Hi ha una manera còmoda d’explicar el present: dir que “tot puja” i assenyalar un culpable extern. La Xina, la guerra, la pandèmia o els mercats. És una explicació simple, tranquil·litzadora, però insuficient. Perquè el món, quan tot sembla car, sovint no és que sigui car, sinó que està mal entès.

El que vivim no és una inflació estructural del planeta, sinó una fragmentació del sistema que Occident mateix va dissenyar ara fa uns trenta anys. I com passa amb totes les estructures que es trenquen, el soroll no prové del cop final, sinó de les esquerdes acumulades.

Després de la Guerra Freda, Occident va creure haver guanyat alguna cosa més que un conflicte: va pensar que havia guanyat el temps. Amb l’enfonsament de l’URSS, el món semblava governable sota una sola lògica, basada en mercats oberts, producció global i consum barat. La política es retirava, donant pas perquè l’economia ocupés el centre. D’alguna manera, aquella visió acabaria imposant-se com a sentit comú.

A partir d’aquí, les decisions van ser clares. Es va deslocalitzar la indústria amb l’objectiu de reduir costos i augmentar marges. La Xina va entrar en aquest sistema no pas com a rival, sinó com a peça funcional d’un nou model productiu a gran escala. En poc temps es va convertir en la fàbrica del món, aportant mà d’obra sense drets equiparables, energia barata i un suport estatal decidit.

Avui, aquest relat sovint es presenta com un error estratègic. Però no ho va ser. Va ser un acord mutu. D’una banda, Occident obtenia preus baixos i inflació controlada; de l’altra, la Xina accedia a creixement, tecnologia i mercats. Ningú no enganyava ningú. Tothom sabia què comprava i què venia.

Beneficis privats, riscos socialitzats

El problema no va aparèixer amb la globalització, sinó amb la seva gestió moral. Les empreses occidentals van obtenir marges extraordinaris, però no van reinvertir-los en teixit industrial propi ni en capacitat productiva a llarg termini. Els estats, per la seva banda, van aprofitar el consum barat per sostenir una estabilitat política artificial, finançada amb deute barat. I les classes mitjanes, sense adonar-se’n encara, van començar a pagar una factura diferida: menys indústria, menys seguretat laboral, menys poder de negociació.

Els efectes van ser graduals però persistents. Sous estancats, precarització silenciosa, cost de la vida creixent. Els productes eren més barats, però el ciutadà era més fràgil. La globalització va reduir preus, sí; però també va erosionar la capacitat del consumidor de sostenir-los a llarg termini. Aquí rau la paradoxa central del nostre temps: mai havíem comprat tant amb una sensació tan profunda d’inseguretat econòmica.

La trampa del dòlar i del deute

És aquí on el sistema adquireix una profunditat que sovint passa desapercebuda. Tot aquest engranatge —producció deslocalitzada, consum sostingut, salaris continguts— s’aguantava sobre un pilar invisible però decisiu: la confiança. El dòlar com a moneda hegemònica i el deute nord-americà com a actiu segur infinit permetien al món funcionar amb una lògica aparentment paradoxal però estable. Els Estats Units podien endeutar-se sense límit, la resta del món podia acumular reserves, i el circuit es tancava amb una fe compartida en el centre del sistema.

Però la confiança no és eterna, ni neutra. Genera dependència monetària, exposa vulnerabilitats geopolítiques i, amb el temps, desperta la temptació de buscar alternatives. Quan una economia global gira massa al voltant d’un sol eix, qualsevol sacsejada esdevé sistèmica. I quan el centre comença a semblar menys fiable —per excés de deute, ús polític de la moneda o inestabilitat interna— la perifèria deixa de voler orbitar per inèrcia. No per hostilitat, sinó per prudència. 

És en aquest punt on comença la fragmentació real. No amb els aranzels de Trump, que només en són la manifestació visible, sinó amb l’esquerda silenciosa de la confiança. Quan el sistema deixa de percebre’s com a equitatiu i previsible, es multipliquen els intents de crear vies paral·leles, acords regionals i monedes alternatives. La globalització no s’ensorra de cop, sinó que es desdobla. I quan això passa, el món no es torna immediatament més car, però sí molt més fràgil.

Quan la Xina deixa de ser taller

El desplaçament del centre de gravetat no és només monetari, sinó que és també productiu i polític. El punt d’inflexió arriba quan la Xina decideix deixar de ser únicament un espai de producció subordinat i aspira a esdevenir un actor estratègic. Ja no només fabrica per a tercers, sinó que planifica a llarg termini, subvenciona sectors clau, exporta excedents i defineix prioritats pròpies. En un món on la confiança en el centre comença a esquerdar-se, aquesta evolució no és una anomalia, sinó una conseqüència lògica. Qui depèn massa d’un sistema acaba intentant governar-ne una part. 

Europa, mentrestant, es mira al mirall i descobreix la seva pròpia nuesa estructural. Energia cara, absència d’una política industrial comuna i una resposta cada cop més defensiva basada en aranzels. Però els aranzels no són força; són el símptoma. Indiquen que el problema no és tant de competència com de fonaments, perquè quan no pots competir, et protegeixes. I quan et protegeixes massa tard, no resols el problema, sinó que només en posposes el diagnòstic.

El món dels blocs

El desplaçament cap a un món fragmentat no implica la desaparició del comerç, sinó la fi d’una ficció: la del comerç neutre, desconnectat de la política i del poder. El que emergeix és un sistema de blocs regionals, on les decisions econòmiques tornen a estar condicionades per interessos estratègics. Hi ha menys globalització i més alineaments; menys eficiència i més política. El flux ja no és lliure, és negociat. I això genera friccions, costos i tensions, però també obre finestres d’oportunitat per a aquells actors que entenguin bé on són i amb qui volen estar. 

Aquest nou escenari no és necessàriament més car per definició. És, sobretot, un món menys fluid, més conscient dels seus límits i molt més fragmentat. La complexitat substitueix la simplicitat, i la dependència cega deixa pas a una interdependència més vigilada. El preu no sempre puja; el que canvia és la facilitat amb què abans tot circulava. I quan la facilitat desapareix, el sistema obliga a pensar, a prioritzar i a prendre decisions que durant dècades s’havien ajornat. 

Davant d’aquest panorama, la fragmentació no exigeix pànic, sinó criteri. Entendre el context és ja una forma de defensa financera. Fragmentar vol dir diversificar, protegir l’estalvi i no confiar-ho tot a un sol sistema ni a una sola promesa. Aquí no es tracta de vendre por, sinó coneixement. Perquè la història ho recorda amb una constància implacable: els sistemes no col·lapsen quan canvia el món, sinó quan la gent insisteix a interpretar-lo amb mapes antics. I avui, més que mai, el problema no és que el món sigui car; és que ja no és simple.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.