Durant anys ens han parlat de la inflació, de les crisis financeres, del preu de l’habitatge o de la intel·ligència artificial. Però hi ha un problema molt més profund que avança lentament i gairebé en silenci: la demografia. Cada vegada hi ha menys treballadors per sostenir més jubilats. 

Segons les últimes projeccions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els majors de 65 anys passaran de representar el 20,4% de la població actual a més del 30% cap a mitjan segle. I això afecta directament les pensions, els impostos i la capacitat d’estalvi de milions de persones. La pregunta és tan simple com incòmoda: qui pagarà tot això?

Menys població activa significa menys cotitzacions, menys ingressos fiscals i més pressió sobre un estat del benestar pensat per a una realitat que ja no existeix. El sistema públic de pensions funciona sobre una lògica de repartiment: els treballadors d’avui paguen les pensions d’avui. Però si la base de cotitzants s’estreny i la despesa en pensions, sanitat i dependència creix, l’equilibri es torna cada vegada més fràgil.

Aquest és el problema que gairebé ningú vol explicar amb claredat. O es reformen les estructures econòmiques, o les pròximes generacions hauran d’assumir més impostos, més deute o pensions menys generoses. La demografia no fa soroll, però condiciona el futur de qualsevol economia. I com més tard s’afronti, més cara serà la factura.

La piràmide s’ha girat

Durant bona part de la història moderna, les societats occidentals van créixer sobre una base demogràfica sòlida: cada generació era més nombrosa que l’anterior. Això volia dir més treballadors, més consumidors i més contribuents per sostenir l’activitat econòmica i els serveis públics.

Aquest equilibri va permetre finançar pensions, sanitat universal i educació pública sota una premissa molt clara: sempre hi hauria prou població activa per pagar la factura. Però aquesta realitat s’està desfent. La natalitat cau, mentre l’esperança de vida continua augmentant.

El resultat és una piràmide poblacional cada vegada més invertida. Segons Eurostat, la taxa de fecunditat de la Unió Europea es va situar en 1,38 fills per dona el 2023, molt per sota dels 2,1 necessaris per garantir el relleu generacional. A Espanya, aquesta xifra va ser d’1,12 fills per dona, una de les més baixes de la Unió Europea. Mentrestant, l’esperança de vida continua augmentant. Neixen menys infants, hi ha menys treballadors futurs i creix el nombre de persones jubilades. La qüestió no és si aquest canvi demogràfic tindrà conseqüències. La qüestió és qui assumirà el cost de l’adaptació.

L’equilibri que es trenca

Molta gent creu que les seves cotitzacions es guarden en un compte personal per pagar la seva jubilació futura. Però el sistema públic espanyol funciona principalment amb un model de repartiment: els treballadors d’avui financen les pensions d’avui.

Aquest model només és sostenible mentre hi ha prou cotitzants per cada pensionista. Fa dècades, la proporció era molt més favorable. Ara, amb menys població activa i més persones jubilades, l’equilibri es debilita. De fet, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu que la despesa en pensions continuarà augmentant durant les pròximes dècades com a conseqüència de la jubilació de la generació del ‘baby boom’. La pregunta és inevitable: com es pagarà tot això?

La pressió no afecta només les pensions. L’envelliment també incrementa la despesa sanitària, els serveis assistencials i la dependència. Això obliga els pressupostos públics a dedicar cada vegada més recursos a una despesa estructural creixent, mentre la base de contribuents no augmenta al mateix ritme.

El risc és que les generacions més joves acabin assumint la factura amb més impostos, més cotitzacions o més deute. I això pot reduir encara més la seva capacitat d’estalvi, d’accedir a l’habitatge i de formar una família. És un cercle viciós: menys natalitat genera més pressió fiscal futura, i més pressió fiscal dificulta la natalitat.

La immigració pot solucionar el problema?

Per mantenir les prestacions actuals, els governs poden veure’s obligats a incrementar la pressió fiscal sobre les generacions en edat de treballar. Això vol dir més cotitzacions socials, més impostos sobre la renda o més càrrega indirecta sobre el consum. En un context de salaris tensionats i cost de vida elevat, aquesta pressió pot reduir encara més la capacitat d’estalvi de les famílies.

El risc és evident: una generació que paga més, però que accedeix més tard a l’habitatge, cobra salaris relativament estancats i assumeix unes despeses creixents, tindrà més dificultats per construir un projecte vital estable. I això inclou formar una família. És el cercle viciós de la demografia: menys natalitat avui implica menys cotitzants demà, i menys cotitzants demà impliquen més pressió fiscal en el futur.

La immigració pot ajudar a compensar part d’aquesta manca de població activa, però no és una solució automàtica ni suficient per si sola. De fet, les mateixes projeccions de l’INE indiquen que una part important del creixement poblacional previst per a les pròximes dècades dependrà dels fluxos migratoris. Tot i això, la integració laboral, l’accés a l’habitatge i les polítiques d’inclusió continuaran sent factors determinants perquè aquesta aportació es tradueixi en una millora real de l’equilibri demogràfic.

La demografia és probablement el problema econòmic més important del segle XXI. No perquè passi de cop, sinó perquè avança lentament mentre la majoria mira cap a una altra banda. Les pensions, els impostos i la capacitat d’estalvi de les pròximes generacions es decidiran molt abans que arribi la factura. Per això, entendre aquests canvis no és només una qüestió d’economia, sinó una necessitat per protegir el nostre futur financer i perquè prendre bones decisions comença sempre per disposar de bona informació.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució