Patrocini esportiu a càrrec de la banca: Una relació win-win, on tothom guanya

Hi ha dues realitats que donen sentit a l’enunciat. D’una banda, la demanda de l’esport organitzat per trobar patrocini esportiu i de qualitat. De l’altra, una crisi econòmica que ve de lluny i que s’ha agreujat amb l’arribada de la pandèmia.

És precisament aquest poder de l’esport al qual feia referència Mandela el que ha portat la societat a organitzar la seva pràctica per fer-la assequible a tothom. Des dels governs fins a les entitats més petites. I és aquest poder també, el factor que atrau les empreses a vincular-hi les seves marques. Ara bé, també és igualment cert, que la crisi mundial que ha provocat la pandèmia ha restat temporalment poder a l’esport i ha obligat a un replantejament de l’interès i la forma de vinculació de les empreses amb l’esport. 

Si definim el patrocini esportiu en clau tècnica, direm que ens referim a dotacions econòmiques, o de serveis personalitzats, com poden ser material publicitari o tècnic, o bé recursos humans, que fa la part patrocinadora, generalment una empresa, a canvi de drets sobre l’ús d’imatge o sobre determinats serveis que pugui oferir l’esportista o l’entitat esportiva. És una  forma excel·lent, per a una marca, per poder entrar en contacte amb els consumidors potencials, gràcies a la visibilitat i al ressò públic que té aquell esportista o activitat esportiva.

Però si volem explicar el patrocini com a concepte, i en busquem les causes, haurem de remetre’ns de nou a les paraules d’en Mandela, a la força que té l’esport per unir les persones com poques coses més fan. D’inspirar. I de parlar el mateix idioma.

Des del primer acord de patrocini esportiu entre la marca Slazenger i els organitzadors del torneig de Wimbledon l’any 1902, que es manté viu i renovat encara,  han passat més de cent anys d’aprenentatge.

El patrocini esportiu ja no és mecenatge. De la mateixa manera que l’alta competició esportiva té ben poc a veure, des de fa temps, amb l’esport idealitzat on l’important era participar. L’esport, o millor dit, l’esport organitzat, que també és cultura i com tota ella inspira i forma, demanda, avui encara més, la necessitat de poder rebre un suport econòmic per al qual ja fa temps que es va veure que no n’hi ha prou amb els mecenes i actualment, també sembla evident que tampoc o amb prou feines n’hi ha prou amb els patrocinis.

El mecenatge no desapareix, però l’augment exponencial del nombre de practicants de l’esport organitzat, d’equips, de clubs, de federacions i de reptes de tota mena, ha superat amb escreix les seves possibilitats. I tampoc els que provenen del diner públic, molt orientat al foment de l’esport per a tothom i no competitiu, així com, contradictòriament per a alguna gent, a promocionar l’esport en el nivell de màxima competició entre seleccions, a la recerca de rendibilitat política i afirmació nacional.

En ple segle XXI, esportistes i empreses volen anar sempre més lluny, en exigència i en transcendència. I l’exigència demana preparació, i temps, i més temps, i aquesta dedicació demana compensacions en un món on el temps és or i on ningú no viu exclusivament dedicat a una sola activitat, ja sigui de feina o de lleure. D’altra banda, la transcendència exigeix un compromís que haurà d’anar lligat a alguna cosa més que l’interès comercial.

Actualment, l’experiència en els patrocinis, mostra que hi ha fils conductors, més enllà de l’interès monetari o comercial. Es tracta de la passió, de la implicació, fins i tot emocional,  en el projecte de l’altre. Empreses atretes per aquell esport o esportista, o pels seus valors de forma autèntica, i que necessiten als esportistes, equips, clubs o seleccions perquè, al seu torn, facin seus els productes i valors de l’empresa. 

És per aquesta idea senzilla, la de la implicació amb el sentiment veritable i autèntic, per les dues bandes, que sovint es parla del win-win, un anglicisme molt estès per dir allò tan propi del “que hi guanyi tothom”. I és que fins i tot en una final esportiva, el perdedor pot haver guanyat també. Pel sol fet d’haver-la jugat, per l’impuls i la progressió que ha significat, per l’estil de joc, pel seu joc net o per haver superat una adversitat extrema durant el joc o durant el camí per arribar a la final. Tots els exemples que trobarem ens serviran, al final, per adonar-nos que quan es tracta d’esport, trobar el win-win és, a priori, força senzill. 

I és en aquesta idea on es reformula permanentment el patrocini esportiu. En la idea que hi guanyi tothom.

Però la pandèmia i les seves conseqüències estan forçant a un nou replantejament. El gran patrocini esportiu està en qüestió. I és fruit d’aquest moment que, entre altres empreses, els nous bancs que s’albiren, enfront de l’enfonsament anunciat de la banca tradicional, estan cridats a participar també del patrocini esportiu. 

Un banc té per clients tant empreses com persones, i per tant, un banc també té per clients patrocinadors i esportistes. Un banc, doncs, si té la voluntat de fer-ho possible, té els contactes i pot mediar per ajudar al patrocini esportiu, o per dur-lo a terme directament o de forma combinada entre els dos models. 

La nova situació creada arran de la pandèmia, tot diferenciant-ne les dues fases més importants, la que va cancel·lar tota l’activitat esportiva al 100% i l’actual, on les competicions han tornat, però amb restriccions que són més notables especialment en les d’àmbit internacional, ha portat el patrocini esportiu a replantejar-se definitivament.

Segons un estudi de Nielsen Sports, una de les majors empreses del món especialitzades en l’anàlisi de dades orientades al patrocini esportiu, les marques i els anunciants, es mostra que només a Europa es gasten 35.000 milions de dòlars a l’any en patrocini esportiu. Segons el mateix estudi, la crisi de la Covid-19 ha accelerat, més que mai, la importància per part de les empreses d’oferir la màxima eficiència amb inversions reduïdes, així com de mesurar l’impacte i l’eficàcia d’aquestes.

L’estudi, realitzat a Alemanya, va revelar, entre altres coses, que el 69% dels enquestats considera que un rescat financer a un club esportiu milloraria la imatge i la simpatia cap al patrocinador. Arran d’aquest estudi, alguns experts coincideixen a afirmar que aquesta crisi pot ser una gran ocasió per als patrocinadors per a identificar noves oportunitats de negoci i exercir un paper íntegre en la vida dels consumidors en el futur pròxim. El compromís per part del patrocinador en temps de crisi pot augmentar la notorietat de la seva marca de forma molt positiva.

És a partir d’això també que es pot pronosticar que, atès que els nous bancs deuen el seu naixement al fet de conjugar eficiència i rendiment amb inversions reduïdes; en la mesura que sàpiguen mesurar bé l’eficàcia i l’impacte de les seves estratègies, poden convertir-se en l’aliat perfecte del patrocini esportiu fet a mida. 

Els nous bancs, amb costos reduïts respecte als tradicionals, troben en l’esport, sense dubtes, el seu soci necessari. La visibilitat i la transversalitat de l’esport són la seva aproximació més real a les persones i, amb poc més que l’obertura de comptes de clients particulars, i la fidelització d’aquests, el rendiment del patrocini queda justificat. I per acabar-ho de facilitar, proporcionar aquest retorn està a l’abast de la major part d’organitzadors d’activitats esportives necessitades de patrocini, especialment aquelles d’escala reduïda, dirigides de forma molt altruista i amb l’objectiu més autèntic que proposava Mandela.  És a dir, les més directament vinculades a persones concretes, a persones properes, a persones dels entorns locals. Aquells entorns on precisament la nova banca ha centrat el seu interès en créixer.

En conclusió, la nova banca apunta a ser la banca de proximitat a qui poden recórrer les persones i entitats esportives locals per a major benefici de totes les parts i aconseguir el tant preuat “que hi guanyi tothom”.

El valor de les coses es troba en el seu just equilibri entre dos extrems que normalment s’assemblen més del que ens pensem: la confiança i la desconfiança.  Això esdevé molt important pel que fa al primer terme, la confiança, ja que és una qualitat bàsica en les relacions humanes.  Tenint en compte aquest tàndem tan complicat de resoldre, en quin lloc se situa l’empresari?

Empresaris desconfiats

Són aquells que les teories de direcció alimenten com un ésser egoista que només busca el propi guany personal. Normalment, els empresaris que s’han educat en aquesta tradició acaben pensant que els treballadors tenen uns interessos oposats als seus (treballar com menys millor), quan ells volen que facin just al contrari (treballar el màxim, ja que amb el mateix “cost” tindran més diners a la seva butxaca). I què pensa el treballador? Perquè hi guanyi l’empresari, jo ja faig prou. I s’ho mereix, per malpensar. I no continuo, tots tenim clar com segueix la història. 

Arribats aquí, l’empresari s’obsessiona a controlar el treballador egoista, i havent provat tots els sistemes de control possibles, acaba veient que no n’hi ha cap que li garanteixi aquest control. Conclusió: l’empresari intel·ligent acabarà veient que la teoria del control absolut basada en la desconfiança és irracional. I bastant inútil també. Perquè no es fonamenta en com som les persones.

Les persones necessitem confiar i que ens facin confiança. I basar la confiança en com és l’altre: en la seva competència professional, les seves ganes de fer les coses bé (integritat) i la seva capacitat per actuar per interessos que no siguin exclusivament seus (tot i perdre-hi a curt). Així doncs, partir sempre de desconfiar demostra una absoluta falta de criteri. Estem donant per bona una teoria que no és vàlida ni pràctica, i que és injusta amb el treballador i l’empresari. L’altre no és sempre com jo el veig i haig d’aprendre a veure’l com és.

Empresaris confiats

Ara anem a l’altre extrem, empresaris confiats. Aquell que volen “un lloc millor”. Pateixen la síndrome de la confiança cega, que justifiquen de manera poc profunda, per sentir-se bé ells. Dir als col·laboradors allò que no ens agrada és difícil i el bon rotllo superficial s’esvaeix sense pietat. Però encara que costi dir el que a un no li sembla bé, és la manera de fer que la relació acabi essent més real. És així com la confiança, tan necessària perquè les coses funcionin, és autèntica.

I només la confiança autèntica genera conseqüències positives. En una persona manifestament incompetent no puc confiar, i li ho haig de dir. Així pot millorar i alhora permeto que aquells que ho fan bé rebin el tracte d’acord amb com de bé ho fan. No hi ha res més insuportable que un cap que tracta a tothom igual, tant si mira de fer les coses bé com si no. Tractar amb un cap així és una tortura que no desitjo a ningú.

Tractar de manera diferent a cadascú

Per tant, seguir una teoria que no funciona és no tenir criteri. Topa amb la realitat que indica que en les relacions entre persones cal confiança. Necessitem els altres (la seva expertesa, integritat i les bones intencions cap a nosaltres). Ara bé, confiar cegament en tothom és no tenir criteri en avaluar la relació: genera injustícia i fa que ningú millori.

Les persones hem de tractar de manera diferent a cadascú, en funció de què fa i com ho fa. Els extrems es toquen perquè generen conseqüències molt similars i es basen en la nostra renúncia com a directius a aprendre a tenir criteri: mullar-nos (amb l’opció a equivocar-nos i haver de rectificar) i no deixar-nos portar per les nostres reaccions a curt (sigui el bon rotllo de “tothom és bo” o el mal rotllo de “tothom és un gandul”). El criteri l’hem d’entrenar per a fugir dels extrems.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ja hi tornem a ser. La pandèmia derivada de la Covid-19 ha generat una crisi econòmica (encara germinant-se) que asseguren que serà pitjor que la que vam patir el 2008. Però potser encara som a temps de reduir aquest impacte i exigir als nostres dirigents que aportin altres solucions. Hem de ser més participatius en allò que ens afecta, encara que no ens agradi.

Quan veiem com els mitjans de comunicació ens expliquen les possibles sortides de la crisi, arribem a la conclusió que una gran majoria dels missatges es refereixen a retallades i a la necessitat d’austeritat. Es fa èmfasi en els excessos que tots hem fet, en l’endeutament que hem generat, que segons sembla ha estat desmesurat, com si l’infern hagués pujat a la terra i tots haguéssim participat de la bacanal.

Aleshores, immersos en una gran culpabilitat, ens creiem que estem castigats a pagar la festa i a purgar tanta disbauxa. És cert que un punt de contenció, revisar la despesa i estalviar en temps de bonança sembla bastant racional i de sentit comú. Ara bé, pensar que no es pot fer res més, em porta a plantejar-me una altra qüestió fonamental: ens tranquil·litza creure en solucions unilaterals a curt termini en lloc d’intentar qüestionar-les i trobar-ne d’altres.

Grans problemes, solucions conjuntes

Si li dic a algú que només hi ha una manera de fer una llaçada per a un regal, el més segur és que m’acusi de ser poc creativa i em farà prendre consciència que hi ha infinitat de formes de fer-ho. Que el que cal és innovar i que l’art de fer paquets bufons ha evolucionat. Que ara, a banda de les llaçades, es fan nusos amb cordills, que s’utilitzen bosses de paper reciclat per a posar els regals a dins i acabarem debatent sobre les múltiples opcions de la paqueteria moderna.

Però tornem a parlar de la situació actual, si ens fixem en les dades de l’atur, sembla que pugen incansablement. Si comptem el tancament d’empreses a Catalunya el primer trimestre de 2012, ja són més de 10.000 les que han abaixat la persiana. Veiem com la classe mitjana va perdent poder adquisitiu i moltes famílies ja tenen més d’un dels seus membres a l’atur. Sort que poden recordar, nostàlgics, aquella bacanal que segons sembla, van celebrar.

Potser sí que hi ha hagut excessos, però la pregunta és: de tots? Potser sí que s’ha de vigilar la despesa i adaptar-la a la realitat dels ingressos ordinaris en una primera etapa. Ara bé, hem de continuar així per sempre més? Crec que en aquelles coses que ens afecten, hauríem de ser més crítics i qüestionar les propostes de solució que rebem com a inevitables. Voler conèixer la realitat és clau en el procés de dirigir, i encara ho és més, quan es tracta de prendre decisions que no són fàcils de prendre per a qui les pren. Però és que, a més a més, s’ha de tenir molt clar que el nostre coneixement de què està passant, es basa sempre en unes percepcions que s’han d’anar millorant a través de l’acceptació dels fets, practicant la humilitat. Mai tenim tot el coneixement de què passa i, per tant, sempre és necessari escoltar opinions diferents de les nostres per a fer-nos una composició més realista.

I si busquem noves solucions?

Les receptes no són sempre fàcils ni immediates i menys en temps de crisi i dificultats. Però voler conèixer la realitat, parlar amb persones que no opinen el mateix que nosaltres, buscar la barreja entre l’entusiasme i el pragmatisme, ens portarà a valorar la situació de forma molt més realista i, per tant, a trobar solucions que, tot i no complir les nostres expectatives, segurament ens ajudaran a aprendre a dirigir millor en el futur.

Potser les solucions alternatives s’haurien de discutir profundament. Ja es comencen a sentir experts en economia i empresa que parlen d’altres opcions. El professor Vicenç Navarro parlava que el problema no és el PIB, sinó que l’Estat ha de trobar maneres eficients de recollir els ingressos que li corresponen, gravant amb impostos de forma proporcional a les grans fortunes, evitant que fugin a altres països (problema similar que també té Grècia). Altres experts alerten, que si no es comença a facilitar l’accés al crèdit a les empreses, la crisi empitjorarà. Almenys algú intenta buscar alternatives més creatives davant de tanta retallada que últimament hem de sentir com un mantra pesat.

El missatge clau és que les persones hem de desenvolupar el nostre criteri per a decidir si el que els nostres governants diuen té sentit o no, i hem de començar a demanar alternatives a la solució, massa obvia, de retallar. El mantra pesat de la retallada ha de substituir-se per una coral de mantres que ens deixin d’enfonsar en la desesperació actual.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Brava Fabrics és una empresa de proximitat que van iniciar el seu recorregut empresarial el 2015 a Barcelona. Des de llavors, la start-up d’Ivan Monells i Ramón Barbero no ha deixat de créixer fins a convertir-se en un autèntic referent de la moda sostenible arribant fins a Alemanya o el Regne Unit

Algun cop has vist pel carrer samarretes amb estampats de bicicletes, síndries, ànecs de goma o gambes? Si la resposta és «sí», és molt probable que hagis estat davant d’una de les confeccions de Brava Fabrics. Els seus fundadors, Ivan Monells i Ramón Barbero van decidir unir els seus coneixements d’economia i enginyeria informàtica i industrial per crear aquesta marca barcelonina. Amb una inversió de 25.000 euros i l’ajuda de dos crèdits van poder crear la seva pròpia empresa conjunta. Un cas d’economia tèxtil de proximitat d’èxit, perquè ja des dels seus inicis, va aconseguir més de 150.000 euros en vendes.

• La distinció com a tret identificador

La seva voluntat des d’un principi va ser distingir-se d’altres marques de roba. Ho van aconseguir a través d’estampats variats i fora de la convencionalitat, orientat cap a un públic més transgressor. Van començar estampant a samarretes dibuixos com cafeteres, cérvols i fins i tot, cares de gos. L’objectiu era clar: que el públic distingís una camisa Brava d’un altre, i així va ser. L’impacte va ser tal que, ben aviat, van passar de crear només samarretes a estendre l’oferta innovant amb peces com corbates, camises, jerseis i pantalons. Unes peces de roba que van arribar a travessar fronteres amb les compres en línia arribant a altres països europeus on també van tenir molt bona acollida. En concret, i des dels seus inicis, han aconseguit prop de 60.000 clients i més de 4,5 milions d’euros en vendes. Però això no acaba aquí, Monells i Barbero van declarar al portal 1,2,3, Emprendre que tenen com a objectiu arribar als 23 milions en 2023.

• Una moda sostenible és possible

Un aspecte que tenien clar des d’un principi, és que volien que Brava Fabrics fos una marca ètica i ecològica. Per fer-ho, van determinar que la matèria primera amb la qual es confeccionen els seus productes seria de proximitat, com per exemple, el cotó. Aquest és 100% orgànic i certificat, és a dir, que es cultiva sense l’ús de químics. Precisament per treure de l’equació components com fertilitzants, herbicides o fungicides artificials, els processos són més lents respecte al mètode convencional i també més car. Tot i això, s’asseguren que no estan fent malbé el medi ambient i que les condicions de la gent que treballa recollint-lo són ètiques.

• Talent + treball = èxit laboral

Malgrat començar des de zero, l’esforç i les idees innovadores els han portat a crear més de mil productes de dinou categories de roba diferents. Tot això sense deixar d’aportar el seu granet de sorra a la sostenibilitat del planeta. De fet, la seva trajectòria ha cridat l’atenció d’inversors com ABAC Nest i Siesta Ventures (NYC) que, actualment, aposten per la marca barcelonina. De tenir només dues persones, han passat a comptar amb 20 treballadors que els ajuden a crear, dissenyar i confeccionar peces de roba implementant la tecnologia i marcant el seu propi estil. De moment compten amb dues botigues físiques, una a Madrid i l’altre a Barcelona malgrat que el 97% de les seves vendes provenen de la pàgina web Brava Fabrics.

Brava Fabrics ha posat de manifest que la creació d’una marca pròpia i de proximitat no implica perdre de vista la sostenibilitat i l’eticitat dels seus processos de treball. Amb esforç i de molt treball, emprendre i triomfar és possible.

A partir de l’1 de gener del 2021 ha passat a fer-se efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El popularment anomenat Brexit té moltes implicacions en aspectes de la vida diària dels europeus, i una de les més importants té a veure amb els canvis que ocorren en la compra de productes amb origen o destí al Regne Unit. En quina mesura ens afecta aquest fet, i quines són les conseqüències per al mercat europeu?

• El Regne Unit: un dels mercats online més importants d’Europa

Des de la seva entrada a la Unió Europea a principis dels anys setanta, el Regne Unit ha esdevingut un dels mercats principals d’Europa, i durant el segle XXI ha anat agafant el lideratge en comerç electrònic al continent: el 82% dels britànics ha realitzat compres online durant l’últim any, gastant aproximadament 1660€ per consumidor, més de la meitat dels quals han sigut compres de productes no britànics, essent l’europeu un dels mercats predilectes.

Tot i que el Regne Unit va deixar de ser formalment un estat membre de la Unió des del 31 de gener del 2020, durant aquest últim any el comerç i la circulació de persones, entre d’altres, s’han seguit regint per les normatives anteriors, ja que hi ha hagut un període de transició durant el qual el país s’ha mantingut dins de l’acord duaner i del mercat únic, permetent així la lliure circulació de persones i mercaderies entre els països membres. Per tant, el comerç no se n’havia ressentit especialment.

Amb l’acord de sortida del Regne Unit del gener 2021, però, s’albira una situació molt diferent per als consumidors.

• Però, com canvia exactament la situació per als consumidors de productes britànics?

Per començar s’ha d’entendre que les normatives que regeixen el comerç electrònic o online són les mateixes que les del comerç tradicional: tot producte comprat a l’estranger —fora de la Unió Europea, cosa que ara ja inclou el Regne Unit— serà considerat una importació, s’hagi produït la transacció des d’una botiga física o des d’un canal online. I, com a importació, estarà subjecta a l’aplicació de l’IVA i dels aranzels corresponents.

Cal tenir en compte, però, que, depenent de la valoració del producte, els càrrecs aplicats seran uns o altres. Principalment, s’han de dividir els productes estrangers en 3 categories diferents: productes de menys de 22 euros, productes entre 22 i 150 euros, i productes de més de 150 euros.

Els de menys de 22 euros tenen l’exempció de no pagar IVA, vinguin d’on vinguin. A partir d’aquest preu, la resta de productes hauran de pagar-lo, però l’import final dependrà també dels aranzels: els productes menors de 150 euros no pagaran aranzels ni ens caldrà realitzar tràmits duaners, mentre que els de 150 euros o més, sí.

Els productes del Regne Unit, però, gràcies a l’acord firmat a finals del 2020, gaudeixen de l’exempció de no pagar aranzels fins i tot amb els productes de més de 150 euros, tot i que com a país estranger s’han de realitzar els tràmits duaners igualment, uns tràmits pels quals s’ha de pagar un percentatge als agents de les duanes com a comissió de gestió.

En definitiva, tot i les exempcions aplicades gràcies als acords assolits, al llarg dels últims mesos els productes britànics s’han encarit una mitjana d’un 10-15% segons el cas, cosa que ha provocat una caiguda de fins al 40% en la compra de productes britànics a la Unió Europea, i l’efecte ha estat similar en la compra dels productes europeus des del Regne Unit.

• Què passa, però, amb Irlanda del Nord?

Tanmateix, una de les excepcions a aquests canvis de política ha sigut Irlanda del Nord. Tot i formar part del Regne Unit —i, per tant, del seu territori duaner— encara arrossega la problemàtica arran la separació de l’illa d’Irlanda en dos estats diferenciats: Irlanda del Nord o Ulster (dins del Regne Unit), i la República d’Irlanda o Irlanda del Sud (dins de la Unió Europea).

A causa d’aquesta traumàtica separació i el seu conflicte derivat, tant els governs del Regne Unit com els dels països de la Unió Europea han decidit mantenir una política diferent pel que fa a la frontera amb Irlanda del Nord: Ulster continuarà aplicant la normativa duanera de la UE.

Això significa que no hi haurà una “frontera dura” entre Irlanda del Nord i del Sud: s’actuarà com si fossin un mateix territori i, per tant, un producte comprat online a una botiga d’Irlanda del Nord no ha de tenir cap sobrecost per a un consumidor europeu: es considerarà un moviment intracomunitari. 

• El juliol del 2021 la cosa torna a canviar

La situació, malgrat tot, no es manté estable, i a causa d’una actualització de la normativa europea, les condicions tornaran a canviar durant la segona meitat del 2021. El pròxim 30 de juny, l’exempció a no pagar IVA pels productes de menys de 22€ desapareixerà, cosa que significarà que s’haurà de pagar l’impost per tots els productes estrangers, provinguin d’on provinguin (amb l’excepció ja comentada del Nord d’Irlanda).

A més es canviarà el funcionament de la gestió dels tràmits duaners per als productes de menys de 150 €. Fins ara, era obligació del consumidor encarregar-se de la gestió, per tant, més enllà del preu del producte que apareixia a la web, el consumidor havia de pagar més endavant l’IVA, comissions de gestió duaneres, etc., amb la qual cosa era complicat moltes vegades saber el preu exacte que s’acabarà pagant per un producte o servei estranger.

A partir del juliol del 2021, però, per als productes de menys de 150 € serà obligació de les botigues situades a l’estranger el fet de cobrar l’IVA i ingressar-lo a les hisendes dels països UE; per tant, ja inclouran automàticament l’IVA dins del preu estipulat a les seves pàgines web. Els consumidors estaran doncs més ben informats de quin preu final acabaran pagant.

Com veiem, doncs, la relació comercial entre el Regne Unit i la Unió Europea segueix en constant evolució, i és recomanable per als consumidors anar-nos actualitzant periòdicament de la situació per tal de poder-ne treure el màxim profit.

Un neobanc és un banc basat en les tecnologies financeres del terme anglès fintech (financial technology) que opera només digitalment o a través d’una aplicació mòbil, pot oferir la majoria dels productes i serveis que un banc convencional, menys les branques físiques. Es tracta de companyies relativament joves, la denominació de neobanc data del 2017.

Les estructures bancàries, així com les necessitats de la població, han canviat exponencialment durant els últims anys. Si abans era recurrent anar al banc personalment per fer gestions, ara podem dur a terme les mateixes operacions des del sofà de casa. Atès el nou context tecnològic, els bancs tradicionals, els de tota la vida, es van posar mans a l’obra per posar a disposició del públic un model bancari digital que permetés fer un nombre considerable d’operacions bancàries des de qualsevol lloc.

Gràcies a aquesta adaptació, van sorgir bancs digitals preparats per afrontar les noves inquietuds de la societat. Però malgrat suposar una agilització d’alguns tràmits bancaris, els bancs digitals actuen com a filials d’altres més grans que ja disposen d’una trajectòria concreta. És justament aquí quan neixen els neobancs; una estructura bancària que comença de zero i que, a més, té com a pilar fonamental l’ús de la tecnologia fintech per donar servei als seus clients.

Durant els últims anys, a Europa ja hem començat a treballar amb neobancs aprofitant la tecnologia del mercat. Però, què ofereixen exactament els neobancs? Quines són les diferències entre la banca tradicional i un neobanc?

• Productes i serveis més àgils

Tots sabem quines operacions pot efectuar un banc tradicional i quines gestions es poden portar a terme. El gran repte per ells, de fet, va ser intentar traslladar al món virtual tots els tràmits que, habitualment, es portaven a terme a les oficines i van aconseguir-ho parcialment. Encara hi ha operacions que requereixen una visita al banc perquè no es poden realitzar des d’una tauleta o mòbil. Obrir un nou compte, és un d’ells.

Els neobancs en canvi, compten amb una estructura molt més simplificada respecte a la banca tradicional. Això implica que no ofereixen tots els productes o possibilitats d’entitats més veteranes, però si han aconseguit aglutinar un bon grapat de serveis amb processos més senzills. En altres paraules, ofereixen un ventall de productes més reduït però a la vegada, més resolutiu. Obrir un compte corrent, transferències de diners, gestió de targetes o sol·licitar un crèdit són només alguns dels tràmits als quals els clients tenen accés en qualsevol moment. Per aquesta raó, els neobancs guanyen cada cop més adeptes entre petites o mitjanes empreses i joves; prefereixen efectivitat i rapidesa en les seves operacions per sobre de la quantitat.

• Zero comissions o quasi zero

Segurament més d’un cop heu sentit remugar a algú a causa de les comissions que demanaven els bancs per gestionar els tràmits. Aquestes despeses són presents per la banca tradicional perquè necessiten posar-li un cost a la gestió dels seus agents, mantenir les seves sucursals i el mateix banc. És aquí precisament on trobem un dels trets diferencials més rellevants. A diferència d’aquests, els neobancs suposen una reducció considerable de les comissions, ja que l’ús de la tecnologia suposa l’eliminació de les despeses que han d’afrontar les grans entitats bancàries.

Tot plegat ha provocat que els bancs més veterans intentessin reduir també les seves despeses per tal de poder oferir uns preus més competitius, però no han aconseguit equiparar el seu cost zero pel que fa a les gestions ni les seves elevades tarifes d’estalvi. És per això que actualment, el model dels neobancs guanya adeptes

• L’autonomia del client

Aquest és, sens dubte, un dels factors més diferencials entre la banca tradicional i els neobancs. Mentre que els primers es caracteritzen per tenir poca autonomia i, en conseqüència, treballen cada dia per millorar els seus serveis digitals i així guanyar més independència; els neobancs ofereixen des d’un principi la llibertat absoluta a través d’eines tecnològiques molt avançades que ajuden als clients a controlar els diners.

El desavantatge d’això, però, és que en moltes ocasions els neobancs no compten amb un servei de comunicació interpersonal entre el client i el mateix banc. Les interaccions són limitades i molt enfocades als serveis d’atenció al client darrere de les quals poden haver-hi màquines. En aquest sentit, els bancs tradicionals sí que tenen la capacitat de construir relacions més sòlides entre clients i els agents. Pel que fa a les seves filials digitals, malgrat no disposar d’una persona física, compten amb franges horàries de serveis d’atenció al client per poder solucionar qualsevol dubte o problema de forma personalitzada.

11Onze des del 15 de març del 2021 està formant als seus primers 50 agents perquè donin un servei personalitzat als futurs clients, oferint tots els avantatges d’un neobanc amb un tracte de persona a persona.