Europa podria tornar a parlar de racionament d’aliments. No és un titular alarmista: és una advertència directa del cor del sistema financer. La pregunta no és només si passarà, sinó què implica realment aquest escenari. Sobretot, què diu sobre la fragilitat del model econòmic actual i la nostra dependència de factors que no controlem. I, encara més important, quines conseqüències pot tenir en la vida quotidiana de milions de ciutadans europeus.

Quan Christine Lagarde parla, els mercats escolten. Però aquesta vegada el missatge va més enllà de la política monetària. La presidenta del Banc Central Europeu ha obert la porta a mesures extremes com el racionament d’aliments si les tensions geopolítiques i energètiques es mantenen. No és l’escenari central, però tampoc es pot descartar en un context cada cop més volàtil.

Per entendre l’abast de l’advertència cal mirar el context global: una economia encara tocada per la pandèmia, tensionada per la guerra d’Ucraïna i sotmesa a una inflació persistent. Ara, el focus es desplaça cap a l’Orient Mitjà i a punts crítics com l’estret d’Ormuz. Si aquesta via clau es veu interrompuda, el món podria perdre fins a un 13% del subministrament diari de petroli, amb un impacte que aniria molt més enllà del combustible i acabaria afectant tota la cadena econòmica.

Energia, escassetat i control: el retorn d’un vell fantasma

L’energia és el sistema circulatori de l’economia. Quan falla, tot es veu afectat. No és només una qüestió de carburant o electricitat: és l’arrel de tota activitat productiva. Quan el cost energètic puja, s’encareix tot el que depèn d’ell, des de la indústria fins als serveis més bàsics.

Fertilitzants més cars. Transport més car. Producció més cara. El resultat és inevitable: aliments més cars. Ja ho hem viscut recentment. Després de la COVID i la guerra d’Ucraïna, el cost de la vida es va disparar mentre els salaris quedaven enrere, provocant una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu. I això en un escenari sense disrupcions extremes de subministrament.

El problema és que aquest cop podria anar més enllà. No parlem només d’inflació, sinó de possibles interrupcions físiques en les cadenes de subministrament. Quan no hi ha prou recursos per a tothom, la lògica del mercat deixa pas a la gestió política de l’escassetat. I és en aquest punt quan el racionament deixa de ser un record del passat per convertir-se en una opció real.

CBDC: la peça que encaixa massa bé

En paral·lel a aquests advertiments, els bancs centrals acceleren el desplegament de les monedes digitals (CBDC). Sobre el paper, es presenten com una evolució natural del sistema financer: més eficients, més ràpides i amb menys costos de transacció. Una adaptació lògica a una economia cada cop més digitalitzada.  

Però aquesta innovació incorpora un element diferencial que no es pot ignorar: el control. Tal com s’ha analitzat a 11Onze en foces articles, les CBDC permeten una traçabilitat total de les transaccions i obren la porta a mecanismes de supervisió directa sobre els ciutadans. No és només una nova forma de pagar, sinó una eina que podria redefinir la relació entre l’Estat i els diners.

A diferència de l’efectiu, aquestes monedes podrien:

• Limitar què pots comprar
• Determinar on pots gastar
• Imposar dates de caducitat als diners
• Aplicar tipus d’interès negatius de forma directa
• Bloquejar comptes en temps real

És a dir, un sistema en què la política econòmica deixa de ser una eina indirecta i passa a actuar en temps real sobre la ciutadania. Les decisions ja no es limiten a tipus d’interès o impostos, sinó que poden afectar directament com, quan i en què es poden utilitzar els diners. Un canvi de paradigma que transforma la gestió econòmica en un mecanisme de control immediat.

Crisi i control: la lògica del sistema

Aquesta combinació —crisi sistèmica i augment del control— no és nova. El model econòmic actual s’ha anat construint, en gran part, a partir de grans xocs: guerres, crisis financeres o emergències globals. Són moments excepcionals que permeten aplicar mesures que, en condicions normals, generarien un fort rebuig social .

És el que alguns economistes -com ara Noemi klein- defineixen com la “doctrina del xoc”. Quan la por i la incertesa dominen, el marge de maniobra dels governs s’amplia. La ciutadania, buscant estabilitat, accepta canvis profunds que transformen les regles del joc econòmic i social.

En paral·lel, la pressió sobre les classes mitjanes no deixa de créixer. La inflació no només encareix el cost de la vida, sinó que també incrementa la recaptació fiscal de manera silenciosa, fent que els ciutadans paguin més sense que hi hagi una pujada explícita d’impostos. El resultat és un escenari delicat: menys poder adquisitiu, més càrrega fiscal i una dependència creixent de subsidis públics que, en un entorn de moneda digital programable, podrien acabar condicionant també com i en què es poden gastar.

I mentre tot això passa… l’or torna al centre

En un context d’incertesa creixent, els bancs centrals reforcen les seves reserves amb aquest metall preciós, recuperant un patró de comportament que s’ha repetit al llarg de la història . No és una decisió casual, sinó una resposta a la desconfiança envers un sistema cada cop més tensionat.

L’or no depèn de cap govern, no es pot crear del no-res ni manipular amb facilitat. És tangible, limitat i universalment acceptat. En aquest sentit, representa gairebé l’antítesi de les monedes digitals emeses pels bancs centrals. Per això, mentre els diners es digitalitzen, creix també l’interès pels actius físics. Al final, tot es redueix a una qüestió de confiança.

Però el debat de fons no és tecnològic, sinó polític i social. La pregunta incòmoda és inevitable: quin preu estem disposats a pagar per l’estabilitat? Si les crisis energètiques i alimentàries es consoliden, les mesures excepcionals poden deixar de ser temporals. I allò que avui es presenta com una solució d’emergència pot acabar definint les regles del joc a llarg termini.

Tenim tots els ingredients d’una tempesta perfecta: tensions geopolítiques, dependència energètica, inflació estructural, endeutament elevat i una digitalització accelerada del sistema monetari. Entendre aquest escenari no és alarmisme, sinó més aviat responsabilitat. El sistema està canviant ràpidament. I només qui entengui què està passant podrà protegir el seu patrimoni i la seva llibertat econòmica

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.