Internet va néixer amb una promesa poderosa: democratitzar el coneixement, reduir intermediaris i empoderar l’individu. Una tecnologia horitzontal per a una economia més lliure. Vint anys després, el balanç és més incòmode. Mai havíem estat tan connectats, i mai tan dependents. Mai havíem tingut tantes eines, i mai tan poc control sobre elles.

No és només una qüestió de privacitat. Ni tan sols de consum. El que està en joc és la naturalesa mateixa del poder econòmic. Cada cop més, la nostra vida quotidiana —treballar, comunicar-nos, comprar, estalviar— passa per infraestructures digitals que no controlem, perquè no hi accedim com a propietaris, sinó com a usuaris condicionats. Entrem en territori aliè.

Durant dècades hem explicat aquesta realitat amb el mateix relat, el qual es tractava del capitalisme digital, d’economia de plataformes o d’innovació tecnològica. Però aquestes paraules ja no descriuen el que ens està passant. El mercat, tal com l’hem entès fins ara, s’està dissolent, perquè d’alguna manera, la competència ha deixat pas a la dependència. El preu, a la renda. La propietat, a l’accés temporal.

Alguna cosa s’ha trencat en el contracte implícit entre economia i llibertat. I potser el problema no és que el capitalisme s’hagi tornat més agressiu, sinó que ha mutat en una altra cosa. Un sistema on ja no comprem productes, sinó que habitem plataformes; on ja no som clients sobirans, sinó usuaris tolerats; on el poder ja no s’exerceix des del mercat, sinó des de la infraestructura.

La pregunta, doncs, no és si la tecnologia ens fa la vida més fàcil. La pregunta és una altra, molt més incòmoda: quan tot funciona gràcies a plataformes privades, qui mana realment? I, sobretot, què som nosaltres dins d’aquest sistema?

No és capitalisme, és una mutació

Durant massa temps hem intentat entendre el present amb paraules del passat. Parlem de capitalisme digital, de neoliberalisme tecnològic, de mercats globals hiperconnectats. Però aquests conceptes ja no expliquen el funcionament real del sistema. El capitalisme clàssic —amb totes les seves desigualtats— es basava en una idea fonamental com era el mercat. Oferta, demanda, competència, preus. Imperfecte, sí, però recognoscible.

Avui aquest marc s’està esvaint. Les grans empreses tecnològiques no competeixen en mercats oberts, sinó que controlen infraestructures. No venen productes puntuals, sinó accés continuat. Per tant, ja no depenen tant del consum, com sí d’una nova dependència. Perquè el benefici ja no prové principalment de produir millor, sinó de cobrar pel simple fet de ser dins.

L’economista Yanis Varoufakis ho resumeix amb una idea incòmoda: el capitalisme ha deixat pas a un sistema basat en rendes privades. Qui controla la infraestructura —el núvol, la plataforma, l’ecosistema digital— no necessita competir, perquè només ha d’assegurar-se que un no en puguis sortir. Per tant, estem davant d’una evolució natural del mercat. O millor encara, una mutació en la qual una nova lògica empresarial s’assembla menys a la fàbrica i més al peatge, menys a l’intercanvi lliure i més al cobrament recurrent. En definitiva, menys al client sobirà i més a l’usuari captiu.

Del feu a la plataforma

Dins del sistema feudal, la terra —majoritàriament— no era propietat del camperol, sinó només el lloc on vivia i hi treballava. Principalment, en depenia, a més d’estar obligat a pagar rendes i havia d’obeir els deliris del senyor. I per la seva part, el senyor feudal no produïa res, només que en controlava l’accés a la terra. Per tant, el sistema estava organitzat en la mesura de qui volia sobreviure havia de passar per les mans del senyor. Per això, parlar de llibertat -lluny de la realitat projectada per Hollywood- és totalment irreal, atès que la possibilitat d’estar al marge del sistema era quasi impossible. 

Avui la terra ja no és agrícola, sinó digital, funcionant de manera sorprenentment similar. Les plataformes digitals no són espais neutres, sinó territoris privats. Hi entrem per treballar, per comunicar-nos, per vendre, per informar-nos o simplement per existir socialment. No en som propietaris, sinó hostes, perquè l’accés està condicionat per unes normes que no poden canviar unilateralment, sense negociació ni alternativa real.

Si el senyor feudal oferia protecció, ara les plataformes ens ofereixen visibilitat. Si el vassall pagava una part de la collita, ara l’usuari paga amb dades, temps, comissions o subscripcions. Si el camperol no podia abandonar la terra sense perdre-ho tot, ara l’usuari tampoc pot sortir del sistema sense quedar exclòs. Per tant, l’única diferència és la tecnologia, però la relació de poder, no!

Tot i viure en una economia de lliure mercat superavançada, vivim en una economia d’accés condicionat. D’alguna manera, certs aspectes ens recorden viure dins d’un feudalisme sense castells ni espases, però amb algoritmes, contractes d’adhesió i dependència estructural. Un sistema on la llibertat formal conviu amb una submissió pràctica cada cop més profunda.

De l’esforç al rastre: com s’extreu el valor avui

En el capitalisme industrial, el mecanisme era relativament transparent. El valor s’extreia del treball a través de temps, esforç i producció. Podíem discutir salaris injustos o condicions abusives, però la font del benefici era clara. Avui, en canvi, el valor ja no s’extreu principalment del que fem, sinó del que deixem enrere.

Cada clic. Cada cerca. Cada desplaçament. Cada interacció digital genera un rastre. Un rastre que no s’esvaeix, sinó que s’acumula, s’analitza i es monetitza. El gran recurs del segle XXI no és el petroli ni el treball qualificat. Són les dades. I aquestes dades no es produeixen en una fàbrica, sinó en la vida quotidiana.

El més revelador és que aquest procés no requereix consentiment actiu. No cal signar cap contracte laboral. N’hi ha prou amb existir dins la plataforma. L’usuari treballa sense saber-ho, consumeix mentre produeix i participa mentre és analitzat. El temps lliure esdevé matèria primera.

Això explica una paradoxa inquietant: com més fem servir aquests serveis, més valor generem… però menys poder tenim. El benefici no es redistribueix, sinó que es concentra. I ho fa sense conflicte visible, perquè no sembla explotació clàssica. No hi ha torns, ni fàbriques, ni vagues, només dependència.

El resultat és un nou tipus d’extractivisme, no pas territorial, sinó més aviat digital. Aquest no està basat en recursos naturals, sinó en comportaments humans. Un sistema que no desgasta la terra, però sí l’autonomia individual, convertint l’usuari en una combinació inquietant: client, producte i força de treball invisible.

Quan el mercat desapareix

Aquest model no només canvia la manera com es crea el valor. Canvia, sobretot, la manera com s’organitza l’economia. Perquè quan el valor prové del control de la infraestructura, el mercat deixa de ser necessari.

En teoria, el mercat funciona gràcies a la competència. Diversos actors ofereixen productes similars i el consumidor decideix. En la pràctica digital, això ja no passa. Les grans plataformes no competeixen en igualtat de condicions, ja que poden comprar rivals, copiar funcionalitats o expulsar-los a través de normes internes. D’aquesta manera, no juguen al mercat, sinó que el substitueixen.

Els preus deixen de ser el resultat d’oferta i demanda, esdevenint variables opaques i definides per algoritmes. Les condicions canvien sense avís. Les comissions pugen quan la dependència ja és total. I l’usuari no pot negociar, perquè no té alternatives reals.

Sortir del sistema no és una decisió lliure, sinó més aviat un salt al buit. Perdre visibilitat, contactes, clients, dades acumulades. Com en el feudalisme, l’existència fora del territori dominant és formalment possible, però materialment inviable.

Així, el capitalisme de mercat dona pas a un sistema de rendes. Qui controla la plataforma cobra pel simple fet de permetre l’accés. No cal innovar constantment. Només cal mantenir la dependència. El progrés deixa de ser una exigència; l’estabilitat del domini, l’objectiu. El poder econòmic, doncs, ja no es disputa en el terreny de la producció, sinó en el del control. Control de canals, de dades, de normes. I quan el control es consolida, la llibertat econòmica esdevé una il·lusió funcional.

L’Estat dins el sistema: de contrapès a gestor

Durant molt de temps hem confiat que l’Estat actuaria com a contrapès natural davant els excessos del poder econòmic, amb les tasques concretes de regulador, arbitrar i garant de drets i deures. Però en l’ecosistema digital aquesta funció s’ha anat diluint. No perquè l’Estat hagi desaparegut, sinó perquè ha canviat de rol.

Els governs ja no controlen les infraestructures clau de l’economia digital, més aviat les utilitzen o les subcontracten, i fins i tot les imiten. D’aquesta manera trobem administracions públiques que depenen de núvols privats o serveis essencials que funcionen amb tecnologies alienes o dades ciutadanes allotjades en sistemes que no responen a sobirania democràtica directa. 

En lloc de qüestionar el poder de les plataformes, l’Estat sovint s’hi adapta. Legisla tard, regula a remolc i, en alguns casos, consolida el model. La digitalització institucional —necessària en molts aspectes— corre el risc de reforçar la mateixa lògica que diu voler controlar: centralització, traçabilitat total, dependència tecnològica.

El problema no és que l’Estat utilitzi tecnologia. El problema és qui controla l’arquitectura. Perquè quan la infraestructura no és pública ni neutral, el poder polític deixa de ser sobirà i esdevé gestor d’un sistema que no ha dissenyat.

Els diners com a eina de control

Cap sistema de poder és complet sense controlar els diners. I en el nou ordre digital, aquest control ja no passa només pels bancs tradicionals, sinó pels canals tecnològics que permeten —o impedeixen— l’accés a l’economia.

Pagaments digitals, plataformes financeres, identitats electròniques, diners programables. Tot això pot aportar eficiència, però també pot introduir una capa de condicionalitat sense precedents. No només què pots comprar, sinó quan, com i sota quines normes. En el sistema feudal, el senyor tenia poder perquè controlava la terra, en canvi, en el sistema actual, el poder real és controlar els fluxos: d’informació, de diners o d’accés. I quan aquests fluxos són digitals, el control pot ser total, instantani i invisible.

D’aquesta manera, la llibertat econòmica no desapareix de cop o es va restringint, amb l’excusa de la seguretat, l’eficiència o el progrés comú. Fins que un dia descobrim que sortir del sistema ja no és una opció viable.

Ciutadans o usuaris?

Tot plegat té un impacte directe sobre la ciutadania. No només com a consumidors, sinó com a subjectes polítics i econòmics. En un entorn dominat per plataformes, la figura del ciutadà lliure tendeix a diluir-se, emergint la figura de l’usuari, sense drets polítics i condicions d’ús. Aquest ja no negocia, només accepta, perquè ja no participa en la definició de les normes, les pateix o les assumeix. I quan alguna cosa falla, no hi ha espai per al conflicte democràtic, només un formulari d’atenció automàtica.

Aquesta transformació és subtil, però profunda. Perquè una societat d’usuaris és més fàcil de gestionar que una societat de ciutadans, menys crítica i més dependent. El nou  vassall digital ja no necessita ser reprimit, només necessita connexió.

Sense sobirania, no hi ha llibertat

La tecnologia no és l’enemic, però tampoc és neutral perquè tot depèn de qui en controla les regles, les infraestructures i els beneficis. El problema del tecnofeudalisme no és digitalitzar l’economia, sinó fer-ho sense sobirania.

Quan no controlem les plataformes on vivim digitalment, no som lliures. Quan no controlem els canals pels quals circulen els diners, no som independents. Quan el valor que generem s’extreu sense retorn ni decisió, no som actors econòmics, només som recursos, i recuperar sobirania no és tornar enrere, és entendre el sistema, reduir dependències i prendre consciència que la llibertat econòmica no és abstracta, perquè aquesta es construeix, es protegeix, però també es pot perdre. Els nous vassalls digitals no porten cadenes visibles. Porten contrasenyes. I potser el primer pas per deixar de ser-ho és deixar de creure que tot això és inevitable.

Recuperar el control: una decisió conscient

El tecnofeudalisme no s’imposa amb violència, sinó que s’instal·la amb comoditat, amb serveis gratuïts, amb interfícies amigables, amb la promesa que tot serà més fàcil si renunciem a una part del control. El problema és que aquesta renúncia no és simbòlica, sinó més aviat estructural, perquè quan deleguem l’accés a la informació, al treball, al consum i als diners en infraestructures que no controlem, cedim poder real. I sense poder econòmic no hi ha llibertat efectiva, sinó només dependència gestionada.

La bona notícia és que aquest procés no és inevitable, però tampoc és automàtic. Recuperar sobirania —digital, econòmica i personal— exigeix consciència, criteri i decisions informades. Entendre com funciona el sistema és el primer pas per no quedar-hi atrapat.

A 11Onze fa temps que s’adverteix d’aquest risc. No des de la por, sinó des del coneixement. Perquè protegir l’estalvi, diversificar amb sentit, reduir intermediaris innecessaris i apostar per models més transparents no és una qüestió ideològica: és una qüestió d’autonomia. 

En un món que tendeix a convertir ciutadans en usuaris i estalviadors en vassalls digitals, recuperar el control sobre el valor propi és un acte de responsabilitat, però també de llibertat. El futur no pertany als qui s’adapten millor al sistema, sinó als qui entenen com funciona i decideixen no viure sempre en terres d’altri.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.