Mentre una minoria concentra una part creixent de la riquesa mundial, milions de persones veuen com l’accés a l’habitatge, l’estalvi i la prosperitat esdevé cada vegada més difícil. La desigualtat econòmica ja no és una qüestió ideològica. És una realitat mesurable que condiciona el futur de les nostres societats.

Durant dècades, les economies occidentals han construït el seu relat sobre una promesa aparentment senzilla: si l’economia creix, tothom hi acaba guanyant. Aquest principi va funcionar raonablement bé durant bona part del segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, Europa i els Estats Units van viure una expansió econòmica que va permetre la consolidació de les classes mitjanes, l’accés generalitzat a l’habitatge i una millora sostinguda del nivell de vida.

Tanmateix, les dades dels darrers quaranta anys apunten cap a una realitat diferent. La riquesa continua creixent, però cada vegada es concentra en menys mans. Paral·lelament, una part significativa de la població experimenta dificultats creixents per acumular patrimoni, mantenir el seu poder adquisitiu o garantir unes expectatives de futur similars a les de generacions anteriors. La gran paradoxa del nostre temps és que vivim en el període de major abundància material de la història mentre augmenta la percepció de precarietat, inseguretat i empobriment.

Un món cada vegada més ric… i més desigual

La concentració de la riquesa és un dels fenòmens econòmics més rellevants del segle XXI. Segons el World Inequality Lab, el 10% més ric de la població espanyola controla prop del 60% de tota la riquesa privada del país, mentre que la meitat de la població amb menys recursos disposa d’una petita fracció del patrimoni total.

A escala global, la situació és similar. Les dades del World Inequality Lab, l’OCDE i el World Inequality Report mostren que la riquesa dels grans patrimonis ha crescut a un ritme molt superior al de l’economia real durant les darreres dècades. Les crisis financeres, les polítiques monetàries expansives i la revalorització dels actius han acabat afavorint especialment aquells que ja disposaven de patrimoni.

No estem parlant únicament de milionaris. La diferència fonamental es troba entre qui posseeix actius que es revaloritzen amb el temps —habitatges, accions, empreses o metalls preciosos— i qui depèn exclusivament del seu salari per mantenir el seu nivell de vida. Aquesta diferència és la que està configurant una nova divisió social que travessa bona part de les economies desenvolupades.

Catalunya: menys desigualtat estadística, més dificultats per prosperar

Catalunya presenta indicadors de desigualtat inferiors a la mitjana espanyola. L’índex de Gini se situa per sota del conjunt de l’Estat i la distribució de la renda és relativament més equilibrada que en altres territoris. Però la renda només explica una part de la història.

La qüestió clau és el patrimoni. Una família pot disposar d’uns ingressos correctes i, tanmateix, trobar-se en una situació de vulnerabilitat si no pot comprar un habitatge, si destina una part excessiva dels seus ingressos al lloguer o si és incapaç de generar estalvi.

Les darreres dades d’Idescat indiquen que gairebé una quarta part de la població catalana es troba en risc de pobresa o exclusió social. Al mateix temps, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions econòmiques dels ciutadans.

Aquesta realitat explica una percepció cada vegada més estesa: moltes persones treballen, estudien i produeixen més que mai, però senten que els costa més prosperar que als seus pares.

De la societat salarial a la societat patrimonial

Per entendre aquesta transformació cal mirar enrere. Durant bona part del segle XX, el treball constituïa el principal mecanisme d’ascens social. Els salaris evolucionaven de manera relativament paral·lela a la productivitat i permetien construir un patrimoni familiar progressivament.

Aquest equilibri va començar a modificar-se a partir dels anys vuitanta. La liberalització financera, la globalització productiva i la desregulació dels mercats van afavorir una expansió sense precedents dels mercats de capitals. Mentrestant, els salaris van créixer a un ritme molt més moderat.

L’economista Thomas Piketty (2013) a “Le Capital au XXIe siècle“ va sintetitzar aquesta dinàmica amb una idea que s’ha convertit en una referència internacional: quan la rendibilitat del capital supera de manera persistent el creixement dels salaris i de l’economia productiva, la riquesa tendeix a concentrar-se (r > g). Això és exactament el que ha passat durant les darreres dècades.

Qui posseïa habitatges, accions o participacions empresarials ha vist créixer el valor dels seus actius, en canvi qui només disposava del seu salari ha hagut d’afrontar una inflació acumulada, una pressió fiscal considerable i un encariment continuat dels béns essencials. La conseqüència és que les economies occidentals han evolucionat progressivament cap a una societat patrimonial, on la possessió d’actius és cada vegada més determinant que no pas la capacitat de treball.

La vivenda: la gran fàbrica de desigualtat

Si hi ha un element que exemplifica aquesta transformació és l’habitatge. Durant dècades, comprar un pis va ser la principal eina d’acumulació patrimonial de les classes mitjanes. Avui, aquesta possibilitat s’allunya per a una part creixent de la població.

Els preus dels habitatges han crescut molt més ràpidament que els salaris, especialment a les grans àrees metropolitanes. Això obliga moltes famílies a destinar una proporció cada vegada més elevada dels seus ingressos a pagar un lloguer o una hipoteca. El resultat és una divisió social cada vegada més visible entre propietaris i no propietaris.

Els primers acumulen patrimoni gràcies a la revalorització dels actius immobiliaris. Els segons veuen com una part important dels seus ingressos es destina a finançar aquest mateix patrimoni sense arribar-ne a ser titulars.

Quan la desigualtat deixa de ser un problema econòmic

La desigualtat extrema no és només una qüestió de justícia social. És també una qüestió de sostenibilitat econòmica i democràtica. L’FMI i l’OCDE han advertit reiteradament que una concentració excessiva de la riquesa tendeix a reduir el creixement a llarg termini, limita la mobilitat social i afebleix la cohesió institucional.

Però hi ha un altre element encara més preocupant. Quan una part significativa de la població percep que treballar, estudiar o esforçar-se ja no garanteix una millora real de les condicions de vida, la confiança en les institucions es deteriora. La frustració social augmenta i apareixen fenòmens com la polarització política, l’abstenció electoral o el creixement de moviments populistes.

La història demostra que les societats amb desigualtats extremes tendeixen a ser menys estables i més vulnerables a episodis de tensió social. No és casualitat que aquest debat hagi tornat a ocupar el centre de l’agenda econòmica internacional.

El risc d’un nou feudalisme econòmic

Alguns economistes i sociòlegs alerten que les economies occidentals podrien estar avançant cap a una estructura que recorda alguns trets de les societats preindustrials.

Una minoria cada vegada més reduïda concentra els actius productius i immobiliaris. Una majoria cada vegada més àmplia depèn exclusivament dels ingressos laborals per sostenir el seu nivell de vida.

En aquest escenari, l’herència recupera una importància creixent, la mobilitat social es redueix i les oportunitats econòmiques tendeixen a reproduir-se dins dels mateixos grups familiars. El risc no és únicament econòmic. També és democràtic. Quan la riquesa es concentra, també tendeix a concentrar-se la capacitat d’influència sobre les decisions polítiques, reguladores i mediàtiques.

No existeix una solució única ni immediata. Les administracions poden actuar sobre la fiscalitat, l’accés a l’habitatge, la competència empresarial o les oportunitats educatives. Però aquestes reformes requereixen consensos polítics i temps.

Mentrestant, els ciutadans han d’afrontar un repte immediat: protegir el fruit del seu treball.

En un món on la inflació erosiona el valor dels diners, els actius s’encareixen i la concentració de la riquesa continua avançant, l’estalvi tradicional ja no és suficient per si sol. Resulta imprescindible comprendre el funcionament dels mercats, la diversificació dels actius, els riscos financers i els mecanismes que permeten preservar el valor del patrimoni al llarg del temps. L’educació financera deixa de ser un coneixement complementari per convertir-se en una eina de defensa econòmica.

La gran fractura del segle XXI no separa només rics i pobres. També diferencia aquells que entenen com funcionen els diners d’aquells que es veuen obligats a reaccionar davant les decisions econòmiques que prenen altres. En un context d’inflació persistent, endeutament global, encariment dels actius i concentració creixent de la riquesa, el coneixement financer ja no és una opció: és una necessitat.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.