Quan el 2021 una investigació de ProPublica va revelar dades fiscals d’alguns dels homes més rics dels Estats Units, milions de persones es van fer la mateixa pregunta. Com era possible que fortunes com les de Jeff Bezos, Elon Musk o Warren Buffett haguessin crescut en desenes de milers de milions de dòlars mentre la seva factura fiscal aparentment era molt inferior al ritme d’aquest enriquiment?

La polèmica va ser immediata. Alguns ho van interpretar com la prova que el sistema fiscal afavoreix els més rics. Altres van argumentar que simplement posava de manifest una realitat que la majoria de la població desconeix: les grans fortunes no funcionen igual que les economies familiars.

La resposta a aquesta aparent contradicció es resumeix en una expressió molt coneguda a Wall Street: Buy, Borrow, Die. (Comprar, endeutar-se i morir). Tres paraules que descriuen una de les estratègies patrimonials més eficients per preservar la riquesa durant generacions, perquè no es tracta d’un mecanisme il·legal ni d’una escletxa amagada. Més aviat és una conseqüència directa de la manera com funcionen els actius, el crèdit i la fiscalitat en les economies modernes.

Les fortunes no viuen dels diners, sinó dels actius

Quan pensem en una persona multimilionària solem imaginar grans quantitats de diners disponibles en comptes bancaris. Però la realitat és molt diferent. La major part de les grans fortunes no està formada per efectiu, sinó per actius.

Jeff Bezos va construir la seva fortuna gràcies al valor de les accions d’Amazon, mentre que Elon Musk concentra bona part del seu patrimoni en les seves participacions a Tesla i SpaceX, i Warren Buffett ha acumulat la seva riquesa a través de Berkshire Hathaway. En tots aquests casos, la riquesa no és principalment diners líquids, sinó actius que augmenten de valor amb el temps.

Aquesta diferència és fonamental perquè els actius es tracten fiscalment de manera diferent dels salaris. Quan una persona cobra una nòmina, genera una renda que tributa pràcticament de manera immediata. En canvi, quan una acció, una empresa o un immoble es revaloren, aquest increment de valor no acostuma a generar impostos fins que es produeix una venda.

És aquí on comença a entendre’s la lògica del Buy, Borrow, Die. Les grans fortunes no necessiten vendre constantment els seus actius per sentir-se riques. Precisament perquè aquests actius continuen augmentant de valor, vendre’ls sovint és l’opció menys atractiva.

Per què vendre és l’última opció?

Imaginem un fundador que posseeix accions valorades en mil milions d’euros. Si aquestes accions han multiplicat el seu valor durant anys, vendre’n una part implica activar impostos sobre els guanys acumulats.

Per a la majoria de persones això és perfectament normal. Però per a una gran fortuna, vendre té un doble cost. D’una banda, genera una factura fiscal important i de l’altra, redueix el patrimoni que continua produint riquesa. Per aquest motiu, molts grans patrimonis intenten evitar les vendes sempre que sigui possible. El seu objectiu no és només conservar la riquesa acumulada, sinó continuar beneficiant-se de la revalorització futura dels seus actius.

La pregunta és inevitable: si no venen, com obtenen els diners necessaris per invertir, comprar propietats o mantenir un nivell de vida extraordinàriament elevat?

La resposta es troba en la segona paraula de la fórmula.

Quan el deute es converteix en una eina

Per a moltes famílies, endeutar-se és una necessitat. Es demanen préstecs perquè no es disposa dels recursos suficients per adquirir un habitatge, un vehicle o afrontar una despesa important. Per a les grans fortunes, en canvi, el deute pot convertir-se en una eina estratègica.

Els bancs estan disposats a prestar enormes quantitats de diners a persones que controlen patrimonis valorats en centenars o milers de milions d’euros. Les accions d’una empresa, una cartera financera o altres actius poden servir com a garantia d’aquests préstecs. Això permet obtenir liquiditat sense vendre res. D’aquesta manera, el multimilionari continua sent propietari de les seves accions, continua beneficiant-se de la seva revalorització i, al mateix temps, disposa dels diners necessaris per finançar noves inversions o despeses personals.

La gran diferència és que un préstec no es considera un ingrés. És deute. I aquesta distinció és clau des del punt de vista fiscal. Mentre el patrimoni continuï augmentant de valor a un ritme superior al cost dels interessos, l’estratègia funciona. És una lògica que pot semblar contraintuïtiva per a moltes persones, però que explica per què el deute no té el mateix significat per a una família que per a una gran fortuna.

La tercera peça: l’herència

La part més desconeguda de l’estratègia arriba al final del procés. Als Estats Units existeix un mecanisme fiscal conegut com a step-up in basis, sistema pel qual permet que els actius heretats actualitzin el seu valor fiscal al moment de la transmissió. Per tant, a la pràctica, això significa que una part important de les plusvàlues acumulades durant la vida del propietari pot no tributar de la mateixa manera que ho faria si els actius haguessin estat venuts en vida.

És aquí on el model Buy, Borrow, Die adquireix tota la seva força. Primer s’acumulen actius, després s’utilitzen com a garantia per obtenir liquiditat i finalment, aquests actius passen a la següent generació sota unes condicions fiscals que poden resultar molt més favorables que una venda tradicional. És per aquest motiu que no és casualitat que aquesta estratègia s’associï sovint a grans fortunes familiars, fundadors d’empreses tecnològiques, inversors de Wall Street o estructures patrimonials dissenyades per preservar la riquesa durant dècades.

Un debat que divideix economistes i polítics

Com era d’esperar, el Buy, Borrow, Die genera un intens debat, atès que els seus defensors argumenten que no es poden gravar guanys que encara no s’han materialitzat i que aquestes pràctiques són una conseqüència lògica del funcionament dels mercats financers. També recorden que els préstecs garantits per actius són eines perfectament legals que utilitzen empreses i inversors de tot el món.

Els seus crítics, en canvi, consideren que aquest model permet que les grans fortunes tributin proporcionalment menys que moltes persones que depenen exclusivament dels ingressos del seu treball. Des del seu punt de vista, el sistema afavoreix la concentració de la riquesa i facilita que grans patrimonis passin d’una generació a una altra amb una càrrega fiscal relativament reduïda.

Més enllà de la ideologia de cadascú, el debat posa sobre la taula una realitat incòmoda: els diners no es comporten igual quan provenen del treball que quan provenen del patrimoni.

El que ens ensenya sobre els diners

El més interessant del Buy, Borrow, Die no és que existeixi, sinó que el més interessant és que la majoria de persones no n’hagin sentit parlar mai. Durant dècades, l’educació financera s’ha centrat principalment en conceptes com l’estalvi, els préstecs o els pressupostos familiars. Tot això és important, però explica només una part del sistema.

Per entendre com es construeixen i es preserven les grans fortunes cal comprendre també el paper dels actius, les plusvàlues, el crèdit garantit i la transmissió patrimonial. És en aquest terreny on sovint es generen les diferències més grans entre qui simplement treballa pels diners i qui aconsegueix que els diners treballin per ell. 

Perquè la gran lliçó del Buy, Borrow, Die no és que existeixi una fórmula màgica per fer-se ric, sió que la gran lliçó radica en com les regles que governen els diners són molt més complexes del que acostumem a pensar.

El coneixement financer és llibertat

El Buy, Borrow, Die no és una fórmula que la majoria de ciutadans pugui aplicar de la mateixa manera que un multimilionari, però entendre-la és important perquè revela com funciona realment el sistema financer quan s’opera des del patrimoni i no només des del salari.

La gran lliçó d’aquesta estratègia no és que existeixi una manera de pagar menys impostos o de preservar grans fortunes. La gran lliçó és saber quines són les regles que governen els diners les quals sovint són molt més complexes d’allò que ens han explicat, perquè mentre una part de la societat aprèn a utilitzar aquestes regles al seu favor, la majoria de persones ni tan sols sap que existeixen.

D’aquesta manera, l’educació financera ha de formar part de la cultura general de qualsevol ciutadà. No per convertir-nos en multimilionaris ni per replicar les estratègies dels grans patrimonis, sinó perquè comprendre conceptes com el deute, els actius, la fiscalitat, la inflació o la creació monetària ens ajuda a interpretar millor el món econòmic que ens envolta i a prendre decisions més informades sobre el nostre futur. Perquè, al capdavall, la llibertat econòmica no comença amb el patrimoni, sinó més aviat comença amb el coneixement. I només quan entenem les regles del joc podem aspirar a prendre decisions realment lliures.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.