Els aranzels es presenten sovint com un impost als productes estrangers, una eina aparentment senzilla per protegir la indústria nacional i penalitzar els competidors de fora. Però la realitat és molt més complexa. El cas dels prop de 100.000 milions de dòlars que l’Administració Trump ja ha hagut de retornar després d’una sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units és una lliçó magistral sobre com funciona realment el comerç internacional. Qui paga un aranzel? Qui n’assumeix el cost? I què passa quan la justícia conclou que aquell impost no tenia base legal?

Poques vegades una decisió judicial obliga un govern a retornar desenes de milers de milions de dòlars en impostos ja cobrats. Això és exactament el que està passant als Estats Units després que, el 20 de febrer de 2026, el Tribunal Suprem determinés per sis vots contra tres que la International Emergency Economic Powers Act (IEEPA) no autoritza el president a imposar aranzels.

La Casa Blanca havia utilitzat aquesta llei de 1977, concebuda per donar poders extraordinaris al president davant emergències internacionals, per justificar impostos generalitzats sobre les importacions procedents de bona part del món. Trump havia qualificat el persistent dèficit comercial nord-americà d’emergència nacional i havia recorregut a aquesta norma per imposar els anomenats aranzels recíprocs.

El Tribunal Suprem, però, va concloure que el Congrés no havia delegat a través de la IEEPA un poder tarifari d’abast pràcticament il·limitat. La sentència recorda que quan el Congrés atorga al president capacitat per imposar aranzels ho fa de manera explícita i amb limitacions concretes, cosa que no succeeix en aquesta llei.

La conseqüència ha estat enorme. A finals de juliol, l’administració ja havia tramitat aproximadament 100.000 milions de dòlars en devolucions, al voltant del 60% dels prop de 165.000 milions recaptats amb els aranzels anul·lats.

Quan la recaptació es converteix en despesa

Aquest és un dels aspectes menys visibles del cas. Durant el 2025, els aranzels van proporcionar al govern federal una recaptació extraordinària. Els ingressos mensuals per drets duaners van arribar a superar els 31.000 milions de dòlars a l’octubre, reforçant l’argument de l’Administració que aquests impostos podien convertir-se també en una font important de recursos per al Tresor.

La sentència va invertir el flux. El juny de 2026, el govern va recaptar 23.600 milions en drets duaners, però va retornar 49.200 milions, cosa que va provocar una sortida neta de 25.600 milions de dòlars només aquell mes. Les devolucions van contribuir a elevar el dèficit federal mensual fins als 120.000 milions.

Un instrument presentat com una font de recaptació s’havia convertit temporalment en una despesa multimilionària.

Washington, tanmateix, no ha renunciat a la seva estratègia. Després de la derrota judicial, l’Administració ha buscat altres mecanismes previstos explícitament en la legislació comercial. Entre els més importants hi ha la Secció 301 de la Trade Act de 1974, que permet actuar contra pràctiques comercials considerades injustes, però obliga a seguir investigacions, audiències i procediments administratius previs.

El juliol de 2026, l’Administració ja havia utilitzat aquesta via per imposar nous aranzels a desenes d’economies, així com un gravamen del 25% sobre determinades importacions del Brasil.

Qui paga realment un aranzel?

Aquí apareix una de les grans confusions del debat polític. Quan Washington imposa un aranzel del 20% a un producte fabricat a la Xina, és fàcil pensar que és l’empresa xinesa qui paga aquest impost. Legalment, però, no funciona així.

Qui abona l’aranzel a la duana és l’empresa nord-americana que importa la mercaderia. A partir d’aquí, comença una negociació econòmica que varia en funció del producte, del sector i de la capacitat de cada actor per protegir el seu marge.

L’importador pot assumir una part del cost, pressionar el fabricant perquè redueixi el preu, buscar un proveïdor alternatiu o traslladar el sobrecost als seus clients. Moltes vegades es produeix una combinació de totes aquestes opcions.

Per tant, afirmar que un aranzel “el paga la Xina” és una simplificació. L’impost el paga formalment l’importador nord-americà i el seu cost econòmic acaba repartit entre empreses, proveïdors i consumidors.

Aquesta diferència entre qui ingressa l’impost i qui n’acaba suportant la càrrega és fonamental per entendre la paradoxa de les devolucions actuals.

Els aranzels també transformen les cadenes de subministrament

L’impacte d’una política aranzelària no s’acaba en l’augment del preu. Quan importar des d’un país es torna més car, les empreses reaccionen. Busquen nous proveïdors, traslladen una part de la producció, substitueixen components o avancen les seves compres abans que entrin en vigor els nous impostos.

Aquest procés pot modificar profundament les cadenes globals de subministrament. Una empresa que durant dècades importava components de la Xina pot començar a comprar-los al Vietnam, Mèxic o l’Índia, no necessàriament perquè aquests països siguin més eficients, sinó perquè l’aranzel altera l’equació de costos.

És precisament un dels objectius polítics de Trump: reduir la dependència exterior i incentivar la producció als Estats Units. Però la transformació té un preu. Canviar de proveïdor, reestructurar contractes o modificar processos industrials exigeix temps, inversió i una nova logística.

A això s’hi afegeix la incertesa. Una empresa pot adaptar-se a un aranzel alt si sap que serà estable. És molt més difícil planificar quan les tarifes canvien en funció de decrets presidencials, negociacions diplomàtiques o sentències judicials.

Quan la guerra comercial arriba a la butxaca

Els efectes tampoc no es reparteixen igual entre totes les famílies. Una llar amb ingressos elevats pot absorbir amb relativa facilitat l’augment del preu d’un electrodomèstic, d’un telèfon o d’un vehicle. Per a una família amb menys recursos, qualsevol increment dels productes quotidians pesa proporcionalment molt més.

Aquí apareix una altra paradoxa. Una política concebuda per protegir els treballadors nord-americans i reforçar la indústria nacional pot acabar augmentant també el cost dels béns que consumeixen aquests mateixos treballadors.

Per tant, valorar l’èxit d’un aranzel exigeix mirar més enllà de la recaptació o de la reducció de les importacions. Cal saber si ha generat nova activitat industrial i ocupació suficients per compensar l’augment de preus i els costos que assumeixen empreses i consumidors.

Una arma econòmica i geopolítica

A més, seria un error entendre els aranzels únicament com una política fiscal o industrial. Per a Trump també són una eina de pressió geopolítica. Washington pot utilitzar l’accés al mercat de consum més gran del món com a instrument de negociació. Amenaçar amb nous aranzels permet pressionar altres governs en qüestions comercials, industrials o fins i tot polítiques.

Els nous gravàmens adoptats el juliol sota la Secció 301 mostren precisament aquesta dimensió. L’Administració els ha justificat, entre altres motius, per la resposta d’altres països al treball forçat, pràctiques comercials considerades injustes o polítiques que perjudiquen empreses nord-americanes.

Els aranzels es converteixen així en alguna cosa més que impostos. Formen part de la competència entre potències per controlar mercats, producció, tecnologia i cadenes de subministrament.

I ara, qui recupera els diners?

La sentència del Tribunal Suprem introdueix una nova paradoxa. Si bona part del cost dels aranzels va acabar traslladant-se a empreses i consumidors, seria fàcil pensar que els reemborsaments també haurien de repartir-se entre tots aquells que els van assumir.

Jurídicament, però, això és gairebé impossible.

Els diners es retornen als importadors perquè són ells qui van efectuar el pagament a la duana. Però això no significa que aquestes empreses assumissin tot el cost. Una companyia pot haver pagat deu milions de dòlars en aranzels i haver-ne recuperat una part augmentant el preu dels seus productes.

Si ara l’Estat li retorna íntegrament aquells deu milions, la pregunta és inevitable: què passa amb els consumidors que van pagar més?

Reconstruir el recorregut exacte de l’impost és extraordinàriament difícil. Caldria determinar quina part va assumir l’importador, quina va repercutir sobre el distribuïdor, quina va acabar incorporada al preu final i quina va absorbir el fabricant estranger. El problema ja ha saltat als tribunals nord-americans, mentre algunes empreses estudien si traslladar part dels reemborsaments als clients.

Cada producte, cada empresa i cada mercat reaccionen de manera diferent. Per això, una devolució judicial pot restituir els diners a qui legalment va pagar l’impost, però difícilment pot reconstruir qui en va suportar realment el cost econòmic.

La batalla pels aranzels continua

La derrota judicial tampoc significa que Trump hagi abandonat la seva política comercial. El que ha desaparegut és una determinada via legal per aplicar-la.

El juliol, l’Administració va substituir bona part de l’arquitectura anterior amb nous aranzels sota la Secció 301, inclosos gravàmens d’entre el 10% i el 12,5% sobre importacions procedents de nombrosos socis comercials. La política aranzelària, per tant, continua sent un element central de l’estratègia econòmica de la Casa Blanca.

Trump considera els aranzels una eina per reduir el dèficit comercial, protegir la indústria nord-americana, recuperar producció i augmentar la capacitat negociadora de Washington. Els seus crítics recorden que també poden augmentar els preus, perjudicar empreses dependents de components importats, provocar represàlies comercials i reduir el poder adquisitiu.

No es tracta només d’una batalla jurídica sobre els poders presidencials. És una discussió molt més profunda sobre quin model comercial vol seguir la primera economia del món i fins a quin punt està disposada a pagar el cost de protegir el seu mercat interior.

La gran paradoxa dels 100.000 milions

La història d’aquests reemborsaments deixa una lliçó econòmica molt més valuosa que la pròpia xifra. Un aranzel no és només un impost sobre les importacions. És una cadena de costos que es va traslladant al llarg de tota l’economia. El cobra l’Estat, el paga formalment l’importador, l’assumeixen parcialment empreses i consumidors, i, quan els tribunals obliguen a retornar-lo, els diners tornen a qui legalment el va ingressar, no necessàriament a qui en va suportar l’impacte. Potser aquesta és la millor demostració que, en economia, la pregunta més important gairebé mai no és qui paga, sinó qui acaba suportant realment el cost.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.