La computació quàntica ja no és ciència-ficció. Governs, bancs i grans corporacions hi inverteixen milers de milions amb la promesa de revolucionar la indústria, la seguretat digital i, també, el sistema financer. Però fins a quin punt pot transformar realment els diners? I què hi ha de cert darrere conceptes com el “sistema financer quàntic”?

Durant dècades, el sistema financer ha avançat en paral·lel al desenvolupament de la computació clàssica. Cada salt en capacitat de càlcul ha permès processar més informació en menys temps, accelerant els mercats, sofisticant els productes financers i multiplicant exponencialment el volum de dades disponibles. Aquest progrés, però, té un límit estructural.

El problema no és només la quantitat de dades, sinó la naturalesa dels reptes que afronten les finances modernes. La gestió del risc sistèmic, l’optimització de carteres globals amb milers de variables interdependents, la detecció de frau en temps real o la simulació d’escenaris de crisi no creixen de manera lineal, sinó exponencial. Cada nova variable no suma complexitat: la multiplica.

En aquest escenari, els ordinadors tradicionals es veuen obligats a simplificar models, assumir aproximacions o renunciar a escenaris possibles perquè calcular-los tots resulta computacionalment inviable. És aquí on el sistema comença a mostrar signes d’esgotament: no perquè falti informació, sinó perquè falta capacitat real per entendre-la en conjunt.

És precisament en aquest punt de saturació on la computació quàntica apareix com un possible canvi de paradigma. No tant per fer els mateixos càlculs més ràpid, com per abordar problemes que, fins ara, eren pràcticament irresolubles amb la lògica computacional clàssica.

Què és realment la computació quàntica?

La computació quàntica no és una versió més ràpida dels ordinadors actuals, sinó una manera radicalment diferent de processar la informació. Mentre que la computació clàssica es basa en bits que només poden adoptar dos estats possibles —0 o 1—, la computació quàntica utilitza qubits, unitats d’informació que poden existir simultàniament en múltiples estats gràcies al fenomen físic de la superposició quàntica.

Aquesta propietat no implica que un ordinador quàntic “ho sàpiga tot alhora”, com sovint es presenta de manera simplista, sinó que és capaç d’explorar un espai de solucions molt més ampli en un sol procés de càlcul. En lloc d’avançar pas a pas, com fa un ordinador convencional, pot analitzar múltiples camins possibles de manera paral·lela.

Ara bé, aquest avantatge no és universal. La computació quàntica no substitueix la computació clàssica, sinó que la complementa. És especialment potent en problemes on la complexitat creix de manera explosiva i on els mètodes tradicionals es veuen obligats a simplificar, descartar variables o assumir aproximacions.

És el cas de:

• Optimitzacions complexes, com l’assignació eficient de recursos financers amb milers de restriccions interdependents.
• Simulacions massives, que permeten modelitzar escenaris econòmics o de mercat amb un nombre de variables impossible d’abordar exhaustivament amb ordinadors clàssics.
• Anàlisi de grans volums de dades, especialment quan cal identificar patrons subtils en entorns altament sorollosos.
• Criptografia avançada, tant en la capacitat potencial de trencar sistemes actuals com en el desenvolupament de nous mecanismes de seguretat resistents a atacs quàntics.
  

Aquest potencial explica per què entitats financeres globals com JPMorgan Chase, Goldman Sachs o BBVA ja col·laboren amb empreses tecnològiques com IBM o Google en projectes experimentals. No per reinventar els diners, sinó per entendre fins a quin punt aquesta nova capacitat de càlcul pot millorar la gestió del risc, l’eficiència operativa i la seguretat del sistema financer.

Pot existir un “sistema financer quàntic”?

En paral·lel a l’avenç real de la computació quàntica, els darrers anys ha guanyat presència un concepte molt més difús: el del sistema financer quàntic o QFS. Sovint es presenta com una futura xarxa monetària global, totalment segura, descentralitzada, immune a la corrupció i, en algunes versions, fins i tot sostinguda en or.

Ara com ara, no existeix cap sistema financer quàntic operatiu ni en fase d’implementació. Cap banc central, cap organisme multilateral ni cap institució financera de primer nivell ha anunciat la creació d’una nova arquitectura monetària basada en tecnologia quàntica. Tampoc no hi ha cap full de ruta oficial orientat a substituir infraestructures clau del sistema financer internacional, com SWIFT, mitjançant ordinadors quàntics.

Aquest buit institucional és clau. Els sistemes monetaris no canvien per una innovació tecnològica aïllada, sinó a través de processos polítics, regulatoris i geopolítics complexos. La història monetària demostra que la tecnologia pot facilitar canvis —com ho va fer la informàtica amb els pagaments electrònics—, però no n’és mai el motor principal. El poder d’emetre moneda, regular-la i controlar-ne els fluxos continua estant en mans dels estats i dels bancs centrals.

Això no significa que la computació quàntica sigui irrellevant per a les finances. Al contrari: pot transformar profundament la manera com es calculen riscos, es protegeixen dades o s’optimitzen processos. El que no farà, però, és redefinir per si sola les regles del joc monetari. Pensar que una nova capacitat de càlcul pot substituir institucions, sobiranies o equilibris de poder és confondre una eina amb un sistema. 

En aquest sentit, el discurs del QFS respon més a una necessitat de trobar solucions tecnològiques a problemes estructurals del sistema financer —desconfiança, opacitat o inestabilitat— que no pas a un projecte realista. La tecnologia pot millorar el sistema, però no pot despolititzar-lo.

On sí que pot transformar el sistema financer

El potencial real de la tecnologia quàntica aplicada a les finances és molt menys espectacular del que prometen alguns relats, però també molt més sòlid i plausible. No apunta a una ruptura sobtada del sistema, sinó a una millora progressiva en aquells punts on la complexitat ha superat clarament la capacitat dels models tradicionals, com per exemple: Gestió del risc i estabilitat sistèmica. Els models actuals de risc sovint fallen en escenaris extrems, com va quedar demostrat el 2008. La capacitat quàntica de simular milers d’escenaris complexos podria millorar la detecció de vulnerabilitats abans que esdevinguin crisis.

• Lluita contra el frau. Amb milions de transaccions per segon, identificar patrons fraudulents és cada vegada més difícil. Algoritmes quàntics podrien detectar anomalies de manera molt més eficient.
• Criptografia i seguretat. La cara fosca de la computació quàntica és que podria trencar els sistemes d’encriptació actuals. Per això, bancs centrals i governs ja treballen en criptografia postquàntica, no per crear diners nous, sinó per protegir els existents.
• Eficiència en mercats globals. Millors càlculs poden reduir costos, errors i intermediaris, especialment en pagaments internacionals.

Què no farà la computació quàntica

És important dir-ho sense ambigüitats. La computació quàntica pot millorar eines, processos i capacitats de càlcul, però no pot resoldre problemes que no són tècnics, sinó estructurals i polítics. Confondre una innovació tecnològica amb una solució sistèmica és un error recurrent en moments de canvi. Per aquest motiu cal tenir present que: 

• La tecnologia quàntica no eliminarà la inflació, perquè la inflació no és un problema de càlcul, sinó de política monetària, oferta de diners, deute i confiança. Cap ordinador, per potent que sigui, pot evitar que els bancs centrals imprimeixin moneda o que els estats gestionin malament les seves finances. 
• Tampoc garantirà transparència política. La transparència depèn de normes, institucions i voluntat democràtica, no de la capacitat de processar dades. Un sistema opac pot continuar sent-ho encara que funcioni amb la tecnologia més avançada del món. 
• La computació quàntica no eliminarà la corrupció, perquè aquesta no neix d’errors de programació, sinó de relacions de poder, incentius perversos i manca de control. La història demostra que la tecnologia sovint és neutral: pot ser utilitzada tant per vigilar abusos com per perfeccionar-los.  
• I, finalment, no democratitzarà automàticament la creació de riquesa. L’accés a la tecnologia, com ha passat amb totes les grans innovacions, tendeix a concentrar-se primer en mans d’aquells que ja tenen capital, coneixement i capacitat d’influència. Sense canvis institucionals, la bretxa pot fins i tot ampliar-se.

En essència, els diners continuaran sent una eina de poder, regulada per estats, bancs centrals i interessos geopolítics. La computació quàntica pot fer el sistema més ràpid, més eficient o més sofisticat, però canviar el processador no canvia el sistema. Les regles del joc no les escriu la tecnologia, sinó la política.

Abans del futur quàntic, un present digital vigilat

El debat real ja és aquí i és profundament digital. Les monedes digitals de banc central avancen com una realitat imminent i plantegen qüestions immediates sobre privacitat, control i llibertat econòmica. En aquest context, el suposat sistema financer quàntic queda relegat a un horitzó llunyà, mentre que la digitalització total dels diners —amb totes les seves implicacions polítiques i socials— s’està desplegant sense gaire debat públic.

Davant aquest escenari, el paper del ciutadà no demana adherir-se a promeses tecnològiques, sinó per entendre com funciona realment el sistema monetari, diversificar riscos i reduir la dependència de relats salvadors. La història demostra que, en moments d’experimentació i incertesa financera, la protecció del patrimoni tendeix a buscar refugi en allò que no depèn d’algoritmes ni d’emissors: actius reals, escassos i auditables. Perquè, al final, la tecnologia pot canviar les eines, però el futur dels diners no serà màgic ni automàtic: continuarà sent, sobretot, una decisió política.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.