La revolució tecnològica que ja no inquieta només els obrers, sinó també els professionals del coneixement. Durant dècades, la tecnologia havia mantingut una mena de pacte implícit amb la societat. Les màquines substituirien les feines més repetitives, més físiques o més perilloses, mentre que el coneixement, la creativitat i la capacitat de raonar continuarien sent patrimoni dels humans. Estudiar, especialitzar-se i acumular experiència semblava la millor assegurança davant els canvis econòmics.

Però aquest pacte s’està esquerdant. La irrupció de la intel·ligència artificial generativa està canviant la percepció social sobre la tecnologia i, per primera vegada en molt temps, el debat ja no gira només al voltant de les oportunitats que ofereix, sinó també dels riscos que comporta. Cada vegada més ciutadans qüestionen una eina que fins fa poc era presentada gairebé com un sinònim inevitable de progrés.

No és casualitat. Segons una enquesta recent recollida pel portal especialitzat Futurism, el suport social a la intel·ligència artificial s’està erosionant, principalment per la preocupació creixent sobre la destrucció de llocs de treball qualificats, la desinformació i la concentració de poder en mans d’unes poques grans empreses tecnològiques. La por no és nova. El que sí que és nou és qui la sent.

Quan estudiar ja no és garantia

Les primeres grans revolucions industrials van transformar sobretot el treball manual. Els telers mecànics van substituir artesans, les cadenes de muntatge van reduir la necessitat de mà d’obra especialitzada i la robotització va transformar les fàbriques. Cada innovació va generar resistències, però també es va consolidar una idea que semblava indiscutible: el coneixement era molt més difícil d’automatitzar que la força física.

La intel·ligència artificial està posant en dubte aquesta certesa. Els grans models lingüístics ja redacten contractes, escriuen programes informàtics, generen informes financers, tradueixen textos, creen il·lustracions, elaboren diagnòstics preliminars o produeixen continguts que, fins fa molt poc, exigien anys d’estudis i experiència professional. Per primera vegada des de la Revolució Industrial, una tecnologia no competeix només amb els músculs. També competeix amb el cervell.

Els potencials afectats ja no són únicament operaris de fàbrica o treballadors de magatzem. Ara també apareixen advocats, periodistes, arquitectes, consultors, analistes financers, programadors, professors, dissenyadors gràfics o traductors. És precisament aquesta novetat la que explica bona part del canvi d’actitud davant la IA. Les classes professionals que durant anys havien interpretat la digitalització com una oportunitat descobreixen ara que també poden convertir-se en competència directa dels algoritmes.

Una por amb més de dos-cents anys d’història

Aquesta inquietud pot semblar completament nova, però la història econòmica ens diu el contrari. Entre 1811 i 1816, en plena Revolució Industrial, milers d’artesans tèxtils anglesos van començar a destruir els telers mecànics que s’estenien per les fàbriques. Aquell moviment passaria a la història amb el nom de ludisme, inspirat en la figura —probablement llegendària— de Ned Ludd.

Durant molt de temps, els luddites han estat retratats com a enemics del progrés, incapaços d’entendre els beneficis de la mecanització. Però aquesta lectura és profundament injusta. Els treballadors no destruïen les màquines perquè rebutgessin la tecnologia, sinó perquè consideraven que el nou model productiu els condemnava a perdre la feina, reduïa el valor del seu ofici i concentrava els beneficis en mans dels propietaris de les fàbriques. La seva protesta no anava contra les màquines. Anava contra la manera com s’estava organitzant el progrés.

Del teler a l’algoritme

Les diferències entre aquell món i el nostre són enormes, però també ho són les semblances. Els luddites podien veure físicament la màquina que els substituïa. El teler ocupava un espai concret dins la fàbrica i simbolitzava el canvi que transformava la seva manera de viure. La intel·ligència artificial, en canvi, és invisible. Funciona des de centres de dades situats a milers de quilòmetres i pot alterar simultàniament la feina d’un advocat a Barcelona, d’un periodista a Londres o d’un arquitecte a Nova York.

També ha canviat el perfil dels afectats. Fa dos segles, la mecanització posava en risc principalment habilitats manuals. Avui és el treball intel·lectual el que entra en competència amb la tecnologia. Per això alguns economistes i historiadors ja parlen de neoludisme, no per descriure una guerra contra la IA, sinó per explicar el ressorgiment d’una mateixa inquietud: la por que una revolució tecnològica alteri profundament les regles del mercat laboral.

Aquest nou ludisme no es manifesta destruint màquines. Es tradueix en demandes de regulació, en vagues d’artistes i creadors, en litigis sobre drets d’autor, en el debat sobre la propietat de les dades i en una preocupació creixent pel futur de moltes professions qualificades.

Qui es quedarà els beneficis del progrés?

La història econòmica ens mostra que les grans revolucions tecnològiques acostumen a generar més riquesa, més productivitat i noves oportunitats de creixement. Va passar amb la màquina de vapor, amb l’electricitat, amb la informatització i també amb internet. Tot apunta que la intel·ligència artificial seguirà aquest mateix camí. Ara bé, la història també ens ensenya que els beneficis del progrés no es reparteixen mai de manera automàtica.

Aquest és, probablement, el punt que connecta amb més força el ludisme del segle XIX amb el debat actual sobre la intel·ligència artificial. Els artesans anglesos no s’oposaven a les màquines perquè fossin contraris a la innovació. El que qüestionaven era un model econòmic en què els guanys derivats de la mecanització es concentraven en mans dels propietaris de les fàbriques, mentre els treballadors assumien en solitari els costos de la transformació.

Dos segles després, la pregunta continua essent extraordinàriament vigent. La intel·ligència artificial promet increments de productivitat sense precedents, però també planteja interrogants sobre com es distribuirà aquesta nova riquesa. Si una part creixent del treball intel·lectual pot ser automatitzat, qui capturarà el valor que abans generaven milions de professionals? Les empreses que desenvolupen els grans models d’IA? Les organitzacions que els incorporin als seus processos? O bé aquesta nova productivitat acabarà traduint-se en més prosperitat per al conjunt de la societat?

No és una qüestió menor. Bona part del malestar que avui desperta la intel·ligència artificial no prové de la tecnologia en si mateixa, sinó de la percepció que els beneficis podrien tornar a concentrar-se en molt poques mans, mentre els costos —la reconversió professional, la pressió sobre els salaris o la desaparició de determinades ocupacions— recaurien sobre una part molt més àmplia de la població.

Potser, més que davant d’una revolució tecnològica, ens trobem davant d’un vell debat econòmic que es repeteix amb eines diferents. I és precisament aquesta continuïtat històrica la que explica per què, dos segles després de Ned Ludd, la mateixa pregunta torna a ressonar amb força: qui controlarà els beneficis del progrés i qui n’assumirà els costos?

La lliçó del ludisme

Durant gairebé dos segles, molts professionals qualificats van pensar que les grans revolucions tecnològiques afectaven sobretot els altres: els teixidors, els miners, els obrers de les fàbriques. La intel·ligència artificial està trencant aquesta percepció. Per primera vegada des de la Revolució Industrial, una part important de les classes mitjanes qualificades descobreix que la seva formació ja no és una garantia absoluta davant l’automatització.

Potser aquesta és la gran novetat del nostre temps. No que la tecnologia substitueixi persones —això ja ha passat moltes vegades al llarg de la història—, sinó que ara també qüestiona professions que fins fa poc semblaven reservades exclusivament al talent humà.

Per això el debat sobre la intel·ligència artificial no hauria de reduir-se a decidir si estem a favor o en contra de la tecnologia. La història demostra que intentar aturar el progrés és una batalla perduda. La veritable qüestió és una altra: com aconseguim que els enormes guanys de productivitat que promet aquesta nova revolució tecnològica es tradueixin en més prosperitat col·lectiva i no només en una concentració encara més gran de riquesa i poder. És exactament la mateixa pregunta que es feien els luddites fa més de dos-cents anys. I, vist el debat que avui desperta la intel·ligència artificial, potser mai no havia estat tan actual.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.