El 2026 ha començat amb uns Estats Units que han abandonat el llenguatge amable de l’ordre liberal. El món ja no gira entorn de valors compartits, sinó de recursos escassos. I quan aquests recursos esdevenen vitals, la diplomàcia deixa pas a la pressió. El que estem veient no és una suma de conflictes, sinó un canvi de paradigma.

Durant dècades, Washington es va presentar com el garant d’un ordre internacional basat en normes, mercats oberts i institucions multilaterals. El relat era clar: comerç lliure, democràcia, estabilitat. Però aquest model tenia una condició implícita: que els Estats Units controlessin les palanques clau del sistema —energia, finances, rutes comercials i moneda.

Avui, aquest control ja no és indiscutible. La Xina desafia l’hegemonia industrial, Rússia qüestiona l’arquitectura de seguretat europea i cada vegada més països busquen alternatives al dòlar. En aquest context, la política exterior nord-americana ha canviat de to: menys sermons, més múscul.

No és una deriva improvisada, sinó una resposta defensiva. Una geopolítica de supervivència sistèmica en un món on el poder ja no es dona per descomptat.

Quan les sancions substitueixen la invasió

El cas de Veneçuela il·lustra millor que cap altre com ha anat evolucionant l’exercici del poder global. El relat oficial continua parlant de democràcia i drets humans, però a la pràctica apunta en una altra direcció. El control energètic ja no s’exerceix amb marines, sinó amb sancions.

Veneçuela concentra les reserves de petroli més grans del planeta. Durant anys, el bloqueig financer i comercial imposat pels Estats Units ha estrangulat la seva capacitat productiva sense necessitat d’una sola bota sobre el terreny. D’aquesta manera, l’economia ha fet la feina que abans feia l’exèrcit.

Quan el mercat energètic global s’ha tensionat —per la guerra d’Ucraïna, la inflació i la inseguretat dels subministraments— Washington ha ajustat el mecanisme. Ha relaxat parcialment les sancions, no per convicció política, sinó per interès estratègic. El bloqueig no desapareix, però sí que es dosifica.

Les llicències especials concedides a empreses com l’americana Chevron no signifiquen una normalització de les relacions polítiques, sinó una gestió quirúrgica de l’escassetat. Ara Washington decideix qui pot extreure, en quina quantitat, a quin ritme i sota quines condicions. El càstig es transforma en permís, i la sanció esdevé la nova eina de governança. 

Aquest model té un avantatge evident per a l’hegemon, atès que ja no cal ocupar un territori ni enderrocar règims, pràctica molt estesa durant el segle XX.  Ara només n’hi ha prou amb controlar l’aixeta financera i energètica. Però el cost, a la llarga, esdevindrà massa elevat, perquè la utilització sistemàtica de sancions erosionarà la confiança internacional i accelerarà la recerca d’alternatives. D’aquesta manera, ja han començat a aparèixer pagaments fora del sistema dominant, acords bilaterals i sortides progressives del circuit del dòlar.

Per tant, el món s’enfronta a una paradoxa massa clara: com més s’utilitzi la sanció com a arma geopolítica, menys neutral semblarà la moneda que la faci possible.

Quan l’Àrtic ja no és perifèria

Si Veneçuela representa el sud energètic, Groenlàndia simbolitza el nord estratègic. Durant dècades, l’illa va ser percebuda com un espai remot, gairebé anecdòtic, però avui ha esdevingut una peça central del tauler global.

El desgel de l’Àrtic —a conseqüència del canvi climàtic— obre noves rutes marítimes, redueix distàncies comercials i exposa recursos fins ara inaccessibles, com són les terres rares, urani, minerals crítics per a la transició energètica. En paral·lel, Groenlàndia acull infraestructures militars clau per al sistema d’alerta primerenca i la defensa espacial nord-americana.

La pressió de Washington sobre Nuuk i Copenhaguen no és un caprici ni una sortida de to diplomàtica, sinó un missatge clar: l’Àrtic no pot quedar fora del seu radi de control. Ni per influència xinesa, ni per una autonomia plena que escapi a l’òrbita atlàntica.

Aquí la geopolítica adopta una forma més clàssica: presència militar, inversió selectiva, pressió diplomàtica. Però el fons és el mateix que a Veneçuela: la d’assegurar recursos i corredors abans que ho facin els rivals.

Què uneix Caracas i Nuuk? 

Aquest gir de la política exterior nord-americana no respon a un únic factor ni a una conjuntura passatgera. És el resultat d’una combinació de pressions estructurals que afecten el cor mateix del seu poder. Si Veneçuela i Groenlàndia semblen escenaris llunyans i inconnexos, és perquè amaguen un mateix patró. 

Al darrere de la nova assertivitat de Washington hi conflueixen tres vectors clau que expliquen per què el llenguatge ha canviat i per què la coerció econòmica i estratègica ha substituït el consens com a eina principal.

1. La reindustrialització. Els Estats Units han entès que dependre de cadenes globals fràgils és un risc estratègic. Energia barata i minerals crítics són imprescindibles per recuperar capacitat productiva.
2. La geopolítica del dòlar. La moneda nord-americana continua sent hegemònica, però ja no és incontestable. Cada sanció, cada exclusió del sistema financer, alimenta la idea que cal buscar alternatives. No és una desdolarització sobtada, però sí una erosió constant.
3. La credibilitat del poder. Quan una potència percep que el seu lideratge és qüestionat, tendeix a actuar de manera més contundent. No per força, sinó per evitar semblar feble. La fermesa esdevé un fi en si mateix.

El resultat és una política exterior més directa, menys retòrica i molt més pragmàtica. Una política que ja no promet un món millor, sinó que intenta evitar un món pitjor… per als seus interessos.

El risc d’un món sota permís

Aquest gir de la política global té conseqüències profundes. Normalitza la idea que la seguretat justifica sancions indefinides, extractivisme accelerat i la militarització de rutes comercials. L’economia mundial deixa de funcionar com un espai de regles compartides i es transforma en un sistema de llicències i excepcions, on el poder decideix qui pot produir, comerciar o prosperar… i qui no.

Per a Europa —i per a l’estalviador conscient— el missatge és inequívoc. El risc ja no és només financer, ni tan sols econòmic: és sistèmic. Entendre la geopolítica deixa de ser un exercici intel·lectual per convertir-se en una necessitat patrimonial. En un món fragmentat, ignorar el context global ja no és neutral; és una forma d’exposició.

De Veneçuela a Groenlàndia, els Estats Units no improvisen. S’adapten a un món més competitiu i menys dòcil, on el poder es concentra i els marges s’estrenyen. I en aquest escenari, l’estalvi deixa de ser un gest passiu per esdevenir una decisió estratègica: preservar valor, reduir dependències i guanyar autonomia. Quan la geopolítica estreny, la ignorància surt cara. Per això, a 11Onze apostem per mirar més enllà del titular, entendre el fons dels moviments i prendre decisions informades que protegeixin l’estalvi i el patrimoni en temps incerts.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.