Els Estats Units acumulen una de les muntanyes de deute més grans del món, però aquesta no és, per si sola, la dada que més preocupa els economistes. El problema real és que cada vegada han de destinar més diners a pagar els interessos d’aquest deute, fet que redueix el marge disponible per finançar altres polítiques públiques. Quan una part creixent del pressupost serveix simplement per mantenir viu l’endeutament acumulat, el risc ja no depèn només de la quantitat que es deu, sinó del cost de continuar finançant-lo. I és aquí on una crisi de deute deixa de ser una hipòtesi abstracta per convertir-se en un risc que afecta tota l’economia mundial.

Gastar més del que s’ingressa

Per entendre el problema no cal dominar grans conceptes econòmics. Imaginem una família que cada any gasta més del que ingressa i cobreix la diferència demanant diners prestats. Durant un temps, la situació pot ser assumible, sobretot si els interessos són baixos. Però cada nou préstec se suma als anteriors i, amb el pas dels anys, la família no només ha de continuar finançant el seu dèficit, sinó que també ha de pagar els interessos del deute acumulat.

Salvant totes les distàncies, aquesta és la dinàmica que tensiona les finances públiques nord-americanes. Segons les projeccions de la Congressional Budget Office, el govern dels Estats Units gastarà uns 7,4 bilions de dòlars el 2026, mentre que els ingressos se situaran al voltant dels 5,6 bilions. Això deixa un dèficit proper als 1,9 bilions de dòlars.

És important diferenciar el dèficit del deute. El dèficit és el forat que es genera durant un any concret. El deute és l’acumulació dels dèficits anteriors. Dit d’una manera gràfica, el dèficit és l’aigua que continua entrant a la banyera; el deute és tota l’aigua que ja s’hi ha acumulat.

Un deute més gran que l’economia

La dimensió d’aquesta acumulació ja és considerable. La CBO calcula que el deute federal en mans del públic arribarà el 2026 a aproximadament el 101% del PIB dels Estats Units i que podria assolir el 120% el 2036 si no hi ha canvis significatius en la política fiscal.

Aquest percentatge és important perquè permet comparar el deute amb la capacitat econòmica del país per sostenir-lo. Deure molt no és necessàriament un problema si l’economia creix prou i els creditors continuen confiant en la capacitat de pagament. Per això superar el 100% del PIB no significa automàticament estar a les portes de la fallida.

El que sí que significa és una major vulnerabilitat als tipus d’interès. Com més gran és el deute, més impacte té qualsevol augment en el cost de finançar-lo. I precisament aquí és on la situació nord-americana s’ha complicat durant els darrers anys.

Quan els interessos comencen a pesar

Durant bona part de les darreres dècades, els Estats Units van poder conviure amb un deute creixent perquè endeutar-se era relativament barat. Els tipus d’interès eren baixos i això permetia refinançar grans volums de deute sense que la factura es disparés.

Ara la situació és diferent. La CBO preveu que el govern federal destini més d’un bilió de dòlars al pagament net d’interessos el 2026, una xifra que podria superar els 2,1 bilions anuals el 2036.

Aquesta despesa té una particularitat important: no finança hospitals, carreteres, educació o recerca. Simplement remunera els creditors que van prestar diners al govern. Com més pes tenen els interessos dins del pressupost, menys marge existeix per destinar recursos a altres prioritats.

A més, bona part del deute arriba periòdicament al venciment i s’ha de refinançar. Si aquells bons es van emetre en una època de tipus molt baixos i ara han de ser substituïts per nous títols amb una rendibilitat superior, el cost financer augmenta automàticament.

Quan el deute alimenta més deute

A partir d’aquí es pot generar una dinàmica difícil de trencar. Si el govern manté dèficits elevats, necessita emetre més deute. Aquest nou deute genera nous interessos, que augmenten la despesa i poden ampliar encara més el dèficit.

Per tant, el problema no és només que els Estats Units deguin molts diners, sinó que el mateix cost del deute pot contribuir a fer-lo créixer.

La CBO calcula que els interessos nets passaran del 3,3% del PIB el 2026 al 4,6% el 2036. En aquest escenari, una part creixent dels ingressos públics es destinarà simplement a pagar el cost de decisions pressupostàries anteriors.

Aquí és on es troba la diferència entre tenir molt deute i començar a tenir un problema de deute. Una economia potent pot sostenir nivells elevats d’endeutament durant molt de temps, però si el deute creix persistentment més ràpidament que l’economia, la situació es torna cada vegada més exigent.

Una crisi no necessita començar amb un impagament

Quan pensem en una crisi de deute, sovint imaginem un govern anunciant que no pot pagar. Però en el cas dels Estats Units, una crisi podria començar molt abans.

El primer senyal podria ser simplement que els inversors exigissin més rendibilitat per continuar comprant bons del Tresor. Si perceben que la trajectòria fiscal és cada vegada menys sostenible, poden demanar interessos més elevats a canvi de continuar prestant diners.

Una diferència aparentment petita en els tipus d’interès pot tenir un impacte enorme quan s’aplica sobre desenes de bilions de dòlars. I aquest efecte no quedaria limitat als comptes públics nord-americans.

Els Bons del Tresor són una referència central per al sistema financer internacional. Si la seva rendibilitat augmenta, també poden encarir-se les hipoteques, els préstecs empresarials i el deute d’altres governs. Per això una crisi de confiança en el deute dels Estats Units tindria repercussions globals. 

El privilegi extraordinari del dòlar

Els Estats Units disposen, tanmateix, d’un avantatge que gairebé cap altre país té: s’endeuten en la seva pròpia moneda i aquesta moneda és, al mateix temps, la principal divisa de reserva internacional.

Això redueix enormement el risc d’una fallida convencional. El Tresor emet deute en dòlars i la Reserva Federal té capacitat per proporcionar liquiditat al sistema. És un privilegi extraordinari que ofereix a Washington molt més marge que el que tindria qualsevol altra economia.

Però aquest marge no és infinit. Si es recorregués de manera excessiva a la creació monetària per facilitar el finançament del deute, les conseqüències podrien aparèixer per una altra via: més inflació, depreciació del dòlar o una pèrdua progressiva de confiança dels inversors.

Dit d’una altra manera, poder crear la moneda amb què es paga el deute redueix el risc d’impagament, però no elimina el cost econòmic d’un endeutament excessiu.

Tot depèn de la confiança

Al final, la paraula clau és aquesta: confiança. No existeix una xifra exacta a partir de la qual un Estat entra automàticament en crisi. El que determina la sostenibilitat del deute és la confiança dels inversors en la capacitat del govern per continuar pagant sense haver de recórrer a mesures extremes.

Durant dècades, els Estats Units han gaudit d’una posició privilegiada gràcies a la dimensió de la seva economia, la profunditat dels seus mercats financers i el paper internacional del dòlar. Aquesta combinació explica per què el món continua disposat a finançar Washington malgrat els seus dèficits recurrents.

Però aquesta confiança no és infinita. La pregunta important, per tant, no és si els Estats Units faran fallida demà. La qüestió és quant de temps poden mantenir una trajectòria en què el deute creix més ràpidament que l’economia i els interessos absorbeixen una part cada vegada més gran del pressupost.

Un problema nord-americà amb conseqüències globals

Mentre els inversors continuïn disposats a comprar deute nord-americà a un cost assumible, el sistema pot continuar funcionant. Però si aquest cost augmenta de manera sostinguda, el problema deixa de ser una simple xifra comptable i es converteix en una restricció real sobre l’economia.

Una crisi del deute nord-americà, per tant, no començaria necessàriament el dia que Washington deixés de pagar. Podria començar molt abans, en el moment en què el món exigís un preu cada vegada més alt per continuar prestant-li diners.

I quan qui s’endeuta és el país que emet la principal moneda de reserva mundial i ocupa el centre del sistema financer internacional, la factura difícilment queda només a casa seva.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.