França tremola. No és un terratrèmol visible, però sí profund: les seves finances públiques s’esquerden i les parets del vell edifici europeu comencen a mostrar esquerdes semblants. El país que durant dècades va simbolitzar la força del continent, el motor cultural i polític de la Unió, ha entrat en una crisi que va més enllà dels números. El deute és només el termòmetre; el mal, en canvi, és molt més profund.

Amb un deute que ja supera el 112 % del PIB i un dèficit persistent de més del 5 %, França s’ha convertit en l’alumne reprès per Brussel·les. La Comissió Europea ha obert expedient per incompliment fiscal, mentre els mercats, impacients, han fet pujar la prima de risc francesa als nivells més alts des de la crisi del 2012. Les xifres són clares, però darrere d’elles hi batega un missatge que Europa encara no vol escoltar: el seu model de benestar ja no és sostenible.

Durant dècades, França va creure que la seva riquesa era eterna. L’estat del benestar, nascut després de la Segona Guerra Mundial com a escut social i símbol de progrés, es va convertir en una estructura tan pesada que avui és gairebé inamovible. El sector públic representa més del 57 % del PIB —el percentatge més alt de l’OCDE— i, tanmateix, el país creix menys que la mitjana europea.

La burocràcia, les subvencions i els ajuts s’han convertit en els pilars d’una economia que viu anestesiada pel deute. Segons l’INSEE, la productivitat industrial ha caigut un 8 % en la darrera dècada, mentre els salaris reals es mantenen estancats i la factura fiscal augmenta. França és, avui, una potència esgotada que treballa com un país mitjà, però gasta com si fos un imperi.

Quan el crèdit substitueix la confiança

El 2025, la despesa pública francesa supera els 1,6 bilions d’euros. Només els interessos del deute costen més que el pressupost del Ministeri de Defensa i del de Salut junts. Però París continua demanant préstecs per mantenir la seva maquinària estatal. Patrick Artus, economista de Natixis, ho va resumir sense embuts: “França ja no pot finançar el seu nivell de vida a crèdit”.

El drama, però, no és exclusivament francès. És europeu. Durant anys, la Unió Europea ha confós estabilitat amb prosperitat. Ha imposat regles fiscals per contenir la despesa, però alhora ha permès que el Banc Central Europeu inundés els mercats de liquiditat. El resultat és una paradoxa: governs endeutats i mercats addictes als tipus baixos. Quan el BCE tanca l’aixeta, el miratge s’esvaeix i apareix la realitat, mostrant un continent que viu per sobre de la seva productivitat.

El gegant cansat de l’eurozona

El cas francès és més que una crisi nacional; és un avís de col·lapse sistèmic. França és la segona economia de la zona euro, però la seva pèrdua de competitivitat ha posat en qüestió l’equilibri del projecte europeu. La seva indústria, que havia estat el cor de la producció continental, s’ha deslocalitzat. Els seus joves talents emigren cap a Alemanya o el nord d’Europa. El seu estat social, que havia estat exemple d’igualtat, ara és un laberint d’ineficiències.

Mentrestant, la Banque de France alerta que el cost del deute es menjarà una part creixent dels ingressos fiscals fins al 2030. I a Brussel·les, el debat ja no és si França incomplirà les regles fiscals, sinó quantes excepcions més caldrà inventar per evitar reconèixer l’evidència: ni França ni Europa poden complir-les.

Un sistema sense sobirania

Quan França va entrar a l’euro, va renunciar a la seva arma més poderosa: la capacitat de devaluar i de crear moneda. Avui, París no pot ajustar la seva economia sense passar per la lupa de Frankfurt. El Banc Central Europeu dicta el ritme, i els governs ballen al seu compàs.

Aquesta pèrdua de sobirania és el gran tabú europeu. Els estats han quedat reduïts a gestors del seu propi endeutament. Si volen créixer, han de gastar; si gasten, Brussel·les els sanciona. És un cercle viciós. Cada retallada redueix el consum i els ingressos fiscals, i cada estímul genera més dèficit. El que abans era un instrument de cooperació ara és una camisa de força.

Mario Draghi, que va salvar l’euro el 2012, ho va advertir fa poc: “Europa ha creat una unió monetària sense una veritable unió econòmica.” I França, el país que va imaginar la moneda única com a eina de poder continental, n’és avui la víctima més visible.

El reflex europeu

El mal francès té els mateixos símptomes que l’americà: deute, polarització política i dependència de la banca central. A l’altra banda de l’Atlàntic, Washington imprimeix diners per pagar els seus soldats. A Europa, París s’endeuta per mantenir el seu estat social. Són dues estratègies diferents per sostenir el mateix model: un sistema econòmic que promet més del que pot donar.

França no és, doncs, un cas aïllat. És el sismògraf de què vindrà. Si França trontolla, l’eurozona tremola. La seva prima de risc supera els 80 punts bàsics, Fitch i Moody’s amenacen amb rebaixes de qualificació, i els fons d’inversió redueixen exposició al deute europeu. L’escenari recorda els dies previs a la crisi del 2010, quan ningú volia admetre que la casa començava a cremar.

Un continent davant el seu propi mirall

Europa es troba, de nou, davant la seva contradicció més gran: voler ser una potència econòmica sense poder polític real. Les seves institucions poden multar França, però no poden rescatar-la sense posar en risc tot el sistema. Les seves economies són interdependents, i els seus governs, presoners del vot a curt termini.

El resultat és una sensació d’esgotament general. A París, les protestes per la reforma de les pensions simbolitzen aquest malestar profund les quals mostres una societat que vol conservar drets que ja no pot finançar. No és un problema moral, sinó estructural. França, com la resta d’Europa, viu entre la nostàlgia del seu passat i la por del seu futur.

L’agonia del model europeu

En última instància, el problema no és el deute, sinó la falta de visió. El model europeu s’ha construït sobre la idea que la integració econòmica comportaria prosperitat automàtica. Però sense innovació, productivitat ni sobirania, el projecte es desgasta. França és el seu reflex més dramàtic: massa gran per caure, massa endeutada per créixer.

Si no es replantegen les bases del sistema —una política fiscal comuna, una reindustrialització real, una banca central al servei dels ciutadans—, Europa es condemnarà a una lenta decadència.

França és avui la veu que tremola, però darrere seu se sent el murmuri d’un continent sencer. Els números poden maquillar-se; la realitat, no. L’euro va néixer per unir, però també ha encadenat. I mentre els dirigents europeus debaten sobre dècimes de dèficit, el rellotge del deute continua avançant, com una bomba de precisió. Europa no s’enfonsa de cop; s’esgota lentament. I França, a la corda fluixa, és el seu presagi més clar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.