Les llums s’apaguen i desenes de milers de persones fixen la mirada en un escenari de San José, al cor de Silicon Valley. Quan apareix Jensen Huang, vestit amb la seva inseparable caçadora negra de cuir, el públic el rep com si fos una estrella del rock. No és una exageració. Els anuncis que farà durant les hores següents poden modificar els plans d’inversió de les empreses més poderoses del món, alterar les expectatives dels mercats i determinar la velocitat amb què avançarà la intel·ligència artificial.

Jensen Huang és el fundador i conseller delegat de Nvidia, una companyia que no fa gaire era coneguda principalment pels aficionats als videojocs. Avui, la seva conferència anual GTC reuneix més de 30.000 desenvolupadors, investigadors i directius, i s’ha convertit en una mena de cimera mundial de la nova economia digital. Quan Huang presenta una arquitectura de processadors, no està anunciant una targeta gràfica més potent. Està mostrant la infraestructura sobre la qual Meta, Microsoft, Google, Amazon o OpenAI intentaran construir els seus negocis durant els anys vinents.

Aquesta és la gran paradoxa de la intel·ligència artificial: les empreses més riques de la història competeixen aferrissadament entre elles, però totes depenen, en major o menor grau, del mateix proveïdor. Nvidia ha aconseguit situar-se al centre d’un coll d’ampolla tecnològic que li permet marcar el ritme de tota la indústria. Ara, els seus millors clients intenten escapar d’aquesta dependència sense deixar de comprar-li milers de milions de dòlars en microxips.

Nvidia no ven microxips: ven temps

L’ascens de Nvidia no es pot entendre només observant el rendiment dels seus processadors. Durant anys, l’empresa va intuir que les unitats de processament gràfic, les conegudes GPU, servien per a molt més que generar imatges de videojocs. La seva capacitat per executar milers de càlculs en paral·lel les feia especialment útils per entrenar xarxes neuronals i models d’intel·ligència artificial.

La companyia no es va limitar a fabricar el maquinari. També va crear CUDA, una plataforma de programació que permet als desenvolupadors utilitzar les GPU per a tasques de computació avançada. Amb el pas dels anys, universitats, laboratoris i empreses van adoptar aquest ecosistema fins a convertir-lo en un estàndard de facto. Per això abandonar Nvidia no és tan senzill com substituir una peça per una altra: implica adaptar programes, biblioteques, equips humans i centres de dades que han estat dissenyats durant anys al voltant de la seva tecnologia.

Aquesta combinació de microxips, programari, xarxes i sistemes complets ha convertit Nvidia en molt més que un fabricant de semiconductors. Quan una empresa aconsegueix accedir abans que els seus competidors a una nova generació d’acceleradors, no compra simplement més capacitat de càlcul. Compra mesos d’avantatge.

En un sector on llançar un model d’intel·ligència artificial mig any abans pot significar captar milions d’usuaris, aquesta diferència té un valor extraordinari. Nvidia, per tant, no ven només silici. Ven velocitat, escala i temps. I el temps és probablement la mercaderia més cara de Silicon Valley.

El dilema de Zuckerberg

Mark Zuckerberg coneix bé el risc de dependre de plataformes alienes. Durant anys, el negoci de Meta ha estat condicionat pels sistemes operatius d’Apple i Google, que controlen els telèfons des dels quals s’accedeix a Facebook, Instagram o WhatsApp. Quan Apple va modificar les seves normes de privacitat, Meta va comprovar com una decisió presa fora de la seva seu podia afectar profundament el seu model publicitari.

La intel·ligència artificial amenaçava de repetir la història, però a una escala encara més gran. Meta gestiona serveis utilitzats diàriament per milers de milions de persones. Cada recomanació d’Instagram, cada anunci seleccionat per Facebook i cada futura resposta generada per Meta AI exigeixen càlcul. Una consulta individual pot semblar insignificant, però quan es multiplica per una comunitat global, el resultat és una demanda colossal d’electricitat, centres de dades i processadors.

Si Meta vol integrar assistents intel·ligents a WhatsApp, Instagram i Facebook, no en té prou amb entrenar un gran model. Després l’ha d’executar contínuament per a milers de milions d’usuaris. Aquesta fase, coneguda com a inferència, pot acabar representant una part enorme del cost total de la intel·ligència artificial.

És aquí on la dependència de Nvidia es converteix en un problema estratègic. Si l’oferta de processadors és insuficient, si els lliuraments es retarden o si el preu de la infraestructura augmenta, Meta no controla completament el calendari de la seva pròpia revolució tecnològica.

La seva resposta ha estat desenvolupar la família de xips MTIA, les sigles de Meta Training and Inference Accelerator. No es tracta d’una nova empresa independent de microxips, sinó d’un programa de silici propi integrat dins l’estratègia d’infraestructures de Meta. L’objectiu és dissenyar acceleradors adaptats a tasques específiques, com ara ordenar continguts, generar recomanacions i executar serveis d’intel·ligència artificial amb més eficiència. Meta preveu desplegar diverses generacions noves de MTIA i ha reforçat la col·laboració amb empreses com Broadcom i Arm per accelerar-ne el desenvolupament.

Això no significa que Zuckerberg estigui trencant amb Nvidia. Meta insisteix que seguirà una estratègia de cartera, combinant els xips propis amb maquinari de diversos proveïdors. De fet, la companyia també ha anunciat acords per diversificar la seva infraestructura amb AMD. La meta no és aconseguir una independència absoluta, sinó evitar que tot el seu futur depengui d’una única porta d’entrada.

La guerra d’independència de Silicon Valley

Meta no és l’única que intenta reduir el peatge de Nvidia. Google fa anys que utilitza els seus TPU per entrenar i executar models. Amazon ha desenvolupat Trainium i Inferentia per als clients del seu núvol. Microsoft treballa en els acceleradors Maia, mentre que Tesla ha dedicat recursos a la plataforma Dojo. Apple ja havia demostrat que dissenyar processadors propis podia permetre-li abandonar Intel i controlar millor l’evolució dels seus productes.

Totes han arribat a una conclusió semblant: quan una tecnologia es converteix en el nucli del negoci, delegar-ne completament el control és perillós.

Aquesta estratègia no implica necessàriament construir un competidor directe dels processadors més avançats de Nvidia. Les GPU són eines molt flexibles, capaces de gestionar una gran varietat de models i aplicacions. En canvi, un xip personalitzat pot estar optimitzat per executar unes poques funcions repetitives de manera més barata i eficient.

La comparació és semblant a la diferència entre una navalla suïssa i una eina industrial creada per fer sempre el mateix moviment. La navalla serveix per a moltes situacions; l’eina específica pot ser molt superior quan s’ha de repetir una tasca milers de milions de vegades. Per això Nvidia pot continuar dominant l’entrenament dels models més exigents mentre els seus clients li van arrabassant, gradualment, determinades càrregues de treball. El risc per a la companyia no és que Meta, Google o Amazon deixin de comprar-li processadors demà, sinó que aprenguin a reservar-los només per a les tasques on siguin realment imprescindibles.

TSMC, la fàbrica que sosté la revolució

La història encara es complica més quan descobrim que Nvidia tampoc és completament independent. L’empresa dissenya els seus processadors, però no disposa de les fàbriques necessàries per produir-los a gran escala. Aquesta responsabilitat recau principalment en TSMC, el gegant taiwanès que també fabrica microxips per a Apple, AMD, Qualcomm i centenars d’altres clients.

TSMC és el gran especialista mundial en la fabricació per encàrrec. El seu avantatge prové de dècades d’experiència, inversions enormes i una capacitat extraordinària per fabricar estructures cada vegada més petites sense perdre rendiment ni fiabilitat. L’any 2025, els processos avançats de set nanòmetres o menys ja representaven el 74% dels seus ingressos per oblies, una dada que mostra fins a quin punt la companyia s’ha situat al centre de la tecnologia més sofisticada. Aquell mateix any va fabricar més de 12.000 productes diferents per a 534 clients.

Aquesta concentració explica per què Taiwan té una importància que supera àmpliament la seva dimensió territorial. Una interrupció greu de les fàbriques de TSMC no afectaria només Nvidia. Sacsejaria la producció de telèfons, ordinadors, automòbils, equips de telecomunicacions i centres de dades arreu del món.

Sovint es parla de l’“escut de silici” taiwanès: la idea que la importància de TSMC ofereix a l’illa una certa protecció geopolítica perquè cap gran potència es pot permetre que la seva producció desaparegui. Però un escut també pot ser una vulnerabilitat. Com més depèn el món d’un petit nombre de fàbriques, més devastadores poden ser les conseqüències d’un conflicte o d’un bloqueig.

ASML, l’empresa que fabrica l’impossible

Encara hi ha un altre nivell de dependència. Per produir els microxips més avançats, TSMC necessita unes màquines que només pot subministrar una empresa neerlandesa: ASML.

Aquestes màquines utilitzen litografia ultraviolada extrema, coneguda com a EUV, per projectar patrons microscòpics sobre les oblies de silici. Treballen amb llum d’una longitud d’ona de 13,5 nanòmetres, pròxima a la dels raigs X, i permeten fabricar els circuits que alimenten les generacions més modernes de processadors. Les noves plataformes d’ASML ja estan dissenyades per donar suport a la producció de xips de dos nanòmetres i, en alguns casos, inferiors.

El procés és tan complex que sembla extret de la ciència-ficció. Per generar la llum necessària, la màquina dispara polsos làser sobre petites gotes d’estany fins a convertir-les en plasma. Després, un sistema de miralls d’una precisió extraordinària dirigeix aquesta llum per imprimir les formes del circuit.

ASML no fabrica els cervells digitals del segle XXI. Fabrica l’eina sense la qual ningú no els podria construir. Aquesta posició l’ha convertit en una peça central de la rivalitat tecnològica entre els Estats Units i la Xina, perquè controlar l’accés a la litografia avançada equival a controlar, en part, qui pot fabricar els processadors del futur.

La cadena queda així exposada amb tota claredat: Meta necessita acceleradors per desplegar la seva intel·ligència artificial; Nvidia dissenya molts dels més potents; TSMC els fabrica, i ASML proporciona les màquines que fan possible aquesta fabricació. Les empreses que aparentment dominen el món digital depenen, al seu torn, d’una xarxa industrial estreta, costosa i geogràficament vulnerable.

El poder ja no surt del subsòl

Durant el segle XX, les grans potències es disputaven pous de petroli, mines, ports i rutes marítimes. El segle XXI no ha eliminat aquelles lluites, però hi ha afegit un nou recurs estratègic: la capacitat de càlcul.

Aquest poder no s’extreu directament de la terra. Es fabrica en sales blanques on una partícula microscòpica pot arruïnar una producció multimilionària, dins de màquines que treballen amb una precisió difícil d’imaginar i mitjançant una cadena de subministrament que travessa continents.

La batalla entre Meta i Nvidia és, per tant, només una part d’una transformació molt més profunda. Zuckerberg no pretén destruir Nvidia, sinó recuperar prou autonomia per decidir el seu propi ritme. Google, Amazon, Microsoft i la resta de gegants persegueixen el mateix objectiu.

Nvidia continua sent la gran vencedora de l’explosió de la intel·ligència artificial. Però el seu èxit conté també la llavor del principal desafiament que haurà d’afrontar: com més poder acumula, més incentius dona als seus clients per buscar una sortida. La guerra dels microxips no decidirà únicament qui fabrica el processador més ràpid. Decidirà qui controla el cost, la velocitat i l’accés a la infraestructura que està redefinint l’economia mundial. I cap de les grans tecnològiques sembla disposada a deixar aquest poder, indefinidament, en mans d’un sol home amb una caçadora negra de cuir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.