La transició verda promet energia neta, sobirania i sostenibilitat. Però darrere plaques solars, bateries i cotxes elèctrics s’hi amaguen nous colls d’ampolla geopolítics. El futur verd també té amos. I no són europeus.

La lluita contra el canvi climàtic ha esdevingut una prioritat política i econòmica global. Però reduir aquest procés a una qüestió ambiental és un error. La transició ecològica és, sobretot, una reconfiguració del poder mundial. I Europa corre el risc de substituir la dependència del petroli i del gas per una nova dependència “verda” de minerals crítics controlats per tercers països, amb impacte directe sobre preus, inflació i seguretat econòmica.

Durant dècades, l’economia global ha girat al voltant del petroli, el gas i l’urani. Aquests recursos han determinat aliances, guerres, inflació i dependències estructurals. Avui, el relat és diferent, però la base material continua sent imprescindible. La transició verda no elimina la dependència dels recursos: la transforma.

Els nous protagonistes són el liti, el cobalt, el níquel, el coure i les terres rares. Sense aquests minerals, no hi ha bateries, ni plaques solars, ni aerogeneradors, ni mobilitat elèctrica. Cap tecnologia verda és immaterial. Tot dispositiu “net” té darrere una cadena extractiva intensiva, sovint invisible per al consumidor final.

La demanda d’aquests recursos creix de manera exponencial. Segons dades de la Comissió Europea, un cotxe elèctric necessita fins a sis vegades més minerals que un vehicle de combustió. El canvi tecnològic és profund, però la lògica econòmica continua sent la mateixa: qui controla el recurs, controla el sistema.

El mapa real del poder verd

El relat oficial parla de transició, diversificació i autonomia. Però el mapa real del subministrament de minerals crítics explica una altra història. El control està fortament concentrat en pocs països, molts dels quals fora de l’òrbita europea.

La Xina és l’actor central. Domina el refinatge de terres rares, del liti i del cobalt, i controla etapes clau de la cadena de valor, encara que no sempre sigui el principal extractor. La República Democràtica del Congo concentra més del 70% del cobalt mundial, sovint en condicions socials i ambientals molt qüestionables. Xile, Argentina i Austràlia lideren l’extracció de liti.

Europa, en canvi, és estructuralment dependent. Importa el 98% de les terres rares que consumeix i depèn massivament de l’exterior per a la majoria dels minerals crítics, segons dades de la European Commission i de l’US Geological Survey. La transició verda europea s’edifica, paradoxalment, sobre recursos que no controla.

La nova dependència verda

Substituir el gas rus per minerals xinesos o africans no elimina la vulnerabilitat. La desplaça. Aquesta nova dependència verda exposa Europa a tensions geopolítiques, restriccions comercials i xantatges econòmics cada cop més freqüents.

L’exemple és clar: el 2023, la Xina va imposar restriccions a l’exportació de gal·li i germani, minerals clau per a la indústria tecnològica i energètica. Un moviment que va sacsejar les cadenes de subministrament globals i va evidenciar fins a quin punt la transició verda és també una arma geopolítica.

Segons el Fons Monetari Internacional, la fragmentació geopolítica del comerç mundial incrementa els riscos d’escassetat, volatilitat de preus i pressions inflacionistes estructurals. La transició energètica, sense sobirania material, pot convertir-se en una font d’inestabilitat econòmica permanent.

Qui acaba pagant la transició? 

El cost de la dependència sempre baixa cap avall. Quan els recursos s’encareixen o escassegen, el sistema no absorbeix el xoc: el trasllada. Energia més cara, costos industrials a l’alça i subvencions sostingudes amb deute públic acaben filtrant-se inevitablement als preus finals. La transició verda, tal com s’està desplegant, no és neutra en termes econòmics: genera tensions inflacionistes que impacten directament en el poder adquisitiu de la ciutadania.

Aquest impacte va molt més enllà de la factura energètica. Afecta els aliments, l’habitatge i la mobilitat, i tensiona especialment les classes mitjanes, que tornen a actuar com a principal amortidor del sistema. Les dades mostren que l’augment dels costos energètics i dels inputs industrials ha estat un factor clau de la inflació recent, erosionant l’estalvi i reduint el marge de maniobra de llars i empreses. La pregunta ja no és si la transició és necessària, sinó qui n’assumeix realment el cost.

Aquí emergeix una contradicció estructural: no hi ha sostenibilitat sense sobirania. Europa parla de reindustrialització i autonomia estratègica, però arriba tard, amb costos elevats i fortes resistències socials. El reciclatge és imprescindible, però insuficient per satisfer una demanda creixent de minerals crítics. Mentrestant, la cursa global pels recursos avança i el marge de maniobra es redueix. Podem parlar de sostenibilitat si depenem d’altres potències per fer-la possible? Aquesta és la pregunta incòmoda que Europa encara no ha respost.

El futur verd també és poder

El futur verd també és poder. La transició ecològica no és només una qüestió climàtica ni tecnològica, sinó una qüestió de control, recursos i sobirania econòmica. Canviar de model energètic sense replantejar qui controla les matèries primeres és substituir una dependència per una altra. I en aquest joc de forces, Europa parteix amb desavantatge.

Si el futur sostenible no es construeix amb realisme geopolític, el cost no el pagaran els mercats ni les grans corporacions, sinó la ciutadania. Preus més alts, inflació persistent i una menor capacitat de decisió econòmica són el peatge d’una transició dissenyada sense control dels recursos crítics. La sostenibilitat, sense sobirania, esdevé fràgil i socialment regressiva.

A 11Onze, creiem que parlar de sostenibilitat sense parlar de recursos és autoenganyar-se. Entendre qui controla el futur és el primer pas per protegir l’estalvi, preservar la llibertat econòmica i mantenir la capacitat de decisió en un món cada cop més tens i fragmentat. Perquè el veritable progrés no és només verd: ha de ser també just, resilient i sobirà.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.