Mentre els bancs centrals continuen imprimint diners per mantenir viu el sistema, el preu de l’or continua escalant fins a màxims històrics. Però és realment l’or el que puja, o són els diners els que perden valor?

L’agost del 1971, Richard Nixon va anunciar que els Estats Units trencaven el vincle entre el dòlar i l’or. Aquell gest, aparentment tècnic, va capgirar el sistema monetari global. Des d’aleshores, els diners no estan avalats per cap actiu físic. Són “fiat”, és a dir, depenen únicament de la confiança en qui els emet. El seu valor ja no prové d’una quantitat d’or, sinó de la fe col·lectiva que continuaran servint per comprar béns i pagar deutes. Però hi ha un problema: la confiança, quan es força, també s’infla. I com més diners es creen, menys valor té cadascun d’ells.

Els bancs centrals del món han multiplicat la massa monetària com mai. Només entre el 2020 i el 2023, la base monetària global va créixer més d’un 120 %, segons el Fons Monetari Internacional (FMI), mentre que la producció de riquesa real —el PIB mundial— només ho va fer un 10 %.

La diferència la paguem tots, tant en forma d’inflació com en pèrdua de poder adquisitiu i augment del cost de la vida. Aquest procés, conegut com sobre emissió monetària, genera la paradoxa que vivim avui: tenim més diners, però podem comprar menys coses. I, de retruc, es distorsiona el valor de tots els actius.

Una muntanya de deute sense or al darrere

Segons l’Institut de Finances Internacionals (IIF), el deute global ja supera els 338 bilions de dòlars. En canvi, tot l’or conegut al planeta —unes 273.000 tones, segons el World Gold Council— representa la base física que històricament ha servit per garantir el valor dels diners.

Si dividíssim aquest volum total de deute per la quantitat d’or existent, cada quilo d’or hauria de “cobrir” més d’1,2 milions de dòlars de passius financers. Dit d’una altra manera, si l’or tornés a exercir el seu paper com a mesura real de la riquesa, el seu preu hauria de ser entre deu i onze vegades superior a l’actual.

Aquesta desproporció posa de manifest dècades d’expansió monetària sense fre i la profunda desconnexió entre els diners creats i el valor real que representen. Quan veiem el preu de l’or en màxims històrics —preu actual per unça — és temptador pensar que el metall s’ha encarit. Però és el contrari, perquè són els diners els que han perdut valor.

L’or pot comprar avui pràcticament el mateix que fa cinquanta anys: un cotxe modest, unes quantes tones de blat o unes poques setmanes de treball qualificat. En canvi, els diners d’avui tenen una capacitat de compra molt inferior. En paraules simples: l’or no s’ha revalorat, els diners s’han diluït.

No és casualitat que els bancs centrals siguin avui els majors compradors d’or del món. El World Gold Council registra compres rècord durant els darrers tres anys, amb la Xina, Rússia, Turquia i Polònia al capdavant. Només el 2024, els bancs centrals van adquirir 1.037 tones netes, el volum més alt des de 1950. Mentre proclamen estabilitat monetària, acumulen or com a assegurança contra el mateix sistema que gestionen. És una contradicció reveladora: confien més en l’or que en les seves pròpies monedes.

A més, la sobre emissió monetària és una forma de deute invisible. Cada vegada que un banc central crea diners per finançar dèficits o rescats, el cost real recau sobre la ciutadania. Els estalvis existents perden valor sense que ningú voti aquesta decisió. És un impost silenciós i regressiu, devastador per a les rendes mitjanes i per a l’estalvi familiar. 

El resultat és un cercle viciós: més inflació, més endeutament i més emissió de diners per sostenir-lo.

Cap al límit del sistema

Aquest desajust monetari està portant el sistema a un punt crític. La confiança —el pilar invisible dels diners fiat— comença a esquerdar-se. Cada crisi financera, cada rescat, cada impressió massiva erosiona la credibilitat de les institucions monetàries. I la història mostra que cap sistema basat únicament en la confiança ha perdurat indefinidament.

Diversos analistes parlen ja d’un possible “reset monetari” global, on l’or i altres actius reals recuperin el seu paper com a referència de valor. Potser no tornarem al patró or, però la necessitat d’una base tangible és més evident que mai. En un món on els diners es creen amb un clic, l’or ens recorda una veritat incòmoda: el valor real no es pot imprimir.

Les monedes poden perdre sentit, els mercats poden trontollar, però l’or continua allà, immutable, com a mesura física del valor i com a refugi davant la incertesa. Potser no és només una inversió. Potser és una forma de memòria econòmica: la garantia que, passi el que passi amb els diners de paper o les xifres digitals, sempre hi haurà alguna cosa real darrere del concepte de riquesa.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.