La precarietat no és un accident del sistema, és la seva nova estructura. Ens connecta a tots a través de la incertesa, la dependència i el deute. I només entenent-ho podrem trencar el cercle i recuperar la sobirania sobre les nostres vides.

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman va captar com pocs l’essència del nostre temps. Allò que ell anomenava modernitat líquida és avui una realitat palpable: tot el que abans era sòlid —la feina, les relacions, la seguretat econòmica— s’ha tornat fràgil i efímer. El treballador que podia planificar una vida, fer una hipoteca o criar fills amb certa tranquil·litat, ha estat substituït per un individu que encadena feines temporals, subsidis i deutes. Aquesta inestabilitat no és només econòmica: és emocional, psicològica i cívica. Un ciutadà que viu amb por és més fàcil de governar, però també molt menys lliure.

La inseguretat com a instrument de control

Les crisis —financera, sanitària, energètica, climàtica— s’han convertit en una constant. La incertesa ja no és una excepció, sinó una condició estructural. Cada nova onada de dificultats justifica un nou paquet de mesures “temporals” que, amb el temps, es tornen permanents. Mentrestant, la població s’acostuma a viure amb l’aigua al coll: salaris que no arriben a cobrir el cost de la vida, inflació que erosiona l’estalvi, lloguers que devoren sous i una fiscalitat creixent que ofega les classes mitjanes.

Aquesta precarietat generalitzada crea dependència. Els governs la gestionen amb subsidis i ajudes puntuals, mentre la banca i les grans corporacions ofereixen crèdit fàcil per mantenir el consum. És un cercle viciós que transforma els drets socials en favors i el treballador en deutor perpetu. La por de perdre l’ingrés o la casa esdevé una poderosa eina de submissió.

El resultat és una societat que viu pendent del pròxim rebrot econòmic o del pròxim índex de l’IPC, i que acaba confonent la supervivència amb el progrés. Com advertia Bauman, “la llibertat sense seguretat és una condemna, però la seguretat sense llibertat és una presó invisible”.

Del treball estable al treball fràgil

En pocs anys, el concepte de feina s’ha transformat radicalment. La flexibilitat —paraula aparentment positiva— s’ha convertit en sinònim de temporalitat, subcontractació i inseguretat. Els contractes curts i la feina parcial s’han normalitzat fins al punt que ja no sorprenen. En canvi, un contracte indefinit o una jornada de quaranta hores sembla gairebé un privilegi.

Segons l’INE, més del 25% dels treballadors joves a l’Estat espanyol tenen contractes temporals. A Catalunya, el salari mitjà real ha perdut més d’un 7% de poder adquisitiu en els últims cinc anys, mentre el cost de l’habitatge ha augmentat un 30%. La desigualtat entre sous i preus és ja estructural: treballar no garanteix viure dignament.

Aquest model laboral fragmentat genera una població permanentment disponible i fàcil de substituir. El treballador no pot projectar futur ni acumular patrimoni. Quan la feina deixa de ser una font d’estabilitat i passa a ser una lluita diària per la subsistència, el contracte social es trenca.

La precarietat laboral també és precarietat cívica. Un ciutadà sense horitzó no participa, no protesta, no exigeix. Simplement, sobreviu. I aquesta és, potser, la nova victòria del sistema: transformar el treballador en consumidor obedient i esgotat.

La pèrdua de llibertat i la necessitat de sobirania econòmica

La inseguretat econòmica erosiona silenciosament la llibertat. Quan tot depèn del salari del mes o del crèdit concedit, l’autonomia personal es difumina. Vivim en societats aparentment lliures, però sotmeses a mecanismes de control subtils: deute, dependència tecnològica i desinformació constant.

El repte és tornar a construir sobirania. En l’àmbit col·lectiu, això vol dir recuperar el control sobre els recursos bàsics —energia, habitatge, finances— i fomentar economies locals resilients. En l’àmbit individual, vol dir reaprendre hàbits d’autogestió: estalviar, invertir amb criteri, fugir del deute innecessari i apostar per la formació financera com a eina d’alliberament.

L’educació econòmica és la clau per transformar la por en poder. Quan entenem com funciona el sistema, ja no ens hi sotmetem cegament. A 11Onze fa temps que ho defensem: l’estalvi és sobirania, la informació és llibertat i la comunitat és força. 

El camí cap a una societat menys precària no depèn d’esperar solucions externes, sinó per construir seguretat des de baix, des de la cooperació i la consciència. Potser Bauman tenia raó: la precarietat és el nou vincle social. Però encara hi som a temps de convertir aquest vincle en una xarxa de solidaritat, no de submissió.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!