Deixar diners a un cristià per a benefici propi era considerat usura, de manera que només es podien fer préstecs als enemics en temps de guerra. Els préstecs condemnaven els banquers a l’infern perquè implicaven un doble pecat: robar diners a un germà i robar temps perquè et torni el préstec. I el temps, només pertany a Déu.

Els interessos que els banquers cobren pels diners que presten estan al centre del negoci bancari i sempre han sigut polèmics. Actualment, ho són perquè els diners es creen del no-res utilitzant el préstec com a actiu, tal com explicàvem al primer capítol de la sèrie El Diner. Però segles enrere la discussió era moral: l’Església considerava que era usura. L’Antic Testament, a l’Èxode era diàfan quan deia: “Si prestes diners a alguna persona pobra del meu poble que visqui amb tu, no et portis amb ella com un prestador, ni li cobris interessos” (Èxode 22: 24). La idea essencial era clara, no estava bé enriquir-se amb la necessitat de l’altre. Aquest precepte ataca directament, per tant, la línia de flotació del negoci bancari.

Cap al segle XII va començar a florir el negoci bancari, però l’Església continuava condemnant a l’infern als banquers. Segons l’opinió dels eclesiàstics de l’època la usura era un pecat doble, perquè estaves usurpant diners a un cristià, però també li estaves robant el temps que hauria d’invertir per guanyar aquells diners que t’hauria de tornar. I aquí hi havia un dels problemes grossos: el temps només li pertanyia a Déu. Per tant, amb els interessos dels préstecs, els banquers estaven robant a un igual i a Déu.

L’oportunitat jueva

L’Església, en conseqüència, prohibia els préstecs amb interessos entre cristians. Es podien fer a enemics, amb la idea de debilitar-los. Els cristians tampoc podien fer préstecs a jueus, perquè l’Església els considerava germans. D’aquesta manera, per dir-ho d’alguna manera, el mercat de potencials clients per als banquers cristians es reduïa notablement. I van ser, precisament, els jueus, els que van aprofitar aquest nínxol de mercat. Va ser aleshores quan van disparar la seva fama com a prestadors, col·locant-se des d’aleshores al centre del negoci financer. No tenien tantes recances: prestaven diners a qui ho demanés a canvi d’un interès. Tot plegat, va acabar obligant l’Església a rectificar. I ho va fer d’una manera molt enginyosa: creant el Purgatori.

El Purgatori dels banquers

Era evident que l’Església havia perdut una oportunitat de negoci per a la cristiandat. Però els potencials banquers no tenien ganes d’anar a l’infern. En aquella època els préstecs eren vistos com una manera d’aprofitar-se del dèbil i no com una manera de permetre a algú tirar endavant una idea. És a dir, evidentment, no existia el concepte de préstec productiu o a emprenedors. En qualsevol cas, l’Església va rectificar creant el Purgatori. Els banquers ja no serien condemnats a l’Infern etern, sinó a un lloc on estarien temporalment fins que poguessin purgar els seus pecats i entrar al Cel. La mesura es basava en el Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii del clergue irlandès H. de Saltrey, que explicava el periple d’un cavaller per purgar els seus pecats.

Així va ser com l’Església va buscar un encaix a la usura i als préstecs dins de la Fe. La idea es va estendre entre el clergat durant el segle XIII: els banquers ja es podien salvar i l’Església començava a construir una relació molt més propera amb el poder dels diners.