FMI: el piròman financer
El Fons Monetari Internacional es va fundar amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària internacional, facilitar el comerç global i contribuir a l’estabilitat financera. Tanmateix, al llarg del temps el seu mandat es va ampliar per donar “suport” a les economies en dificultats i ha evolucionat fins a convertir-se en una eina al servei dels interessos neoliberals.
Entre el 15 i 20 d’abril s’està celebrant a Washington la reunió anual de primavera del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial. Aquestes reunions es fan, oficialment, per agrupar esforços per a posar fi a la pobresa extrema i promoure una prosperitat compartida.
L’organisme internacional es va establir el 1944 amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària, facilitar el comerç internacional i contribuir a l’estabilitat financera. Des de la seva fundació, volia eliminar les restriccions que dificulten l’expansió del comerç mundial, l’estabilitat canviària i evitar les devaluacions competitives de divises entre països.
Amb la fi dels sistemes de canvi fixos després que es va eliminar el patró or durant els anys setanta, la seva funció va canviar. L’arribada del neoliberalisme a les polítiques econòmiques dels Estats Units i de l’Europa Occidental va significar un nou rol per l’FMI, que va passar a finançar les nacions que tenien problemes per pagar el seu deute i quadrar les seves balances de pagaments.
Un salvavides que comporta disturbis civils i misèria social
L’ajuda financera de l’FMI no és gratuïta, com és ben sabut, els préstecs venen acompanyats de fortes mesures d’austeritat, antiobreres i antipopulars, que afecten desmesuradament els sectors de la població amb menys recursos i sovint acaben beneficiant a les elits.
El mecanisme que sol utilitzar l’FMI a aquest efecte és la imposició de condicionalitats, com la condonació de préstecs a països que necessiten suport per a la seva balança de pagaments, o com en el cas de Pakistan, la transferència d’armes a Ucraïna. Dit d’altra manera, es fa servir l’FMI com a una eina més de la política exterior de les corporatocràcies occidentals.
Les condicions que s’imposen als països deutors obren les seves economies a la penetració del capital, corporacions i inversors estrangers. Això es porta a terme amb privatitzacions dels serveis públics i amb la venda de les joies de la corona dels països que reben aquesta “ajuda”, especialment quant als recursos naturals i a les seves terres.
Per norma general, l’FMI exigeix que els governs redueixin la despesa pública, apugin els impostos i apliquin reformes destinades a reduir la seva ràtio deute/PIB. Retallar les subvencions socials als combustibles i als aliments o reduir la inversió pública en hospitals, escoles i carreteres, esdevenen la “nova normalitat”.
Evidentment, aquestes mesures draconianes d’austeritat provoquen manifestacions i revoltes entre les poblacions afectades que es coneixen en el món anglosaxó com a “IMF riots”. Un terme encunyat per a descriure les onades de protestes que es van produir als països en vies de desenvolupament durant les dècades de 1980 i 1990, i que defineixen perfectament les conseqüències de les accions d’un bomber financer que es dedica a calar focs.
Les crisis econòmiques de Mèxic o Grècia i posteriors rescats de l’FMI van posar l’accent sobre el paper negatiu que ha jugat aquest organisme en els últims anys, però l’historial, àmpliament documentat, de les seves intervencions en els últims 50 ha estat més que pèssim. Encara que organitzacions humanitàries com Oxfam i CAFOD no es cansen d’avisar que les “campanyes d’austeritat” de l’FMI perjudiquen greument els països pobres i que ha jugat un paper “devastador” en la crisi mundial del deute, l’organisme de crèdit internacional dona pocs senyals de canviar de rumb.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
La classe política occidental i els seus mitjans de comunicació han afirmat repetidament que les sancions posarien a Rússia contra les cordes, però el setge econòmic occidental s’ha mostrat majoritàriament ineficaç i contraproduent. Mentre que l’economia russa i la seva maquinària bèl·lica prosperen, les principals economies europees s’han enfonsat. Què ha fallat?
Des de l’inici del conflicte armat a Ucraïna el 2014, els Estats Units i els seus països clientelars van imposar sancions i restriccions comercials sense precedents contra Rússia. Amb aquestes mesures es pretenia enfonsar l’economia russa, desmantellar la seva maquinària bèl·lica i limitar la seva capacitat per a finançar la guerra.
Les sancions actuals contra Rússia van molt més enllà de les sancions tradicionals que han utilitzat els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial per “castigar” a qualsevol país que amenaci la seva hegemonia en el tauler d’escacs geopolític mundial i que, històricament, s’han dirigit especialment contra el sistema bancari i les elits. Tanmateix, s’han convertit en l’exemple més evident del fracàs en l’ús de sancions econòmiques per aconseguir els resultats desitjats.
Aquest setge econòmic occidental estava pensat per atacar l’economia russa en tots els fronts. Per una banda, castrar la seva capacitat de finançament, requisant la meitat de les reserves estrangeres de divises i d’or, prop de 400.000 milions d’euros, així com impossibilitar que pugui pagar el seu deute exterior en dòlars, tot i la seva voluntat i capacitat de fer-ho, per tal de forçar una suspensió de pagaments.
A més, el control que els Estats Units exerceixen sobre SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), així com del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), sumat a l’hegemonia del petrodòlar, els permetia aïllar a Rússia del sistema econòmic global dirigit per l’Occident, tal com van fer anteriorment contra l’Iran quan els Estats Units van abandonar unilateralment l’acord nuclear després d’incomplir-lo des del primer dia en què va entrar en vigor.
Per altra banda, es volien frenar les seves exportacions d’hidrocarburs i així limitar la seva capacitat per a finançar la guerra. No obstant això, mentre que les economies de l’Europa Occidental s’enfonsaven i fins i tot entraven en recessió, l’economia russa va créixer un 3,6% durant el 2023 i es preveu que creixi un altre 2,6% el 2024, segons dades de l’FMI.
De la mateixa manera, tot i que la propaganda mediàtica occidental no s’ha cansat de repetir constantment que Rússia es quedava sense munició i altre material bèl·lic, la capacitat industrial militar combinada de tot el bloc occidental i alguns dels seus súbdits com Corea del Sud, el Japó i Israel, segueix sent molt inferior a la russa. De fet, ni tan sols poden mantenir la producció necessària per alimentar la guerra subsidiaria dels Estats Units a Ucraïna, ni parlar-ne de produir suficient munició per una confrontació directa contra Rússia.
La suposada comunitat internacional
La retòrica propagandística occidental també ens vol fer creure que la comunitat internacional dona suport a les sancions a Rússia, però cal tenir en compte que aquesta suposada “comunitat internacional” només engloba als Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, la Unió Europea, i potser Austràlia, el Japó i alguna illa de la Micronèsia. Per tant, no inclou a la gran part de la comunitat internacional que, o bé està en contra de les sancions o prefereix mantenir-se neutral.
Aquest fet s’ha vist reflectit en el fracàs del seguiment de les sancions imposades per Occident per part de la comunitat internacional “real”, que inclou a la Xina i a l’Índia i, que ha estat cabdal a l’hora de mantenir les exportacions del petroli rus. Fins i tot cap a la Unió Europea i als Estats Units, amb ple coneixement de causa dels dos actors occidentals i consolidant la hipocresia del “feu el que dic i no el que faig”.
La mateixa Unió Europea que ha seguit comprant directament volums rècord de gas natural liquat (GNL) procedent de Rússia. Mentre que els Estats Units s’enriquien triplicant les seves exportacions de GNL a la UE, que venen a “preu d’or”, i convertint-se en l’exportador més gran de GNL del món. Tot gràcies a les sancions econòmiques i al sabotatge dels gasoductes Nord Stream.
Un nou paradigma comercial i monetari
A part de les relacionades amb el sector energètic, les raons més evidents pel fracàs de les sancions comercials a Rússia se centren en qüestions relatives a la seva aplicació. Les complexes cadenes de subministrament, les llacunes en les exportacions de béns de doble ús i la reticència de les empreses a interrompre per complet els seus negocis amb el mercat rus, que han establert corredors comercials alternatius a través de països fronterers i afins a Rússia.
En l’àmbit monetari, la convertibilitat temporal del ruble a l’or a un preu fix no va significar una tornada al “patró or”, però va esdevenir una eina clau per recuperar i estabilitzar el valor del ruble després de la caiguda experimentada per les sancions. Una revalorització del ruble en relació amb el dòlar que fins i tot va permetre al Banc Central de Rússia baixar els tipus d’interès, per evitar una excessiva apreciació de la moneda estatal.
Després que una gran part dels governs occidentals prohibissin les importacions d’or rus, la Xina va començar a comprar aquest metall preciós rus en xifres rècord. Només el juliol del 2022 ja n’havia importat per un valor de 109 milions d’euros, un augment del 750% respecte al mes anterior i d’un 4.800% en comparació al mateix període del 2021.
Així mateix, durant la passada dècada, Rússia i la Xina han iniciat programes i han firmat acords de desdolarització, a la vegada que han posat en funcionament sistemes de protocols de comunicació interbancària alternatius al SWIFT i han creat monedes digitals vinculades als seus bancs centrals (CBDC).
Occident ha perdut tota la seva credibilitat
Deixant de banda la hipocresia de les sancions econòmiques i el rerefons del cop d’estat orquestrat per Victoria Nuland a Kíev el 2014 i detonant de l’actual conflicte armat a Ucraïna, fa dècades que Occident ha perdut qualsevol versemblança de ser una autoritat moral, si és que mai ho ha sigut.
Sense voler fer una recopilació de totes les guerres imposades pels Estats Units i els seus “aliats” durant les últimes dècades sota justificacions basades en un enfilall de mentides, no podem obviar l’ocupació militar il·legal actual de països com Síria i l’Iraq per part dels Estats Units, o el mateix cas d’Israel també amb Síria o al Líban i Palestina. És prou evident, que el dret internacional i la sobirania dels pobles només són rellevants i respectats quan convé a Occident.
Si a algú encara tenia algun dubte, el suport polític i militar al genocidi en curs a Gaza ha vaporitzat l’últim polsim d’integritat que li quedava a la brúixola moral occidental. La complicitat d’Occident en facilitar aquesta massacre és una acció criminal digna dels judicis de Nuremberg. Clare Daly, eurodiputada per Irlanda, ha sigut un dels pocs coloms blancs en un Parlament Europeu ple de falcons de la guerra en titllar a Ursula von der Leyen com a “Frau Genocide“.
Donada la flagrant hipocresia d’Occident en matèria de drets humans i dret internacional, no és d’estranyar que algunes de les seves empreses simplement pretenguin complir amb les sancions de cara a la galeria, mentre que, a porta tancada, estan fent tot el que poden per a eludir-les. Així mateix, tampoc seria lògic esperar que la comunitat internacional segueixi les ordres de l’equivalent geopolític d’un assetjador escolar que cada dia perd més força davant d’un món multipolar.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
El model econòmic occidental es caracteritza, des de fa molts anys, per un sistema de capitalisme clientelar o d’amiguets basat en la promíscua relació entre política i negocis. Un mal endèmic que afecta, en major o menor mesura, a la gran majoria de països.
Xavi Viñolas, redactor d’11Onze
Capitalisme clientelar o d’amiguets – ‘crony capitalism’ en anglès – és un terme utilitzat per descriure un sistema capitalista en el qual l’èxit dels negocis depèn dels tractes de favor mutu entre empresaris i polítics. Aquestes relacions sovint condueixen a polítiques governamentals que beneficien a un petit nombre d’empreses o individus en detriment dels interessos del públic en general, que acaben instrumentalitzats pel poder.
L’ús de les connexions polítiques per a assegurar-se un tracte preferencial o per a obtenir un avantatge injust pot adoptar la forma de contractes públics, subvencions o normatives i lleis que afavoreixen a un grup selecte d’empreses o individus. Les comissions, els suborns i les portes giratòries dels polítics a les grans empreses són part del lèxic que acompanya a aquesta pràctica d’enxufisme, nepotisme i corrupció que, malauradament, ja no sorprèn a ningú.
En aquest context, l’activitat econòmica no segueix els principis d’una economia de lliure mercat pensada per a servir al consumidor amb els millors productes, sinó a mantenir el favor del poder polític a través d’empresaris o lobbies que corrompen funcionaris públics, generant ineficiències, fomentant els oligopolis, frenant el creixement econòmic i erosionant la confiança en la classe política.
La crisi financera global de 2008 és un excel·lent exemple de com la col·lusió entre entitats financeres i governs pot conduir a pràctiques arriscades i irresponsables per part de monopolis que controlen el mercat, provocant una devastació econòmica que acaben pagant els contribuents, rescatant a bancs de la fallida amb diners públics
La desafecció política
Una de les conseqüències més greus de la corrupció i abús de poder governamental generalitzat és que els ciutadans es desentenen del procés polític. L’apatia i el cinisme d’una població, que veu com els funcionaris públics utilitzen els seus càrrecs en benefici propi, es manifesten amb una baixa participació electoral i una destrucció de la fibra moral de la societat.
Si la falta de transparència i supervisió afebleix la confiança en les institucions governamentals i provoca que els polítics no hagin de retre comptes pels seus actes, es fa difícil convèncer als ciutadans que les millores socials i econòmiques s’aconsegueixen posant a la pràctica de valors ètics com l’esforç, el treball i l’honestedat.
La manca de credibilitat associada amb els governs es veu agreujada per un sistema polític bipartidista, de iure o de facto, establert al llarg del món occidental, que en molts casos no afavoreix ni tan sols dos partits o coalicions polítiques antagòniques entre elles. Per contra, sovint es tracta de dos actors polítics que es reparteixen el poder d’una manera cíclica, però amb poques diferències en l’aplicació de polítiques que beneficien a l’establishment o poders fàctics que actuen al marge de les institucions.
Sense informació no es poden retre comptes
Una premsa lliure és la pedra angular de les societats democràtiques. Serveix de control del poder governamental i fomenta la transparència i la rendició de comptes. Sense una premsa lliure, els ciutadans no podrien accedir a la informació que necessiten per a prendre decisions amb coneixement de causa i exigir responsabilitats als seus dirigents.
Malauradament, gran part dels mitjans de comunicació han passat a ser un altaveu de les elits econòmiques i polítiques. Lluny d’informar de les accions de govern o males pràctiques corporatives, la narrativa periodística sovint contribueix a la seva propaganda mentre blanqueja la corrupció, garantint la impunitat dels càrrecs electes.
Això posa de manifest una manca de voluntat en servir l’interès públic, evitant que els ciutadans estiguin al corrent d’accions de govern que poden comportar conflictes d’interessos. Un panorama desolador que difícilment canviarà, tret que la societat civil s’organitzi per empoderar els ciutadans a través de la informació i l’educació, que els permeti prendre decisions que garanteixin els seus drets fonamentals.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
