El rescat del sistema bancari espanyol va requerir la injecció de més de cent mil milions d’euros, que no van servir per a revitalitzar l’economia. Era possible una altra fórmula? La veritat és que Islàndia va sortir enfortida de la gran crisi financera que va viure entre 2007 i 2009.

Ara fa deu anys de la decisió del Govern espanyol de prendre el control de Bankia, en aquell moment la quarta entitat financera més gran de l’Estat. Ho va fer convertint en accions un préstec de gairebé 4.500 milions d’euros. L’entitat va acabar fusionant-se al 2020 amb CaixaBank, o sent absorbida per aquesta última entitat, segons com es vulgui veure.

“Aquí no hi ha un cost per als contribuents espanyols”, deia Luis de Guindos, ministre d’Economia, durant els dies de la intervenció. Però el que en principi no anava a tenir cost per a l’Estat ha acabat amb una injecció de capital de més de 22.000 milions d’euros, tot i que potser s’acaba recuperant una part algun dia.

Bankia és una més de la llista d’entitats financeres rescatades per l’Estat espanyol arran de la crisi financera de 2008, que també va portar a la intervenció de Caja de Ahorros del Mediterráneo, Banco de Valencia, CatalunyaCaixa, NovaCaixaGalicia, Unnim, Caja de Ahorros de Castilla-La Mancha, Cajasur, Banco Mare Nostrum, Banc CEISS, Banco Gallego, Banca Cívica, Grupo Cajatres, Liberbank i Caja Rural Mota del Cuervo.

En total, el Tribunal de Comptes ha quantificat en més de 122.000 milions els recursos destinats a la reestructuració d’aquestes entitats, que han acabat absorbides pels grans bancs espanyols. El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) va comprometre més de 77.000 milions d’euros; el Fons de Garantia de Dipòsits, més de 35.000 milions, i el Banc d’Espanya, gairebé 10.000 milions.

Diners difícils de recuperar

El Banc Central Europeu reconeixia en un informe elaborat al 2015 que les injeccions de capital a la banca espanyola es van realitzar de manera que la devolució dels diners públics era inviable.

En realitat, es va tractar d’una espècie de regal de milers de milions al ‘lobby’ bancari. Molts títols es van adquirir per un valor superior al real i era evident que una part important dels actius traspassats a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) generarien pèrdues milionàries a l’Estat. Segons estimacions del Banc d’Espanya, la festa acabarà costant al contribuent un mínim de 60.600 milions d’euros.

És justificable aquest desemborsament públic? Després de l’experiència de la Gran Depressió estatunidenca pel crac de 1929, en la qual la caiguda del sector financer va tenir un efecte demolidor en la resta de l’economia, molts experts han defensat la conveniència de rescatar als grans bancs per a evitar el col·lapse econòmic.

L’argument és que per als contribuents resulta menys onerós el rescat que les conseqüències de la recessió. Tot i això, no tots els països han seguit l’ortodòxia acadèmica.

La via islandesa

L’any 2000 Islàndia era un país de 300.000 habitants amb un PIB que no arribava als 10.000 milions d’euros. Però en pocs anys el seu sector bancari es va hipertrofiar gràcies a suculents interessos que van atreure gran quantitat de dipòsits des d’altres països.

El boom de les seves entitats financeres va fer enlairar l’economia del país, que més que va doblegar el seu PIB entre 2001 i 2007. El crèdit fluïa a l’illa com si d’un mannà es tractés i la corona islandesa es va disparar en el mercat de divises.

No obstant això, la fallida de Lehman Brothers al setembre de 2008 va punxar la bombolla islandesa. En pocs dies, les tres principals entitats financeres de l’illa (Glitnir, Landsbanki i Kaupthing) van declarar suspensió de pagaments.

En lloc d’injectar milers de milions en aquests bancs privats, Islàndia els va deixar caure i va crear noves entitats per a gestionar les restes del naufragi. Després de múltiples protestes, la dimissió d’un Govern i diversos referèndums, el país va decidir salvaguardar els dipòsits dels islandesos i va rebutjar fer-se càrrec de l’enorme quantitat de dipòsits estrangers.

És cert que aquesta via no va sortir gratis als contribuents, ja que Islàndia va destinar un 20% del PIB a fer neteja del sector, segons estimacions de l’OCDE. Però l’economia es va recuperar amb energia en els anys següents. Després d’una caiguda de gairebé un 40 % entre 2007 i 2009, el PIB va tornar a remuntar i al 2017 ja superava els nivells previs a la crisi. Per contra, Espanya mai ha tornat a igualar els nivells de 2008.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!