Turisme sostenible

El turisme és una de les indústries que mou més capital arreu del món. Segons l’informe de l’Organització Mundial del Turisme (UNWTO), l’any 2019 es van registrar 1.400 milions de turistes internacionals i es comptabilitzen entre 100 i 120 milions de llocs de treball vinculats.

És un sector, per tant, amb un pes innegable en l’economia mundial i, més particularment, amb una afectació directa a pràcticament tots els habitants del planeta, ja sigui de forma activa com a viatgers o passiva com a locals. 

El sector turístic demana regulació i responsabilitat

Donada la seva importància, des de fa anys són cada vegada més els organismes, empreses i col·lectius que demanen un sistema de turisme sostenible que sigui capaç de mantenir-se en el temps i nodrir a la població. Tot apunta al fet que la indústria seguirà creixent els pròxims anys i, per tant, si no canvia el model, augmentarà al mateix ritme l’impacte negatiu que genera. Actualment tots estem familiaritzats amb el concepte de sostenibilitat i fins i tot hem adoptat certes conductes diàries que contribueixen a respectar el medi ambient. Una actitud que canvia en major o menor mesura quan viatgem: deixar llums encesos, reciclar, cuidar l’espai públic, utilitzar mètodes de transport més ecològics, gastar l’aigua necessària, utilitzar menys plàstic… accions que ens poden passar per alt quan estem de vacances i que, per si soles, no generen impacte, però que poden suposar una gran problemàtica quan les multipliques per 1.400 milions de persones.

En aquest context, i amb la urgència de canviar el model turístic cap a una perspectiva més responsable, apareix el concepte de turisme sostenible, entès com aquell que “satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”, tal com es descriu a l’informe Brundtland. Es tractarà, doncs, de minimitzar l’impacte negatiu que genera el sector actualment i maximitzar-ne els beneficis, principalment des de tres grans pilars: mediambiental, sociocultural i econòmic. 

Reduir l’impacte mediambiental per preservar el futur 

El turisme depèn de la qualitat del medi ambient per sobreviure i evolucionar, però paradoxalment, és una de les principals activitats que el perjudica. Construcció d’infraestructures com aeroports i carreteres, sistemes de transport altament contaminants per terra, mar i aire, creació d’equipaments i complexos turístics com restaurants, botigues, camps de golf o zones esportives són exemple de l’impacte negatiu que suposa per qualsevol regió. Tot això també posa en perill la fauna i flora de la zona, fet que en els últims anys ha agreujat la situació de centenars d’espècies, especialment marines, que no han suportat els canvis que la contaminació humana ha provocat en el seu hàbitat natural. 

Paral·lelament, ha sigut gràcies al turisme que algunes zones naturals han esdevingut espais protegits o bé se’n té una cura especial orientada a la preservació de l’espai de cara al futur. Aquest és l’impacte positiu pel qual ha d’apostar el turisme sostenible, aconseguir el manteniment i cura dels espais, tant naturals com urbans, per part dels organismes governants i afavorir així tant als ciutadans locals com als futurs visitants.

Controlar l’impacte sociocultural i apostar per la riquesa de la diversitat

La voluntat de viatjar sovint ve motivada per la inquietud de conèixer altres països, amb tot el que això implica: cultura, llengua, menjar i costums. Es busca la diversitat dins de la globalitat, i això impulsa el respecte, la tolerància i el coneixement per ambdues parts, però especialment des del punt de vista visitant. Pel turisme sostenible és indispensable aquesta preservació cultural, però sobretot ho és el respecte per aquesta. Garantir una experiència de valor, per tant, ha de suposar garantir la riquesa sociocultural.

Un turisme no planificat, més enllà de ser una molèstia pels habitants locals, pot provocar conseqüències nefastes en la seva vida i qualitat de vida, un fet que algunes zones de Catalunya ja han viscut de primera mà en termes de gentrificació, és a dir, un augment desmesurat dels preus dels habitatges i terrenys que obliguen als, fins ara habitants, a buscar alternatives més econòmiques, deixant pas a aquells que poden invertir-hi, un fet que en algunes ocasions pot no tenir relació directa amb el turisme, però que, sens dubte, ha suposat un agreujant. 

L’augment dels preus dels productes en zones turístiques és una altra de les causes que desestabilitza als locals, obligant-los a assumir uns preus molt per sobre dels estàndards que podrien trobar en qualsevol altre carrer de la ciutat no transitat per turistes. En el cas de Barcelona, la crisi del coronavirus va obligar a molts restaurants de zones turístiques a rebaixar als preus fins a equiparar-los als de la resta de la ciutat, mostrant així la guerra de preus que suposa la indústria del turisme. Evitar això a través de polítiques reguladores no només protegiria als ciutadans locals sinó que també asseguraria als turistes que s’està pagant el preu just pel producte.

Impacte econòmic positiu: invertir en les persones

Des d’un punt de vista econòmic, és lògic que, com a indústria, el turisme ha de proporcionar beneficis a la zona en qüestió, però el repte és fer-ho de forma equitativa i sostenible. De res servirà millorar la facturació si això no crea un impacte positiu en la zona d’acollida. És a dir, perquè tingui un benefici real, ha de suposar un avantatge per a totes les parts implicades, i si es gestiona de forma eficient i controlada, el turisme pot tenir el gran poder d’enriquir a la població a través de la creació i manteniment de llocs de treball, siguin directes o indirectes. 

Per contra, algunes multinacionals, lluny d’aplicar un sistema de turisme sostenible opten per fer tot el contrari, l’anomenada “fugida”. Són models de negoci on els diners generats no es queden al país d’acolliment ni suposen un benefici per aquest, per exemple en el cas d’hotels amb un règim de tot inclòs, en què els clients no es mouen del recinte i, per tant, no generen impacte positiu en l’economia de la zona. Sí que en generen, però, de caràcter negatiu pel que fa a impostos, ja que les infraestructures necessàries per acollir el turisme sovint es financen a través d’aquesta via. Caldrà, doncs, posar a la balança l’impacte que genera el turisme a la zona i el cost que suposa per la població. Si no existeix aquest equilibri, segurament ens trobem davant d’un sistema poc sostenible i que, per tant, caldrà remodelar.

El turisme, al cap i a la fi, és responsabilitat de tots, ja que tots en algun moment hi hem estat implicats. Hi ha accions, per tant, que depenen únicament de la responsabilitat i el compromís individual d’apostar per un model de vida sostenible, també quan viatgem. L’altra part de la gestió, i la de més impacte, correspondrà a les organitzacions privades i organismes públics que hauran de planificar el turisme de cara als pròxims anys amb una premissa clara: una aposta per la sostenibilitat serà una aposta pel futur.

T’encanta viatjar? Amb 11Onze Viatges pots reservar allotjament al millor preu, sense escanyar a la indústria turística.

A una cara de la moneda, hi ha els propietaris que volen treure rendiment del seu habitatge quan no l’utilitzen. A l’altra, el lloguer turístic és percebut com un factor d’especulació, que afavoreix el turisme low cost i tensiona el mercat del lloguer tradicional.

Per mirar de posar ordre a una pràctica que no ha parat de créixer, les administracions locals, autonòmiques i estatals han desplegat un seguit de normatives més estrictes. L’objectiu: garantir una competència justa, evitar la turistificació de barris sencers i preservar l’accés a l’habitatge habitual per part de la població local. A Barcelona, per exemple, ja s’ha anunciat la futura eliminació de totes les llicències turístiques abans de 2029.

Un dels actors clau en aquest escenari és Airbnb, que va néixer com una plataforma col·laborativa per aprofitar pisos buits i que ara opera a 191 països. Però… és legal avui en dia anunciar el nostre pis com a allotjament turístic? La resposta és sí, però amb molts més requisits que fa uns anys.

Quins requisits s’han de complir?

A Catalunya, l’activitat de lloguer turístic és legal, sempre que es compleixi la normativa. A través del Decret 75/2020 de la Generalitat de Catalunya es defineix el lloguer com la cessió d’un habitatge sencer (no habitacions individuals), per un període màxim de 31 dies, amb disponibilitat immediata i a canvi de contraprestació econòmica.

Ara bé, des de juliol de 2025, s’hi han afegit nous requisits:

• Inscripció obligatòria al Registre de Turisme de Catalunya (RTC) i obtenció del número d’inscripció (NIRTC).
• També caldrà inscriure’s al Registre estatal (NRA) a través de la Finestra Única Digital. 
• L’habitatge ha d’estar adaptat a la mobilitat, en condicions òptimes d’higiene, i adaptat al nombre de places de la cèdula d’habitabilitat.
• És obligatori oferir una habitació privada per usuari i no es poden reconvertir sales comunes en dormitoris. 
• Cal facilitar un telèfon d’atenció immediata 24 h i comunicar l’estada a la Direcció General de la Policia.
• Es recomana seguir bones pràctiques de seguretat, protocols de neteja i informació per emergències.

Es necessiten permisos?

Per posar en marxa un lloguer turístic, cal obtenir diversos permisos, i la normativa és cada cop més exigent. El primer pas és consultar tant l’ordenança municipal com els estatuts de la comunitat de veïns. Des de l’abril de 2025, la comunitat pot prohibir o limitar aquesta activitat, i és imprescindible comptar amb l’autorització prèvia de 3/5 parts dels propietaris, tant pel nombre com per la quota de participació.

Si la normativa municipal ho permet i la comunitat no s’hi oposa, el propietari haurà de comunicar formalment l’inici de l’activitat a l’ajuntament, inscriure’s al Registre de Turisme de Catalunya (RTC) i obtenir el número d’inscripció (NIRTC). 

Qualsevol activitat que no segueixi aquest circuit serà considerada il·legal, i pot comportar sancions que oscil·len entre els 3.000 € i els 600.000 €, en funció de la gravetat de la infracció.

Cal declarar a Hisenda?

Pel que fa a l’àmbit fiscal, la Direcció General de Tributs estableix criteris diferents segons els serveis que s’ofereixin. Si l’allotjament inclou serveis propis de la indústria hotelera —com neteja recurrent, recepció, atenció al client o restauració—, l’activitat estarà subjecta a l’IVA. En canvi, si només se cedeix l’ús de l’habitatge, sense serveis addicionals, no cal aplicar IVA, però sí tributar per l’Impost sobre Transmissions Patrimonials Oneroses (TPO), segons la normativa pròpia de cada comunitat autònoma.

El lloguer turístic continua sent legal a Catalunya, però està altament regulat. Si tens intenció d’oferir el teu pis a turistes, cal complir escrupolosament la normativa municipal, nacional i estatal, demanar els permisos corresponents, registrar l’activitat i tributar correctament.

Més que mai, cal estar ben informat i assessorat per no cometre infraccions que poden sortir molt cares.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La desigualtat econòmica es manifesta de diverses maneres, i una de les més notòries és la disparitat en els costos de vida entre diferents estrats socials. Un dels enfocaments que fa llum sobre aquesta disparitat és l’Índex de Vimes, creat per l’activista Jack Monroe a partir de la Teoria de les Botes de Vimes.

De vegades els escriptors i els pensadors són els que aporten una mirada més lúcida sobre la societat. És el cas de l’escriptor britànic Sir Terry Pratchet, que una de les novel·les desenvolupa una eina conceptual per comprendre perquè és més car ser pobre. A les novel·les de la sèrie Mundodisco, l’inspector Samuel Vimes, desenvolupa la Teoria de les Botes de Vimes. En resum, ve a dir que si una persona té un sou baix, comprarà botes barates, en comptes de cares. Però que la mala qualitat de les botes barates l’obligarà a comprar botes més sovint, de manera que a mitjà termini haurà gastat més diners en botes que algú que tingui prou diners per comprar unes bones botes que no es trenquin.

Aquest exemple, portat a tota mena de productes produeix la paradoxa que, pel fet de tenir poca liquiditat, un es veu obligat a gastar més i, per tant, a continuar sent pobre. La idea darrere de l’Índex de Vimes és simple, però poderosa: suggereix que ser pobre no sols implica tenir menys diners, sinó que també comporta una sèrie de costos addicionals i barreres que perpetuen el cicle de la pobresa. Aquest concepte ha estat àmpliament adoptat per economistes i activistes com una manera d’entendre i abordar la desigualtat econòmica des d’una perspectiva més holística.

Per què és més car ser pobre?

A més de l’exemple proposat per la Teoria de Vimes (extrapolable a roba, vehicles, informàtica o qualsevol altre producte) hi ha altres variables que fan que la vida de la gent amb pocs recursos pugui resultar més cara. Per exemple, en tenir sous baixos o poc patrimoni, és molt habitual que aquestes persones no tinguin accés a bons préstecs i serveis financers. D’aquesta manera molts acaben recorrent a prestadors d’alt interès a caure a les targetes revolving. Tot això pot generar una espiral de deute i augmentar els costos a llarg termini.

També acaben sent més grans els costos de salut i benestar, perquè les persones amb baixos ingressos no acostumen a tenir accés a la medicina preventiva. Sovint tampoc no tenen una alimentació adequada, perquè no poden consumir aliments de la màxima qualitat. Tot plegat redunda en una major incidència de malalties cròniques i lesions, cosa que alhora genera costos addicionals en forma de tractaments mèdics i pèrdua de productivitat laboral.

Jack Monroe, la desigualtat quotidiana

Aquesta és la visió de l’activista econòmica Jack Monroe, que va demanar permís a la família Pratchett per crear l’Índex de Vimes. El que apunta Monroe és que no té cap sentit que la inflació es calculi tenint en compte tota mena de productes, perquè la gent amb baixos ingressos no consumeix productes cars. I aquests productes cars són els que acostumen a tenir menors increments i atenuen la mitjana inflacionària. Si l’arròs ha pujat un 300% i el xampany un 2%, les tòfones un 1% i el caviar un 1%, l’estadística ha de dir que els preus han pujat un 76%, però en realitat l’esforç del pobre s’ha triplicat.

La proposta de l’Índex de Vimes és calcular la inflació només amb productes de primera necessitat.

L’activista Jack Monroe explica l’Índex de Vimes a la Fira del Llibre d’Edimburg del 2022.

Una cistella de la compra representativa

L’Índex de Vimes ofereix una lent valuosa per comprendre per què ser pobre resulta més costós a la societat moderna. En reconèixer els múltiples factors que contribueixen a aquesta dinàmica, des de l’accés limitat a productes assequibles fins als costos addicionals associats amb la pobresa, podem avançar cap a solucions més efectives que tractin la desigualtat econòmica de manera integral.

La perspectiva d’activistes com Jack Monroe ens recorda que les lluites econòmiques es juguen a la vida quotidiana de les persones i que les solucions han de ser tant estructurals com pràctiques. En incloure una varietat de productes i serveis a la cistella de compra representativa, podem obtenir una imatge més precisa dels desafiaments que enfronten les persones de baixos ingressos i treballar cap a un futur on tothom tingui accés a una vida digna i pròspera.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les monedes d’inversió, també conegudes com a monedes bullion, estan encunyades en metalls preciosos, generalment or i plata. Hi ha diverses monedes d’or d’inversió disponibles en el mercat, però les Britannia i Krugerrand són de les més populars i cobdiciades del món. T’expliquem la seva història i què les fa especials.

Krugerrand

La Krugerrand es va encunyar per primera vegada el 3 de juliol del 1967 per a comercialitzar al llarg del món la gran quantitat d’or produït a Sud-àfrica. La Krugerrand va ser pionera en establir el nou concepte de la mida de moneda d’una unça bullion, un estàndard que ara és reconegut mundialment. A més, va ser la primera moneda d’or, de curs legal, emesa després de la Segona Guerra Mundial, en bona part, assentant les bases per la creació de les monedes d’or que posteriorment van emetre altres països.

A l’anvers de la moneda hi trobem el bust de Paul Kruger, president de la República de Sud-àfrica des del 9 de maig del 1883 fins al 31 de maig del 1902. El seu cognom, Kruger, i “rand”, la unitat monetària sud-africana, es combinen per donar nom a la moneda. Una gasela, l’animal nacional de Sud-àfrica, està gravada al revers, sota la qual hi ha trobem la llegenda: “una unça d’or fi”, en anglès i afrikaans, una llengua derivada del neerlandès parlada, sobretot, a Sud-àfrica.

Tot i que les monedes Krugerrand són d’or de 22 quirats, és a dir, tenen una puresa de 91,67%, diferint de la major part de les monedes d’una unça emeses per altres països, que solen ser d’or pur en un 99,99%, 24 quirats, les Krugerrand compensen aquesta menor llei amb més pes (1,09 unces).

Es tracta d’una moneda extremadament popular que atreu una gran quantitat d’inversors d’or. Gràcies a això, la Krugerrand sol tenir una prima menor sobre el preu de l’or que altres monedes d’1 unça o, de fet, qualsevol producte d’or de similar grandària.

Britannia

La Britannia d’or va néixer a Europa el 1987, i va ser la primera moneda d’or d’inversió que es va encunyar en els quatre tipus de pes (1, ½, ¼, 1/10 d’unça d’or). Rep el seu nom del llatí, quan en el segle II una figura femenina, brandant una llança en una mà i un escut en l’altra, va aparèixer en les monedes encunyades al sud de la Gran Bretanya durant l’ocupació de l’Imperi Romà.

Aquest disseny es va mantenir igual fins al 2000, amb l’anvers de la moneda mostrant la imatge de la reina Isabel II i el valor nominal en lliures esterlines, un disseny comú a totes les monedes d’or de la Commonwealth. Posteriorment, “The British Royal Mint” va introduir un nou disseny de la figura femenina per als anys senars, mantenint l’anterior per als anys parells. Més variacions amb la imatge acompanyada d’un lleó, o la Britannia asseguda, van ser encunyades en posteriors edicions.

La comercialització d’aquesta moneda d’or de 24 quirats és tan popular al Regne Unit com a la resta del món. Gran part de les edicions de les monedes Britannia són fàcils d’aconseguir, però la compra d’una Britannia d’un any específic pot tenir un preu bastant elevat a causa de la seva escassetat. Per tant, comprar una edició actual esperant veure com augmenta el valor més enllà de la possible fluctuació a l’alça de l’or, és un factor gens descartable.

Fins ara, amb Preciosos 11Onze es podien fer compres de lingots d’or. A partir d’ara, també oferim l’opció de comprar monedes d’or Krugerrand i Britannia. Pel dia de demà, regala or.

Les dues sondes del Programa Voyager llançades el 1977 a l’espai per la NASA tenien com a missió explorar els planetes exteriors del nostre sistema solar. Les acompanya un disc de gramòfon fabricat de coure i cobert amb or que conté un missatge per donar a conèixer l’existència de vida a la Terra a possibles éssers extraterrestres intel·ligents.

En la immensitat del cosmos, dues diminutes càpsules del temps travessen l’espai interestel·lar amb un missatge pensat per donar a conèixer la nostra existència a qualsevol forma de vida extraterrestre intel·ligent que es puguin trobar pel camí. Un missatge en una ampolla còsmica que conté una petita mostra del que són la humanitat i el planeta Terra, però que també simbolitza el nostre afany i capacitat per descobrir noves fronteres.

Carl Sagan, conegut astrofísic, astrònom i divulgador científic estatunidenc, va ser l’encarregat de liderar l’equip que va crear el “Golden Record” el 1972.  El disc d’or del Programa Voyager seria una actualització de les plaques muntades anteriorment a les sondes Pioneer, amb molta més informació sobre la vida a la Terra i l’essència de la humanitat.

Els discs fan trenta centímetres de diàmetre, es van fabricar de coure i es van recobrir d’or. Es van triar aquests metalls per la seva estabilitat química i propietats tèrmiques, ja que havien de ser prou resistents per aguantar les forces del llançament i posteriors canvis tèrmics a l’espai. També s’hi va afegir una minúscula quantitat d’urani-235 pensada per servir de rellotge, de manera que un futur descobridor extraterrestre pogués deduir la seva antiguitat.

El contingut dels discos d’or

El batec d’un cor, el cant dels ocells, el concert de Brandenburg de Bach, un ballarí de Bali, un embrió humà… Els discos d’or inclouen un compendi de sons, imatges i informació que ofereixen una visió general de la Terra i els seus habitants. El contingut dels discs va des de salutacions en diverses llengües fins a gravacions de música popular, sons de la naturalesa, fotografies de persones i paisatges, i fins i tot instruccions de com reproduir el disc.

S’hi van incloure 90 minuts de música amb peces de diferents tradicions culturals, des de música clàssica fins a música popular de diversos països. La intenció era capturar la diversitat cultural i l’expressió artística humana i mostrar-la a la resta de l’univers. Aquesta idea quedava plasmada en una inscripció en el disc: «Als creadors de música – tots els mons, tots els temps».

També es van enregistrar sons de la naturalesa seleccionats per a mostrar alguns exemples de com és la vida a la Terra, transmeten la riquesa i la complexitat del nostre entorn natural. Així com 115 fotografies en format analògic, des d’impressionants paisatges fins a representacions d’anatomia humana i diagrames científics. A més, es van incloure missatges de salutació en 55 llengües diferents (no, no hi ha cap salutació en català) per mostrar la diversitat lingüística del nostre planeta.

Les sondes espacials Voyager són els objectes creats per l’home més distants de la Terra i els primers a arribar a l’espai interestel·lar. Gràcies als últims esforços de la NASA, tindran una vida útil fins al voltant del 2026 i després continuaran el seu viatge en silenci. La probabilitat que siguin trobades per alguna vida extraterrestre intel·ligent és extremadament petita, però el missatge contingut als discs d’or perdurarà per sempre més a l’espai sideral.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La llengua catalana està plena de refranys on la saviesa popular aconsellava sobre economia, és a dir, on la comunitat s’ajudava. En fem un recull i n’analitzem l’origen.

La paremiologia és la ciència que estudia l’origen i el significat dels refranys, i és tan antiga com la mateixa llengua. En trobem mostres en les traduccions dels proverbis de la Bíblia, en llibres jueus i àrabs de sentències traduïts al català. Els podem trobar a l’obra del filòsof Ramon Llull o de l’escriptor Francesc Eiximenis, en el llibre Tirant lo Blanc… Des de final del segle XVI, el refrany passa per davant dels proverbis. Aquests són tan sols exemples de com la paremiologia està present des de temps immemorials: Proverbis de Guillem de Cervera (1180), Llibre de Doctrina del Rei Jaume d’Aragó (1290), i així, fins a arribar a llibres com el de Baldiri Reixach o el de Carles Amat, usats per l’ensenyament. Un dels paremiòlegs del nostre país és el Víctor Pàmies i Riudor; a través del seu treball podem conèixer l’origen, la història, l’etimologia…

A tall d’exemple, uns quants refranys, relacionats amb els diners i la inversió. La saviesa popular sempre ens dona bons consells.

• L’aigua va allà on n’hi ha més.
  Es refereix als diners: que qui més n’inverteix, més beneficis obté. (De fet, l’aigua tendeix a acumular-se: formant rius, en el mar…) Ve a dir que: Els diners van on n’hi ha.
• Sabater amic o parent, calça car i dolent.
  Adverteix que, qui dona diners per guanyar una amistat o trobar l’amor, en surt mal parat perquè tothom s’aprofita de l’amabilitat.
• Per casar filles i donzelles no venguis moltons ni ovelles.
  Significa que no s’ha de desfer mai el patrimoni familiar. (Abans, per a casar una filla se l’havia de dotar amb alguns bens: diners, joies, mobles, parament de taula i de llit, animals, terres…)
• Béns de campana, Déu els dona i el diable els escampa.
  Ens diu que aquells guanys que arriben fàcilment, sense esforç, són els més fàcils de perdre. 
• Diners de tot fan veritat i del jutge advocat.
  Ens diu que amb diners aconseguim canviar la realitat segons els nostres interessos. 
• Si a qui deus no pots pagar, humilment li has de parlar.
  Aquest refrany ens diu que cal ser humil amb els nostres creditors quan no podem pagar-los el que els devem, per tal d’evitar represàlies.
• Germans, els pans; parents, els qüens; i coneguts, els papers de menuts (qüens = diners). Entre germans es comparteix fins i tot l’aliment, entre parents es poden fiar o demanar diners, i entre coneguts, res de tot això.
• Educació i diner fan al fill cavaller.
  L’educació fa persona cabal i els diners ho proclamen.
• Al marit, barca; la muller, arca (arca = cofre = caixa dels diners).
  Els marits feien feina física i les dones administraven els diners de la família. Significa que cada u ha de fer les tasques per a les quals està millor preparat.
• Sastres, música i sabaters, moltes postures i pocs diners
  Mouen molt les mans i el cos a canvi de poc benefici.
• Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar.
  Amb economia precària no es poden fer grans coses.
• Pagant, sant Pere canta / En pagar, sant Pere canta / Pagant, mossèn Pere canta.
  Els diners aconsegueixen les coses més impensables.
• Si vols enganyar al marxant, posa-li la “ganància” per davant.
  Els diners en efectiu davant dels ulls solen decidir de seguida a qui ven. 
• Qui pren, son cor ven.
  Qui accepta diners, regals o favors d’algú, queda en deute material o moral. 
• A on vas, diners? Allí a on n’hi ha més.
  Vol dir que posseir diners és el principi per tenir-ne més.

Els refranys a Catalunya

Els refranys es poden categoritzar en funció de la temàtica. Segons Joan Fontana, José Enrique Gargallo, Víctor Pàmies i Xus Ugarte en el seu treball Els refranys més usuals de la Llengua Catalana, existeixen 15 grans temes:

1. Refranys meteorològics.
2. Refranys del calendari.
3. Sobre oficis i beneficis (diners, treballs, oficis…). 
4. Refranys sobre religió i creences. 
5. Refranys sobre la llar i la família.
6. Refranys sobre homes i dones. El cos humà i les edats de la vida. 
7. Refranys de flora, fauna i natura.
8. Refranys sobre qualitats i sentiments de les persones. 
9. Refranys sobre salut i malaltia. 
10. Refranys sobre el menjar i beure. 
11. Refranys geogràfics. 
12. Refranys sobre festes i lleure.
13. Refranys sobre consells.
14. Refranys sobre moral.
15. Calaix de sastre.

Els refranys tenen dos significats, el significat literal i un de figurat, que fa d’exemple pel significat literal. Més enllà de com fer servir els refranys en el nostre parlar habitual, aquests són trossos de discurs prefabricat. A banda que pel fet de ser coneguts per la majoria d’integrants de la comunitat de parlants, es poden utilitzar per fer referència a les idees que amaguen com una drecera per tal d’evitar d’explicar-los.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades. 

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es configura després d’infinitat d’esdeveniments socials, polítics i econòmics de caràcter conflictiu ocorreguts durant el segle anterior i amb una població reduïda a menys del 50% a causa de la Pesta Negra. La nova geografia política sorgida d’aquest procés mostrarà una gran varietat de formes institucionals del poder. Al costat de les dues herències del Baix Imperi cristià —el Sacre Imperi i el Papat—, les monarquies feudals sortiran àmpliament reforçades de tot aquest atzucac estructural, la qual cosa les legitimarà per a governar d’una manera diferent i les portarà a construir un nou concepte d’Estat.

Per a sustentar tota aquesta nova concepció de l’Estat, les monarquies europees buscaran els mecanismes bàsics que els permeti consolidar noves estructures estatals amb un caràcter marcadament centralitzador i unipersonal. Per aquest motiu, primer combatran enèrgicament contra totes aquelles famílies poderoses —els Armagnac, els Lancaster, els Bragança, els Mèdici o els Colom— que tinguin la capacitat de disputar les seves decisions. El combat no sempre serà per mitjà de l’ús de la violència, sinó que es començaran a crear complots per deslegitimar-los o se’ls aplicarà una mil·limètrica política matrimonial d’antropofàgia territorial a fi d’ampliar les propietats estatals de forma permanent, sense la necessitat d’un vessament de sang.

La nova concepció política durà a terme un clar arraconament dels òrgans més representatius de la ciutadania —com ara les Corts, els Estats Generals o les Dietes— els quals seran substituïts per un potent consell del rei, molt més especialitzat. D’aquesta manera, l’Estat multiplicarà la seva presència en el territori a través de la creació d’una potent xarxa administrativa vinculada a les diferents activitats del nou sistema de gestió. En poc temps, apareixerà el funcionariat, que esdevindrà vitalici en finalitzar el segle i que permetrà a un segment de la població enriquir-se il·limitadament pel sol fet de treballar a prop del poder. 

Fins aquest moment, les monarquies s’havien finançat amb els seus propis recursos a través de rendes ordinàries vinculades als drets senyorials o els beneficis produïts per les seves possessions, ja fos per l’explotació dels boscos, l’encunyació de monedes o el tràfic d’esclaus. Però ara això ja no seria suficient.

Un canvi de paradigma econòmic

Les monarquies europees calmaran la seva ambició a través de la imposició d’una triple estratègia: primer, convertiran aquells subministraments del sistema feudal en regulars i en abundants, la qual cosa farà aparèixer infinitat de fons de finançament extraordinaris sobre les persones i els béns, com ara les taxes sobre els intercanvis, la famosa gabella sobre la sal o els impostos sobre els habitatges, els focs, entre d’altres; segon, crearan la necessitat de consum, com per exemple nous hàbits alimentaris o la introducció de la moda en la necessitat de vestir; i tercer, forçaran alliberar-se de la necessitat habitual d’haver de demanar consentiment als seus súbdits, els quals —encara representats en òrgans institucionals— toparan amb l’argument que “en temps de pau aquesta petició és del tot innecessària”. Però l’element clau i fonamental que permetrà que tot aquest nou engranatge funcioni a la perfecció serà la creació d’un exèrcit permanent, orientat a controlar l’interior —entre amenaces i persuasions— i a projectar el poder del monarca vers l’exterior. 

L’or continuarà essent el principal problema de l’economia europea atès que encara serà del tot necessari per als intercanvis. Des de l’Antiguitat, la relació Orient-Occident havia passat per infinitud d’alts i baixos, però la seva balança comercial sempre havia estat deficitària —respecte a l’or— atès que el continent asiàtic era pobre en jaciments del preuat metall preciós. L’únic or que arribava amb certa regularitat a Europa —des del segle X— era l’or sudanès, però aquest mai arribarà a satisfer les necessitats de l’economia feudal.

L’estudi i valoració dels clàssics grecollatins

L’atmosfera d’un fort dinamisme econòmic impregnarà tot aquest període, el qual obligarà les monarquies europees a buscar nous camps d’acció i noves fonts de beneficis que permetin mantenir les noves i costosíssimes estructures d’Estat. Europa esdevindrà un espai massa petit per a satisfer la ‘grandeur’ dels naixents Estats moderns, però sobretot testimoniarà un dèficit de matèries primeres. Aleshores serà quan apareixerà el veritable desig d’acostar-se fins a l’origen de les fonts de l’or africà o les espècies orientals.

La cosmovisió de la societat medieval estava condicionada per la religió, les llegendes imaginàries i la desconeixença geogràfica, però això canviarà radicalment a partir del Quattrocento amb la recuperació de manuscrits grecs ignorats per l’Església —que controlava la cultura— atès que eren considerats textos pagans. Amb la introducció de les regles bàsiques sobre la correcta traducció llatina —promoguda per Petrarca i Boccaccio— s’aconseguirà transcriure correctament aquests manuscrits que cobraran un nou sentit. Les relectures de gran quantitat de textos clàssics —com ara Euclides, Pitàgores, Ptolemeu, Eratòstenes i molts d’altres— permetran construir un nou pensament crític que conduirà als savis humanistes a voler verificar quanta certesa contenen els textos antics sobre el món. 

Aquest humanisme afavorirà el trencament definitiu amb la tradició medieval i exaltarà les qualitats pròpies de la naturalesa humana. Permetrà descobrir el jo humà i li donarà un sentit racional a la seva existència. Aquest antropocentrisme deslligarà l’ésser de la meravella metafísica i el situarà davant les portes de la curiositat empírica. La divulgació d’aquest pensament innovador serà possible gràcies la invenció de la impremta de tipus mòbils. Però aquest canvi mental també facilitarà que un reduït grup de persones —instal·lades tant a Sagres com a Nuremberg— comencin a experimentar i aplicar mètodes científics moderns basats en les matemàtiques i l’astronomia, els quals alteraran la cosmovisió universal.

La conquesta i explotació colonial

Tot plegat possibilitarà que ambiciosos homes de negocis es llencin a la cerca de rutes marítimes que els condueixin a nous territoris on trobar abundants productes que els permetin satisfer la creixent demanda dels mercats europeus. I en aquest context, l’Estat afavorirà aquesta economia expansiva participant —de forma indirecta— en les aventures comercials d’aquests atrevits emprenedors que mostraran molta audàcia però poca experiència atlàntica.

L’atzar i els alisis conduïren als primers navegants a la zona més poblada del continent americà. La superfície terrestre del “Nou Món” —sumant tant el nord com el sud— suposa una àrea de 42,5 milions de km2. Abans de l’arribada dels europeus, s’estima que vivien a tot el continent uns 100 milions de persones, en contraposició als 1.000 milions que hi viuen actualment. I d’aquests, uns 80 milions de persones vivien a la franja que va entre Mèxic i el Perú. Per altra banda, en el progressiu descens vers al sud del continent africà, els europeus descobriren que el món musulmà hi havia penetrat molt més enllà del que pensaven. Més enllà de la línia de l’equador s’endinsaren per un món totalment desconegut i descobriren l’Àfrica negra. Amb una àrea de 32 milions de km2, les estimacions actuals parlen d’uns 60 milions de persones que podrien viure en tot el continent africà a finals del segle XV.

Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adornar-se d’aquest fet, l’Estat va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, les monarquies europees van començar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. En aquest punt, la religió hi va jugar un paper clau per a justificar la destrucció, aniquilació i extermini de les cultures ancestrals que hi vivien harmònicament. Un camí similar seguirà el continent africà, encara que aquest procés s’iniciarà uns cent anys més tard.

A mesura que els nouvinguts —ja en nom de la Corona— van anar endinsant-se per aquests nous territoris, descobririen que els metalls preciosos no eren l’única font de riquesa. En menys de cinquanta anys, els mercats europeus seran abastits, en quantitats impensables fins aleshores, d’infinitat de productes tropicals, com ara el pebre, el sucre, el cotó o el tabac. La façana atlàntica veurà créixer una important xarxa portuària que anirà des de Cadis fins a Anvers i vertebrarà un nou espai econòmic. I aleshores, la Corona s’autodefinirà Imperi, sempre, amb un sol radiant!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica —basada en el rigor documental— ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” —on es fonamenta la matriu hispànica— ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que —filtrat pel seu marc mental— acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics —títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496— signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats —coneguts com Les capitulacions de Santa Fe— esdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans —Simancas, Índies o Duc de Veragua— han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma —representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei— i per en Joan Peres —representant d’en Colom— el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord —el 17 d’abril de 1492— les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada —on s’allotjaven els monarques catòlics— per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar —en gran part— un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis —tresorer general de la Corona d’Aragó—, Joan Cabrero —cambrer del rei Ferran— i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta —d’aquest “Nou Món”— va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona —a mitjan segle XVI— que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat —ja que es trobava d’expedició— el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis —primer contra Colom i després cap als seus descendents— per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’ app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fins a mitjan segle XX, la versió oficial sobre l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món” es va moure entre el mite i l’argumentari romàntic. Però res del que s’havia explicat fins aleshores ha resultat ser del tot cert, ni tan sols ho són els indrets tant de sortida com de tornada. Durant dècades, un reduït grup d’historiadors —rebutjats per l’Acadèmia i ignorats pels mitjans— han persistit en el seu treball de desllorigar una teranyina premeditada de falsedats que envolten els veritables fets. 

Si defugim de la fantasia i ens centrem a fer una veritable anàlisi de la realitat històrica, la qual està fonamentada en l’estudi objectiu i científic de les fonts documentals —siguin directes o indirectes, primàries o secundàries— ràpidament ens adonarem que la usurpació de la identitat històrica sobre l’expedició transoceànica realitzada contra l’almirall català Cristòfol Colom és un fet real. I és així! 

Sense cap motxilla —ni econòmica ni institucional— que condicioni les recerques, un reduït grup d’historiadors han estat capaços de trobar la mirada silenciada per la censura castellana sobre el descobriment d’Amèrica i la identitat real dels seus protagonistes. Els estudis comparatius de manuals divulgatius, històries generals o planisferis, tant d’edicions castellanes, portugueses com franceses, han permès descobrir com la Corona de Castella —a través d’una punyent censura recolzada per unes de lleis específiques— va arribar a controlar la major part dels textos que narren els fets sobre l’empresa americana. Per sort, la curiositat ha desemmascarat la manipulació i ha revelat la tosquedat amb la qual va treballar la Corona de Castella per a fiscalitzar els fets, a fi de confondre l’opinió pública sobre la veritable autoria de la descoberta.

Per tant, tampoc ens ha d’estranyar que “l’epopeia castellana” aparegui a principis del segle XVI, just quan en Colom és desposseït de tots els títols signats a les “Capitulacions de Santa Fe” que, recordem-ho, fou el marc jurídic per on se sustentà tot el descobriment d’Amèrica. Amb aquell judici, la Corona va aconseguir que els Colom esdevinguessin una família inofensiva per al poder. Certament, a partir d’aleshores s’inicià un llarg període de litigis —primer contra en Cristòfol Colom i després cap als seus descendents— per anul·lar els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

Una documentació adulterada

La tasca engegada —primer per la Corona de Castella i més tard per Espanya— ha promogut al llarg dels segles un garbuix de versions oficials i singulars, amb infinitat de dades barrejades, llocs inversemblants de partença o tornada, personatges reals barrejats amb ficticis, canvis d’identitat o disparitat d’orígens naturals dels principals personatges. Això ha permès configurar un relat novel·lesc, mutable als gustos de l’audiència i perfecte per a cobrir les necessitats de la política d’Espanya, en cada moment. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’èpica s’hagi fonamentat en una premeditada nebulosa. Però aquest premeditat emboirament s’ha començat a dissipar amb l’aparició de destacats estudis forans als cercles espanyolistes, els quals han aconseguit revertir la tendència de repetir com un mantra la narració oficial. 

Un exemple d’aquest canvi de tendència han estat les investigacions de la historiadora nord-americana Alícia Gould, les quals han permès resseguir tots els cognoms dels expedicionaris que apareixen en els suposats registres oficials dels diferents viatges d’en Colom, i s’ha arribat a la següent conclusió: res és veritable, tot és fum! Perquè la seva recerca ha anat molt més enllà dels textos on hi apareixen els llistats dels noms dels tripulants. La recerca ha constatat que la majoria dels cognoms dels tripulants no tenen cap continuació documental que certifiqui que tal mariner o personatge —que apareix als llistats— va tenir una existència efectiva i real. Però també sobta moltíssim que en aquests famosos llistats no hi aparegui cap cognom català entre la tripulació. Aleshores, si pensem que tots aquests cognoms han estat adulterats i busquem els seus equivalents en català —Garay per Garau o Fernández per Ferrandis o  Cases per Casaus—, resulta que tots encaixen amb cognoms ben documentats, no només com a personatges reals catalans de carn i ossos, sinó com a mariners, cosmògrafs o militars.     

En conclusió, les cròniques colombines que ens han arribat denoten un clar adulterament, atès que estan plenes d’anacronismes i importants incoherències temporals, cosa que esdevé inexplicable quan teòricament —la font principal— va ser escrita per un bibliòfil, culte i amb gran memòria, com fou el fill d’en Colom. La crítica textual ha permès demostrar que tots aquests suposats originals han estat retocats. Per aquest motiu, creure’s les fonts a ulls clucs, sense exercir cap mena de crítica documental, ni sospitar de les intencionalitats polítiques dels arranjadors dels llibres, ens porta, més que al rigor i a l’academicisme historiogràfic, directament a la fe.

El punt de sortida de l’expedició

Avui sabem per destacats treballs de recerca de les historiadores —tant de la pionera Núria Coll com de l’Eva Sans— que la vil·la de Pals d’Empordà va tenir un important port natural. I ho sabem perquè aquests estudis han permès documentar infinitud de testimonis que parlen sobre transaccions comercials que s’hi duien a terme i, per tant, havia esdevingut un rellevant port comercial des de principis del segle XIII. A més, la toponímia i l’arqueologia del paisatge han permès identificar tant restes d’edificacions com accidents geogràfics documentats en antigues cartografies. Tot això, compaginat amb estudis paleo-hidrogràfics de l’entorn de Pals, venen a confirmar allò que els documents testimonien. 

Si tenim present que la superfície del planeta està exposada a un canvi constant que provoca moviments regulars, i entenem que els mars s’allunyen de les platges o a l’inrevés, entendrem que l’entorn de Pals de finals del segle XV no té res a veure amb el paisatge de Pals que veiem avui en dia. És obvi!

Per tant, allò que sorprèn més de la versió oficial —referent al punt de partença de l’expedició transoceànica d’en Colom— és el topònim d’on surt: Palos de Moguer. Sens dubte és el mateix cas que Sant Esteve de les Roures, dos indrets que no existeixen, ni han existit mai. Certament, a la província de Huelva existeixen dos pobles, separats per 16 km, que responen al topònim de Palos de la Frontera i Moguer. Ambdós casos es troben a més de 40 km del litoral atlàntic. I per si no n’hi hagués prou, encara sorprèn més quan cap dels dos indrets mai ha estat envoltat per muralles ni han tingut un campanar d’estil gòtic català de 21,28 metres d’alçada. 

Tinguem present que el segle XV, Catalunya havia esdevingut una important potència nàutica europea. De fet, és on hi havia les més destacades escoles de pilots, centres de cosmografia, tallers d’instrumentació per la navegació i munt d’especialistes en confecció de cartes nàutiques. A més, des de mitjan segle XIII, el Principat havia dut a terme una política insular molt activa que va consolidar més d’un centenar de consolats de mar escampats arreu de la Mediterrània. 

En canvi, per la mateixa època, a Castella no hi havia ni escoles de nàutica, ni escoles de pilots, ni centres de cosmografia, ni cap mena d’infraestructura nàutica capaç de dur a terme una expedició transoceànica com la que realitzà l’almirall català Cristòfol Colom. Són molts els historiadors que remarquen la profunda contradicció que suposa l’empresa americana en si mateixa, atès que aquesta seria executada en un context on Castella encara continuava guerrejant dins del seu territori contra el món àrab, no disposava de cap infraestructura comercial desenvolupada, i menys encara, tenia una flota naval prou potent per dur-la a terme. En un context d’una profunda crisi econòmica —que acabarà amb la revolta de les Comunitats castellanes— es fa estrany que Castella tingués alhora prou capacitat militar, i sobretot nàutica, per engegar una empresa transatlàntica. Com a dada rellevant, la creació del primer consolat castellà —el de Sevilla— es farà efectiu l’any 1543. 

Però la prova definitiva sobre el punt de sortida de l’expedició d’en Colom ens la dona l’Antonio de Herrera a la portada de la seva obra “Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Oceano”, on en ambdues edicions de 1601 i la de 1726 hi apareix un gravat que teòricament vol il·lustrar “la villa de Palos” d’Andalusia, quan en realitat ens està representant meticulosament la silueta de vil·la de Pals d’Empordà. Només cal observar el gravat per reconèixer ràpidament el seu característic campanar. Tanmateix, hi apareix la representació de les tres caravel·les, les quals curiosament duen la bandera catalana, cosa que es repeteix successivament en els gravats que il·lustren l’interior de l’obra. I per si tot això no fos suficient, la cita que acompanya el gravat diu textualment: “El Almirante salió de Palos, villa del conde de Miranda, a descubrir”. Doncs, com ha remarcat la historiografia espanyola, el Palos andalús pertanyia al comte de Niebla. En canvi, el senyor de Miranda era el comte d’Empúries. Continuem!

El punt de tornada i recepció de l’expedició

Avui sabem del cert que l’almirall català Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. I aquest esdeveniment —acceptat per tota la historiografia— fou absolutament silenciat per la versió oficial fins no fa gaire. 

Durant segles, tant Portugal com Andalusia van ostentar d’aquest privilegi, fins a la irrupció de l’estudi de l’historiador Antoni Rumeu de Armas, que a través del seu extens treball “Colón en Barcelona” —i publicat en plena dictadura franquista (1944)— va tenir la valentia de documentar l’arribada del Descobridor d’Amèrica a la capital catalana. L’estudi d’en Rumeu de Armas fou un treball clau per al futur dels estudis colombins, i va contribuir amb una innovadora recerca —pel detall i per la precisió de la investigació— a testimoniar com la ciutat de Barcelona tingué un paper fonamental en la descoberta del “Nou Món”. A partir d’aleshores, no han parat d’aparèixer documents de tota mena que constaten que la rebuda del descobridor es va fer a Barcelona.

Rumeu de Armas va ser capaç de demostrar que la versió oficial estava edificada sobre una falsedat quan es parlava de Palos de Moguer com el lloc de sortida i tornada de l’expedició. L’anàlisi de la documentació —sobretot del diari de bord— va permetre demostrar que el binomi Pals d’Empordà-Barcelona foren els veritables punts de partença, tornada i recepció de l’expedició. Del diari de bord també s’hi dedueix que l’expedició va ser planificada com un viatge de reconeixement. Per tant, d’una curta durada i amb una tornada més o menys fixada. 

En aquest primer viatge, en Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta, d’aquest “Nou Món”, va presentar davant els reis i les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls preciosos i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

Tanmateix, els Reis Catòlics —des de l’estiu de 1492— s’allotjaren entre Barcelona, Girona i Figueres, atès que el Principat es trobava immers en un conflicte territorial amb els francesos, que havien envaït la Cerdanya i el Rosselló, a fi de bescanviar-los pel regne de Nàpols. Aleshores, el rei Ferran el Catòlic —que vetllava pels interessos dels seus estats— va començar a organitzar la defensa militar del territori. I és per aquest motiu que ambdós monarques trobant-se a Catalunya i sabent que l’expedició era només de reconeixement i, per tant, de curta durada, esperaren la tornada d’en Colom a Barcelona. I fou allí fins on s’hi va acostar una delegació portuguesa per a negociar el repartiment de les noves terres descobertes, procés que finalitzarà amb el Tractat de Tordesillas. I també fou fins allí on arribaren les butlles de donació pontifícia —del Papa Borja, “il papa catalano”— les quals foren fetes públiques pel bisbe Pere Garcia de Barcelona. A més, les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència de Barcelona va tenir un grandíssim ressò, i que la rebuda va ser una autèntica festa popular i espontània, amb tots els barcelonins festejant-ho al carrer, un fet que no recull cap crònica castellana. 

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló, i va permetre finançar la construcció de la fortalesa de Salses. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom. 

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl, representants de la Corona. Per tant, no ens ha d’estranyar el tipus de judici-farsa —cosa a què ja ens té acostumats la Corona de Castella—  en el qual es va veure involucrat primer en Cristòfol Colom i després la seva família. En un acte de gosadia extraordinària, la Corona es va extralimitar quan va desposseir per mitjà de falsedats—al navegant més famós del moment— de tots els seus títols adquirits merescudament. 

Arribats fins aquí, la història del descobriment d’Amèrica esdevé una qüestió immoral pels catalans. Des del segle XV, la catalanofòbia ha marcat les relacions entre Castella i Catalunya. No podem continuar acceptant l’origen genovès del Descobridor, no podem continuar creient que la configuració de la tripulació de les tres caravel·les fos castellana i —per sobre de tot— no podem continuar legitimant Castella com la promotora de l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món”. Perdó, segons la versió oficial, amb l’ajuda inestimable de la reina Isabel de Castella que —amb l’empenyorament de les seves joies personals— va ajudar a sufragar totes les despeses del viatge. Tot plegat, no té cap sentit!  

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

• Antonio Rumeu de Armas: En Colom a Barcelona, Editorial Llibres de l’Índex, 2012. 
• Eva Sans i Narcís Subirana: El Port de Pals. ANNALS de l’Institut d’Estudis Gironins, Volum LIV, Girona, 2013.
• David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Editorial Llibres de l’Índex, 2015.
• Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.
• Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.
• Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!