Quan Europa va emergir del caos de la Guerra dels Trenta Anys, a mitjan segle XVII, va decidir reordenar-se. Amb la Pau de Westfàlia (1648) i, poc després, el Tractat dels Pirineus (1659), el continent va consagrar una nova arquitectura política: cada rei regnaria dins del seu territori, i aquest quedaria tancat per una frontera jurídica. D’aquella operació de redisseny territorial en va néixer un món nou —el dels estats nació—, un invent jurídic que convertiria la geografia en propietat i la diversitat en sospita.

Durant segles, aquest sistema ha funcionat amb una eficiència tant brutal com sòlida, donant lloc a exèrcits regulars, monedes estables i burocràcies capaces de controlar el territori amb la mateixa fredor amb què traçaven els mapes. La frontera va deixar de ser una zona d’intercanvi per convertir-se en una línia de separació. I amb ella, Europa es va creure immortal. 

Però el temps desgasta totes les geometries. En ple segle XXI, les línies traçades a Westfàlia s’han començat a fondre, com si les fronteres del mapa polític europeu fossin de cera. Això ha permès que el capital circuli sense adreça, que les empreses operin sense pàtria i que les persones es moguin més per necessitat que no pas per vocació. En aquest nou escenari, el vell estat nació s’assembla cada cop més a una fortalesa buida: perfecta en la forma, però buit en el contingut. De fet, sembla que tornem a trobar-nos davant “La muntanya màgica” de Thomas Mann (1924), on l’autor va retratar brillantment els anys vint com una Europa reclosa, malalta i fascinada per la seva pròpia febre.

La fractura interior

L’Europa d’avui pateix una crisi que no és moral, sinó demogràfica i territorial. Les seves societats envelleixen a un ritme vertiginós, fet que provoca que els seus espais interiors es dilueixin progressivament i que el sistema de benestar —construït sobre la premissa d’una població activa abundant— només es pugui mantenir gràcies a l’entrada massiva de capital humà. 

El fet que cada any arribin centenars de milers de treballadors d’orígens diversos, que —com els bàrbars del segle IV— no venen a destruir sinó a sostenir el sistema, evitant el col·lapse. Aquest nou capital humà aporta la força laboral necessària, contribueix netament en la fiscalitat i possibilita que les cotitzacions socials continuïn alimentant els nostres serveis públics. Sense ells, la roda del benestar s’aturaria en sec, cosa que acceleraria la decadència d’Europa. 

Però Europa encara no ha entès que, com la Roma al segle V, només podrà sobreviure si és capaç de transformar la seva estructura política la qual integri de forma orgànica tot aquest capital humà.

Encara que aquesta crisi de població se li superposa a una altra de caràcter geogràfic. El mapa nocturn del continent mostra una Europa litoral il·luminada i un immens interior fosc. Les grans metròpolis —Londres, París, Barcelona, Milà, Madrid, Berlín— concentren la riquesa i el poder, mentre vastes àrees rurals es despoblen fins a convertir-se en deserts humans. És la nova frontera invisible que s’està configurant, on les divisions ja no són entre estats, sinó entre territoris útils i territoris abandonats. 

Els estats nació, nascuts per defensar la seva unitat, es troben ara dividits per dins. L’equilibri fiscal, la redistribució i la cohesió territorial que sostenien el pacte social s’han esquerdat. El sud paga la demografia del nord; l’oest viu del treball de l’est; el centre concentra allò que les perifèries produeixen. El resultat és un sistema desequilibrat que recorda el baix Imperi Romà: burocràtic, endeutat i dependent de fluxos humans que ja no pot controlar ni comprendre. 

De fet, aquest és el model d’Estat que el colonialisme del segle XVIII —francès, anglès o holandès— va exportar arreu del món. El mateix que, amb una arrogància supremacista, va dibuixar línies sobre mapes buits i va imposar per la força de les armes el principi de sobirania territorial com a fórmula universal, desvestida de qualsevol arrelament local. D’aquesta manera, les potències europees van projectar sobre Àfrica, Àsia i Amèrica el seu somni d’ordre racional mitjançant la creació de fronteres rectes, traçades amb escaire sobre deserts, selves o muntanyes desconegudes, encara que això suposés separar pobles que compartien llengua, cultura i economia, o ajuntar-los amb enemics històrics sota una mateixa bandera. 

El resultat va ser una geografia artificial, construïda sobre una arquitectura d’Estat sense fonament social. I quan aquelles colònies van assolir la seva independència, ho van fer sota una herència enverinada: l’estat nació havia estat un model imposat, però sense una societat que el sostingués. Les guerres civils, els genocidis i les fronteres absurdes del segle XX en són la factura. 

Perquè Europa, en voler civilitzar el món, va acabar universalitzant els seus propis errors. I potser ara, davant la seva pròpia crisi interna, el Vell Continent comença a comprendre que aquell patró de frontera rígida i identitat única no era una veritat històrica, sinó una anomalia del seu passat.

El futur passa pel limes

Durant el Baix Imperi, quan Roma va començar a esfondrar-se sota el seu propi pes, els pobles germànics van travessar el limes no pas per destruir l’Imperi, sinó per formar-ne part. Volien ser romans i, contràriament al que sovint es creu, la seva aportació —de mà d’obra, soldats, agricultors i tributs— va ser cabdal per mantenir viu el sistema. A partir d’aquell moment, aquest nou capital humà va permetre continuar roturant terres i mantenir en funcionament l’Estat.

Avui, la història sembla tornar sobre les mateixes passes. L’Europa que va inventar el concepte d’estat nació veu com el seu model s’esgota i, alhora, com noves poblacions n’alimenten la continuïtat. En el fons, és el mateix procés que ja va experimentar el Vell Continent en el passat, quan va necessitar aquells “bàrbars” per poder continuar essent.

Potser aquest fet provocarà que entrem en una nova Antiguitat tardana, una mena de moment de transició en què la sobirania ja no es mesurarà pel control d’un territori, sinó per la capacitat d’ordenar els fluxos que el travessen —capitals, persones, dades o idees. I l’Estat que no ho entengui i s’enroqui, segurament estarà condemnat a diluir-se.

El Mediterrani una vegada més, que un dia fou el cor econòmic del món, torna a tenir la clau del futur. És el lloc on es troben les dues meitats del vell sistema: el nord que envelleix i el sud que creix. Si Europa vol renéixer, haurà de tornar a mirar cap al Mare Nostrum i entendre que la seva supervivència depèn de la permeabilitat d’allò que la modernitat va voler transformar en impermeable.

Quan una civilització entra en decadència, la història li ofereix dues opcions: optar per alçar murs o obrir ponts. Roma va sobreviure mentre va saber integrar, i va desaparèixer just en el moment que va començar a excloure. Malgrat tot, Europa encara és a temps de redreçar la situació. Potser el final de l’estat nació no serà un col·lapse, sinó un retorn: aquell en què la geografia actua com a veritat i la història, com a advertiment.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!