Nou desencontres històrics Catalunya-Espanya

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Acusada per haver-se menjat una poma. Estigmatitzada pel pecat de l’home. Controlada pels confessors. Purificada a través del foc redemptor. Atacada per la misogínia. La història de la dona planteja un panorama poc esperançador atès que ha hagut d’acatar una realitat imposada pel gènere masculí. Emprenem un recorregut per la història amb el primer de sis articles sobre la lluita de la dona contemporània per assolir la plena igualtat.    

A principis del segle XX, Catalunya va fer el salt definitiu cap a la modernitat. La generació del 1900 va treballar intensament per modernitzar la societat catalana fins a aconseguir transformar tots els àmbits de la vida quotidiana. Des de la cultura fins a la política seran redefinides i, encara avui, perduren intensament tots aquells canvis tan profunds dins la nostra memòria col·lectiva.

La modernitat anhelava canviar els esquemes anteriors per mitjà de la cultura, la ciència i l’educació, i fou en aquest darrer àmbit on va topar amb l’Església, la qual ostentava -des de feia segles- el monopoli de l’educació. Aleshores, el debat es va articular sobre si per esdevenir moderns calia transitar absolutament cap a una societat plenament laica o existia una altra opció.  

La societat catalana conservadora de l’època esperava que l’esposa d’una de les personalitats més rellevants del panorama polític del moment -com era l’advocat i membre fundador de la Lliga Regionalista, en Narcís Verdaguer i Callís- es mantindria al marge de tota l’efervescència social i cultural del país.

El model social d’aleshores entenia que la dona -amb suficients recursos econòmics- havia de tenir una activitat limitada a les funcions de mestressa de casa i a actes socials que incloïen obres de caritat en l’àmbit parroquial. Per tant, com més blanca era la seva pell, més important era el seu estatus social.

La realitat fou una altra, quan Francesca Bonnemaison i Farriols (1872-1949) -de profundes conviccions religioses, transmeses per línia materna- iniciaria un projecte revolucionari que ho canviaria tot. Sense adonar-se’n, faria trontollar els fonaments més conservadors de la societat catalana.  

Democratitzant l’accés a l’educació

Aplegades al voltant de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, les conegudes com a ‘dames cooperadores’ es reuniren un divendres de maig del 1909 a les dependències de la rectoria. Lluny quedaven les acalorades discussions de quina era l’opció més idònia per a constituir la nova entitat dins la parròquia: o bé es creava una obra social per a la joventut femenina adinerada, o bé es fundava un cercle literari exclusiu per a dones de l’alta societat. Però res d’això va succeir.

Amb l’aval d’en mossèn Gatell, s’imposà l’opció suggerida per la senyora Bonnemaison. A partir d’aquell divendres 28 de maig de 1909 es posava en marxa la primera biblioteca pública per a dones de Barcelona. Sí, per a totes les dones de la ciutat i oberta, tant a dones benestants com a dones treballadores.

D’aquesta manera, es posava en pràctica l’ideari noucentista que defensava Francesca Bonnemaison, el qual creia imprescindible acostar la cultura a la dona, la regeneració social i el desenvolupament econòmic del país. Un any més tard es fundava l’lnstitut de Cultura de la Dona i d’aquesta manera es posaven les bases per formar dones de totes les capes socials, que caminessin vers el seu alliberament personal, el reconeixement d’alguns drets bàsics i la igualtat d’oportunitats laborals.

L’ideari que va desplegar la nova institució -tan revolucionària en el seu temps- es fonamentava en tres pilars essencials: El primer s’articulava en el foment de la lectura i la pràctica assenyada de la doctrina cristiana. El segon entenia que l’aprenentatge intel·lectual adquirit per la dona -a través de l’educació- era necessari per ajudar a l’home i no pas per competir amb ell. I el tercer pivotava sobre l’entesa que la dona havia d’esdevenir una bona gestora domèstica que pogués col·laborar en el sosteniment econòmic familiar i en la transmissió de coneixements als fills.  

La posada en marxa de l’lnstitut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona va esdevenir un èxit sense precedents, com constaten els llibres de registres de lectores que s’hi aplegaven cada diumenge després de missa i el fort increment de la demanda docent. Ràpidament, hagueren d’abandonar la parròquia per instal·lar-se primer al carrer Elisabets i després a l’actual carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona. Està documentat que fins al juliol del 1936, la biblioteca disposava d’un fons amb més de 23.000 volums i l’Institut impartia docència a unes 6.200 alumnes.

L’exili forçat i canvi de paradigma polític

Francesca Bonnemaison va creure que la història li oferia una segona oportunitat per amplificar el seu ideal de dona i començà a fer campanyes després de la proclamació de la Segona República. Per aquest motiu, va constituir -aconsellada per Francesc Cambó- la secció femenina de la conservadora Lliga Regionalista. Des d’aleshores, treballaria incansablement per a difondre el seu model de dona, basat en la religió, el coneixement i la família.   

Però tot va canviar a partir del juliol de 1936. Després del fallit cop d’estat i el consegüent esclat de la Guerra Civil, tot es va polaritzar. Membres de la Lliga Regionalista -recordem-ho, un partit conservador catalanista- esdevindrien col·laboracionistes del feixisme a través de l’espionatge intern i d’oficines de premsa a l’exterior -com la de París-, que es dedicarien a elaborar continguts per explicar el nou relat franquista al món.

La “proletarització” duta a terme per la insurrecció anarquista a principis del conflicte de la Biblioteca i de l’lnstitut de Cultura va fer entendre a Bonnemaison que la seva vida corria perill. Aquella inseguretat la va portar fins a París, on va esdevenir la secretària personal d’en Francesc Cambó. A l’estranger va treballar incansablement per difondre els ideals dels insurrectes, atès que confiava que aquests tornarien a garantir l’ordre i l’estabilitat social, amb els que el seu ideal de dona encaixava perfectament.

En tornar a Barcelona l’any 1941, es va adonar que la dictadura franquista havia articulat la societat a partir de la família i seguint les pautes catòliques, però la majoria de dones havien estat obligades a abandonar les seves feines per dedicar-se exclusivament a les tasques domèstiques i familiars. D’aquesta manera, la dona passava a ser considerada inferior a l’home i no tindria cap mena d’autonomia.

Descobrir que els vencedors practicaven aquest sectarisme ideològic, sumat a una agressivitat sense precedents vers a tot allò que fos català, la va fer caure en una profunda depressió de la qual ja no es va recuperar mai. I més encara quan l’lnstitut de Cultura i la Biblioteca de la Dona van ser controlats per la Falange i aquesta es va dedicar a tergiversar completament l’esperit fundacional d’aquell divendres de 1909. 

Si bé és cert que l’ideal de dona de la Francesca Bonnemaison era d’inspiració conservadora i paternalista, no hem d’oblidar mai que va donar ales a milers de barcelonines amb la creació de les seves institucions, i molt abans de les mítiques ‘Fawcett Library’ de Londres o la ‘Biblioteque Marguerite Durand’ de París. Francesca Bonnemaison va ser una pionera en el seu temps, creant els elements necessaris per empoderar a la dona, pas primordial cap a la igualtat social.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La festivitat dels Reis de l’Orient és la celebració més coneguda del cicle nadalenc. I, en canvi, només l’evangeli de Sant Mateu en dona notícies específiques d’aquests prohoms, però de manera força enigmàtica. Ni tan sols n’explicita els noms, el nombre o la procedència exacta. Aleshores, quina és la història veritable dels Reis de l’Orient? 

Comencem fixant-nos bé en com Sant Mateu introdueix els Reis de l’Orient en el seu evangeli. Primer, assegura que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes i, després, relata l’aparició dels mags de la següent manera: “Poc després van arribar a Jerusalem uns mags que venien de l’Orient i que preguntaren ‘On és el rei dels jueus, que acaba de néixer? Hem vist allà a l’Orient la seva estrella i venim a inclinar-nos davant d’ell’”.

De fet, la notícia, ens diu Sant Mateu a l’evangeli, “va torbar molt el rei Herodes, i amb ell tot Jerusalem”. És així que Herodes deixa marxar els mags, però els demana que, abans de tornar als seus pobles, l’informin del lloc exacte on ha nascut l’infant, de manera que també ell pugui anar a adorar-lo. Però els mags sembla que no van complir amb la paraula donada a Herodes…

L’evangeli diu que els prohoms continuen el seu camí, sempre seguint l’estel, fins que just s’atura al lloc on és Jesús. Aleshores, Sant Mateu narra: “I van entrar a la casa, van veure el nen amb Maria, […] es postraren davant d’ell i van obrir els cofres que portaven per oferir-li presents d’or, encens i mirra. I com que un somni els va advertir que no havien de reveure Herodes, se’n van tornar al seu país per un altre camí”. Després d’això, no se’n torna a parlar mai més d’ells.

El garbuix que embolica la història

Si analitzem acuradament la narració evangèlica de Sant Mateu, ràpidament ens adonem que en cap moment se’ns diu que fossin tres personatges, però, en canvi, sí que ens diu que “uns mags” deixaren tres regals (l’or, l’encens i la mirra). Tampoc se’ns defineix el lloc de la trobada. I el més sorprenent de tot plegat: en cap moment se’ns especifica l’estatus de rei d’aquests personatges.

Si cerquem més informació canònica —l’oficial— sobre aquests personatges, enlloc trobem  més informació. Tanmateix, si anem a l’altre evangeli que narra el naixement i la infància de Jesús, el de Sant Lluc, enlloc se citen els mags, ni la matança d’innocents, ni la fugida a Egipte. En canvi, Sant Lluc sí que aporta detalls sobre l’anunciació, el trasllat de Josep i Maria embarassada a Betlem, per inscriure’s al cens ordenat per l’emperador romà August, l’adoració dels pastors i el naixement de Jesús en un estable.  

Per tant, el Nou Testament ofereix versions de Nadal ben diferents que, amb la maduració del pas dels segles, amb aportacions intencionades i interpretacions esbiaixades, han acabat configurant el fantàstic i trenat relat que coneixem. No hem de perdre de vista que pel camí també se li van anar afegint nous personatges, com el bou i la mula, que el papa Benedicte XVI ha rebutjat públicament, o el quart rei mag i altres invencions.

Mags vol dir màgics?

La pregunta, doncs, que ens suggereix el relat inicial és: per què Mateu fa aparèixer aquests curiosos personatges? El fet important i a tenir molt present és que l’evangeli original de Sant Mateu va ser escrit en grec, manuscrit del qual no ens ha arribat fins als nostres dies. Només disposem de la versió traduïda al llatí per Sant Jeroni, però ja al segle IV.

Si seguim analitzant el text, la clau de tot plegat rau en la paraula “mag”. És aquest el mot emprat en el text original escrit en grec? I aleshores ens assalta una altra pregunta força inquietant: què significava ser un mag en el context en el qual s’escriu l’evangeli?

L’etimologia històrica ens ofereix dues possibilitats. Si la paraula original escrita fos en grec “μάγο”, seria usada amb una connotació pejorativa. Una expressió adreçada a definir fetillers, interpretadors de somnis, encantadors, practicants de ritus obscurs i, fins i tot, xarlatans. Sembla que no és el cas! En canvi, si la paraula original en grec fou traduïda d’una paraula del persa antic, “maguusha”, aleshores el significat seria: sacerdot. Segurament, la més probable!

Per tant, si seguim per aquest camí etimològic, trobem en el passat babilònic una casta religiosa de sacerdots perses coneguts com a “mags” amb un reconegut prestigi en coneixements astrològics i seguidors de la religió zoroàstrica. Per entendre encara millor l’etimologia històrica, cal tenir present que la presència jueva a Pèrsia fou molt notable des de l’època de Nabucodonosor (segle VI aC), quan aquest governant babilònic va conquerir Judà i va esclavitzar els jueus. 

Aquestes comunitats hebrees, que esperaven el Messies, segurament haurien influït en la tradició astrològica persa. Al segle VI dC, aquests mags —ara sí, amb nom i nombre— van ser representats a l’estil persa —principalment per la seva indumentària— al conegut mosaic de Sant Apol·linar el Nou de la basílica de Ravenna (Itàlia).

La llegenda es consolida amb el cànon bíblic

Tant si la visita dels Reis de l’Orient va succeir com si no, arribem al Concili de Nicea del 325, quan el discurs oficial de l’Església queda institucionalitzat i s’acorda que seran només quatre els evangelis oficials —Mateu, Lluc, Joan i Marc—, que marcaran el discurs del dogma. La resta de textos, més de 70, seran considerats apòcrifs, és a dir, poc fiables, atès que es basen en suposicions que no es poden contrastar.

És curiós perquè tots aquests textos van ser escrits a la mateixa època que els quatre evangelis canònics. El que resulta evident és que, amb el pas dels segles, es va anar forjant la teologia, la litúrgia i la tradició cristiana, complementades amb altres escrits que omplen els buits que havien deixat els textos oficials. Va ser en aquest procés que va anar prenent forma el relat dels mags perses.

Si defugim el fantàstic i som absolutament racionals, l’anàlisi textual ens situa davant d’un relat purament propagandístic. L’incipient i modern discurs cristià sorgit de Nicea va tenir la necessitat de demostrar que el seu radi d’acció era ampli, integrador de cultures i dotat d’una dimensió universal. El relat dels Reis de l’Orient complia amb aquest missatge i —no menys important— permetia enllaçar les profecies de l’Antic Testament amb el Nou Testament, atès que demostrava que les sagrades escriptures no s’equivocaven en què “tots els reis vinguts d’arreu es postraran davant d’ell”.

Tampoc és casual que es fixés en tres el nombre dels mags: perquè és el nombre de la divinitat per excel·lència, de la Santíssima Trinitat; perquè és el reflex de les tres edats de l’ésser humà, la joventut, la maduresa i la vellesa; perquè són els tres continents coneguts en el seu present, Europa, Àsia i Àfrica; i perquè són les tres dimensions del temps, passat, present i futur.

Els pedaços que fan la història

Va ser a partir de llavors que es va començar a crear una iconografia especial, amb significats diversos. Aviat va deixar de ser important l’autèntica realitat dels personatges d’Orient i prengué importància el simbolisme ritual de l’edat mitjana. El món Carolingi els va convertir en reis. La història diu que Frederic I Barba-roja, durant la Tercera Croada, va trobar els cossos dels tres reis mags a Constantinoble i els va portar fins a Alemanya. Actualment, la catedral de Colònia conserva les relíquies dels Reis de l’Orient. Els ordes mendicants del segle XIII aportaren a la tradició de fer el pessebre i, l’epifania hi té un lloc destacat. El Renaixement va aportar la negror del rei Baltasar. 

La llarga nit del temps va anar fixant i generant nous detalls sobre els Reis de l’Orient, els quals impregnarien la tradició cultural europea per sempre més. La història dels Reis de l’Orient és, doncs, una història construïda a pedaços, que ha canviat generació rere generació i que ha arribat fins als nostres dies convertida en espectacle comercial. I, com tota bona història, està feta a foc lent.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!