Els bancs espanyols són els que menys paguen als clients pels seus dipòsits. Actualment diversos acadèmics atribueixen la responsabilitat de la Gran Inflació dels anys setanta del segle XX al fet que els ciutadans deixessin de veure remunerats els seus estalvis, empenyent-los a gastar i a impulsar la inflació.

Els bancs espanyols paguen pels comptes a la vista dels seus clients un 0,04% i un 0,64% pels dipòsits. Són, de lluny, els més avars d’Europa, ja que a la UE es paga, de mitjana, un 70% més. Això succeeix al mateix temps que presenten beneficis rècord. Les dades no només parlen d’una cobdícia forassenyada per part del sistema bancari espanyol, també podria ser una amenaça per al conjunt de l’economia. I és que la reducció de la remuneració de l’estalvi sembla que va ser clau per provocar la Gran Inflació dels anys setanta als Estats Units, amb un efecte devastador a les economies d’arreu del món.

Menys rendiments, més despesa

Tot plegat s’explica en un article científic de l’economista Itamar Drecshler, professor de la Universitat de Pensilvània i autor del citat article en col·laboració amb dos investigadors de la Universitat de Nova York. A l’article els acadèmics proposen una relectura dels desencadenants d’una de les majors crisis financeres de la història, que es va endur els estalvis de milions de persones. Aleshores, el període inflacionari es va allargar de 1965 a 1982 i va arribar al 14%. 

En aquella època hi van confluir una sèrie de factors que van afectar terriblement l’economia: la grandíssima despesa pública per sufragar la guerra del Vietnam amb el conseqüent abandonament del Patró Or per la impossibilitat de recolzar aquell volum de deute; la crisi del petroli i també una espiral salaris-preus que anaven perseguint-se i empenyent-se mútuament. Tot plegat no es va poder controlar fins que el president de la Reserva Federal Paul Volcker va apujar el preu dels diners agressivament, empenyent el país a una recessió per restablir l’autoritat de la Fed.

Però hi ha un element més sobre la taula que, fins ara, no s’havia apuntat com a responsable de la inflació i que hi podria haver tingut molt a veure. L’any 1965 es va posar en marxa una legislació financera coneguda com a Regulació Q. A la pràctica imposava una limitació a la remuneració dels estalvis, fet que impedia que els ciutadans es beneficiessin de possibles pujades d’interès. Penalitzar d’aquesta manera l’estalvi va provocar que moltíssimes persones deixessin de veure cap sentit a estalviar, així és que van preferir gastar. Com a conseqüència, l’augment de demanda va provocar la pujada dels preus. La inflació, evidentment, va tenir l’efecte de reduir encara més l’estalvi, perquè calia més diners per comprar béns de consum que abans eren més barats. Aquesta espiral va danyar intensament l’economia d’Estats Units i es va escampar internacionalment.

Es repeteix la història?

L’actual escenari té punts en comú amb el que es va viure als anys setanta o, si més no, s’estan repetint alguns dels errors. El principal podria ser penalitzar l’estalvi dels ciutadans en un cicle inflacionari. Perquè tant la Reserva Federal com el BCE ja han pujat decididament els tipus d’interès, però els bancs no ho han traslladat als clients. En aquest context cal recordar que el 2021 la inflació a Espanya va ser del 3,1%, el 2022 del 8,4%, i el 2023 va tornar al 3,1%. Això implica una pujada de preus mitjana del 14,5% en tres anys. Però, a més, cal tenir en compte que en alguns productes bàsics de la cistella de la compra els preus han pujat per damunt del 30%. Si hi afegim l’altíssima despesa pública per suportar els conflictes bèl·lics en marxa tenim un panorama sorprenentment familiar a l’ocorregut als anys setanta. I, no aprenent dels errors històrics, la banca continua moguda per l’avarícia en lloc de repercutir en els clients els rendiments que els alts tipus d’interès del BCE els generen.

Una de les millors opcions a nivell individual començar a frenar aquesta espiral és trobar fórmules d’estalvi que evitin un consumisme excessiu que alimenti, encara més, el remolí inflacionista. A 11Onze ens esforcem a oferir opcions perquè els nostres usuaris no vegin degradats els seus estalvis. Ho fem a través de productes com l’Or de Preciosos 11Onze, però també a través de productes com el Finança Litigis que 11Onze Recomana i que permeten aconseguir guanys de més de 9% pels diners aportats. El que, sens dubte, no ajuda a frenar la inflació és gastar els nostres estalvis en productes sobrevalorats o deixar que els diners minvin en comptes sense rendiments.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.