Mentre l’1% amaga un 10% del PIB mundial en paradisos fiscals, els estats continuen perseguint autònoms i pimes com si fossin els culpables del forat. Un desequilibri estructural que revela la fallida moral i política del sistema fiscal actual.

A escala mundial, prop d’un 10% del PIB del planeta s’amaga en jurisdiccions opaques. Són bilions d’euros que escapen al fisc, que distorsionen les economies i que perpetuen la desigualtat. Malgrat això, les inspeccions fiscals continuen centrant-se en autònoms i petites empreses. Una paradoxa que revela la naturalesa extractiva i clientelar del nostre sistema econòmic.

L’ombra dels diners globals

Segons estimacions del Tax Justice Network, prop de 10 bilions de dòlars —una desena part del PIB mundial— estan ocults en paradisos fiscals. Luxemburg, les Illes Caiman, les Bermudes o Suïssa actuen com a ports segurs per a capitals que fugen de la fiscalitat, la regulació o la responsabilitat social. Grans fortunes, multinacionals i fons d’inversió hi dipositen beneficis que no tributen allà on s’han generat.

Aquestes pràctiques són legals en molts casos, però èticament indefensables. I, sobretot, representen una sagnia colossal per a les arques públiques que segons l’OCDE, els estats perden cada any més de 400.000 milions d’euros en ingressos fiscals. Diners que podrien finançar serveis públics, reduir el deute o impulsar la innovació productiva.

Fiscalitat per als de sempre

En canvi, a l’altra banda de la balança, els treballadors, autònoms i pimes pateixen una pressió fiscal rècord. A Catalunya, segons dades de l’Agència Tributària, es paga fins a un 12,5% més d’IRPF que a Madrid. Una càrrega que recau, sobretot, sobre les rendes mitjanes i petites, mentre els grans patrimonis optimitzen la seva tributació mitjançant estructures internacionals.

Aquesta dinàmica és l’essència del que 11Onze ha escrit sovint com a capitalisme clientelar i el sistema extractiu: un sistema on el poder polític i econòmic cooperen per mantenir el flux de riquesa de baix a dalt, socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis. Els grans defraudadors no necessiten evadir impostos amb maletins, sinó amb despatxos legals.

El capitalisme clientelar: la corrupció legal

La major part d’aquest frau no és obra de màfies, sinó de despatxos d’advocats, auditores i lobbies que aprofiten les escletxes legals creades a mida. És el que anomenem capitalisme d’amiguets: un ecosistema on les lleis es redacten per protegir interessos particulars i on la línia entre el poder públic i privat és difusa.

El resultat és que, mentre es criminalitza el petit contribuent, la gran evasió es converteix en un servei financer més, ofert amb total impunitat. Els mateixos estats que rescaten bancs o empreses amb diners públics, miren cap a una altra banda davant dels fluxos de diners que fugen a Delaware o Luxemburg.

El cercle viciós de la desigualtat

El més pervers d’aquest mecanisme és el seu efecte multiplicador. Quan els més rics deixen de pagar impostos, els governs compensen la pèrdua amb més càrrega sobre el consum i les rendes mitjanes. És a dir, l’IVA puja, els serveis públics s’empobreixen i la desigualtat augmenta.

Aquesta espiral erosiona la confiança ciutadana i posa en qüestió el contracte social. Per què complir amb Hisenda, si els qui més tenen no ho fan?

Un sistema que es protegeix a si mateix

El missatge implícit és clar: no tothom juga amb les mateixes regles. La persecució de petits contribuents és rendible —estadísticament i políticament—, mentre que la lluita contra l’evasió internacional és complexa i amenaça interessos poderosos. Així, el sistema es defensa a si mateix, com ja explicava l’article L’actualitat del sistema extractiu: els mecanismes de poder estan dissenyats per garantir estabilitat, no justícia.

La solució no és només tècnica, sinó política. Cal voluntat per afrontar els grans fluxos de capital i establir una fiscalitat internacional que impedeixi la competència a la baixa entre països. Iniciatives com el tipus mínim del 15% per a multinacionals aprovat pel G20 són un pas tímid, però insuficient. El repte real és fer que els diners treballin per la societat, no a l’inrevés.

Mentre el 10% del PIB mundial roman ocult, el discurs oficial continuarà parlant de “lluita contra el frau” a cop d’inspecció sobre un autònom que factura 2.000 € al mes. Però el veritable frau és estructural.  Si volem un futur sostenible i just, cal exigir transparència, sobirania i rendició de comptes. La fiscalitat no hauria de ser un instrument de submissió, sinó una eina de redistribució.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!