En el capítol anterior vam veure una paradoxa: mentre governs i bancs centrals busquen alternatives al dòlar, les stablecoins estan contribuint a digitalitzar-lo i estendre’l per noves xarxes financeres. Però això només explica una part de la història. El dòlar està perdent poder o simplement està mutant?

Al mateix temps, l’or guanya pes, la Xina redueix la seva dependència financera dels Estats Units i les economies emergents busquen comerciar amb les seves pròpies monedes. Hi ha indicis de desdolarització, sens dubte. La qüestió és una altra: estem assistint al final de l’hegemonia del dòlar o a la seva transformació?

Una hegemonia que s’erosiona lentament

La desdolarització no és un fenomen nou. A La Plaça ja l’analitzàvem fa anys com una tendència vinculada a l’ascens de la Xina, les sancions econòmiques i la voluntat de diverses potències d’escapar de la dependència financera dels Estats Units. Des d’aleshores, el procés s’ha accelerat, però no de la manera fulminant que sovint suggereixen alguns titulars.

Les últimes dades del Fons Monetari Internacional mostren que el dòlar representava el 56,7% de les reserves mundials de divises durant el segon trimestre de 2026. Continua sent, de llarg, la principal moneda de reserva, però la seva posició s’ha erosionat respecte del pes superior al 70% que tenia a començaments de segle.

Aquesta disminució és significativa, però cal interpretar-la bé. Que els bancs centrals redueixin gradualment el percentatge de dòlars de les seves reserves no significa que els estiguin substituint massivament per una nova moneda dominant. De moment, ni l’euro ni el iuan han aconseguit ocupar aquest espai. El que està apareixent és un sistema més diversificat, en què els estats reparteixen riscos entre diferents monedes i actius. 

I aquí entra en escena un vell conegut: l’or.

L’or torna a les cambres cuirassades

Els bancs centrals han tornat a comprar or a un ritme que feia dècades que no es veia. Segons el World Gold Council, durant els últims quatre anys han adquirit una mitjana aproximada de 1.000 tones anuals, el doble de les 500 tones anuals de mitjana de la dècada anterior.

La tendència continua. Durant el segon trimestre de 2026, les compres netes van arribar a les 289 tones i, segons l’enquesta anual del mateix organisme, el 89% dels responsables de reserves consultats espera que les reserves d’or dels bancs centrals continuïn augmentant durant els pròxims dotze mesos. Un 45% afirma que la seva pròpia institució preveu comprar-ne més.

No és difícil entendre per què. Un bo del Tresor nord-americà és un actiu denominat en dòlars i vinculat, en última instància, al sistema financer dels Estats Units. L’or no és el passiu de cap govern. No depèn de la solvència d’un emissor i, si es custodia dins del propi país, tampoc necessita una infraestructura financera estrangera per existir. Aquesta característica ha guanyat importància en un món en què les finances també s’han convertit en una arma geopolítica.

Quan el dòlar també és poder

El punt d’inflexió va arribar amb la invasió russa d’Ucraïna el 2022. Els Estats Units, la Unió Europea i els seus aliats van immobilitzar una part substancial dels actius del Banc Central de Rússia mantinguts a l’estranger. Més enllà de la justificació política de les sancions, el missatge per a la resta del món va ser inequívoc: les reserves internacionals no són necessàriament neutrals quan esclata un conflicte geopolític.

Per a la Xina, Rússia i altres països que poden imaginar un futur enfrontament amb Washington, aquesta constatació modifica el càlcul. La pregunta ja no és només quin actiu ofereix més rendibilitat o liquiditat, sinó fins a quin punt és prudent dependre d’un sistema financer controlat per un possible adversari.

Això ajuda a explicar l’interès per l’or, però també els esforços per utilitzar monedes locals en el comerç bilateral. La Xina ha impulsat l’ús internacional del iuan, mentre els BRICS han convertit la reducció de la dependència del dòlar en una part recurrent del debat sobre un ordre mundial més multipolar. Tanmateix, voler reduir una dependència és molt més fàcil que substituir el sistema que l’ha creat.

El problema de trobar un substitut

L’hegemonia del dòlar no existeix simplement perquè els Estats Units siguin la principal potència occidental. Al darrere hi ha un dels mercats financers més profunds i líquids del món, una gran disponibilitat d’actius denominats en dòlars i dècades d’integració del comerç, el crèdit i les finances internacionals al voltant de la moneda nord-americana.

Aquesta xarxa genera un efecte difícil de trencar. Una empresa accepta dòlars perquè sap que els seus proveïdors també els acceptaran. Un banc concedeix finançament en dòlars perquè hi ha demanda. I els inversors compren actius denominats en aquesta moneda perquè existeix un mercat enorme on vendre’ls quan ho necessitin.

És el mateix principi que explica per què costa tant substituir una xarxa social o una plataforma digital dominant: el seu valor no depèn només de la tecnologia, sinó de quanta gent ja la utilitza.

El iuan, per exemple, té al darrere la segona economia més gran del planeta i un pes comercial extraordinari, però la Xina manté controls de capitals i un sistema financer molt més intervingut que el nord-americà. L’euro disposa d’un enorme mercat econòmic, però no té un actiu sobirà únic comparable en escala i profunditat al deute federal dels Estats Units. I l’or, malgrat recuperar protagonisme com a reserva de valor, difícilment pot substituir per si sol la infraestructura de crèdit necessària per moure l’economia mundial.

Per això, el futur pot ser menys revolucionari i alhora més profund del que sembla.

De l’hegemonia al món multipolar

És possible que no aparegui cap moneda capaç de destronar el dòlar d’un dia per l’altre. El que pot estar emergint és un sistema monetari més fragmentat: més or a les reserves, més operacions comercials en monedes locals, més iuan en determinades regions i, paral·lelament, un dòlar que continua dominant grans àrees de les finances internacionals i que, com vam veure al primer capítol, troba noves vies d’expansió digital.

Això obliga a matisar el concepte mateix de desdolarització. No estem necessàriament davant una substitució, sinó davant una diversificació del poder monetari. El dòlar pot perdre quota relativa sense deixar de ser imprescindible. I aquesta diferència és fonamental, perquè les hegemonies rarament desapareixen en el moment en què comencen a retrocedir. Sovint passen primer per una llarga etapa en què conviuen amb els sistemes que intenten substituir-les.

La gran incògnita és fins on pot arribar aquesta transformació. Si més països comercien entre ells sense utilitzar el dòlar, acumulen or i desenvolupen sistemes financers alternatius, Washington tindrà menys capacitat per convertir la seva moneda en una eina de poder. Però perquè aquesta autonomia sigui real no n’hi ha prou amb canviar la moneda utilitzada en una transacció. També cal decidir per quina infraestructura circularan aquests diners. I aquí és on la guerra monetària entra en una nova dimensió.

Perquè un país pot pagar en iuans, euros, rupies o dòlars, però el poder no resideix únicament en el nom de la moneda. També resideix en els bancs que processen l’operació, les xarxes que transmeten les ordres, les cambres que liquiden els pagaments i les jurisdiccions capaces de bloquejar-los. Potser, per tant, la pregunta definitiva del segle XXI no serà quina moneda domina el món, sinó que més aviat qui controla les canonades per on circulen els diners?

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.