Durant anys ens han repetit una idea aparentment incontestable: si l’economia creix, la societat prospera. Però què passa quan el PIB augmenta i, tot i així, els salaris continuen estancats, l’habitatge és cada cop més inaccessible i estalviar s’ha convertit en un luxe? 

Aquesta és la gran contradicció que posa sobre la taula l’Informe Fènix: Catalunya genera més riquesa que fa vint-i-cinc anys, però els catalans són relativament més pobres que abans. La dada és tan contundent com incòmoda. 

A principis dels anys 2000, el PIB per càpita català estava sis punts per sobre de la mitjana europea. Avui, està sis punts per sota. En només un quart de segle, Catalunya ha perdut dotze punts de prosperitat relativa respecte als seus socis europeus. Això obliga a replantejar una pregunta fonamental: què vol dir realment créixer econòmicament, si aquest creixement no es tradueix en millors salaris, més capacitat d’estalvi i una vida més assequible per a la majoria?

El creixement demogràfic no garanteix prosperitat

Quan els governs anuncien que l’economia creix, normalment es refereixen al Producte Interior Brut, el PIB: el valor total de béns i serveis produïts per una economia. És una magnitud útil, però incompleta, perquè no explica com es reparteix aquesta riquesa ni quanta prosperitat correspon realment a cada ciutadà. Per això el PIB per càpita és molt més revelador: divideix la riquesa total entre la població i permet veure si el creixement arriba a les butxaques.

I aquí apareix la gran anomalia catalana. Segons l’Informe Fènix, el PIB català ha crescut per sobre de la mitjana europea durant els darrers vint-i-cinc anys, però el PIB per càpita ha evolucionat en direcció contrària. L’economia és més gran, però la prosperitat individual és menor. La metàfora és senzilla: si un pastís es fa més gran, però cada cop hi ha més persones assegudes a taula, les porcions poden acabar sent més petites.

Un dels factors clau és el fort creixement demogràfic de Catalunya, molt superior al de moltes regions europees comparables. Però més població no vol dir automàticament més prosperitat. L’informe mostra que territoris com el País Basc o Aragó han millorat el seu PIB per càpita amb increments demogràfics molt més moderats. Quan el creixement es concentra en sectors de baixa productivitat i salaris baixos, l’augment de població pot tensionar els serveis públics, encarir l’habitatge i reduir la renda disponible de les famílies.

La variable decisiva és la productivitat: quanta riquesa genera una economia per cada hora treballada. Sense productivitat no hi ha salaris alts, ni estalvi, ni serveis públics sòlids, ni prosperitat sostenible. I aquí Catalunya també mostra símptomes preocupants: l’Informe assenyala que la productivitat catalana ha passat del 92% al 87% de la mitjana europea en vint-i-cinc anys, quedant per sota de regions industrials com Baviera, Stuttgart, Llombardia o els Països Baixos. Dit d’una altra manera: créixer no n’hi ha prou; cal créixer millor.

El pes dels sectors de baix valor afegit

L’informe també assenyala un problema estructural que fa dècades que acompanya l’economia catalana i espanyola: gran part de l’ocupació creada prové de sectors de baixa productivitat. El turisme, l’hostaleria, la restauració o determinats serveis tenen un pes enorme en el model econòmic actual. Són activitats capaces de generar molt volum econòmic i molta ocupació aparent, però sovint amb salaris baixos, escassa inversió tecnològica i poca capacitat d’innovació. El problema no és l’existència d’aquests sectors, sinó la dependència excessiva d’un model amb poc valor afegit mentre es perd pes industrial, científic i tecnològic.

Les conseqüències acaben arribant directament a les nòmines i a la vida quotidiana. La precarització laboral, la dificultat per retenir talent qualificat i l’estancament salarial expliquen bona part de la sensació d’empobriment de les classes mitjanes. I aquesta percepció no és només emocional: les dades mostren com la inflació, l’habitatge, l’alimentació o l’energia han crescut molt més ràpidament que els salaris reals. Quan el cost de la vida augmenta més que els ingressos, la capacitat d’estalvi desapareix. I quan desapareix l’estalvi, també es debilita la seguretat financera de les famílies.

Créixer ja no és suficient

Durant dècades, el debat econòmic s’ha centrat gairebé exclusivament en créixer. Però l’Informe obliga a plantejar una pregunta molt més profunda: quin tipus de creixement estem construint? No totes les economies creixen igual. Algunes ho fan gràcies a la innovació, la indústria avançada, la tecnologia i l’augment de productivitat. D’altres creixen ampliant població i expandint sectors de baixa remuneració. Les dues poden incrementar el PIB, però només una aconsegueix generar prosperitat sostenible. Catalunya continua sent una economia dinàmica i emprenedora, però els indicadors mostren signes evidents d’esgotament del model actual.

Aquest és, probablement, el gran debat econòmic dels pròxims anys: com tornar a convertir el creixement en prosperitat real. Perquè la riquesa d’un país no es mesura només pel que produeix, sinó també per la capacitat dels seus ciutadans de viure millor, estalviar i construir un futur amb estabilitat. A la Comunitat 11Onze continuem analitzant les grans transformacions econòmiques que afecten el nostre dia a dia, amb una mirada crítica i pedagògica que ajudi a entendre què passa realment darrere les xifres. Perquè créixer no sempre vol dir prosperar.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.