Durant dècades, Occident ha viscut amb la sensació que la prosperitat era gairebé un dret natural. Però avui molts ciutadans europeus i nord-americans tenen la sensació que el seu nivell de vida empitjora. L’habitatge és més car, l’estabilitat laboral sembla més fràgil i l’ascensor social s’ha alentit. La pregunta és inevitable: s’han empobrit realment les classes mitjanes occidentals?

Alguns economistes, com el reconegut especialista en desigualtat global Branko Milanović, matisen aquest relat. Segons les seves investigacions, les classes mitjanes d’Occident no s’han empobrit en termes absoluts. El que han perdut és una altra cosa: la seva posició privilegiada dins de l’economia mundial. I tot i que aquesta distinció pot semblar tècnica, és clau per entendre una de les grans transformacions del segle XXI.

Si observem l’evolució dels ingressos reals a Europa o als Estats Units durant les últimes tres dècades, la conclusió és clara: les classes mitjanes no s’han empobrit en termes estrictament econòmics. Els ingressos han continuat augmentant, però ho han fet a un ritme molt modest, sovint inferior a l’1% anual. Aquest creixement és suficient per evitar un retrocés generalitzat del nivell de vida, però massa lent per generar una sensació clara de progrés. En termes absoluts, moltes llars occidentals disposen avui d’un accés més ampli a béns i serveis que fa trenta anys, des de tecnologia digital fins a viatges internacionals o una oferta cultural i educativa molt més extensa.

Tanmateix, aquest avanç gradual s’ha produït en paral·lel a transformacions molt més accelerades en altres àmbits de l’economia global. D’una banda, l’enorme concentració de riquesa en mans d’una minoria dins dels mateixos països occidentals ha ampliat les desigualtats internes. De l’altra, l’ascens vertiginós de les noves classes mitjanes en grans economies emergents ha alterat l’equilibri econòmic mundial. Aquest doble moviment —l’acumulació de riquesa a la cúspide i el creixement ràpid fora d’Occident— ha modificat profundament la percepció de prosperitat i ha alimentat la sensació que el centre de gravetat econòmic del món s’està desplaçant.

Quan la comparació redefineix la percepció de prosperitat

Durant bona part dels segles XIX i XX, Europa i els Estats Units van ocupar una posició gairebé indiscutible dins del sistema econòmic global. La revolució industrial, el lideratge tecnològic i el control de les principals institucions financeres internacionals van situar Occident al centre de l’economia mundial. Però aquest ordre està evolucionant. En les darreres dècades, economies com la Xina, l’Índia, Indonèsia o Vietnam han protagonitzat processos d’industrialització i creixement extraordinaris que han permès a centenars de milions de persones accedir a nivells de renda que abans eren exclusius dels països desenvolupats.

Aquest procés ha generat una paradoxa significativa: mentre la desigualtat global entre països es redueix, el mapa del poder econòmic es redistribueix. Occident continua concentrant una part molt important de la riquesa mundial, però ja no és l’únic centre de prosperitat. L’ascens de noves economies emergents està modificant progressivament els equilibris comercials, tecnològics i financers que durant dècades havien definit l’ordre econòmic internacional.

Aquest canvi també té una dimensió social i psicològica. Els sociòlegs parlen de privació relativa per descriure la percepció que apareix quan altres grups o regions prosperen més ràpidament. No és necessàriament un empobriment real, sinó una comparació constant. En un món hiperconnectat, on internet i les xarxes socials exposen estils de vida i oportunitats econòmiques d’arreu del planeta, aquesta comparació es multiplica. 

Productes, tecnologies i experiències que abans semblaven exclusius d’Occident avui formen part del consum habitual de milions de persones en altres regions del món, transformant inevitablement la percepció del propi estatus econòmic.

El final d’una excepció històrica

La sensació d’inseguretat econòmica que travessa moltes societats occidentals té una arrel més profunda que l’evolució dels salaris o el cost de la vida. El que està canviant és l’ordre econòmic global que es va construir després de la Segona Guerra Mundial. Durant dècades, institucions com el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial van reflectir un equilibri de poder dominat per les economies occidentals, consolidant un sistema en què Europa i els Estats Units ocupaven el centre del poder financer mundial.

Avui, però, aquest equilibri s’està redefinint. El pes econòmic creixent de les economies emergents obliga a replantejar les regles del joc internacional i a redistribuir el protagonisme dins del sistema global. Això no implica necessàriament el declivi d’Occident, però sí el final d’una situació excepcional: la d’un petit grup de societats que concentraven una part desproporcionada de la riquesa mundial. Quan una societat passa de ser clarament dominant a ser simplement competitiva, la percepció de pèrdua pot ser intensa, fins i tot si els nivells de vida continuen millorant.

Entendre aquesta transformació és clau per interpretar els debats polítics, econòmics i socials del nostre temps. El qüestionament de la globalització, les tensions entre blocs econòmics o l’auge de moviments polítics disruptius formen part d’aquest mateix procés de reequilibri global. 

A La Plaça d’11Onze analitzem aquests canvis amb una mirada crítica i pedagògica per ajudar la comunitat a entendre com evoluciona l’economia mundial i, sobretot, com podem prendre decisions financeres més informades en un món que ja no gira al voltant d’Occident.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.