Montserrat Roig i la recuperació de la memòria

Ho van intentar, però no van poder blanquejar la Història. La memòria del passat ha de perdurar per aprendre dels errors i no caure en els mateixos paranys. Els vencedors es van entestar a alterar la realitat històrica i mantenir el ‘jo’ per sobre del ‘tu’. Però, vents del nord ajudaren a canviar la situació que, amb voluntat, perseverança i amb la valentia de moltes dones, aconseguiren posar les coses a lloc. Seguim amb l’exercici històric que ens està plantejant l’agent d’11Onze i historiador, Oriol Garcia Farré, sobre l’aproximació a la Història de la Dona contemporània. 

 

La implantació de l’ultraconservadorisme dins la societat espanyola -després de la Guerra Civil- només va suposar una efervescència momentània mancada de solucions reals. La legitimació internacional obtinguda pel règim, materialitzada a finals dels quaranta i que havia descol·locat a l’oposició, no va aportar cap millora substancial respecte a l’estabilitat econòmica, ni tampoc pel que fa a les millores estructurals que necessitava Espanya. En canvi, la repressió sí que va permetre assolir un estricte control sobre les reivindicacions, en tots els àmbits.

Però, passats vint-i-cinc anys des del final de la Guerra Civil, al franquisme se li presentarà una segona oportunitat per a transformar-se. La potència que li oferiren l’entrada massiva de capitals estrangers -amb la supervisió del Fons Monetari Internacional-, permeteren al règim transitar des de l’autarquia cap a un creixement econòmic sense precedents. Fou a través de la implantació dels famosos plans d’estabilització iniciats a finals dels cinquanta que Espanya entrà al segle XX.

I per a commemorar aquella efemèride -el final de la guerra-, el Franquisme llançà una amplíssima campanya propagandística amb el sarcàstic eslògan: “XXV Años de Paz”. L’esdeveniment serviria per a exaltar i legitimar internacionalment el règim com a garant de la pau, l’ordre, el progrés i l’estabilitat. Cegats pel “desarrollismo”, la dictadura franquista aprofità per difondre el seu extraordinari oxímoron polític: la democràcia orgànica -actualment evolucionada a monarquia parlamentària- que li permetria sobreviure unes quantes dècades més. Moltes més!

Tanmateix, no deixava de ser una rentada de cara de portes enfora, atès que portes endins les millores socials i polítiques encara estaven per venir. Aleshores, sense saber-ho -o si-, el “miracle econòmic” va afavorir l’aparició de la societat de consum que contribuiria a una major mobilitat de la població, la qual li donaria accés a una diferent tipologia d’informació. Tot plegat desembocaria en una pèrdua progressiva d’influència de l’Església -sobretot en l’àmbit domèstic- i l’aparició de nous hàbits socials i sexuals. 

 

El model progressista europeu fa evolucionar el règim

Les modes i costums -arribats d’Europa- produïren un canvi significatiu en la mentalitat de la generació dels anys seixanta. Malgrat tot, l’aperturisme -seguint els cànons europeus- obligarà el règim a acceptar el retorn de la dona al món laboral que, conjuntament amb l’arribada de les turistes estrangeres i el ressorgiment del feminisme, provocarà que el model de dona franquista -submisa, domèstica i catòlica- es vagi esmicolant progressivament.

Això no obstant, el Franquisme va combatre aquesta ingerència social forana fins al final. Des de les ones de ràdio, el règim feu costat al programa radiofònic del ‘Consultorio de Elena Francis’, el qual va esdevenir un autèntic fenomen sociològic durant dècades. Per tant, la dictadura -a través de la ‘Sección Femenina’– va utilitzar aquest mitjà per a continuar transmetent la seva ideologia i moral ultraconservadora vers la dona.

El ‘Consultorio de Elena Francis’ recomanava a les dones abnegació, resignació, mirar a una altra banda, fer els ulls grossos, tenir paciència, esperar que les coses canviessin o sacrificar-se pels fills i la família. Realment, el rerefons que amagava la quotidianitat femenina a través del format radiofònic era un altre: mestresses de casa soles, relegades a la llar i a les tasques domèstiques, una sexualitat lligada a la maternitat, una homosexualitat ignorada o rebutjada, un matrimoni indissoluble i una culpabilitat sempre atribuïble a la dona. Un drama!

Ofuscats en pivotar el discurs oficial cap al “desarrollismo”, el benestar i el progrés d’Espanya, el règim buscar incansablement deixar enrere tots els ressons que portessin a recuperar la memòria sobre la Guerra Civil. Per aquest motiu -i de manera intencionada-, durant dècades es van anant silenciant les veus de milers de persones que havien hagut de travessar la frontera el gener de 1939. Milers d’exiliats havien estat rebutjats de forma oficial per la Dictadura i forçats a convertir-se en apàtrides.

“Españoles, Franco ha muerto”

Després de la mort del dictador, van sorgir un munt de preguntes inquietants dins la societat espanyola. Una de les primeres va ser: Què havia estat dels exiliats? Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) la va respondre.

L’obra ‘Els catalans als camps nazis’ (1977) de Montserrat Roig, va mostrar una realitat amagada pel franquisme i desconeguda per bona part de les generacions nascudes a partir dels anys quaranta. Va posar cara i donar veu a tota aquella generació que va haver d’exiliar-se per estar als antípodes dels vencedors de la guerra. Roig va aconseguir desfer la por que impedia parlar a molts dels protagonistes de l’exili i l’holocaust. Va recuperar de l’anonimat a dones tan impactants i amb una vida tan intensa com, per exemple, la de Neus Català la qual donaria a conèixer el relat de la seva vida de resistent a França i estada al camp de concentració nazi de Ravensbrück.

El ressò d’aquest document de testimoniatge sobre la vida dels exiliats als camps de concentració nazis va ser tan immens, que va aportar a Roig una gran notorietat dins la societat de finals dels setanta. Pocs anys més tard, ampliaria la història dels deportats en la tercera part de la seva novel·la ‘L’hora violeta’ (1980). Abans de treballar sobre l’exili oblidat, l’autora  -premi Sant Jordi per la novel·la ‘El temps de les cireres’ (1976)- li havia buscat un sentit a la vida -des de la mirada femenina de la Natàlia- en la Barcelona tardofranquista. Per tot plegat, Montserrat Roig es convertiria en una de les escriptores més llegides i admirades de la literatura catalana contemporània. De fet, la seva àuria encara perdura! 

Però, a partir d’aquí, la narrativa de Montserrat Roig canviarà progressivament, atès que ella experimentarà un profund desencant amb la nova realitat política que s’estava construint. Per un cantó, la seva mirada sobre l’incipient Estat democràtic –allò que han definit com la ‘Transición modélica’- la portarà a tenir problemes seriosos de censures i prohibicions amb l’ens públic que l’havia contractada per a realitzar un seguit d’entrevistes televisives. L’escàndol va ser tan majúscul que fins i tot va arribar al Congrés i al Senat espanyol. I per l’altre, la imposició de la visió pujolista sobre com havia de ser Catalunya -la qual no compartia-, la portaran centrar-se més en la literatura, en la recerca de la seva veu, única i intransferible. Poc abans de morir -per cert, de càncer de mama- es publicarà un recull d’articles amb el suggerent títol ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, en el que reflexionarà sobre el seu univers personal -de dona i narradora-, i analitzarà la societat cultural en què s’inscriu. 

A l’assaig ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, Montserrat Roig ens parla de la literatura com a coartada per fixar el temps que fuig inclement. Ens parla de les manipulacions de la memòria i dels mitjans de comunicació. Ens ensenya a veure Barcelona a través d’una finestra per on s’aboca la mirada d’una dona, autora, en un món dominat pels cànons de creació masculina. I, per damunt de tot, ens confessa un seguit de reflexions que ens sonen terriblement properes, perquè ens expliquen coses de les geografies personals i les pàtries col·lectives que ens ha tocat compartir.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Maria Aurèlia Capmany

7min lectura

Continuem amb l’exercici històric que ens proposa Oriol Garcia Farré, agent d’11Onze i

Cultura

Francesca Bonnemaison

7min lectura

Emprenem un recorregut per la història amb el primer de sis articles sobre la lluita de la dona

Cultura

Carme Karr

7min lectura

De la mà de l’agent d’11Onze i historiador Oriol Garcia Farré, prosseguim amb



Equip Editorial Equip Editorial
  1. Jordi MorenoJordi Moreno says:
    Jordi

    Molt bona classe d’història, ho desconeixa totalment. Moltes mercès!

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Gràcies, Jordi. Una gran dona de la nostra cultura. Seguim a La Plaça!

      Fa 2 mesos
  2. Mercè ComasMercè Comas says:
    Mercè

    Basant-me en la immigració dels anys 60 i 70, crec que la dona catalana no era ni actuava com la de la resta d’ Espanya.
    Generalitzo, és clar.

    • Oriol Garcia FarréOriol Garcia Farré says:
      Oriol

      Cert, Mercè que generalitzes, però no vas gaire errada. Seguim a La Plaça!

      Fa 2 mesos
  3. Manuel Bullich BuenoManuel Bullich Bueno says:

Deixa una resposta

App Store Google Play