Quan escoltem un economista parlant sobre impostos, inflació, salaris o habitatge, tendim a pensar que les seves conclusions són purament tècniques. Però la realitat és una altra. Darrere de cada proposta econòmica hi ha una manera determinada d’entendre com funciona la societat. L’economia és una ciència social. I, com totes les ciències socials, està formada per diferents corrents de pensament que interpreten la realitat des de perspectives diverses. 

Durant més de tres-cents anys, aquestes escoles han intentat respondre les mateixes preguntes: què crea la riquesa, quin paper ha de tenir l’Estat, per què apareixen les crisis i com s’han de combatre.

Cada escola és filla del seu temps. El mercantilisme va sorgir quan les monarquies europees competien pel comerç mundial; Adam Smith va escriure en plena Revolució Industrial; Karl Marx observava les dures condicions dels obrers del segle XIX; John Maynard Keynes intentava explicar la Gran Depressió; Friedrich Hayek i Milton Friedman reaccionaven davant la inflació dels anys setanta. El més sorprenent és que cap d’aquestes escoles ha desaparegut. Totes continuen influint, en major o menor mesura, en les polítiques econòmiques dels governs, els bancs centrals i els organismes internacionals.

Les grans escoles econòmiques d’un cop d’ull

Les escoles també tenen una història

Cada corrent econòmic va aparèixer intentant donar resposta als grans reptes del seu temps.

Aquest resum posa de manifest una idea essencial: les escoles econòmiques no només discrepen sobre les solucions. Sovint discrepen sobre quin és, realment, el problema.

Què crea la riquesa?

Aquesta és la primera gran pregunta que ha dividit els economistes durant segles.

Els mercantilistes pensaven que la prosperitat depenia d’acumular or i mantenir una balança comercial positiva.

Els fisiòcrates van capgirar aquesta idea afirmant que la riquesa naixia de la producció.

Adam Smith ampliaria aquest concepte: la prosperitat és fruit del treball, de l’especialització, de la innovació i de la llibertat d’intercanvi.

Karl Marx també situava el treball al centre, però sostenia que el sistema capitalista permet que una part del valor creat pels treballadors sigui apropiat pels propietaris del capital.

Keynes desplaçaria el focus cap a la demanda. Una economia pot produir molt, però si les famílies i les empreses deixen de consumir, les fàbriques s’aturen.

Per als economistes austríacs i monetaristes, el creixement sostenible requereix estalvi, inversió productiva, iniciativa empresarial i una moneda estable.

Quin paper ha de tenir l’Estat?

Aquí apareixen les diferències més conegudes.

Els mercantilistes defensaven governs forts que dirigissin el comerç.

Els economistes clàssics preferien limitar l’Estat a funcions bàsiques com la justícia, la seguretat o les infraestructures.

Marx imaginava una economia on els principals mitjans de producció fossin de titularitat col·lectiva.

Keynes considerava que, durant les recessions, l’Estat havia d’impulsar la demanda i evitar que l’activitat econòmica s’enfonsés.

En canvi, Hayek advertia que una intervenció excessiva podia reduir la llibertat econòmica i generar noves ineficiències.

Milton Friedman compartia aquesta prudència, encara que acceptava un paper limitat de l’Estat per garantir regles estables i una política monetària coherent.

Per què apareixen les crisis?

Una mateixa recessió pot generar diagnòstics completament diferents.

Per Marx, les crisis formen part del funcionament mateix del capitalisme.

Per Keynes, són conseqüència d’una caiguda del consum i de la inversió.

Els economistes austríacs les atribueixen a l’expansió excessiva del crèdit i a tipus d’interès artificialment baixos.

Els monetaristes posen l’accent en els errors de política monetària.

Els economistes clàssics tendeixen a interpretar-les com a processos d’ajust que els mercats acaben corregint.

Com s’ha de combatre la inflació?

Poques qüestions generen tanta controvèrsia com aquesta.

Els keynesians accepten que una inflació moderada pot ser assumible si evita una recessió profunda.

Milton Friedman defensava que «la inflació és sempre i arreu un fenomen monetari», és a dir, conseqüència d’un excés de diners en circulació.

Els austríacs comparteixen bona part d’aquest diagnòstic, però responsabilitzen sobretot l’expansió artificial del crèdit impulsada pels bancs centrals.

Els economistes clàssics confien que la competència i els ajustos dels mercats acabin moderant els preus.

Els marxistes acostumen a interpretar la inflació dins dels conflictes de distribució entre salaris, beneficis i poder econòmic.

Les noves escoles: l’economia continua evolucionant

Les escoles clàssiques continuen sent imprescindibles per entendre l’economia, però els nous reptes del segle XXI han impulsat corrents de pensament que incorporen factors que abans tenien un paper secundari.

Economia conductual: no sempre decidim racionalment

Durant dècades es va assumir que les persones prenien decisions racionals. Daniel Kahneman i Richard Thaler van demostrar que els biaixos cognitius, les emocions i els hàbits condicionen moltes decisions econòmiques.

Aquesta disciplina ha influït en el disseny de plans d’estalvi, sistemes de pensions, fiscalitat i polítiques públiques basades en els anomenats nudges, petits incentius que orienten el comportament sense imposar-lo.

Economia institucional: les institucions importen

Per què alguns països prosperen mentre d’altres romanen estancats malgrat disposar de grans recursos naturals?

Economistes com Douglass North, Daron Acemoglu i James Robinson defensen que la resposta rau en la qualitat de les institucions. La seguretat jurídica, la protecció de la propietat, la independència judicial o la lluita contra la corrupció són factors tan importants com el capital o el treball.

Teoria Monetària Moderna (MMT): un nou debat sobre el deute públic

La Teoria Monetària Moderna sosté que un Estat que emet la seva pròpia moneda disposa d’un marge de maniobra molt superior al que tradicionalment s’ha considerat. Segons aquesta escola, el principal límit de la despesa pública no és el dèficit, sinó la inflació.

Els seus defensors consideren que aquesta visió permet afrontar millor grans inversions públiques o crisis econòmiques. Els seus detractors alerten que pot incentivar un ús excessiu de la creació de diners i alimentar tensions inflacionàries.

El debat continua obert i és un dels més vius de l’economia contemporània.

Una conversa que continua oberta

L’economia no és un conjunt de receptes infal·libles. És una conversa que dura des de fa més de tres segles i que evoluciona amb cada transformació social, tecnològica i política.

Cap escola ha aconseguit explicar tota la realitat, però totes han aportat eines per entendre una part del món. Per això, quan escoltem un economista defensar una determinada política fiscal, monetària o social, convé preguntar-nos no només què proposa, sinó també des de quina escola de pensament parla.

Conèixer aquestes tradicions no garanteix trobar sempre la resposta correcta, però sí permet interpretar amb més criteri els debats que condicionen els nostres estalvis, les nostres inversions i el futur de l’economia.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.