L’accés a l’habitatge s’ha convertit en el principal fre al progrés econòmic real de les famílies catalanes. Tot i que els salaris han crescut nominalment, el preu dels habitatges ho ha fet gairebé el doble en la darrera dècada.

La ràtio preu/sou —que mesura quants anys de salari brut calen per adquirir un habitatge— ja supera els 9 anys a Catalunya i els 11 a Barcelona. Aquesta desconnexió entre ingressos i cost residencial explica millor que cap altra dada macroeconòmica la sensació d’empobriment general. Treballem més, però comprem menys vida.

Els governs proclamen que els sous pugen, les estadístiques ho corroboren i les empreses s’hi emmirallen. Però quan la nòmina aterra al compte corrent i s’enfronta al cost de la vida, el relat s’esmicola. Els números no enganyen: la distància entre ingressos i preu de l’habitatge és avui tan gran que fa una dècada hauria semblat una exageració.

Salaris que pugen, poder adquisitiu que baixa

Segons l’Idescat, el salari brut mitjà anual a Catalunya el 2023 va ser de 29.978 € (homes: 32.721 €, dones: 27.240 €), una bretxa salarial que encara persisteix. L’INE situa el salari estatal lleugerament per sota, amb 28.049 €.

Tot i aquest augment nominal, la inflació acumulada superior al 15 % entre 2020 i 2024 ha erosionat el poder de compra. Si ajustem per l’IPC, la pèrdua real de poder adquisitiu és d’un 6 % en cinc anys, segons Eurostat.

En teoria, els salaris milloren. En la pràctica, no prou: l’encariment de béns essencials —energia, alimentació, transport— avança més ràpidament que les nòmines. L’Observatori del Treball ja alertava el 2022 que, malgrat l’alça nominal, el poder adquisitiu retrocedia. Més diners en xifres, menys abast real.

Aquesta erosió fa que els ingressos creixin en euros corrents, però disminueixin en capacitat de compra. L’estalvi mitjà de les llars s’ha reduït, mentre el consum essencial absorbeix una part creixent del pressupost familiar.

El mur del preu: habitatge inabastable

El mercat confirma la tensió. A escala catalana, el m² es mou entre 2.400 i 2.500 €, segons els principals portals immobiliaris, mentre que a Barcelona ciutat s’aproxima als 5.000 €/m². L’Estadística Registral Immobiliària certifica rècords recents de preu i increments sostinguts en les vendes.

En termes històrics, el cicle actual ja supera els màxims de la bombolla immobiliària, fins i tot ajustat per inflació. Amb un matís: avui l’oferta és curta i el crèdit, més selectiu.

Un pis de 75 m² a 2.500 €/m² costa uns 187.500 €. Amb un salari brut de 30.000 € anuals, equival a 6,25 anys de sou íntegre (sense impostos ni interessos). A Barcelona, amb preus de 4.500–5.000 €/m², el tiquet puja a 337.500–375.000 €, i la ràtio supera els 11 o 12 anys.

El Banc d’Espanya utilitza la relació preu de l’habitatge / renda disponible com a indicador de l’esforç. A escala estatal ja és elevada (6–7), però a les àrees urbanes catalanes arriba fàcilment als 9 o 10 anys. És el temps d’una dècada… concentrat en un sostre.

Quan la casa s’empassa una porció creixent dels ingressos, tot l’altre es contreu: alimentació, salut, mobilitat, educació, cultura. No només costa estalviar; cada any hi ha menys marge per als imprevistos. I al lloguer, la pressió no és menor: a Barcelona, un pis de 70 m² voreja els 1.200–1.300 € mensuals, una part molt significativa del sou net d’un jove.

Quan la quota —de lloguer o hipoteca— supera el 30 % dels ingressos, es parla de sobreesforç residencial. A Catalunya, una part molt notable de la població ja hi viu. El resultat: emancipació tardana, cohabitacions perllongades i el lloguer compartit com a solució estructural.

Un mercat que juga en una altra lliga

El problema no és només cíclic, sinó estructural. Catalunya arrossega un dèficit crònic d’habitatge: durant anys s’ha construït molt menys del que reclama la demografia i la formació de noves llars. El sòl assequible escasseja, la tramitació s’eternitza i l’obra nova arriba a compte-gotes.

En paral·lel, l’entrada de grans inversors i l’ús de l’habitatge com a actiu financer global han accentuat la pressió alcista. La casa ha deixat de ser només un lloc on viure per esdevenir dipòsit de valor, assegurança i aposta. Quan el mercat s’escalfa, la ciutadania es refreda: treballa, estalvia… i no hi arriba.

El preu de compra és només la portada. A dins hi ha ITP o IVA, AJD, notaria, registre, gestoria i altres despeses que poden sumar un 10–12 % extra sobre el preu inicial. I un cop finançat, arriben els interessos: amb tipus més alts que fa uns anys, la càrrega total d’una hipoteca pot estirar-se durant dues generacions.

Parlar de propietat com a sinònim d’estabilitat s’ha tornat irònic. La casa dona sostre, sí, però també condiciona decisions vitals: tenir fills, canviar de feina, moure’s de ciutat. La tens, però et té.

El mecanisme de l’extracció

Aquest model funciona com un mecanisme d’extracció de renda que recau principalment sobre la classe mitjana. No és casualitat que baixi la natalitat, pugi l’edat d’emancipació i la vida es planifiqui segons l’evolució del tipus d’interès.

L’habitatge, que hauria de ser el punt de partida d’una vida digna, s’ha convertit en una condicionalitat. És una “presó daurada” on la llibertat no la marquen les parets, sinó l’anualitat.

Cap a un nou contracte residencial

Sortir d’aquest bucle exigeix polítiques integrals i constància. Per aquest motiu, caldrà…  

• Impuls sostingut d’habitatge públic, social i cooperatiu, perquè el dret a un sostre no depengui del cicle.
• Agilitat urbanística i millor gestió del sòl per accelerar l’obra nova assequible.
• Fiscalitat selectiva que penalitzi l’infraús i incentivi la rehabilitació.
• Transparència i governança del lloguer, amb eines d’estabilització allà on hi hagi tensió acreditada.
• Eficiència energètica per reduir la factura mensual i millorar la qualitat de vida.

Habitatge: dret o hipoteca vitalícia?

El valor d’una casa no s’hauria de mesurar en euros per metre quadrat, sinó en tranquil·litat: la certesa que hi pots viure sense ofegar-te. Si calen deu anys de sou per pagar-la —i sense comptar impostos, despeses i interessos—, el problema no és només el preu: és quin lloc ocupa l’habitatge dins del nostre contracte social. Reequilibrar-lo no és una opció; és condició de futur.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!