat. Ell ho interpretà com a submissió. A partir d’aquí, l’espoli començà.

L’or a Castella: de la cobdícia a la decadència imperial

Amb la conquesta d’Amèrica, la monarquia hispànica —sota els Reis Catòlics primer, i sobretot amb Carles I i Felip II després— accedeix a quantitats d’or i plata fins llavors impensables. Només entre 1503 i 1660, es calcula que arribaren a Sevilla més de 180 tones d’or i 16.000 de plata procedents de les colònies, especialment del Perú i Mèxic. Aquest flux, conegut com l’“or d’Índies”, esdevingué la columna vertebral del poder imperial castellà.

Però aquest tresor —lluny de consolidar un imperi estable— enverinà l’economia peninsular. L’or permetia mantenir guerres contínues als Països Baixos o Itàlia, però no es reinvertia en estructures productives. A diferència d’Anglaterra o Holanda, Castella va optar per la despesa militar i la importació, provocant inflació galopant i dependència exterior. La metàfora és clara: un imperi ric… però pobre.

Felip II simbolitza aquesta paradoxa. Sota el seu regnat es construeix l’Escorial, un palau-monestir-fortalesa que vol ser alhora centre religiós i administratiu de l’Imperi. La seva arquitectura és severa, hieràtica, gairebé antimundana, però carregada de símbols de poder. L’or no brilla com a Versalles: pesa. És el record material d’un imperi que aspira a dominar el món des d’un desert de pedra.

L’or papal: del luxe a l’art etern

A Roma, en canvi, l’or adopta una altra funció. Amb el Renaixement, l’Església catòlica impulsa una renovació artística i espiritual… i l’or esdevé el pigment preferit de Déu. El papa Juli II, conegut com “el papa guerrer”, entén que per reafirmar el poder espiritual de Roma cal dominar el llenguatge de la bellesa. I l’or n’és el canal.

Durant el seu pontificat, contracta els millors artistes del moment: Miquel Àngel, Rafael, Bramante… i impulsa la construcció de la nova Basílica de Sant Pere, amb una cúpula que encara avui defineix l’horitzó romà. L’or recobreix altars, cúpules, frescos, objectes litúrgics i retaules. Però aquí no és només creença, és catequesi visual. El missatge és clar: la glòria de Déu ha de ser tangible. En una Europa dividida per les primeres crítiques protestants, Roma fa parlar l’art. I l’or esdevé llenguatge de fe. 

L’or a França: escenografia del poder absolut

Si a Roma l’or és art sagrat, a França esdevé teatre del poder absolut. Amb Lluís XIV —el Rei Sol— Versalles es transforma en una escenografia monumental on cada cornisa, cada mirall i cada ornament daurat comunica una única idea: tot gira al voltant del rei.

L’or de Versalles no serveix per pagar guerres— n’hi haurà unes quantes perquè és la base del mercantilisme—, ni per convèncer el poble — pateix fam—, sinó per projectar el mite del monarca omnipotent. En paraules del mateix Lluís XIV: “L’Estat soc jo.”

Això vol dir que l’or no es reparteix: es concentra. A la Galeria dels Miralls, amb més de 350 miralls oposats a 17 finestres daurades, el reflex múltiple del rei crea una il·lusió d’infinit. És la teatralització del poder fet palau.

L’or a Anglaterra: regulació, confiança i imperi invisible

Amb l’arribada de la revolució industrial i el desenvolupament del sistema bancari modern, l’or ja no circula en bosses ni en carrosses. Ara, es guarda en cambres de seguretat i es fonamenta el valor de la moneda. És l’era del patró or.

Anglaterra, pionera en la banca centralitzada, estableix el patró or a partir de 1717 amb la reforma del sistema monetari liderada per Isaac Newton, aleshores director de la Royal Mint. Newton fixa oficialment el valor de la lliura esterlina en funció d’una quantitat concreta d’or. Amb això, es posa en marxa una nova relació: or = confiança.

La Goldsmiths’ Company de Londres, fundada l’any 1327, esdevé una de les institucions clau en el desenvolupament d’aquest sistema. Inicialment, era el gremi d’orfebres que amb el temps evolucionarà cap a un organisme regulador i garant del pes i la puresa de l’or, creant estàndards que encara avui regeixen el mercat (Good Delivery List).

Amb el patró or, les grans potències industrials estabilitzen les seves monedes i generen confiança internacional. L’or no cal veure’l, només cal saber que hi és. I així es construeix un imperi invisible, amb bancs centrals que custodien tones d’or —com el Bank of England o el Federal Reserve Bank de Nova York—, fent del metall un pilar silenciós de l’ordre mundial.

L’or esdevé dòlar. I el món es dolaritza

Després de dues guerres mundials, els estats europeus estan arruïnats, però els Estats Units conserven reserves d’or massives. Així, el juliol de 1944, a Bretton Woods, a New Hampshire, es decideix un nou sistema monetari internacional: totes les monedes es vincularan al dòlar, i aquest alhora estarà vinculat a l’or: 35 $ per una unça d’or.

Així, el dòlar esdevé el nou or, i els Estats Units el seu gestor. Aquesta decisió transforma el món: el comerç internacional, les finances, les relacions diplomàtiques… tot comença a girar al voltant del dòlar. És una hegemonia monetària amb base daurada.

Però a la vegada comença la gran contradicció: EUA imprimeixen més dòlars del que poden garantir amb or. Europa i el Japó creixen, la Guerra del Vietnam esdevé caríssima, i la confiança trontolla. De sobte, l’or torna a tenir massa pes… o massa poc.

El dòlar abandona el patró or. El món es desajusta

El 15 d’agost de 1971, Richard Nixon anuncia unilateralment la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or. El sistema Bretton Woods s’esfondra. Per primera vegada, els diners deixen de tenir una referència física objectiva. Ara, el seu valor es basa només en la confiança i la gestió dels bancs centrals.

És l’inici de l’era del diner fiduciari, dels diners “fiats”, en què els bitllets i els zeros digitals tenen valor perquè… ho decidim. Això obre la porta a l’expansió del deute, la liberalització financera i les bombolles especulatives.

Mentrestant, l’or —expulsat del sistema— torna a créixer com a actiu refugi. Les crisis del petroli (1973 i 1979), la inflació desbocada dels anys vuitanta, la caiguda del mur de Berlín i les crisis financeres del segle XXI (2008, 2020…) fan que l’or sigui de nou considerat una assegurança contra la incertesa.

Quan tot trontolla, l’or roman

Avui, en ple segle XXI, quan les criptomonedes ballen, quan el deute públic assoleix xifres astronòmiques i quan la desconfiança cap a les institucions esdevé crònica, l’or persisteix com a referència silenciosa però poderosa.

Els bancs centrals de països com la Xina, Rússia, Turquia o l’Índia compren tones d’or per desdolaritzar les seves reserves. Els inversors institucionals el consideren una assegurança davant la inflació i la volatilitat. I cada vegada més ciutadans el veuen com una forma de sobirania personal, fora del sistema bancari.

L’or no dona interessos. No promet rendiments. Però no menteix. És tangible, finit, universalment reconegut. Quan tot trontolla —quan les borses cauen, quan els governs dubten, quan les monedes fluctuen—, l’or roman. I per això, després de mil·lennis, continua essent el reflex etern de les civilitzacions.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La teoria evolutiva és molt més complexa que una reducció a simples competències individuals. El cas és que, a partir de la teoria de l’evolució de les espècies de Charles Darwin, hom va arribar a la conclusió que les jerarquies socials existents dins les societats contemporànies eren el resultat d’una “selecció natural” o de la “supervivència del més apte”. Tanmateix, la tria selectiva i aplicació de conceptes biològics en un marc social i antropològic poden ser molt lesives per la humanitat.

A finals del segle XIX, el naturalista i filòsof anglès Herbert Spencer va impulsar l’aplicació dels conceptes biològics de la “selecció natural” i de la “supervivència del més fort” al camp de les Ciències Socials. D’aquesta manera, Spencer va inventar el concepte de “darwinisme social”, el qual suposava una aplicació tergiversada i intencionada de la teoria evolutiva de Darwin.

 El concepte va fer molt de furor dins dels cercles acadèmics, com per exemple a l’escola econòmica neoclàssica o marginalista, representada pels economistes Jevons, Menger, Walras, Pareto o Marshall. Aquest corrent de pensament econòmic es va centrar principalment a explicar els comportaments individuals i l’intercanvi de béns i serveis, abandonant els grans temes clàssics referents a la generació de riquesa i la seva distribució, les quals havien ocupat les anàlisis econòmiques des de mitjans del XVII. 

Tanmateix, no és cap casualitat que aquest concepte tingués gran acceptació —sobretot entre l’alta societat europea— donat que va aparèixer just en el moment en què les antigues monarquies europees es transformaven en els moderns Estats actuals, adoptaven el capitalisme com l’únic sistema socioeconòmic i abandonaven el mercantilisme per sempre més. 

 D’aquesta manera, els Estats occidentals —incloent-hi els emergents Estats Units— van començar a donar gran importància a la competència entre individus —entengui’s aquí també entre empreses, territoris o països— dins del sempre defensat lliure mercat i a justificar el perquè existeixen actors forts que veuen augmentar la seva riquesa i el seu poder, en contraposició dels agents considerats dèbils que veuen disminuir la seva riquesa i el seu poder, si és que alguna vegada en van tenir! 

 Per tant, el “darwinisme social” només significaria l’expressió ideal de les relacions materials dominants. Des d’aleshores, el concepte ha esdevingut molt popular entre les societats occidentals, el qual ha estat àmpliament divulgat en els cercles acadèmics i socials, atès que ha proporcionat a les societats occidentals una justificació pseudocientífica de les seves posicions privilegiades arreu del món. A més, ha permès continuar justificant racionalment el seu passat colonitzador d’Amèrica, Àfrica i Àsia. I fins i tot, els ha permès justificar la misogínia.

Naturalment, existeixen altres opcions!

Als antípodes de Spencer trobem al geògraf i zoòleg rus Piotr Kropotkin qui, a finals del XIX, aportarà una mirada totalment oposada al “darwinisme social”. Per a Kropotkin, la cooperació és el factor clau en l’evolució humana, mentre que la competència esdevé una qüestió paral·lela. 

A través del seu llibre “El suport mutu: un factor en l’evolució”, Kropotkin desgrana com la cooperació i l’ajuda recíproca són pràctiques comunes i essencials dins la natura. Si els humans renunciem a la solidaritat i la substituïm per la cobdícia, serà quan apareixerà l’estratificació social, es justificarà l’absolutisme i s’acabarà endolcint el feixisme. Aquest darrer estadi no el va poder observar en Piotr Kropotkin, però, en canvi, sí que ho va poder descriure magníficament en George Orwell en la seva coneguda faula de “La revolta dels animals”. 

D’aquesta manera, només una moral basada en la llibertat, la solidaritat i la justícia podrà superar els nostres instints destructius, els quals també formen part de la naturalesa humana. Per tant, serà de vital importància que la ciència esdevingui el fonament de l’ètica, obligant-la a defugir de qualsevol principi sacralitzador del poder. I també serà important l’estudi constant de les estructures socials, les quals ens permetran produir el coneixement necessari per cobrir les necessitats humanes, base per al desenvolupament d’una societat lliure.

Aquells que pensin que “la llibertat és fer tot allò que un vol”, són ximples! Hegel afirmava que “la llibertat és consciència de la necessitat” i Montesquieu, molt bellament deia que “la llibertat és poder fer allò que hem de fer”. Després hi ha els farsants que diuen que “la llibertat és no tenir límits”. I on troba això? Potser en la geometria on només hi ha el punt i la recta o les corbes regulars. No, la vida és pura exigència amb límits. Una llibertat que no sigui amb responsabilitat és un frau —afirma el filòsof espanyol Antonio Escohotado a la seva obra “Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad”.

Per tant, el suport mutu és el terme que descriu la cooperació, la reciprocitat i el treball en equip, el qual comporta o implica un benefici mutu per a les persones que cooperen o que hi estan involucrades. Existeixen infinitat d’exemples de mutualisme dins del regne animal i vegetal, com per exemple el treball col·laboratiu que fan les formigues a l’hora de recollir els aliments per l’hivern; o l’estratègia tan eficaç de les plantes, que aprofiten la interacció amb els insectes i ocells per pol·linitzar. Més de cent setanta mil espècies acaben contribuint al 35 % de la producció global de cultius alimentaris. 

Certament, la natura està plena d’exemples i en Kropotkin aporta infinitat d’arguments per a demostrar que els humans som interdependents. De fet, aquesta és la clau del nostre èxit com a espècie dins l’evolució humana, fins al punt que les primeres societats humanes van practicar aquesta estratègia quan va esdevenir una qüestió de supervivència. 

La idea de l’individu socialment independent és un mite que ha estat àmpliament promogut pels Estats occidentals —sobretot al món anglosaxó— i per les grans corporacions multinacionals, les quals han projectat infinitat de models triomfants d’homes i de dones fets a si mateixos. La clara visualització dels seus triomfs ha permès al sistema modelar-nos a partir del concepte de Spencer. D’alguna manera, s’ha aconseguit convertir-nos en consumidors atomitzats i fàcilment controlables, atès que d’ençà que som petits se’ns educa per esdevenir persones individuals, autosuficients, independents, possessores de propietats o portadores de smartphones que, malgrat que ens faciliten la connexió entre nosaltres, paradoxalment ens aboquen a l’aïllament. Sense saber-ho, duem incrustat el darwinisme social dins dels nostres cervells.

Noves maneres per velles estratègies

Cèlebre és la frase de Voltaire quan diu que “la civilització no suprimeix la barbàrie, sinó que la perfecciona.” Encara que sembli estranya, la frase continua essent actual. L’esclavitud ha existit sempre i sempre existirà, només que el món contemporani ha suavitzat els mètodes. Quins són els dos aspectes que un ésser humà defensaria amb la seva vida? Els seus fills i un lloc on romandre. 

I actualment, quins són els dos mecanismes que ens subjuguen al sistema? Doncs, formar una família i adquirir un habitatge. L’habilitat del sistema rau en el fet que ha estat capaç de crear negocis rendibles al voltant d’aquests dos principis. És per això que s’ha fomentat el desig de la propietat privada i la formació de la família ideal com a entitat de consum, al mateix temps que s’han anat congelant els salaris, s’han apujat els preus dels habitatges i han anat augmentant els costos de la vida per criar els nostres fills. D’aquesta manera, s’ha aconseguit una població de dependents i convençuts per gran part de les seves vides. Aquests són algú que s’endeutarà i se sotmetrà davant d’un treball precari o d’una llei injusta a fi de mantenir aquests estàndards que imposa el sistema. És per això que està a les nostres mans dir prou!

El mutualisme a Catalunya

A Catalunya, existeixen infinitat d’exemples de mutualisme, els quals tenen el seu origen en els gremis i les confraries de l’edat mitjana. Des de finals del segle XIX, les mútues, les cooperatives o les associacions han esdevingut un dels trets distintius de la societat catalana. Només cal veure la recaptació de La Marató de TV3 any rere any! La riquesa del seu teixit associatiu mostra una gran diversitat d’entitats que vertebren el nostre país, que van des d’associacions de lleure i esport, de mútues o asseguradores de salut, de previsió social, a cooperatives agràries, passant per associacions culturals o veïnals fins a arribar a les organitzacions polítiques, les caixes d’estalvi o la banca comunitària.

La banca comunitària se sustenta sobre el principi del mutualisme, el qual es basa en les tendències associatives dels éssers humans per a aconseguir satisfer les seves necessitats a través de la cooperació voluntària i pacífica, l’ajuda mútua i la solidaritat en un model on els productors intercanvien lliurement productes i serveis.

Des del primer moment vam explicar que 11Onze és una fincom. Una plataforma fintech on la comunitat pot educar-se financerament, consumir continguts i accedir a un ventall de productes financers en continu creixement: des del compte d’El Canut pots fer la teva gestió bancària, comprar d’or, criptos i aviat tenir accés a préstecs.

Vols saber quin és el gran secret dels catalans?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Com ja havia succeït amb la resolució de passats conflictes bèl·lics, la trobada entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial a la ciutat alemanya de Potsdam l’estiu de 1945 va tornar a dividir el món en dos blocs. Les grans potències occidentals van posar en pràctica un nou model econòmic que els permetria imposar la seva preeminència per sobre d’altres països.

Dos models polítics, socials i econòmics —en principi antagònics— que durant dècades s’enfrontarien diverses vegades en petits conflictes armats, de baixa intensitat i que esdevindrien la gran palanca de creixement econòmic per al món occidental.

Però la Conferència de Potsdam també va constatar que el capitalisme industrial —iniciat a finals del segle XVIII— era un model econòmic esgotat. Els més de seixanta milions de morts a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, obligava les antigues monarquies europees —ara evolucionades a democràcies occidentals— a adoptar formes molt més sibil·lines d’aconseguir els seus objectius econòmics. Per tant, la nova estratègia extractiva havia de ser menys catastròfica i més efectiva. Per aquest motiu, el nou model econòmic que s’anirà desplegant progressivament ja no implicarà haver d’ocupar un territori físicament, sinó que n’hi haurà prou amb controlar les elits locals.  

Amb aquesta nova estratègia, els Estats Units, com a grans vencedors i sustentats per una potent maquinària militar, seran capaços de desplaçar el centre econòmic mundial —d’Europa a Amèrica del Nord— per mitjà de la imposició de la seva moneda, la pressió financera exercida pels seus bancs, i amb la creació d’una dependència tecnològica a escala global. Per tant, la implantació de les seves més que conegudes multinacionals —Amazon, Nike, Coca-Cola, Pepsi, Apple, McDonald, Disney o HP, entre d’altres— els permetrà conquerir directament o indirectament a la quasi totalitat del món. L’entreteniment, principalment el cinema i els grans esdeveniments esportius com els Jocs Olímpics, la Super Bowl o Mundials de Futbol, seran les veritables armes de subjugació mental i material que possibilitaran estendre el somni nord-americà arreu del món.

La pau social, base de la nova eficiència econòmica

Tot va començar la primavera del 1951 a Mont-real, quan representants de diferents agències d’intel·ligència occidentals es van reunir en secret amb professors universitaris de psiquiatria a l’hotel Ritz-Carlton de la ciutat canadenca. Del resultat d’aquella reunió se sap, per documents desclassificats, que l’exèrcit nord-americà va invertir una gran quantitat de diners a la Universitat McGill de Mont-real per a investigar sobre l’aïllament sensorial. 

La investigació va ser iniciada pel Dr. Donald Olding Hebb, qui acabaria abandonant el projecte en adonar-se de la magnitud de la tragèdia, i acabada pel Dr. Donald Ewen Cameron, el qual les portaria fins a un nivell superior. Cameron arribà a experimentar amb un gran nombre de pacients que van ser sotmesos a una multitud de sessions d’electroxocs, combinades amb cures de son i una constant repetició de missatges gravats fins a l’extenuació mental. 

L’estudi va constatar que l’aïllament sensorial no deixa de ser una manera de generar una monotonia extrema que acabava provocant una reducció de la capacitat de pensament crític a través de l’ennuvolament de la ment de l’individu. Per tant, quan una persona no és capaç de raonar… mal assumpte!     

Els resultats de tots aquests experiments permetran a les agències d’intel·ligència occidental dissenyar mecanismes de control sobre la seva pròpia població amb l’objectiu de garantir l’estabilitat social dins les democràcies. En conseqüència, es repetirà fins a l’avorriment la idea de llibertat d’expressió, llibertat de premsa i el dret a la propietat privada, base fonamental del lliure mercat. I a fi de garantir l’eficiència econòmica, es farà de la competència un instrument per a impulsar el creixement econòmic, constant amb la premissa que “si l’empresa del costat té millors productes i més vendes que jo, en conseqüència, hauré de desenvolupar millors idees per a ser millor que la meva competència.” 

I una altra qüestió no menor respecte als estudis sobre l’aïllament sensorial, és que permetran a les agències d’intel·ligència occidentals elaborar manuals d’interrogatori —com el famós manual KUBARK de l’exèrcit dels EUA i de la CIA— els quals es posaran en pràctica contra els dissidents del sistema, tant interns com externs, als postulats occidentals.  

La gestió de la por

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior —a la Lluna i més enllà— però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com arma de destrucció global. Aquesta serà emprada com a instrument de pressió política que encara avui persisteix.

Els cinc països principals que fabriquen armes al món — els Estats Units, Anglaterra, França, Rússia i la Xina— són els que tenen a càrrec seu la nostra pau. Fan el negoci de la guerra, però venen la pau, sobretot a través dels mitjans d’informació al servei dels poders hegemònics occidentals que fan un examen de democràcia a cada país. Són grans mitjans de comunicació que confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de pressió i decideixen qui és un dictador o un colpista, que curiosament té el “mal costum” de fer votar a la gent per saber què pensen sobre aquella política o una altra qüestió que els pugui afectar. I aquells mitjans que no segueixen aquestes directrius són clausurats o portats als confins del sistema. Els mitjans mostren una realitat que moltes vegades no existeix a fi de suggestionar-nos, incomunicar-nos i enfrontar-nos entre nosaltres!

La teràpia de xoc econòmic

Com tothom sap, el crac del 1929 a Wall Street va desencadenar la Gran Depressió dels anys trenta. Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar moltes empreses a la fallida, les quals veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, i va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de la desocupació. 

Influenciat per l’economista John M. Keynes, el recentment proclamat president dels Estats Units, F. D. Roosevelt, va posar en marxa un important programa d’ocupació pública perquè la gent pogués tornar a treballar: la política coneguda com a New Deal. Però no serà fins després de la Segona Guerra Mundial quan finalitzarà la depressió, gràcies en gran part a la implantació del famós pla Marshall, el qual generalitzarà el model regulador i intervencionista de Keynes a la majoria dels territoris occidentals.  

Contrari als postulats de Keynes, trobem ja a finals dels anys quaranta del segle XX, un reduït grup d’intel·lectuals —coneguts amb el nom de la Societat Mont Pelerin i dirigits per l’economista austríac Friedrich August von Hayek— els quals estaven convençuts que si els governs deixaven de prestar serveis i de regular els mercats, els problemes de l’economia mundial es resoldrien sols. Un dels seus màxims representants i professor d’economia a la Universitat de Chicago, Milton Friedman, creia que a través d’una teràpia de xoc econòmic impulsaria a les societats a acceptar un capitalisme més pur i desregulat.  

Certament, les tesis de la doctrina del xoc s’han acabat imposant arreu del món en diferents processos. Aquestes mesures radicals han triomfat no tant de la mà de la llibertat i la democràcia, com de la seva imposició gràcies a xocs, crisis i estats d’emergència. Per tant, lluny d’endolcir el paper dels Estats Units a l’hora d’esdevenir un país hegemònic en l’àmbit mundial, la seva capacitat de controlar el món ve donada per les sancions, restriccions, bloquejos, congelacions, confiscacions o la intervenció militar.

I per damunt de tot, ha estat fonamental el paper que ha jugat la creació d’una burocràcia internacional específica, generada estrictament per no dependre de les Nacions Unides i, per tant, per estar exempta de qualsevol control directe que pugui molestar a la comunitat internacional. Aquests organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— han executat mil·limètricament totes aquestes teràpies de xoc econòmic arreu del món, combinant la pressió política amb l’extorsió. I d’exemples no en falten!

Un sistema necessitat de gàngsters econòmics

El 2004, el nord-americà John Perkins —un antic treballador de la consultora americana CHA Consulting, Inc.— va publicar un interessant llibre titulat “Confessions of an Economic Hit Man”, en el qual explica amb tota mena de detalls com va participar en diferents processos de colonització econòmica dels països del Tercer Món, especialment al continent sud-americà, durant els anys vuitanta. 

Perkins, com a economista en cap de CHA Consulting, tenia la tasca d’identificar països amb recursos naturals que interessaven als clients —majoritàriament corporacions— que representava la seva consultora. 

Un cop identificats, la següent fase consistia a enviar un “petit exèrcit de xacals” cap al país en qüestió per a prometre’ls que, amb la venda dels seus recursos, el país assoliria l’estàndard occidental, pel que fa a benestar social i estabilitat econòmica. I finalment, s’obligava el país a sol·licitar un gran préstec —a través del Banc Mundial o altres organitzacions vinculades— justificat davant l’opinió pública com a part de l’acord i pel fet de no disposar ni de la tecnologia ni de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural.   

Però aquesta quantitat de diners no arribaven mai al país en qüestió, ja que sortien del Banc Mundial —amb seu a Washington— i es desviaven a un compte a Houston, Texas o San Francisco, on curiosament el titular era una empresa que treballava per a la consultora, i que estava especialitzada en la construcció de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural. 

Per tant, els diners servien per a pagar les despeses de les obres —centrals elèctriques, carreteres, parcs industrials, ports— que al final només generaven grans beneficis per a les empreses adjudicatàries. Cert és que, en grau menor, també acabaven enriquint a una minoria local que posseïen les indústries bàsiques o els establiments comercials, però en detriment de la majoria. Per tant, al final del procés tots els recursos econòmics del país destinats a la sanitat, l’educació o altres serveis públics servien per a pagar aquells préstecs. Tal com explica en John Perkins, el fet de conèixer ‘a prioiri’ la incapacitat del país per retornar els préstecs era una part important per executar el pla. 

D’aquesta manera, el sistema ha permès que corporacions occidentals o organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— acabin creant una mena d’imperi paral·lel que controla àmplies zones del planeta: les anomenades “zones d’influència”. És per aquest motiu, que les democràcies occidentals tenen la capacitat de dir a un d’aquests països “influenciats voluntàriament” que si no pot pagar els seus préstecs, sempre pot vendre’s l’explotació dels seus recursos… això sí, sense l’obligació d’un compromís social o mediambiental; o ha de permetre la construcció d’una base militar al seu territori, o ha de votar contra determinats països considerats “enemics” a la següent trobada de les Nacions Unides.

 Quan el president d’un d’aquests països no accepta, la major part de les vegades s’acaba intervenint o enderrocant el govern. El procés s’inicia amb una forta campanya de desprestigi nacional i internacional, es creen notícies falses de tota mena per condicionar l’opinió pública i, al final —en favor de la democràcia—, s’executa el cop d’estat totalment justificat. I si la cosa no surt bé, se l’acabava assassinant. La història contemporània està plena d’exemples: Mossadeq a l’Iran (1953), Ngô Đình Diệm al Vietnam (1955), Lumumba al Congo (1960) o Allende a Xile (1973). I més recentment, les pressions de tota mena que han hagut de suportar en Lula da Silva per frenar la desforestació de l’Amazònia brasilera, Maduro per nacionalitzar el petroli veneçolà o Petro per la descarbonització de l’economia Colombiana.

L’economia de la mort 

El 2009, en plena recessió global, el psicòleg anglès Oliver James va publicar el llibre “The Selfish Capitalist”, el qual conclou que darrere de les malalties mentals de la societat occidental actual, s’hi amaga el capitalisme practicat els darrers cinquanta anys. Simplificant molt, la tesi del llibre exposa com l’economia neoliberal anglosaxona ha empès als individus a voler tenir cada cop més i més cotxes, telèfons mòbils, roba, diners… i tot plegat ha desembocat en una insatisfacció permanent de l’individu. Basant-se en un estudi publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2004, conclou que les malalties mentals afecten quasi un 23% de la població al món anglosaxó i a un 11,5% a la resta dels països europeus, atès que van entrar més tard en la roda neoliberal.  

Per exemple, als Estats Units, el nombre de joves estudiants amb un deute descomunal va en augment, de la mateixa manera que hi ha un nombre brutal de gent endeutada per tractaments sanitaris, per targetes de crèdit o per hipoteques. Per tant, aquest sistema que es va dissenyar per a explotar els països anomenats “en vies de desenvolupament”, ara s’ha girat en contra d’occident. 

Per altra banda, l’economia neoliberal ha buscat maximitzar els beneficis a curt termini sense tenir en compte el cost social i l’impacte mediambiental. I en aquest aspecte, els neoliberals com en Friedman es van equivocar: més enllà del curt termini, cal incrementar els beneficis a llarg termini, d’aquesta manera hi sortirem tots guanyant. Si ens guiem pel propòsit de pagar una taxa de rendiment decent als inversors que inverteixen, podrem començar a canviar el model.Segons el darrer informe de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals el 2022, fins a assolir un nou màxim històric de 2,24 bilions de dòlars. Si gran part d’aquests diners es destinessin a pagar a les mateixes empreses que obtenen aquests contractes milionaris, però en comptes de pagar per fabricar míssils, es fes per a recollir tots els plàstics dels oceans, recuperar els medis naturals destruïts, netejar els abocaments de residus dels oceans… el planeta en sortiria guanyant. I en aquest procés, les noves tecnologies ens poden ajudar a fer-ho possible.

La multipolaritat

Aquest sistema ha funcionat mentre els guanyadors han estat els Estats Units, ja que permetia que els seus aliats s’emportessin un tros del pastís amb la condició que recolzessin la seva política internacional o facilitessin l’accés de les seves empreses als seus mercats. Els Estats Units han estat capaços de compartir el pastís amb tots aquells que s’alineessin, però no amb aquells que estiguessin disposats a disputar-li els seus interessos econòmics.   

Arribats aquí, entrem en una nova era on la distribució del poder polític, militar i financer ja no recaurà en un sol país. En poques paraules, el món deixarà de ballar al so d’una sola música. De fet, ja hem començat a ballar al so de la música oriental, sota ritmes de la balalaica, combinada amb una mica de samba, uns tocs d’Indi-pop i una pinzellada de mbaqanga.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades. 

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà creure a les monarquies europees que la riquesa del món és estàtica i que només cal repartir-la. La constant entrada d’or i de plata dins l’economia els permetrà universalitzar la seva idea de civilització, i s’aprofitaran de la meravella causada en aquelles cultures amb pràctiques i creences ancestrals. Dels 700 milions de persones que habitaran el món, quasi 120 milions viuran a Europa, atès que la mundialització —iniciada dos segles abans— els possibilitarà una varietat alimentària que els permetrà allargar la seva esperança de vida. 

En finalitzar el segle, els europeus hauran verificat empíricament tota la terra, la qual cosa els permetrà generar una cartografia basada en l’observació de la realitat. Lluny quedarà aquella geografia imaginària fonamentada en les supersticions dogmàtiques. D’aquesta manera, apareixeran infinitud de descripcions sobre civilitzacions exòtiques dins l’imaginari europeu, el qual dibuixarà un canvi en els gustos —més orientalitzats— i suscitarà una progressiva actitud crítica davant les creences que els europeus tenen sobre el món. Aquest sentiment d’universalitat cultural s’anirà diluint a mesura que l’europeu entengui que el món també està habitat per una multitud de cultures i civilitzacions, les quals són diferents de les descripcions contingudes a la Bíblia.

Per tant, l’adopció del pensament crític comportarà la codificació enciclopèdica de la natura a través del revolucionari mètode científic, el qual es basarà en l’observació, l’experimentació i l’especulació empírica. La física —escrita amb llenguatge matemàtic— descriurà les formes i les mides dels cossos celestes, mitjançant l’ús de la recentment creada geometria analítica. I a partir d’aquest moment, la ciència esdevindrà un corpus de coneixement diferenciat de la filosofia i la religió. Tot plegat desembocarà en una percepció de la realitat que provocarà que les elits intel·lectuals europees es qüestionin conceptes tan bàsics com la propietat, la justícia, el poder i, per damunt de tot, la religió.

El qüestionament de la divinització del poder

De forma clara, l’Església — tant la catòlica com la protestant— haurà de fer front a multitud de veus discordants que dubtaran sobre l’origen diví dels textos sagrats, atès que es qüestionarà l’autoria divina de les Sagrades Escriptures. Aleshores, la religió esdevindrà un assumpte individual i privat entre l’home o la dona amb Déu. I en virtut d’aquesta privatització, els europeus progressivament s’alliberaran de dependre obligatòriament de les disciplines dogmàtiques imposades per l’Església des del segle X. 

El fet de qüestionar el fonament sagrat que justificava l’existència dels Estats cristians, esquerdarà la legitimitat confessional de l’autoritat política representada pel monarca. Amb la presa de consciència del propi jo —a través del principi racional “cogito ergo sum”— s’inaugurarà la filosofia moderna que portarà als savis il·lustrats a qüestionar obertament la divinització del poder reial. 

Aquest innovador pensament racional provocarà un xoc frontal entre els partidaris del poder absolut —en mans d’una sola persona i defensat aferrissadament per totes les monarquies europees— contra els defensors de l’estat natural de l’ésser humà, els quals argumentaran que “cap home no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d’un altre home, ni pot ser obligat a obeir lleis que un altre home no seguiria com ell.” Aquest pensament provocarà una profunda crisi de la consciència europea, la qual obrirà el camí cap a la invenció de la llibertat i la reclamació de la igualtat social.

El poder absolut i el mercantilisme

Els teòrics del poder monàrquic —com Jean Bodin o Thomas Hobbes— justificaran l’absolutisme com la forma més perfecta de govern i l’única capaç de gestionar la gran acumulació de riqueses que s’extreuen de les colònies. L’alt funcionariat —designat pel mateix rei— desenvoluparà mecanismes cada vegada més eficaços per organitzar meticulosament les finances de l’Estat, atès que els seus guanys no només s’aconseguiran per mitjà de la introducció de gran quantitat d’or i de plata dins del sistema econòmic, sinó que també es maximitzaran les exportacions i minimitzaran les importacions amb l’ajuda d’estratègics aranzels. 

Convençuts que la riquesa del món era estàtica perquè només calia agafar-la, intercanviar-la o robar-la, les monarquies absolutistes perseguiran qualsevol intromissió o iniciativa privada que desestabilitzi el sistema del comerç internacional, com per exemple la persecució sistemàtica de la pirateria. En canvi, la multitud de conflictes bèl·lics entre les diferents monarquies europees —al llarg del XVII i XVIII— seran vistos com un intercanvi necessari de riqueses, territoris o persones en què totes hi sortiran guanyant o perdent, i d’aquesta manera es mantindrà el sistema econòmic viu, el qual sempre haurà de sumar zero.   

Les monarquies europees —aclaparades per l’abundància— s’oblidaran completament de la vida dels seus súbdits. Meravellades per la situació, seran incapaces d’aplicar millores socials i econòmiques i aviat toparan amb el greu problema de la pobresa col·lectiva dins les seves societats. I en un context d’un incipient conflicte social —com serà el de principis del segle XVIII—, els economistes de l’època, Colbert, Mun, Serra o Misselden, defensaran l’aplicació d’una política de salaris baixos com única via per aconseguir la competitivitat en el comerç internacional, seguit del pervers argument que “si la població disposa de salaris superiors al nivell de subsistència, aquests esdevindran els causants de la reducció en l’esforç laboral.” 

La riquesa extreta de les colònies, no només s’acumularà o es transformarà en els recursos productius que l’economia requereix, sinó que sobretot s’utilitzarà per ser exhibida a través de les arts —arquitectura, pintura i escultura—, les ciències i la cultura. I tot plegat desembocarà en una paradoxa quan les principals monarquies absolutistes —francesa, austríaca, russa o castellana— seran capaces de viure dins dels seus fastuosos palaus, en la més exquisida i refinada opulència, sense importar-los l’escassetat de recursos amb els quals vivien la majoria dels seus súbdits. Tanmateix, aquesta dinàmica estructural s’esmicolarà amb la irrupció del racionalisme il·lustrat dins del pensament europeu, que contribuirà al trencament definitiu de l’statu quo de segles d’excessos monàrquics. El despotisme il·lustrat li atribuirà al monarca la missió de portar el progrés econòmic i el benestar social a tots els seus súbdits, cosa que produirà infinitud de conflictes socials. I en aquest punt, no totes les monarquies europees abordaran el problema de redistribuir la riquesa de la mateixa manera.

Dues solucions per a un mateix problema

Una de les respostes la donarà la Corona de Castella a través de les seves polítiques econòmiques, les quals encara li permetran ostentar una relativa predominança internacional. Malgrat tot, l’extracció massiva de metalls preciosos del “Nou Món” —que li havia permès obcecar-se amb la seva particular idea d’universalització cultural— li havia provocat una miopia i una nul·la adaptabilitat als moviments canviants de l’economia. Per tant, davant el repte de redistribuir la prosperitat entre els seus súbdits, es trobarà atrapada entre un deute gegantí i una societat poc dinàmica que dependrà majoritàriament de les decisions reials i dels recursos que arriben de les colònies. Tot plegat posarà de manifest l’existència d’una piràmide social parasitària que provocarà que un sol camperol —condicionat pel sistema de censos i de furs— estigui obligat a alimentar a trenta no-productors.   

Per tant, l’estratègia que seguirà la Corona de Castella —a través dels ‘validos’ del rei, els famosos duc de Lerma, el comte-duc d’Olivares o el pare Nithard— serà la d’exercir una forta pressió fiscal mitjançant l’increment o creació de nous impostos sobre les fràgils economies camperoles, o sobre les classes urbanes per mitjà de constants pujades de preus i baixades de salaris. Aquest programa econòmic buscarà obtenir els màxims recursos per a continuar sustentant la idea d’Imperi, atès que fins aleshores els havia permès gaudir d’una balança comercial positiva. En contraposició, se situaran la noblesa i el clergat, els quals quedaran totalment exemptes de totes aquestes càrregues fiscals, a part de permetre’ls incrementar el cobrament de les seves rentes. Al capdavall, tot desembocarà en un important empobriment de la societat castellana, amb conseqüències tan desastroses sobre la natalitat i el despoblament de grans territoris de la Meseta, i que no es recuperarà totalment fins a principis del segle XX. I per reblar el clau, la societat serà segrestada pel Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, la qual vetllarà —a través de la censura, la crema de llibres “prohibits” i un integrisme misogin— perquè no germini cap pensament crític que defugi de la línia oficialista. 

Per altra banda, trobem la resposta dels territoris del nord d’Europa —com són la Corona anglesa i les disset Províncies Unides— la qual suposarà introduir amb fermesa les idees il·lustrades dins la societat, la política i l’economia. Mentre Anglaterra acabarà constituint-se en una monarquia parlamentària, a través d’un procés polític que limitarà el poder del monarca i la separació de poders, la unió militar d’Utrecht —constituïda per les disset Províncies Unides— combatrà enèrgicament fins a la Pau de Münster l’ocupació de la Corona de Castella per esdevenir la república de les Províncies Unides del Nord. Ambdós territoris adoptaran una nova mirada sobre el comerç que provocarà la mutació del sistema econòmic i adoptarà una lògica de lliure mercat sense restriccions ni proteccions estatals. La generació de riquesa ja no es farà a través de la sang, sinó que serà per mitjà de l’habilitat que tingui l’individu en l’acumulació de capitals cosa que farà aparèixer la plusvàlua, origen de la nova conflictivitat. I en aquest nou paradigma econòmic, l’Estat ja no hi tindrà cabuda atès que els elements bàsics i irreductibles que impulsaran aquesta nova mentalitat serà —tant per empreses com per individus— sota l’imperatiu econòmic de maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues.

Canvi de paradigma econòmic

La universalitat cultural que havia imperat fins aleshores serà substituïda per nous raonaments basats en “si es pot demostrar que el rendiment econòmic que tota la producció industrial del món ha d’estar concentrada a Madagascar o a les illes Fiji o que tota la població d’Àfrica negra s’ha de traslladar al Nou Món per a treballar en les plantacions de cotó o de la canya de sucre, no existeix cap argument econòmic que pugui aturar aquestes iniciatives.” I d’aquesta manera, el capitalisme imposarà una globalització cada vegada més extensa i arribarà a regions cada vegada més remotes, les quals seran transformades de manera més profunda. 

El món es dividirà en parcel·les productives seguint criteris globals com “no té cap sentit produir plàtans a Noruega perquè la seva producció és molt més barata a Hondures”. Per tant, quan els terratinents argentins només produeixin carn o els grangers australians només esdevinguin experts productors de llana, serà el moment en què hauran abandonat la seva pròpia producció agrícola, ja que els resultarà més beneficiós comprar les produccions cereals per l’autoconsum a l’exterior. D’aquesta manera, aquestes transaccions els permetrà especular i treure més rendiment econòmic a les seves inversions. 

I en aquest sentit, tant Anglaterra com Holanda esdevindran els únics exportadors de capitals i serveis financers a les colònies americanes o asiàtiques amb la finalitat de desestabilitzar els antics imperis —Castella i Portugal— i d’aquesta manera assegurar-se les matèries primeres per a la incipient revolució industrial. Les borses de Londres o Anvers —fundades a finals del XVII— esdevindran les capitals comercials de la nova economia que es basarà sobre les expectatives d’un dinamisme especulatiu, les quals seran participades principalment pels descendents d’aquells jueus sefardites expulsats per la Monarquia Hispànica a finals dels XV.

Des del principi, tant Anglaterra com Holanda van tenir la certesa que per desenvolupar el nou paradigma econòmic calia engegar un procés de concentració de l’activitat econòmica per mitjà de la urbanització de les zones costaneres, cosa que els possibilità l’impuls de la construcció naval i el desenvolupament de manufactures properes als ports. Això els va permetre convertir els seus litorals en espais econòmicament molt dinàmics i potents. Un fet similar succeirà a la costa peninsular mediterrània, la qual passarà a ser un dels territoris amb un creixement econòmic similar al dels territoris del nord d’Europa. Serà aleshores quan Catalunya adquirirà la cohesió territorial sobre les bases d’un sistema urbà estretament entrellaçat amb Barcelona —com a centre comercial i polític— alhora que es desenvoluparà la indústria pels pobles propers —Sants i Sant Martí de Provençals— i l’activitat mercantil es reorientarà cap a l’Atlàntic i l’interior peninsular.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es configura després d’infinitat d’esdeveniments socials, polítics i econòmics de caràcter conflictiu ocorreguts durant el segle anterior i amb una població reduïda a menys del 50% a causa de la Pesta Negra. La nova geografia política sorgida d’aquest procés mostrarà una gran varietat de formes institucionals del poder. Al costat de les dues herències del Baix Imperi cristià —el Sacre Imperi i el Papat—, les monarquies feudals sortiran àmpliament reforçades de tot aquest atzucac estructural, la qual cosa les legitimarà per a governar d’una manera diferent i les portarà a construir un nou concepte d’Estat.

Per a sustentar tota aquesta nova concepció de l’Estat, les monarquies europees buscaran els mecanismes bàsics que els permeti consolidar noves estructures estatals amb un caràcter marcadament centralitzador i unipersonal. Per aquest motiu, primer combatran enèrgicament contra totes aquelles famílies poderoses —els Armagnac, els Lancaster, els Bragança, els Mèdici o els Colom— que tinguin la capacitat de disputar les seves decisions. El combat no sempre serà per mitjà de l’ús de la violència, sinó que es començaran a crear complots per deslegitimar-los o se’ls aplicarà una mil·limètrica política matrimonial d’antropofàgia territorial a fi d’ampliar les propietats estatals de forma permanent, sense la necessitat d’un vessament de sang.

La nova concepció política durà a terme un clar arraconament dels òrgans més representatius de la ciutadania —com ara les Corts, els Estats Generals o les Dietes— els quals seran substituïts per un potent consell del rei, molt més especialitzat. D’aquesta manera, l’Estat multiplicarà la seva presència en el territori a través de la creació d’una potent xarxa administrativa vinculada a les diferents activitats del nou sistema de gestió. En poc temps, apareixerà el funcionariat, que esdevindrà vitalici en finalitzar el segle i que permetrà a un segment de la població enriquir-se il·limitadament pel sol fet de treballar a prop del poder. 

Fins aquest moment, les monarquies s’havien finançat amb els seus propis recursos a través de rendes ordinàries vinculades als drets senyorials o els beneficis produïts per les seves possessions, ja fos per l’explotació dels boscos, l’encunyació de monedes o el tràfic d’esclaus. Però ara això ja no seria suficient.

Un canvi de paradigma econòmic

Les monarquies europees calmaran la seva ambició a través de la imposició d’una triple estratègia: primer, convertiran aquells subministraments del sistema feudal en regulars i en abundants, la qual cosa farà aparèixer infinitat de fons de finançament extraordinaris sobre les persones i els béns, com ara les taxes sobre els intercanvis, la famosa gabella sobre la sal o els impostos sobre els habitatges, els focs, entre d’altres; segon, crearan la necessitat de consum, com per exemple nous hàbits alimentaris o la introducció de la moda en la necessitat de vestir; i tercer, forçaran alliberar-se de la necessitat habitual d’haver de demanar consentiment als seus súbdits, els quals —encara representats en òrgans institucionals— toparan amb l’argument que “en temps de pau aquesta petició és del tot innecessària”. Però l’element clau i fonamental que permetrà que tot aquest nou engranatge funcioni a la perfecció serà la creació d’un exèrcit permanent, orientat a controlar l’interior —entre amenaces i persuasions— i a projectar el poder del monarca vers l’exterior. 

L’or continuarà essent el principal problema de l’economia europea atès que encara serà del tot necessari per als intercanvis. Des de l’Antiguitat, la relació Orient-Occident havia passat per infinitud d’alts i baixos, però la seva balança comercial sempre havia estat deficitària —respecte a l’or— atès que el continent asiàtic era pobre en jaciments del preuat metall preciós. L’únic or que arribava amb certa regularitat a Europa —des del segle X— era l’or sudanès, però aquest mai arribarà a satisfer les necessitats de l’economia feudal.

L’estudi i valoració dels clàssics grecollatins

L’atmosfera d’un fort dinamisme econòmic impregnarà tot aquest període, el qual obligarà les monarquies europees a buscar nous camps d’acció i noves fonts de beneficis que permetin mantenir les noves i costosíssimes estructures d’Estat. Europa esdevindrà un espai massa petit per a satisfer la ‘grandeur’ dels naixents Estats moderns, però sobretot testimoniarà un dèficit de matèries primeres. Aleshores serà quan apareixerà el veritable desig d’acostar-se fins a l’origen de les fonts de l’or africà o les espècies orientals.

La cosmovisió de la societat medieval estava condicionada per la religió, les llegendes imaginàries i la desconeixença geogràfica, però això canviarà radicalment a partir del Quattrocento amb la recuperació de manuscrits grecs ignorats per l’Església —que controlava la cultura— atès que eren considerats textos pagans. Amb la introducció de les regles bàsiques sobre la correcta traducció llatina —promoguda per Petrarca i Boccaccio— s’aconseguirà transcriure correctament aquests manuscrits que cobraran un nou sentit. Les relectures de gran quantitat de textos clàssics —com ara Euclides, Pitàgores, Ptolemeu, Eratòstenes i molts d’altres— permetran construir un nou pensament crític que conduirà als savis humanistes a voler verificar quanta certesa contenen els textos antics sobre el món. 

Aquest humanisme afavorirà el trencament definitiu amb la tradició medieval i exaltarà les qualitats pròpies de la naturalesa humana. Permetrà descobrir el jo humà i li donarà un sentit racional a la seva existència. Aquest antropocentrisme deslligarà l’ésser de la meravella metafísica i el situarà davant les portes de la curiositat empírica. La divulgació d’aquest pensament innovador serà possible gràcies la invenció de la impremta de tipus mòbils. Però aquest canvi mental també facilitarà que un reduït grup de persones —instal·lades tant a Sagres com a Nuremberg— comencin a experimentar i aplicar mètodes científics moderns basats en les matemàtiques i l’astronomia, els quals alteraran la cosmovisió universal.

La conquesta i explotació colonial

Tot plegat possibilitarà que ambiciosos homes de negocis es llencin a la cerca de rutes marítimes que els condueixin a nous territoris on trobar abundants productes que els permetin satisfer la creixent demanda dels mercats europeus. I en aquest context, l’Estat afavorirà aquesta economia expansiva participant —de forma indirecta— en les aventures comercials d’aquests atrevits emprenedors que mostraran molta audàcia però poca experiència atlàntica.

L’atzar i els alisis conduïren als primers navegants a la zona més poblada del continent americà. La superfície terrestre del “Nou Món” —sumant tant el nord com el sud— suposa una àrea de 42,5 milions de km2. Abans de l’arribada dels europeus, s’estima que vivien a tot el continent uns 100 milions de persones, en contraposició als 1.000 milions que hi viuen actualment. I d’aquests, uns 80 milions de persones vivien a la franja que va entre Mèxic i el Perú. Per altra banda, en el progressiu descens vers al sud del continent africà, els europeus descobriren que el món musulmà hi havia penetrat molt més enllà del que pensaven. Més enllà de la línia de l’equador s’endinsaren per un món totalment desconegut i descobriren l’Àfrica negra. Amb una àrea de 32 milions de km2, les estimacions actuals parlen d’uns 60 milions de persones que podrien viure en tot el continent africà a finals del segle XV.

Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adornar-se d’aquest fet, l’Estat va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, les monarquies europees van començar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. En aquest punt, la religió hi va jugar un paper clau per a justificar la destrucció, aniquilació i extermini de les cultures ancestrals que hi vivien harmònicament. Un camí similar seguirà el continent africà, encara que aquest procés s’iniciarà uns cent anys més tard.

A mesura que els nouvinguts —ja en nom de la Corona— van anar endinsant-se per aquests nous territoris, descobririen que els metalls preciosos no eren l’única font de riquesa. En menys de cinquanta anys, els mercats europeus seran abastits, en quantitats impensables fins aleshores, d’infinitat de productes tropicals, com ara el pebre, el sucre, el cotó o el tabac. La façana atlàntica veurà créixer una important xarxa portuària que anirà des de Cadis fins a Anvers i vertebrarà un nou espai econòmic. I aleshores, la Corona s’autodefinirà Imperi, sempre, amb un sol radiant!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!