Mentre els tipus d’interès continuen elevats, els bancs centrals acumulen or al ritme més alt de les darreres dècades. Què estan veient que la resta encara no veu?

Durant anys, la relació entre els tipus d’interès i l’or semblava una de les poques certeses indiscutibles dels mercats financers. Quan els bancs centrals apujaven el preu del diner, els actius que oferien rendiment acostumaven a guanyar atractiu, mentre que l’or, que no paga interessos ni dividends, tendia a perdre protagonisme. Era una de les regles bàsiques que repetien economistes, gestors patrimonials i manuals d’inversió.

Tanmateix, alguna cosa ha canviat. Després de la pandèmia, la Reserva Federal nord-americana i el Banc Central Europeu han protagonitzat el cicle de pujades de tipus més agressiu de les darreres quatre dècades. El cost del crèdit s’ha disparat, les hipoteques s’han encarit i els diners han deixat de ser barats. Segons la teoria tradicional, aquest escenari hauria d’haver frenat l’interès per l’or. Però la realitat ha estat justament la contrària.

El metall preciós no només ha resistit.

Ha continuat escalant posicions fins a assolir nous màxims històrics. La contradicció és tan evident que cada vegada més analistes es fan la mateixa pregunta: si els tipus elevats haurien de perjudicar l’or, per què continua pujant? I, sobretot, per què els mateixos bancs centrals estan comprant or al ritme més alt de les darreres dècades?

Potser la pregunta correcta ja no és què està passant amb l’or. Potser la pregunta és què està passant amb el sistema monetari global.

La divergència reflecteix una realitat que va molt més enllà dels tipus d’interès. Els inversors no només observen el rendiment dels bons o dels dipòsits. També observen la inflació, el nivell d’endeutament dels estats, la salut del sistema financer i l’estabilitat geopolítica. I és precisament aquí on apareixen els motius que expliquen l’actual fortalesa de l’or.

Tot i que la inflació s’ha moderat respecte als màxims assolits el 2022, els preus acumulen diversos anys de pujades i han erosionat significativament el poder adquisitiu de les famílies. Molts estalviadors han comprovat que mantenir diners al compte corrent no garanteix conservar-ne el valor real. En aquest context, l’or recupera una de les funcions que l’han acompanyat durant mil·lennis: actuar com una reserva de valor quan la confiança en la moneda es debilita.

Però probablement el factor més important és un altre. El món s’ha acostumat a viure endeutat.Segons el Fons Monetari Internacional, el deute públic mundial continua situant-se en nivells històricament elevats després de la pandèmia. Els Estats Units acumulen més de 36 bilions de dòlars de deute, mentre que bona part de les economies desenvolupades depenen cada vegada més del refinançament constant de les seves obligacions.

Aquesta realitat planteja una pregunta incòmoda. És possible mantenir tipus d’interès elevats durant molts anys en economies que han construït el seu creixement sobre l’endeutament?

Cada vegada més inversors sospiten que no.

Si els bancs centrals es veuen obligats a reduir els tipus per facilitar el finançament dels estats, les monedes fiduciàries podrien tornar a perdre valor. I és precisament en aquest tipus d’escenaris quan l’or acostuma a recuperar protagonisme.

Però probablement la dada més reveladora no es troba en els mercats financers ni en els informes dels economistes. Es troba en les decisions dels mateixos bancs centrals.

Segons el World Gold Council, les compres netes d’or per part dels bancs centrals van superar les 1.000 tones tant el 2022 com el 2023, situant-se entre les més elevades registrades des que existeixen estadístiques modernes. Les dades més recents indiquen que aquesta tendència continua molt per sobre de la mitjana històrica.

Aquesta és una dada extraordinària.

Els bancs centrals són els guardians del sistema monetari. Gestionen reserves estratègiques i treballen amb horitzons temporals de dècades. Quan augmenten les seves reserves d’or de manera sostinguda, estan enviant un missatge que mereix ser escoltat.

Entre els casos més significatius destaca la Xina, que ha passat de poc més de 1.000 tones a superar les 2.290 tones actuals. L’Índia ha reforçat gradualment les seves reserves fins a superar les 880 tones, mentre que Polònia ha protagonitzat una de les expansions més espectaculars, multiplicant diverses vegades les seves existències fins a superar les 480 tones. Turquia, malgrat les oscil·lacions dels últims anys, també manté una de les reserves més importants del món emergent.

Aquestes compres coincideixen amb una altra tendència de gran transcendència: la progressiva desdolarització d’una part de l’economia mundial. Diverses economies emergents busquen reduir la seva dependència del dòlar tant en el comerç internacional com en les reserves oficials. En aquest context, l’or reapareix com un actiu neutral, independent de qualsevol govern i reconegut globalment.

No és casualitat que la Xina sigui alhora un dels principals compradors d’or i un dels actors que més activament promou alternatives al sistema monetari dominat pel dòlar.

Potser el que estem observant no és simplement una pujada del preu de l’or. Potser estem observant una transformació gradual de la manera com els estats entenen la seguretat financera.

És per això que l’or continua sent rellevant. No perquè sigui una aposta especulativa ni perquè garanteixi rendiments futurs, sinó perquè durant segles ha actuat com una assegurança patrimonial davant la inflació, la inestabilitat monetària, les crisis financeres i la incertesa geopolítica.

Durant més de cinc mil anys, imperis, regnes, repúbliques i bancs centrals han anat canviant les seves monedes. L’or, en canvi, continua aquí. Potser per això, cada vegada que augmenta la incertesa sobre el futur econòmic, els inversors tornen a mirar cap al mateix lloc. Entendre per què passa no és només una qüestió d’inversió. És una manera d’entendre com funciona el sistema monetari que condiciona els nostres estalvis, el nostre patrimoni i el nostre futur.

Per això cada vegada més estalviadors tornen a considerar l’or no com una inversió especulativa, sinó com una eina de diversificació i preservació patrimonial a llarg termini. Si els bancs centrals continuen reforçant les seves reserves i l’or manté el seu paper històric com a refugi davant la incertesa, comprendre quin lloc pot ocupar dins d’una estratègia d’estalvi esdevé una qüestió cada vegada més rellevant.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.