Europa torna a sortir al carrer. A França, les protestes estudiantils han acabat arrossegant treballadors i sindicats. A Espanya, milers de persones s’han mobilitzat per l’habitatge. A Portugal, les pancartes reclamen sous que permetin arribar a final de mes. A Itàlia, el malestar pel cost de la vida ha omplert els carrers de Milà i altres ciutats. I a Bèlgica, desenes de milers de treballadors han protestat contra les reformes de les pensions i per defensar el poder adquisitiu.

No protesten exactament pel mateix. Però costa ignorar el fil que uneix moltes d’aquestes mobilitzacions: la sensació que treballar ja no garanteix viure bé, mentre l’habitatge, els aliments, l’energia i altres necessitats bàsiques pesen cada vegada més sobre la butxaca. És aquí on la inflació deixa de ser una estadística. I entra a casa.

A França, les protestes que van començar entre estudiants per les mancances del sistema educatiu s’han convertit en un moviment més ampli. Al carrer s’hi han sumat reivindicacions per la pèrdua de poder adquisitiu, els salaris, les pensions i els serveis públics.

A Espanya, el detonant és diferent, però el malestar resulta familiar. L’habitatge s’ha convertit en una de les principals fonts d’angoixa econòmica. El cas de Maricarmen, una dona de 87 anys desnonada a Madrid després que el seu lloguer es volgués multiplicar, va convertir-se en símbol d’un problema molt més ampli i va portar milers de persones al carrer. Mesos abans, Madrid i altres ciutats ja havien viscut grans mobilitzacions per reclamar habitatge assequible.

A Portugal, milers de persones han protestat a Lisboa, Porto i altres ciutats contra els preus de l’habitatge, els salaris baixos i l’encariment de la vida. Una de les pancartes ho resumia millor que qualsevol informe econòmic: «Vull marxar de casa dels meus pares abans dels 50».

Itàlia i Bèlgica completen el mapa. A les ciutats italianes hi ha hagut mobilitzacions vinculades al cost de la vida i als salaris. Fins i tot uns 6.000 membres de les forces armades i de seguretat van manifestar-se a Roma reclamant millores salarials i de les pensions. A Bèlgica, entre 40.000 i 70.000 persones van sortir als carrers de Brussel·les al maig contra reformes que afecten les pensions, els salaris i el poder adquisitiu. Les causes són diferents. La sensació de fons s’assembla molt.

Quan els números arriben a la nevera

Durant anys hem parlat d’inflació com si fos una qüestió reservada als bancs centrals. Però la inflació té una traducció molt més senzilla: entrar al supermercat amb els mateixos diners i sortir-ne amb menys coses.

Encara que la inflació baixi després d’un període de fortes pujades, els preus no tornen necessàriament al punt de partida. Simplement creixen més lentament. I aquest detall és important perquè explica per què moltes famílies continuen sentint-se més pobres fins i tot quan els governs anuncien que la inflació està «controlada».

Entre l’agost de 2021 i l’agost de 2026, els preus dels aliments i les begudes no alcohòliques a la Unió Europea van augmentar aproximadament un 34%, segons dades d’Eurostat analitzades per Euronews. El problema, per tant, no és només quant cobrem. És què podem comprar amb el que cobrem.

I els governs també tenen la butxaca pressionada

Aquí apareix l’altra cara del problema. Els ciutadans reclamen habitatge assequible, millors pensions, salaris dignes, escoles que funcionin, hospitals sense llargues esperes i transports públics eficients. Però molts governs europeus han acumulat durant anys dèficits i deute, i ara han de trobar diners per finançar totes aquestes demandes al mateix temps que paguen els interessos del passat.

França és l’exemple més evident. El país combina un deute públic pròxim al 120% del PIB amb una forta pressió per reduir el dèficit. Quan el Govern planteja ajustos pressupostaris, però una part de la població considera que els serveis públics ja estan deteriorats, el conflicte és gairebé inevitable. 

I així es crea una pinça difícil d’escapar: els ciutadans necessiten més protecció precisament quan els governs tenen menys marge per oferir-la.

Pagar més per viure pitjor

Aquest és probablement el punt que connecta millor les protestes. No és necessari entendre què és una prima de risc, una regla fiscal o un diferencial del deute per notar que alguna cosa no funciona. N’hi ha prou amb pagar el lloguer, anar al supermercat, omplir el dipòsit o esperar mesos per una visita mèdica.

Durant dècades, el contracte social europeu s’ha sostingut sobre una promesa implícita: paguem impostos elevats, però a canvi disposem de sanitat, educació, pensions, infraestructures i protecció social. Quan una família paga més per l’habitatge, els aliments o l’energia i, al mateix temps, percep que els serveis públics empitjoren, apareix una pregunta molt elemental: Si cada vegada pago més, per què tinc la sensació de rebre menys? Aquesta pregunta ja no es formula només als parlaments. Ara també es crida als carrers.

Quan la butxaca acaba parlant

Seria massa simple afirmar que Europa protesta només per la inflació. Cada país té els seus conflictes, les seves decisions polítiques i les seves fractures socials. Però darrere de moltes pancartes apareixen paraules sorprenentment semblants: lloguer, salari, pensió, escola, menjar, energia.

No són conceptes abstractes. Són les coses que determinen com viu una família. I potser aquest és l’avís que Europa hauria d’escoltar. Una societat pot acceptar sacrificis durant un temps. Pot suportar crisis, impostos elevats i fins i tot una certa pèrdua de poder adquisitiu si considera que l’esforç té sentit i està repartit amb una certa justícia.

El que costa molt més acceptar és una altra cosa: treballar, pagar i complir, però sentir que cada any costa una mica més construir una vida digna. Quan aquesta sensació s’estén, el malestar deixa de ser una dada econòmica. Es converteix en protesta. I quan la protesta apareix simultàniament als carrers de París, Madrid, Lisboa, Milà o Brussel·les, potser Europa ja no està davant d’un problema conjuntural. Potser està rebent un avís.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.