Les reivindicacions del professorat van molt més enllà d’un conflicte laboral: són un advertiment sobre el futur d’una societat que corre el risc de convertir el coneixement en un privilegi. Quan una societat abandona l’escola pública, abandona el seu futur.

Les mobilitzacions del professorat que s’han repetit durant els darrers anys a Catalunya no són només un conflicte laboral. Són el símptoma d’un problema molt més profund. Quan mestres i professors reclamen menys alumnes per aula, més personal de suport, menys burocràcia, salaris dignes i recursos per fer possible una escola inclusiva, no estan parlant únicament de les seves condicions de treball. Estan advertint que un dels pilars fonamentals de qualsevol societat moderna s’està esquerdant.

A Catalunya, el malestar docent s’ha expressat amb vagues, manifestacions i protestes massives. Les demandes són clares: més pressupost, més professionals, més suport psicològic i social, reducció de ràtios i menys càrrega administrativa. En una protesta recent a Barcelona, els docents reclamaven “integradores socials i psicòlegs” abans que més pantalles, una frase que resumeix perfectament el fons del debat: el problema de l’escola no és només tecnològic, és humà.

La qüestió, per tant, no és si els mestres tenen raó o no en una negociació concreta. La qüestió és si una societat pot permetre’s ignorar els professionals que cada dia veuen, abans que ningú, les conseqüències de la desigualtat, la pobresa, la desestructuració familiar, la precarietat i la manca de recursos públics.

Invertir en educació és invertir en prosperitat

L’educació pública és probablement la inversió més rendible que pot fer un país. No hi ha cap altra política pública amb una capacitat tan gran per transformar l’economia, reduir desigualtats, millorar la sans crítics. Però, paradoxalment, massa sovint es tracta com una despesa més, una partida que es pot ajustar quan els pressupostos no quadren.

Les dades internacionals mostren una realitat difícil de rebatre. Els països que més aposten per l’educació pública són també els que acostumen a presentar millors indicadors de cohesió social, innovació, confiança institucional i qualitat democràtica. Segons dades del Banc Mundial, Suècia destinava el 2022 un 7,3% del PIB a educació, mentre que Dinamarca i Finlàndia hi destinaven un 6,4%. Espanya se situava en el 4,6%, per sota de la mitjana de la Unió Europea, que era del 4,7%.

Aquesta diferència no és només comptable. És política. Els països nòrdics fa dècades que entenen l’educació com una infraestructura estratègica. No com un servei assistencial, ni com una despesa social, ni com un aparador de reformes educatives. L’entenen com la base del seu model de societat.

Finlàndia n’és l’exemple més citat, però sovint se n’explica només la superfície. El seu èxit no es basa en una fórmula màgica, sinó en una decisió col·lectiva molt clara: garantir que qualsevol escola pública pugui oferir una educació d’alt nivell. No es tracta de crear uns quants centres excel·lents per a una minoria, sinó d’elevar el nivell general del sistema perquè el lloc de naixement o la renda familiar no determinin el futur d’un infant.

Aquesta és la diferència entre una societat que vol aprofitar tot el seu talent i una societat que només cultiva el talent dels qui ja tenen privilegis.

Quan el coneixement torna a ser un privilegi

Quan l’educació es mercantilitza, el coneixement deixa de ser un dret i es converteix progressivament en un producte. I quan això passa, les oportunitats comencen a concentrar-se allà on ja es concentra la riquesa. L’escola privada pot presentar-se com una opció individual, però quan el sistema públic s’afebleix, aquesta “opció” deixa de ser neutral. Es converteix en una via de segregació silenciosa.

No cal atacar frontalment l’educació privada per veure’n els riscos. N’hi ha prou amb observar què passa quan l’educació pública perd qualitat: les famílies amb més recursos busquen alternatives, els centres públics concentren més complexitat social, la desigualtat educativa augmenta i l’ascensor social es bloqueja. El resultat és una societat on l’origen pesa més que l’esforç i on el talent queda condicionat pel compte corrent familiar.

La història ens ho recorda constantment. Durant segles, l’educació va ser patrimoni de les elits. El coneixement era una forma de poder i, precisament per això, es mantenia fora de l’abast de la majoria. La gran revolució dels sistemes públics d’educació va ser trencar aquesta lògica. Per primera vegada, milions de persones van poder accedir a eines que abans estaven reservades a una minoria: lectura, pensament crític, ciència, història, matemàtiques, cultura i consciència cívica.

Sense aquesta democratització del coneixement no s’entenen les classes mitjanes modernes, ni el desenvolupament industrial europeu, ni la innovació científica, ni la consolidació de les democràcies contemporànies. Una societat educada és més difícil de manipular. Llegeix més, pregunta més, contrasta més i accepta menys dogmes. Per això l’escola pública no és només una institució educativa. És una garantia democràtica.

En ple segle XXI, aquesta funció és encara més important. La intel·ligència artificial, la desinformació, la polarització política, la crisi climàtica, la transformació del mercat laboral i la complexitat del sistema financer exigeixen ciutadans molt més preparats que en qualsevol altra època. I, tanmateix, encara discutim si cal invertir més en educació.

La pregunta correcta no és quant costa una educació pública de qualitat. La pregunta correcta és quant ens costarà no tenir-la?

Perquè una educació insuficient no apareix immediatament com una factura. Apareix anys després en forma de baixa productivitat, desigualtat, fracàs escolar, precarietat, dependència tecnològica, desafecció democràtica i vulnerabilitat davant la manipulació. Les retallades educatives sempre semblen estalvis a curt termini, però acaben sent deutes socials a llarg termini.

L’assignatura pendent: formar ciutadans financerament lliures

Defensar l’educació pública no significa negar l’existència d’altres models educatius. Significa afirmar una idea molt més elemental: cap societat avançada pot construir el seu futur sobre una escola pública feble. L’educació privada pot complementar un sistema, però no pot substituir la funció igualadora, democràtica i cohesionadora d’una xarxa pública forta, ben finançada i exigent.

I aquesta defensa del coneixement no s’acaba a l’escola. Al contrari. Una societat realment avançada és aquella que converteix el coneixement en un bé públic accessible durant tota la vida. L’educació no s’acaba quan un jove obté un títol acadèmic. Les transformacions tecnològiques, econòmiques i socials obliguen qualsevol ciutadà a continuar aprenent si vol mantenir la seva autonomia i la seva capacitat de decisió.

En aquest context, hi ha una disciplina que continua sent una de les grans absents dels currículums educatius: l’educació financera. Resulta difícil entendre que una persona pugui completar tot el seu recorregut educatiu sense haver rebut una formació sòlida sobre el funcionament dels diners, els efectes de la inflació, la creació de deute, els mecanismes de l’estalvi o la protecció del patrimoni.

Aquesta absència té conseqüències molt reals. Milions de persones prenen decisions econòmiques que condicionaran tota la seva vida sense disposar dels coneixements necessaris per entendre plenament allò que signen, allò que compren o allò que inverteixen.

Al capdavall, la llibertat econòmica no comença amb els diners. Comença amb el coneixement. I de la mateixa manera que una escola pública forta és imprescindible per construir una societat més justa, una ciutadania formada financerament és imprescindible per construir una societat més lliure, més crítica i menys dependent dels interessos d’aquells que tradicionalment han concentrat el poder econòmic.

Per això, quan defensem l’educació, no defensem només les escoles. Defensem el dret de les persones a comprendre el món que les envolta. Perquè només qui entén les regles del joc pot aspirar realment a canviar-les.

Aquesta necessitat de coneixement no s’acaba a les aules. En una societat cada vegada més complexa, entendre com funcionen els diners, la inflació, el deute o els sistemes monetaris és també una forma de llibertat. Malauradament, l’educació financera continua sent una de les grans assignatures pendents del nostre temps.

A 11Onze creiem que el coneixement financer ha de formar part de la cultura general de qualsevol ciutadà. Per això, des de La Plaça treballem per apropar aquests conceptes a la nostra comunitat d’una manera rigorosa i accessible. Si vols aprofundir en aquesta mirada, la sèrie “ El diner “ ofereix un recorregut imprescindible per entendre els mecanismes que han modelat l’economia moderna. Perquè el coneixement continua sent la millor eina per construir una societat més lliure, més crítica i més conscient del seu futur.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució